El bosc dels somnis perduts

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas . Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol , de la Gemma Lienas . De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no...

Sortia de visitar la meva mare, que té 89 anys, és vídua i viu sola perquè no vol viure amb cap fill ni anar a una residència. Era el dia de reis i li vaig dur un tros del tortell que ens havíem menjat de postres. Es va posar molt contenta i jo em vaig alegrar, però per dins em traspassava el fred de la seva soledat. De vegades la vida consisteix només a anar passant els dies, a compartir l'existència amb les rutines quotidianes que ens donen seguretat i a gaudir d'algunes estones amb les persones que estimem. Una trist i alhora dolça monotonia. Així és ara la vida de la mare, però en la seva joventut va estar plena de projectes i d'il·lusions. Amb aquestes cabòries anava cap a casa quan em va venir al cap la novel·la que acabava de llegir, Començar encara , de Margarida Codina Carbonell.  Es tracta d'un text coral amb tres protagonistes. Dues, la Mercè i la Magda, són dones grans, tenen 70 anys, viuen soles, es fan companyia mútua, surten a comprar juntes i ja n...

He tornat per quart any consecutiu a l'Escola Quatre Vents, de Canovelles. Em sento molt a gust entre nois i noies de tantes cultures diferents. Nens i nenes que a casa parlen vuit o deu llengües i a l'escola s'entenen en català. M'agrada que el català sigui una llengua de cohesió i d'acollida. Em recorden la ciutat d'on vinc, Santa Coloma de Gramenet, que a mi m'agrada nomenar com la ciutat dels mil colors i una sola ànima. És una escola de barracons. Quina llàstima que els fills de les famílies més humils del país tinguin tan pocs recursos per a la seva formació, mentre que les escoles d'elit reben subvencions dels nostres governs. Sort que hi ha mestres com l'Amparo i el Pere que supleixen amb la seva dedicació tot allò que no posa l'administració. Els alumnes de 5è de primària han llegit El somriure de la Natàlia , un llibre que vaig escriure amb molt de sentiment perquè intentava descriure tot el que vam partir a casa, especial...