Passa al contingut principal

Joan de la Vega, poeta y editor

Sueño que me busco a través de ti con tu perfil de orilla. Despierto y no te encuentro en mi lugar.

(Inti-Huatana, 2002)


No vencerá la furia en la yugular, sino el hermoso follaje.
Se apagarán los salmos sangrientos con lluvia imberbe.

Por una vez, callarán los dedos del intérprete.

(Ladino, 2006)


Ibones de cuello azul.
Lagunas escarpadas.

¿Mojo mis pies o son mis pies los llamados al tacto helado? ¿Lloran mis dedos o son sus órbitas sólidas las que cubren mis sentidos? ¿Ahogo la sed o revive en mi su textura milenaria? Enroscado en ella, ¿soy su cima o tan sólo una porción de su cuerpo marnético? ¿Podré recorrer su pantalla celeste, su don empañado y anónimo, abrir vias nuevas sobre su manto de musgo azulado?

Aún creo en su proyección de cumbres, en su latir honesto sin oídos. Extraño poso que ha aguardado, paciente, la llegada de unos pasos sin nombre.

Lago que desborda en sus labios el horizonte infinito.

(La montaña efímera, 2011)


(71)
Pace el rebaño.
Remontan la colina,
toda alegría.

(164)
Ráfagas de aire.
Sofocado el invierno
primeras aves.

(232)
Sal de tu jaula
ave efímera y vuela
en mis palabras.

(jisei)
Últimos días.
A pesar del dolor
soles y lunas.

(365 haikus y un jisey, 2012)


no hay luz
más allá de la luz

ni siquiera tierra
tallos destellos

detrás del fuego
un albor de hoces
sin respuesta

(Una luz que viene de fuera, 2012)


SILENCIO
A Carles Duarte

Este silencio

lágrima en fuga
lápiz de fuego

habla la lengua
de las puestas de sol

PÁRAMO

Han enmudecido los años

los pórticos de la noche
restan sellados

te impiden avanzar
descubrirnos dentro y fuera

[quizás un copo de heno
o destello de astros]

así vagas
noche tras noche

negra epifanía de savia

(Y tú, Pirene, 2013)


A-M-A-R-A-N-T-A

aquesta llum malferida a la sala
-mort el rei, república de pàries-
asseguda a la plana dels verbs
riu per extensió de les nafres.

ara parla la pols, el cafè dolç; ara parla l'anís, els llumins
no pas l'àngel immolat dels retorns.

tranquil, home de les al·lucinacions, som
amics poetes, captius, amics d'entreacte.

(Bare nostrum, 2015)


METÀSTASI

Un malson
mai pronuncia
el seu nom

POETARI

En silenci
he vingut
per acaronar
el vostre fum

patum d'escollits
ferum de poetes

(El verd, el roig el negre, 2015)


Vindrà la mort
i ens retornarà els lladrucs...

*
Fes com si res
d'això es tracta

d'allò altre
se n'ocupa l'aiguada

*
Acarono la terra

et llepo la cara

*
Què n'hem de fer
del dolor

dels seus cabells vermellosos
rínxols al replà de casa
atemporals

ara que ja és tard
per a estimbar processons
i netejar-nos les llàgrimes
amb la teva sang

*
Aixeco
entre tu i jo
un mur de versos

gairebé et tinc
a tocar

el record és aquest
finestrol de sauló
que a contrallum
ens abreuja

gairebé a galop
a tocar

(Manat de dol, 2016)

Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ha publicado las obras Luz de luna (1998), El somni habitat (1999), Les filles del fang (2000), Ladino (2006), que reúne sus libros Intihuatana (Sin lugar a la luz), Ixtab (La soga en el ojo) e Ipalnemoani (Por quien vivo); Trilces Trópicos, Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006), La montaña efímera (2011), 365 haykus y un jisei (2012), Una luz que viene de fuera (2012), Y tú, Pirene (X Premio César Simón de Poesía, 2013), Bare nostrum (2015); El verd, el roig, el negre (2015) i Manat de dol (2016). Algunos de sus poemas han sido incluidos en Campo Abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010) y en revistas como Alhucema, Turia, Pidra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Barcelona review, Kokoro, alba y Letra Internacional. Desde 2004 dirige la editorial La Garúa Libros



Comentaris

  1. Et felicito per aquesta antologia del bon quefer poètic de Joan de la Vega, a qui vaig conèixer precisament a través teu.

    ResponElimina
  2. Gràcies Rodolfo del Hoyo per descobrir-nos en Joan de la Vega. És tot un senyor poeta d'una gran modernitat!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co