El temps, el riu i les oliveres

Contes infantils de la guerra

2011-12-29T22:58:00.000+01:00

He anat al Museu d'Història de Catalunya a veure l'exposició Contes infantils de la guerra. Anava amb molta il·lusió però m'he decebut. Vaig estar una hora. Puc dir que d'aquest temps vaig dedicar al voltant de 45 minuts a llegir plafons i uns 15 minuts a observar l'escàs material exposat. Tanmateix els plafons feien mal a la vista degut a la gran quatitat de faltes d'ortografia i d'incorreccions sintàctiques, imperdonables en una institució nacional. Altrament, els textos estaven només en català. Si tenim en compte que el museu és un equipament cultural visitat cada any per milers de turistes de tot el món, considero que els plafons haurien d'estar com a poc en català, castellà i anglès. En tots els museus que he recorregut per Europa m'he trobat sempre la informació en diverses llengües. Vaig coincidir amb dos grups de turistes estrangers que van marxar de seguida perquè es van trobar com perduts, almenys ho semblava per les cares que feien. Tampoc no hi havia cap fullet, cap tríptic, cap díptic, cap catàleg. Això sí, a la botiga del museu es podien adquirir alguns fascsímils de la Lola Anglada "a preu de turista", editats fa prop de vint anys, segurament amb motiu del centenari de l'autora.El contingut de l'exposició d'altra banda, era ben previsible. Explicar la influència dels moviments artístics europeus dels anys trenta en el disseny i la il·lustració dels llibres per a infants, la forta influència ideològica dels diversos bàndols durant la guerra civil, la intervenció molt activa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que va donar lloc, entre d'altres, a la creació del mite infantil, icona del republicanisme i del catalanisme, El més petit de tots, l'opressió del franquisme que va canviar fins i tot el nom de la Caputxeta Vermella, que va passar a ser la Caperucita Encarnada, i una petita, molt petita, mostra de revistes infantils falangistes. Vaig trobar molt interessant les biografies d'alguns autors i autores i d'alguns il·lustradors i il·lustradores, en general poc conegudes i que cal recuperar per a la història.A El més petit de tots es dedicava un espai específic. El 1937 l'escultor Miquel Paredes (1901 - 1980), va mostrar a Jaume Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, una petita escultura de 8 centímetres d'un nen enarborant una senyera. Jaume Miravitlles va entendre de seguida que aquella petita escultura es podria convertir en la icona de la llibertat i de la dignitat del poble català, una figura que hauria de representar el seu esperit de combat i de resistència. Com diu la mateixa Lola Anglada dins el conte: "Aquest noi que promet bones coses és El més petit de tots, el fill de la Revolució. Ha nascut com una guspira de la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l'alliberació del nostre poble". Es van reproduir milers d'estatuetes, es van arribar a vendre unes 60.000. Es va encarregar una cançó a Pere Quart, que va ser cantada per Emili Vendrell amb la tonada de la cançó popular Els tres tambors, i es va encarregar un conte il·lustrat a Lola Anglada, que es va convertir, segurament, en el primer bestseller de la literatura catalana.

La geganta Ela

2011-12-19T17:52:00.000+01:00

Acabo de llegir un llibre preciós. Es titula La geganta Ela, de Lena Paüls. La geganta Ela té un cos prim i llaguerut. És molt rica i sempre està enfadada. Viu en un país on hi ha gent de mides ben diferents, nanes, mitjanes i gegants. Unes bessones arriben, amb els sues pares, emigrant d'un altre país tot cercant un futur. Rebran la còlera de la genganta, passaran perills i por, però finalment, gràcies a la seva comprensió i afecte, acabaran fent-se molt amigues de la geganta, la tieta Ela.
El conte, recomanat per a lectors a partir de 8 anys, és molt útil per a que els nens i les nenes es familiaritzin amb valor positius, com ara la solidaritat, l'amistat, la convivència, la conservació de la natura o el treball conjunt en assumptes que interessen a tothom. Però també és ric en emocions, perfectament descrites per als infants, com l'afecte, la ràbia, l'amor, la ira.
També tracta, semse embuts, problemes actuals com les dificultats econòmiques de les famílies, l'emigració i la, de vegades, mala actuació dels polítics que es fan acompanyar de la premsa mentre prometen solucionar-ho tot i després se n'obliden.
Però no estem davant un conte realista, ja hem vist que parlem d'un país on hi ha gegants. Estem en un món de fantasia on la geganta Ela, que menja de tot, inclús els llamps, creix sese parar. És a causa d'un malefici que les bessones aturaran.
Ja veieu: fantasia, realitat, valors, emocions... tot plegat dins una aventura ben divertida que farà que els més petits de la casa gaudeixin d'allò més.

Lena Paüls va néixer a Reus el 1952. És llicenciada en Filologia Catalana i ha exercit de professora de cursos de formació de docents de Secundària. També és autora de diversos treballs pedagògics sobre aplicacions didàctiques de la publicitat. Actualment dirigeix la revista digital Cornabou, de literatura infantil i juvenil. Pel que fa a la seva obra literària, ha rebut diversos premis de narrativa, novel·la, poesia i contes per a infants, entre els quals The White Ravens, de Munic (2010), per l'àlbum La draga sense escates.

PRICE I CIA.... BADALONA CAPITAL DE LA POESIA

2011-11-13T20:29:00.001+01:00

Foto de Lorenzo Duaso

La nit de l'11 de novembre de 2011, va ser màgica o èpica com diu el meu amic i poeta Jordi Valls. I, seguint les seves paraules, aquella nit Badalona va ser la capital catalana de la poesia. 33 poetes de totes les edats i tendències estètiques ens vam donar cita a l'Espai Betúlia de Badalona, magníficament dirigit per la Bel Graña, per commemorar el Festival de Poesia Catalana que es va celebrar al Gran Price, de Barcelona, el 25 d'abril de 1970.
Reproduiré uns paràgrafs del fullet de presentació parlant d'aquell despertar de la primavera: "El públic va vibrar i aplaudir els poetes. Mentrestant, al carrer, els grisos vigilaven atentament la gent que no havia pogut entrar. Tal vegada vetllaven perquè la poesia no esdevingués un fet subversiu. Tres anys més tard la piqueta enderrocava el Gran Price, un dels centres lúdics més emblemàtics de Barcelona, el solar fou destinat a un nou edifici d'habitatges de l'empresa Núñez i Navarro.
La poesia va continuar el seu camí de lluita sensible amb la història en actes que recordaven la trobada de poetes com Gespa-Price, celebrat el 15 de maig de 1975 al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona i d'altres esdeveniments commemoratius celebrats el 1977 i el 1995. Ara novament la lira poètica ha reunit poetes catalans per continuar manifestant l'esperit compromès i reivindicatiu d'aquells festivals en un nou acte poètic a l'Espai Betúlia de Badalona."
Com el 1970, la indignació general per moltes coses i entre d'altres pels insistents atacs a la nostra llengua, va ser un revulsiu per reunir entorn de la paraula i de la imatge poètica prop de 300 persones, absolutament entregades als trobadors i les trobairitz, amb un silenci reverencial davant cada poema i amb aplaudiments ferms i llargs. Aquella comunió amb la paraula va ser francament emotiva. Puc assegurar que quan vaig pujar a llegir el meu poema em vaig sentir aclaparat per l'energia que desprenia l'ambient de la sala.
L'acte es va completar amb una exposició de 16 poemes visuals de sengles poetes i una altra exposició de les diverses convocatòries del Price.
Les intervencions es van repartir en tres assalts damunt un ring i entre cada un l'Andreu Solsona, que casulament feia anys, anava llegint textos commemoratius i presentant els i les poetes. Vam ser amenitzats amb la música de Low, Low, Blowers (això és guapíssim).

Potser, un dels moments més emotius va ser la lectura del nostre poeta nacional Màrius Sampere.
L'entitat organitzadora, l'Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, amb els poetes Paco Fanés i Joan Puche al davant, va editar un llibre commemoratiu. Gràcies, amics, pel vostre coratge i per la vostra feina.

BONA LECTURA PER A JOVES

2011-10-27T17:31:00.000+02:00

Thesaurus. Ombres a Barcelona, és la darrera novel·la de l'Àfrica Ragel, guardonada amb el premi Paraules d'Icària 2011. És un relat ambientat en la Barcelona del segle XIII que combina amor, amistat, desig, traïdoria, intrigues i misteri en una trama molt ben elaborada que submergeix el lector en el món íntim del seu protagonista i el convida a veure'l amb els seus ulls, una mirada de vegades inquietant. Les descripcions i les atmosferes juguen també un paper essencial per embolcallar les aventures amb emocions intenses. D'altra banda, cal valorar com a molt positiu el paper de la dona, reivindicat de manera brillant sense recórrer al pamflet sinó al camí literari pel qual ens condueix la pròpia novel·la. Sens dubte es tracta d'una lectura amena i interessant per a tothom tot i que és especialment atractiva per a lectors i lectores joves.
Àfrica Ragel, nascuda al barceloní barri del Poblenou el 1969, ha publicat les novel·les Els fantasmes de Vilafoscant (2000), Bon cop de falç (2002) i La moneda del malfat (2008), el recull de relats Tarde de tapes (2001) i l'obra de teatre Àtic (2000). La seva obra literària ha estat guardonada amb els premis Frederica Montseny, de Manlleu (1996), Ciutat de València de teatre (1999), Nit Literària Andorrana (2000) i el ja comentat Paraules d'Icària.

SI EM NECESSITES, XIULA

2011-10-23T21:06:00.001+02:00

"Si em necessites, xiula" és la famosa frase que li diu Lauren Bacall a Humphrey Bogart a la inolvidable pel·lícula Tenir o no tenir. Així comença el llibre que la Isabel-Clara Simó va dedicar a la memòria de l'escriptora Montserrat Roig, morta prematurament als 45 anys a causa d'un càncer de mama. El dia 10 de novembre farà 20 anys. El llibre és una biografia escrita amb molt de sentiment. Es nota que la Simó estimava la Roig. Van ser bones amigues i la Simó mai va oblidar que quan la Roig era ja una escriptora famosa volgués compartir amb ella, que tot just havia publicat el seu primer llibre, el protagonisme d'un llibre de diàlegs impulsat per l'Ajuntament de Barcelona. La biografia es converteix en un sentit homenatge a la figura de Montserrat Roig.
"Si em necessites, xiula" recull totes les facetes de la Montserrat Roig com a dona compromesa tant en la lluita contra el franquisme i per la democràcia com en la lluita feminista, com a periodista, com a dona de teatre, com a novel·lista. Us recomano molt la lectura d'aquesta biografia i també dels llibres que la Montserrat Roig ens va deixar per a la posteritat de les lletres catalanes. Com la Isabel-Clara Simó, no puc deixar de pensar en tot el que ens hauria pogut aportar de no haver mort tan aviat.
"Si em necessites, xiula" és un llibre essencial per saber qui era Montserrat Roig.

LECTURA A L'ESTUDI DEL PINTOR

2011-10-09T21:47:00.001+02:00

El dia 8 d'octubre vam celebrar un acte cultural singular. El Raúl Modamio i jo, dirigits pel Germán Madrid, vam fer una lectura escenificada de poemes a l'estudi del pintor Miquel Àngel Para. L'activitat va sorgir de la nostra iniciativa i de seguida vam comptar amb el suport del Miquel Àngel i de la Llibreria Carrer Major.
Feia goig veure l'estudi ple de persones brindant per la poesia. El Germán va saber aprofitar l'espai per crear una atmosfera íntima que va servir per establir llaços de complicitat amb el públic present. El Raúl va llegir cançons de Javier Krahe i de Diego Carrasco. Jo vaig llegir poemes dels meus llibres Asuntos Interiores, Els dits de l'intèrpret, El caminant a la deriva i un conjunt d'inèdits del poemari que estic escrivint. En finalitzar, com ja he comentat, vam brindar amb bon vi.
Aviat podrem gaudir d'activitats literàries regulars en l'estudi del Miquel Àngel Para en col·laboració amb l'Associació Colomenca de Literatura. Sens dubte, una bona notícia.

El formiguer

2011-09-01T16:47:00.001+02:00

No em van estranyar els disturbis de Londres perquè em van agafar llegint El formiguer, de Jenny Valentine. El relat succeeix al barri de Camdem, en un edifici on conviu gent molt diversa: alguns veïns viuen sols en cases d'una sola habitació sense bany, i fan servir un de comunitari, famílies desestructurades, problemes amb l'alcohol, feines precàries i sense contracte, nens sense escolaritzar, etc. El panorama que dibuixa l'autora no és gens saludable socialment parlant. I si això s'escriu en un llibre per a joves, que ha estat nominat per al premi Carnegie Medal, el més important en llengua anglesa, vol dir que el problema d'exclusió social d'una part important de la ciutadania és ben conegut a Anglaterra, i per tant era clar que hi havia una bomba de rellotgeria.

No obstant, malgrat la greu situació personal per la qual travessen els personatges del llibre, hi ha una cosa que els uneix per damunt de tot: la humanitat. Són personatges solitaris amb una gran capacitat d'estimar, de donar el millor que tenen, l'amor, l'amistat, la solidaritat entre els humils, una força capaç de solucionar els problemes més greus.

No us explicaré la història perquè us animeu a llegir-la. És un llibre per a joves, però és d'aquells llibres que poden llegir les persones adultes amb molt de goig. És evident que l'il·lustrador, el català Oriol Malet, va quedar fascinat per la lectura donat que ha posat unes imatges d'una bellesa i una sesibilitat corprenedores. El relat té una gran riquesa literària, vegeu si no: "Vaig veure una noia. Una nena, més ben dit. No és el primer que va passar, però és un bon punt on començar. Encara sembla que la veig ara. És com si la tingués davant. Tan de bo!

Tenia els cabells de color roig fosc, la pell blanca com la nata, els ulls fixos a terra.

Vaig passar per davant seu; estava dreta en una entrada, una porta oberta al carrer. Darrera seu hi havia una altra porta que donava a un local, un bar, em sembla. I al su voltant, entre les dues portes, només negror, pura negror opaca. com que anava vestida de negre, els seu cabells ros fosc i la cara i les mans pàl·lides eren els únics punts de llum.

Tot i que era de dia, semblava que sorgís de la nit, posant per a un pintor que fes dos-cents anys que fos mort. No ho dic en broma".

Jo tampoc. Apa, llegiu si us ve de gust.

Un poema a la panxa

2011-06-21T18:57:00.002+02:00

Babalú ha de dibuixar un animal de color verd. Dibuixa un cocodril que plora perquè té un nus a la panxa. Aviat sabrem que és en Babalú qui té el nus. Un nus que es desfà convertit en poema.

El meu avi Bubú
té els cabells com la neu
i sap fer jocs de mans.
El meu avi Bubú
fa olor de pinyons
i de goma d'esborrar.
El meu avi Bubú
em parla com si jo
fos important.

Eulàlia Canal ens ofereix una petita gran obra que farà les delícies dels més petits, però també dels adults. Amb un lirisme elegant, afectuós, ple d'imatges i de música, l'autora, que també és psicòloga infantil, ens acosta a la sensibilitat dels nens i de les nenes, els ajuda a entendre emocions com la tristesa, l'absència, l'amor filial. Al mateix temps, i de la manera més imaginativa i alhora més senzilla que ens poguem imaginar, ensenya els menuts a llegir i entendre la poesia.

El conte va acompanyat d'unes il·lustracions tendres d'Ulises Wensell que estimulen la imaginació dels lectors i lectores a partir dels sis anys i reforcen magistralment el missatge del text.

Emergència al país de la Màgia

2011-06-15T23:49:00.000+02:00

Milions de nens i nenes de tot el món esperen, amb il·lusió, que arribi el Nadal. Han estat bons minyons i bones minyones. Saben que els habitants del País de la Màgia, estimats per diferents cultures, faran arribar l'alegria a tots els racons de la Terra. Però el Pau està molt amoïnat.
"Una d'aquelles tardes tan fredes d'aquell hivern tan refred, mentre el Pau preparava el berenar del Tió, va sonar el timbre. En obrir la porta, va veure que era el carter i que li duia una carta", venia del País de la Màgia.La missiva diu que el Nadal corre perill, que una esgarrifosa tempesta els ha deixat incomunicats. El Pau vol que el Nadal sigui feliç, viatja al País de la Màgia i cerca la manera de solucionar el problema.
Si teniu nens i nenes a partir de set anys, amb aquest llibre Emergència la País de la Màgia, teniu un bon llibre per recomenar. L'ha escrit la Cinta Arasa i l'ha dibuixat la Cristina Girol.
La Cinta ha fet un text molt proper a la sensibilitat infantil, escriu amb una frescura poc habitual avui dia i amb una veu tendre i directa. Aquest llibre, publicat per Onada edicions, és com un conte llegit en veu alta i suau a la vora del llit. Un llibre ple de màgia, com el seu títol. Els nens i les nenes tindran somnis de colors. Somnis on pendran forma els dibuixos de la Cristina, que són com una joguina divertida.

UN SOMRIURE D'OR

2011-06-01T19:31:00.001+02:00

Sóc alquimista,
et tocaré amb la mirada
i et faré un somriure d’or.
Et tocaré amb l’or
del meu nas de plàstic vermell,
del meu vestit de pirata,
del maquillatge que em canvia el nom
i em fa mag dels escenaris,
i caminaré amb tu pel país dels somnis.
Compartirem sentiments i emocions,
i la teva vida i la meva vida
seran més plenes.

Poema dedicat al Grup de Teatre Alquimistes, de Santa Coloma de Gramenet, format per actors i actrius amb discapacitat psíquica.

MAONS DE FUM

2011-05-19T19:04:00.002+02:00

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n'omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava.
Estava tan emocionat que no veia el meu germà
esmicolant terrosos al costat.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa varem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.

L'INSTANT A LA MEMÒRIA

2011-05-09T20:15:00.000+02:00

1
Una llàgrima llisca per la veu

2
Es despullava la llum d’una espelma

3
Les hores han dibuixat el perfil d’un secret

4
Vol atrapar els pètals d’un petó

5
Somric a les ombres de l’escala
que m’han reconegut perquè saben de mi.

COSSOS D'AIRE

2011-05-02T17:34:00.000+02:00

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina
de rentar la roba.
No recordo la presència del meu germà.
Sé que hi era
perquè en aquell temps no podia ser d’una altra manera.
I tanmateix recordo intensament com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba.
I la planura de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la cabana de gelosies trencades
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Ara els feia nosa
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl•lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.

LA BIBLIOTECA PERSONAL ÉS UN DRET

2010-06-11T13:25:00.000+02:00

Un grup de professionals del llibre infantil i juvenil hem fet un manifest per la no reutilització del llibre literari.

La biblioteca personal és un dret i escriure una professió digna.

El llibre literari ha anat perdent prestigi social. A banda dels llibres de venda massiva, els anomenats best-sellers, que moltes vegades són productes editorials fabricats expressament per al mercat amb la col·laboració d’algun autor i fins i tot amb autors ficticis (amb equips d’especialistes contractats a l’efecte), i dels llibres de futbolistes, cuiners, toreros, presentadors de televisió, models, cantants, i tota la patuleia de famosos i famoses que treuen la seva cirereta per Sant Jordi, el llibre literari i el seus autors i autores estem condemnats a passar a la història, o millor dit, a ser història passada.

La darrera novetat és que la societat o comunitat educativa, departaments d’educació de les diverses administracions, associacions de pares i mares d’alumnes i consells escolars de tota Catalunya ens demanen que treballem sense cobrar, gratia et amore.

L’invent es diu “reutilització del llibre de text”. Em direu que un llibre literari no és un llibre de text. Evidentment, una novel·la, un llibre de poemes, una col·lecció de relats o de contes, un àlbum il·lustrat, una obra de teatre o un llibre d’aforismes no són llibres de text, però bon nombre de centres educatius i d’associacions de mares i pares d’alumnes els consideren com a tal i el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ho accepta. D’aquesta manera es dificulta i no es promou el dret a la creació de la biblioteca personal dels infants i adolescents i s’ataca directament la propietat intel·lectual dels autors tant d’escriptors com d’il·lustradors.

Un dia, en una escola de Tarragona, una nena em va dir “vaig demanar al papa que em comprés el llibre de Narnia per Sant Jordi, però em va comprar el joc per a l’ordinador i la pel·lícula” la nena es va arronsar d’espatlles i va seguir “ja m’està bé, però a mi m’agrada llegir”. Després d’un moment de reflexió li vaig respondre “està molt bé que t’agradi llegir, ves a la biblioteca i podràs triar els llibres que més t’agradin, però li pots dir al papa que pel preu del joc de l’ordinador et podria haver comprat tota la col·lecció de Narnia”. Això és el que té prestigi social, els jocs per a tota mena d’enginys digitals i els mateixos aparells, si pot ser d’última generació, millor, la roba de marca, les ulleres de marca, les sabates de marca. Això vol dir que estem al dia, que no fem el ridícul i per tant són depeses necessàries, però gastar vuit euros en un llibre literari sembla que sigui llençar els diners.