dijous, 20 d’abril de 2017

RECONSTRUCCIONS, nou poemari després de 10 anys

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.

No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.

Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.


Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

*
El nen era l'home
i no sabia qui era l'home
i no obstant això
alçava les mans al vent
i obria els llavis
i pronunciava el nom de les coses
perquè tot el que serà ja fou.

*
Dimecres
Llums i tenebres
la mar
tempesta i calma
com tu
horitzó incert
que camines a la vora de l'onada
cap el teu buit.

*
El dimecres següent
Un soroll persistent
vol trencar la veu,
però no pot
perquè la veu projecta llum,
escalfa les partícules
i les mou
i les transforma.

*
Es despullava la llum d'una espelma

*
Les coses sense tu
i tu sense les coses.

*
M'escolto en tu
i la meva veu es fa gran,
s'incrusta en les pedres seculars,
es repeteix a les muralles,
als arcs,
als passadissos,
i torna a mi sense revelar el seu secret.

*
Paraules

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l'escorça de l'aire.




dijous, 6 d’abril de 2017

L'Enfonsa Pirates

Benvolgut amic pirata, Vols ser RIC? Vols aconsegyuir el TRESOR més gran qeu mai et puguis imaginar? Vols trobar més or del que mai et puguis gastar? I ROBINS i DIAMANTS? Enormes, grossos i gegants!

Així comença l'àlbum il·lustrat que us vull recomanar, L'Enfonsa Pirates, de Jonny Duddle, publicat per Edicions del Pirata.

El capità Barbanegra i els seus pirates passen l'estona a la taberna El Lloro Assedegat, quan senten la música d'un violí i la veu d'un cantaire vell i força atrotinat, però que per als pirates sona a música celestial, perquè la cançó els parla d'un tresor en una illa al mig de l'oceà. 

El capità Barbanegra no s'ho pensa i, amb els seus homes, posa el vaixell Foratnegre rumb a l'illa del tresor. El cantaire els acompanya i els anima amb la cançó. Els pirates, una mica rucs i eixelebrats, comencen a imaginar què faran amb el tresor. Un se'l guardarà als mitjons, un altre se'l menjarà a poc a poc. 

Ah! però quan són en alta mar, les cançons comencen a parlar de misteris i perills. Els pirates passen por i tenen malsons, però Barbanegra els diu que cap perill no podrà mai amb ell, i quan veuen l'illa no s'ho pensen.

Us deixo imaginar què passarà, què no passarà en aquesta història d'humor i de pirates. I si ho voleu saber, millor que compreu el llibre. Jo us el recomano perquè gaudireu molt de la lectura i de les magnífiques il·lustracions del seu autor, que és ja una celebritat al Regne Unit, on ha guanyat premis de prestigi com el Waterstones. Ep! I ha il·lustrat el darrer llibre de la sèrie Harry Potter. Actualment, viu a Gales amb la seva dona Jane i les seves filles, Daisy i Rosie.

Les pàgines són plenes de color amb uns pirates que faran les delícies dels més petits i amb un desplegable que els descobrirà secrets amagats al mar. En moltes pàgines, les lletres i els pensaments dels personatges estan en bafarades de còmic.

I a més de l'humor, hi trobareu un missatge que val la pena recordar de tant en tant. Un missatge que jo resumiria amb el refranys que diu: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Si teniu fills a partir de quatre anys, els hi podreu llegir i comentar les il·lustracions. I si ja tenen més de sis anys el podran llegir pel seu compte, i també el podran llegir en companyia, en veu alta tot imitant les veus dels pirates.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Una jornada a la Gitanjali

Vaig passar tot un matí a l'Escola Gitanjali, de Badalona, gràcies al programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un dia magnífic perquè per a un autor ja és motiu d'alegria que algú ens compri un llibre, però que tots els alumnes d'una escola comprin un llibre diferent en cada curs, no acostuma a passar, a mi no m'havia passat mai abans. Naturalment, estava inflar com un gall dindi. 


    Abans de les sessions, vaig tenir una trobada amb l'Anna Meléndez, la Cap d'Estudis. Ens vam entendre de seguida, vull dir que la Gitanjali és una escola que:
    Fomenta la biblioteca personal dels alumnes.
    Fomenta el valor social i sentimental del llibres.
    Respecta i protegeix la cadena del llibre, des dels autors fins als lectors tot passant per les llibreries, que a Badalona hi ha de molt bones i interessants com ara la Llibreria Saltamartí, la Llibreria El Full, i  fins i tot especialitzades en literatura infantil i juvenil com la Llibreria Girafa Negra
    Implica les famílies en la lectura dels seus fills.
    Estimula el debat sobre els llibres literaris en lloc d'examinar els alumnes com si el llibre literari fos un llibre de text.
    Estimula la creativitat dels lectors per mitjà de l'elaboració de productes artístics a partir de la lectura: ombres xineses, titelles, teatre, música i dansa, crítica literària, etc.

    Els nens i les nenes van fer moltes preguntes sobre els noms dels personatges, la creació dels personatges, la feina d'escriure o la inspiració, alguns també, em van mostrar alguns dels treballs artístics que estaven fent a partir dels llibres, i alguns, també, em van explicar que s'havien comprat altres llibres meus, la qual cosa indicava que les mestres havien fet bé la seva feina d'estimular la lectura om una experiència personal i no enfocada cap a un examen. Va haver també una nena que va fer un resum magnífic de la seva lectura, jo no l'hauria fet tan bé.

    I també, cal dir, que em van tractar de meravella, que em van preparar un esmorzar deliciós i que l'Escola, en respecte a la meva feina, es va fer càrrec dels honoraris per les hores de més que hi havia treballat. Un exemple que cal que s'estengui. Els escriptors no fem la nostra feina per diners perquè la nostra feina és vocacional, però no vivim de l'aire, som treballadors de la cultura, com altres ho son de l'ensenyament o la sanitat o el metall o les arts gràfiques.

    Els llibres que van llegir eren:
    P3, P4 i P5:  La Lea i el cargol
    1r: Quin niu més bonic!
    2n: La colla del fantasma Barruf
    3r: El bosc dels somnis perduts
    4t: El Talismà de l’Ariadna.
    5è: El somriure de la Natàlia
    6è: El secret del planeta Moix








    diumenge, 2 d’abril de 2017

    Lectura a l'Escola Torre Balldovina

    M'agrada anar a l'Escola torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet, per moltes raons o les vull exposar de manera molt sintètica, però ben clara:


    • Perquè estimulen la lectura a l'escola i a casa.
    • Perquè trien els autors que creem l'imaginari col·lectiu català i seguim i actualitzem el llegat dels nostres antecessors.
    • Perquè respecten la cadena del llibre ja que aconsellen als alumnes que comprin a les llibreries en lloc que l'editorial porti capses de llibres a l'escola.
    • Perquè engresquen les famílies a crear una biblioteca familiar i personal dels fills.
    • Perquè promouen les trobades dels autors amb els seus alumnes
    Aquesta vegada, però, en lloc d'anar a l'escola, els mestres van decidir que els alumnes lectors anirien a una biblioteca de la ciutat a trobar-se amb l'autor dels llibres que havien llegit, que era jo. I ho van fer gràcies a un acord de les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet amb els Serveis Educatius. En aquest cas en vam trobar a la Biblioteca de Can Peixauet, al barri del Raval.


    I a mi m'encanta anar-hi perquè des de fa molts anys, tants que ja no em recordo, que llegeixen els meus llibres. Durant molts anys ha estat la única escola de la meva ciutat que ha estat interessada a conèixer l'obra d'un escriptor que es podien trobar pel carrer, a les places, al mercat, al forn, a les llibreries o a les biblioteques perquè era veí seu.

    Per a totes les persones és important sentir-nos part d'una comunitat. És una de les característiques de la nostra identitat. El barri, la ciutat són els escenaris més importants de les nostres vides, són els llocs on passa el que ens passa, on establim les relacions familiars i d'amistat, on tenim a l'abast els serveis que necessitem. Per això és molt important que les ciutats disposin d'un patrimoni cultural i el fomentin des de l'escola. Els escriptors som patrimoni cultural.

    La majoria de nens i nenes de les escoles colomenques són nets i fills de l'emigració, primer de
    l'emigració del sud d'Espanya i ara també d'arreu del món, sobretot dels països empobrits. Són fills de famílies obreres que no ho han tingut ni ho tenen fàcil per obrir-se camí en una societat que promou el consumisme, l'individualisme i la competitivitat, una societat que rescata bancs i envia a la misèria els seus pobles.

    Per això m'agrada especialment a escoles com la Torre Balldovina, perquè els seus alumnes aprenguin que ells també poden ser metges o paletes o enginyers o lampistes o escriptors o fusters o mestres o mecànics.

    I la mostra del bon treball que fa aquesta escola la trobo constantment al carrer, perquè són els nens i nenes que compren més llibres per Sant Jordi, perquè els trobo a tot arreu quan hi ha activitats a les biblioteques o les llibreries. 

    Mestres amb l'empenta i entusiasme del Xavier Bernal són un exemple a seguir.
    He posat les cobertes dels dos llibres que van llegir els alumnes de cicle mitjà.



    diumenge, 19 de març de 2017

    Girafa Negra. Petites llibreries, grans projectes

    M'encanten les llibreries, sobre tot les petites llibreries de barri a les gran ciutats i les petites llibreries de poble o de ciutats mitjanes. Les llibreries són una baula indispensable de la cadena del llibre, la baula final sense la qual la feina solitària, lenta i callada que fem els escriptors durant mesos o anys per crear una obra literària, no arribaria als lectors. És ben cert que hi ha biblioteques on podem anar a demanar llibres en préstec, i que hi ha escoles que recomanen lectures als seus alumnes. Però el paper essencial d'aquestes llibreries és que són les millors prescriptores de lectures, perquè a les llibreries hi arriben totes les novetats, perquè els llibreters hi posen tot el seu coneixement per ajudar-nos a triar allò que ens interessa. Igual que un bon lampista et sap aconsellar la millor aixeta per al teu bany, un llibreter et sap aconsellar la millor lectura per als teus interessos.

    I entre totes aquestes llibreries, vull destacar la feina encomiable de les llibreries infantils i juvenils. Aquelles que hi dediquen la seva activitats professional a crear nous lectors i a ajudar les famílies a trobar els millors llibres per als seus fills. Hi ha llibreries que s'han convertit en referents del sector perquè estan en llocs cèntrics de Barcelona. Però reivindico que cal posar en valor les llibreries infantils i juvenils dels barris, dels pobles i de les ciutats com ara la Llibreria Girafa Negra, de Badalona, que dirigeix amb gran professionalitat en Carlos Álvarez.

    Com les altres del sector, la Llibreria Girafa Negra és també un centre d'activitats de foment de la lectura,tallers de reforç escolar, de dibuix i il·lustració i un espai familiar conduït per unes professionals "que donen dinamisme, utilitat i un sentit a tot el potencial que roman als llibres". I cada dissabte a la tarda hi ha Els Saraus de Girafa Negra "on hi cap de tot que sigui divertit i aporti un extra de valuós: presentacions de llibres, espectacles de titelles, teatre, rondalles per a nens de totes les edats (també en anglès), tallers de música o de ciència, xerrades i col·loquis.." Una feina de formiga per anar construint gra a gra un bon rebost de cultura.

    Vaig tenir la sort de compartir un d'aquest Saraus amb un grup de mares i nens amb els quals hi vaig
    passar una vetllada molt agradable i enriquidora.

    Hi havia algú més que no hi surt a la fotografia. Érem pocs, però la conversa era tan interessant, que vam seguir xerrant metre les mares compraven llibres per als seus fills, i després a la porta de la llibreria. 

    En Carlos Álvarez, el llibreter, és el més alt del grup, a la meva dreta.

    Aquestes llibreries són agents culturals molt necessaris. Tot el suports que els hi donem, sempre serà poc.

    dimarts, 14 de març de 2017

    Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

    Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques?

    L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi, que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil.

    El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui.

    Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi.

    El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que, de bon principi, no voldrà acceptar. Passarà unes setmanes aclaparat tot lluitant amb un garbuix de sentiments. Els companys de l'institut li giren l'esquena i, fins i tot hi ha qui es vol aprofitar de la situació, però, per sort, els amics de l'ànima no l'abandonen i faran el possible per donar-li suport i animar-lo en els moments més difícils. També ho faran els professors i els pares que, tot i estar separats, es posen d'acord per ajudar-lo.

    La novel·la adquireix una rabiosa actualitat en aquests dies que es jutja el cas Palau, ja que hi ha grans similituds amb l'argument.

    I ja que parlo de l'argument voldria comentar un tema de l'estructura de la narració que m'ha agradat especialment. Tota la novel·la és un flashback dintre d'un parèntesi que es situa cronològicament en el present. L'Anna Manso, com a bona guionista que és, ha utilitzat el mateix esquema de la pel·lícula Sunset Boulevard, escrita i dirigida per Billy Wilder el 1950, a la qual fa un homenatge. El relat comença amb el Salva veient la pel·lícula a la tele i acaba amb el Salva passejant pels escenaris reals de la pel·lícula. Per als que no la coneguin, us diré que narra la vida d'un guionista de Hollywood i la seva relació amb una actriu del cine mut que no pot adaptar-se als temps moderns. La pel·lícula comença amb el protagonista mort en una piscina i acaba quan la policia va a detenir a l'actriu que l'ha assassinat. I entre principi i final, tota la història, com a la novel·la que ens ocupa.

    La protagonista de la pel·lícula, interpretada magistralment per Gloria Swanson, es nega a reconèixer la realitat, com el Salva, tot i que, a diferència de la Norma Desmond, ell sí que finalment l'acceptarà.

    El personatge del Salva està magníficament descrit per l'autora, tant pel seu comportament, com per la seva manera de vestir, alhora que ens acompanya per la seva evolució psicològica. Si al principi el lector no s'identifica amb el personatge del Salva és per la seva prepotència, però quan comencen els problemes, de seguida ens fiquem a la seva pell. És essencial, també, la manera com l'Anna Manso relata la relació entre avi i net. Una relació afectiva que sembla més forta que la que té amb els pares. al final ja no serà el mateix, però el Salva seguirà estimant-lo.

    Un dels aspectes que també valoro como a molt positius és la relació d'amistat dins del grup de la colla del Salva, el Nacho, el Martí i la Clara, una amistat de les de veritat, que està per damunt de tot, una amistat generosa que fa que fins i tot en els pitjors moments mai no es trobi sol amb seqüències literàries d'una intimitat poderosa.

    La novel·la està escrita amb un estil àgil i un llenguatge planer i molt directe, que ens interpel·la en primera persona, mantenint en tot moment la tensió narrativa.

    Per cert, l'Anna Manso es va presentar al concurs amb el pseudònim de Gloria Swanson, la qual cosa es va desvetllar el dia del lliurament del premi.

    Anna Manso és escriptora i guionista. Va estudiar cinema i es va especialitzar en l’escriptura de guions de cinema i televisió. Des de l’any 1996 ha escrit guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes) , programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Mar de fons, Ventdelpla, KMM). Com a escriptora té més de quaranta títols publicats de literatura infantil i juvenil. L’any 2008 va ser guardonada amb el Premi Gran Angular amb l’obra Canelons freds. L’any 2016 ha estat reconeguda amb el premi  Atrapallibres de literatura infantil pel seu llibre Amics monstruosos i pel de literatura juvenil Gran Angular, de l’Editorial Cruïlla, per la seva obra Allò de l’avi. També és autora de la columna periodística La pitjor mare del món i del llibre del mateix nom. Participa en diferents activitats d’animació a la lectura i a l’escriptura adreçades a alumnes de primària (Voxprima, El cove de les paraules, Club de lectura virtual Llibre de família). També és col·laboradora de la tertúlia del programa radiofònic Catalunya Migdia. El seu blog personal és http://www.manso.org

    dissabte, 11 de març de 2017

    Cita de poetes amb Neus Aguado i Marcel Riera, el Dia Mundial de la Poesia 2017

    La Llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet i Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, celebren el Dia Mundial de la Poesia 2017 amb la presència de dos grans de la poesia contemporània en castellà i en català, Neus Aguado i Marcel Riera.

    L'acte tindrà lloc a les 19:30 a la seu de la llibreria, c. Major 13, molt a prop de la L1 del Metro.

    Neus Aguado. Nacida en Argentina en 1955, vive en Barcelona y es licenciada en Arte Dramático por el Institut del Teatre de Barcelona y en Ciencias de la Información por la Universitat Autònoma de Barcelona, desde muy joven se implica activamente en el medio artístico, cultural y político y participa en diversos proyectos. Ha sido cofundadora del Comitè d’Escriptores del PEN Català y secretaria general de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC).

    Su trayectoria como periodista cultural, escritora y dramaturga la ha desarrollado en Barcelona. A destacar los siete años de crítica de poesía en La Vanguardia. Asimismo, ha colaborado en publicaciones periódicas nacionales e internacionales.
    Entre otros montajes teatrales, ha realizado la dramaturgia y la dirección de Alejandra en el país de la soledad, (Barcelona, 1981), basado en la obra de Alejandra Pizarnik, ha codirigido Cançoner. Poemes de Feliu Formosa (Terrassa, 1981), ha colaborado en la idea y selección de textos de Res no et serà pres (Homenatge a Maria–Mercè Marçal), dirigido por Magda Puyo (Barcelona 1998), y en 1999 y 2003 ha participado en la selección de textos e interpretación de Aquest serà el principi, basado en la obra de Anna Murià, y dirigido por Feliu Formosa.

    Entre otras publicaciones, ha editado ensayos, traducciones y antologías de poetas de expresión catalana; y los libros de narraciones Juego cautivo (Laia, 1986) y Paciencia y barajar (Tusquets Editores, 1990), la plaquette Entre leones (El Toro de Barro, 2002) y los libros de poesía Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982), Ginebra en bruma rosa (Lumen, 1989), Aldebarán (Lumen, 2000), Intimidad de la fiebre (El Toro de Barro, 2005), En el desorden de la casa (MX Edicions 1010, 2006) y Tal vez el Tigre (in-Verso, 2014).

    Sus poemas y cuentos, además de constar en antologías de España, México, Argentina, El Salvador y Cuba, han sido traducidos a diversos idiomas y están compilados en antologías de Francia, Luxemburgo, Canadá, Italia, Alemania, EE.UU., Australia, Brasil, Portugal y Grecia.

    Si mi corazón se calma
              criatura del asombro
                                               qué querrás.
    Demasiada muerte en una sola muerte.


    © Neus Aguado
    17-1-2012 [Inédito]


    Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

    Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

    Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

    Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

    La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.
    Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

    GOTES  DE  TINTA

    Quan obro un llibre sé que el temps s’atura
    i cada ratlla escrita és el passat
    que s’estira fins al punt i seguit.

    Els versos que llegeixo es descabdellen
    lletra rere lletra, síl·laba rere
    síl·laba cap al futur que ja arriba.

    Un enfilall de milions de pàgines
    em tiba, com un cordó umbilical
    amb l’intangible esperit de la vida.

    Cada cop que repasso algun paper
    o que fullejo un llibre reconec
    lletres de sang que en tinta es coagulen.

    © Marcel Riera


    dimecres, 8 de març de 2017

    Un niu a l'Escola Josep Montmany, de Sant Feliu de Llobregat



    Veure els més petits entusiasmats amb la literatura, és un autèntic regal per als escriptors. Entraven a la biblioteca en silenci i em miraven com si fos un mag. Eren alumnes de 1r de primària de l'Escola Josep Montmany Amat, de Sant Feliu de Llobregat, i havien llegit Quin niu més bonic!, un llibre que tinc la sort de compartir amb la il·lustradora Blanca BK.

    Vaig gaudir molt escrivint el conte, però hi ha un secret que els hi vaig explicar. El vaig escriure per passar el dol d'haver de deixar casa meva i veure com la meva filla patia perquè se l'estimava molt.

    Casa nostra estava afectada per un pla de l'ajuntament, que volia fer el carrer més ample, i vam haver de marxar, i vam haver de veure com l'enderrocaven perquè l'escola estava al davant.

    De seguida, un munt de nens i nenes van aixecar les mans per explicar que també havien canviat de casa i que no volien fer-ho i que ho havien passat malament. I em va servir per explicar-los que això és el bo que tenen els contes. Que ens ho passem bé llegint-los, però que també ens serveixen per ajudar-nos a comprendre coses que ens passen. Penso que tots ho van entendre molt bé, perquè és el mateix que li passa al Becpetit, els personatge principal, i a la Núria, la nena que toca el piano i que estima els pardals.

    Els vaig preguntar quin personatge els havia agradat més. El Becpetit va guanyar per golejada perquè s'havien identificat amb ell, havien patit quan enderroquen la casa on té el niu, els havia fet pena quan no s'adaptava al niu nou i buscava les seves coses als abocadors, i finalment, havien gaudit quan al lloc on van enderrocar la casa havien fet una de nova, i la Núria, a nena que tocava el piano, hi havia tornat. I sobretot, que tenia un niu nou preciós, com a ell li agradava.


    Algunes nenes havien triat la Núria com a personatge principal perquè, com ella, també anaven a estudiar piano.

    L'Angi Rojas, la mestra que em va acompanyar i que es cuidava de la biblioteca juntament amb algunes mares col·laboradores, em va explicar que tenien una bibliotecària que treballava a les tardes, però que no disposaven de recursos per renovar el fons. 

    La bibliotecària havia fet una guia de lectura amb la meva biobibliografia.

    Abans de marxar em van fer un regal preciós: un llibre que havien fet entre tots i un bolígraf molt xulo per seguir escrivint contes.

    A la sortida, m'esperava la il·lustradora Núria Feijoo, que és amiga meva i viu a Sant Feliu. Vam esmorzar i vam petar la xerrada per posar-nos al dia. No vaig poder veure l'altra amiga que tinc a la ciutat, l'escriptora Maite Carranza, perquè, com jo, estava en una altra escola, questa vegada de Castelldefels. Us la recomano, els seus llibres us agradaran molt.

    dimecres, 1 de març de 2017

    El camino de Marwan



    Cuando Laura Borràs me regaló El camino de Marwan, me pasé largo rato contemplando unas ilustraciones bellísimas y al mismo tiempo conmovedoras. Leer el texto de Patricia de Arias, me produjo la misma sensación de belleza e impacto emocional, y me vi empujado a leerlo varias veces.

    Es un libro aparentemente sencillo e incluso predecible y amable, porque narra el camino de un inmigrante que huye de la guerra y porque su autora ha moderado la tensión dramática dejando a parte el sufrimiento de los campos de refugiados.

    ¿Qué es, pues, lo que hace que quien pase sus páginas quede tocado por ellas? Yo creo que la autora ha sabido conectar con algunos aspectos universales de la condición humana. Es un libro infantil, un libro que los adultos podemos leer a nuestros hijos, y explicarles las otras lecturas que nos ofrecen sus palabras y sus imágenes.

    Por ejemplo la pérdida: "Camino y mis huellas / van dejando un rastro / de historias antiguas / de canciones de mi pueblo, / de olor a té y a pan, / a jazmin y a tierra."

    O la incertidumbre: "Camino... / y no sé cuándo llegaré / no sé dónde llegaré. / Cargo una bolsa pesada"

    La ilustración muestra la incertidumbre pintando un Marwan empequeñecido, rodeado de un desierto que no se acaba, un camino en espiral que lo envuelve todo. Y Marwan cargando una bolsa casi tan grande como él. Incertidumbre y soledad porque a pesar de emprender ese camino junto a miles de personas, cada una se enfrenta sola a su propio destino.

    O el recuerdo y la nostalgia: "Recuerdo una casa. / Mamá encendía el fuego / cuando llegaba la noche, / y Papá contaba historias / de nuestro pueblo. / Había un jardín, un gato / y un rayo de sol que cintilaba / cada mañana en mi almohada."




    O el dolor que producen la guerras: "Un dia ellos llegaron. / La noche se hizo más fría, / más oscura, más profunda / y se lo tragó todo. / Micasa, el jardín, mi pueblo.

    O el desarraigo: "Otro país, otra casa / otra lengua. / Historias de otros pueblos."

    Y no obstante, tras haber arraigado en otro lugar, tras haberse contruido un futuro lejos de su pueblo, su deseo es volver: "Algún dia volveré / no miraré atrás. / Plantaré un jardín con mis manos, / lleno de flores / y esperanza."

    Pero si algún dia su deseo se cumple, ya no será el mismo que partió porque la experiencia de la vida le habrá cambiado: "Construiré mi casa / con los cimientos / de mis pasos certeros."

    La narración poética confiere al texto una belleza plàstica singular, un ritmo de palabras suaves pronunciadas al oido y un tono de melancolia y nostalgia combinadas con un acento vital y firme de esperanza. Yo creo que la esperanza es lo que define al libro porque surge con los primeros pasos de Marwan y siempre la lleva con él.

    Las ilustraciones de Laura Borràs acompañan el texto dándole aún una mayor fuerza expresiva, y hablando a veces por si mismas. La combinación de acuarelas y tinta le permite jugar con los colores que dan por si mismos forma a personajes y espacios, mientras que la tinta perfila y detalla cuando es necesario. La ilustradora consigue, con el juego con sus acuarelas, crear el ambiente de calma en la reunión familiar con colores cálidos, o la paz del hogar en los recuerdos de Marwan, o la imágen onírica de la madre convertida en luna de la noche fría, pero nunca tan oscura como la noche de los tanques, o el horror de la guerra con colores oscuros, la soledad en la inmensidad del desierto con la arena cubriendo todo el espacio y Marwan en un punto, o la experiència en el camino de Marwan cuando al final los árboles contienen los colores de sus "pasos certeros" por otros pueblos y culturas. Como decía, la tinta perfila y detalla y a veces subraya con fuerza propia algunos aspectos, como el que había señalado de la incertidumbre frente a un camino que parece alargarse infinitamente en espiral, o la amargura en los rostros de los que huyen de la guerra.

    Patrícia de Arias Nació en Granada, España, en el año 1973. En 1996 se formó en la Escuela de Teatro de Granada y comenzó a actuar como actriz en diversos espectáculos. Se mudó en 2012 a Brasil, donde vive actualmente con su marido, el músico Guga Murray, y el hijo de ambos. En 2013 fundaron juntos Atrium Escola de Música, en Resende (RJ).

    Su primer libro, Fio de Lua & Raio de Sol, en colaboración con la premiada escritora Roseana Murray, fue publicado en 2013 por la Editorial Ibep. Con este primer trabajo, Patricia y su marido crearon un libro-concierto infantil, que es representado con gran éxito en diversos teatros y ferias literarias de Brasil, tales como la Flipiri 2014.

    Sus libros Fica Comigo y Uma ideia no bolso, de la Editora Rovelle, fueron incluidos en el «Acervo Básico da FNILIJ» en 2015 (Brasil). 

    Su último libro, “El Camino de Marwan” (Editorial Amanuta, Il. Laura Borrás), ha sido galardonado con la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia). También en este año, fue incluido en la lista de libros recomendados 2017 por la prestigiosa Fundación Cuatro Gatos (EE.UU).

    Laura Borràs nació en Barcelona unos días antes de que supuestamente alguien pisara la Luna. Es doctora en Lingüística, pero le fascina crear proyectos ilustrados, sobre todo el dibujo como medio de expresión y comunicación y, en definitiva, los libros en sí. Se dedica a la ilustración y a la docencia de traducción en la UPF.

    Aprendió a ilustrar en los cursos con Ignasi Blanch, Cristina Losantos, Rebeca Luciani y Flavio Morais en Barcelona (2007-2010), y en Italia con Javier Zabala, Alessandro Sanna y Linda Wolfsgruber en la Facultad de Bellas Artes de Macerata y en la Escuela Internacional de Ilustración de Sàrmede (2009-2012).

    Ha participado en números exposiciones y además de realitzar materiales didácticos e il·lustracions para entidades musicales ha publicado los álbumes ilustrados Un mar de cebollas , Un cangrejo sin sombrero, Max y su sombra y Em dic Toldrà. Asimismo ilustró dos cuentos musicales para representarlos con dibujos proyectados: El mestre armer, con música de Albert Gumí, y Canta’m un conte, un cuento sobre el músico Eduard Toldrà con narrador-cantante.

    Con El camino de Marwan ha obtenido junto a Patricia de Arias la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia)



    dijous, 9 de febrer de 2017

    L'escola dels mil colors i una sola ànima


    La resposta és molt fàcil. Els alumnes de 4t de primària de l'Escola Antoni Gaudí de Santa Coloma han llegit el meu llibre El bosc dels somnis perduts. El mateix que dóna títol a aquest blog.

    Després de llegir el llibre, han anat a la Biblioteca de Can Peixauet per fer la trobada. Es tracta d'un projecte de foment de la lectura organitzat conjuntament pels Serveis Educatius de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Xarxa de Biblioteques. Fins al mes de maig m'esperen 10 fòrums que farem a la magnífica sala Joan Brossa de la biblioteca.

    Han passat per la biblioteca els tres grups de quart i cada trobada ha estat una experiència magnífica.

    He agraït a les mestres el treball de lectura que han fet amb els seus alumnes. Cada un havia fet un llibre inspirat en els personatges d'El bosc dels somnis perduts i li havien posat el seu propi títol. 

    Els dibuixos eren molt divertits i estrafolaris com els personatges. Els ovellumans, semblants a persones, però amb el cos cobert de llana; els plomallons, una mena de lleons amb plomes; els miconills, una barreja de mico i de conill; els orficars: una mena de cargols amb la closca d'or fi. I els més divertits de tots, els nyitus.



    M'agrada posar follets al meus llibres, perquè els follets existeixen a totes les cultures del món. A Catalunya tenim una galeria ben àmplia d'aquests petits éssers fantàstics. Diuen que els nyitus són tan petits com un gra de pols.

    Els nyitus es passen el dia dormint. Al capvespre van a escoltar la senyora Son i aquesta els explica històries de tota mena. Després, entren a les cases per les xemeneies o pels forats dels panys, es fiquen a les orelles de la gent i, des de ben endins, els fan dormir i somiar. Però un dia la senyora Son ha desaparegut, els habitants del bosc ja no poden somiar i comencen a tenir problemes. El Caçolet, un nyitus buscador de sonis perduts, serà l'encarregat de descobrir el misteri.


    Vull destacar els dibuixos d'una nena ucraïnesa de 10 anys amb una especial sensibilitat artística, també hi havia uns dibuixos del Manuel, que situava molt bé els personatges en els escenaris que els eren propis. En general eren dibuixos molt divertits, que jo no hauria sabut fer millor.

    Totes les trobades han estat molt intenses, però hi ha hagut un tema del qual m'ha agradat parlar de manera especial. Si observeu bé els nens de les tres fotografies, us adonareu que la bola del món és molt petita. Hi ha nens i nenes de molts països diferents, que parlen moltes llengües diferents, que tenen cultures molt diferents, però que troben en el català la llengua d'acollida, la llengua en la qual es poden entendre tots. Jo penso que l'Escola Gaudí és l'escola dels mil colors i una sola ànima. Com el bosc del meu llibre.

    Com us he explicat uns paràgrafs més amunt, al bosc hi ha habitants molt diferents. Són habitant que van arribar des de molts països i que van trobar en aquell bosc un lloc d'acollida, van aprendre la llengua i els costums d'aquells que ja hi eren des de sempre, però com que s'estimaven aquell lloc, també van compartir moltes coses de les cultures d'origen. Aquell bosc és com Santa Coloma de Gramenet, com l'Escola Gaudí. Tot els nens i totes les nenes, siguin d'on siguin les seves famílies, s'estimen la seva ciutat, volen el millor per als seus barris, com també se l'estimen el que ja hi eren abans.

    El nostre futur, serà un futur compartit o no serà.

    Mai no estarem prou agraïts a les mestres que fan una feina tan difícil i alhora tan meravellosa amb veritable vocació. Elles són la farga on es forja l'endemà


    diumenge, 5 de febrer de 2017

    Un pingüí que no para

    Fa vuit anys que vaig publicar Un pingüí damunt del televisor i fa set que visito cada curs els alumnes de segon d'ESO de l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès, aquesta vegada gràcies al programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

    Cada visita és especial, perquè cada vegada hi ha alguna intervenció que destaca sobre la resta. Aquesta vegada m'he trobat amb alumnes que volien ser escriptores i em feien preguntes relatives a la creació literària. M'han sorprès, però aquestes preguntes m'han anat molt bé per explicar el procés de creació de la novel·la que van llegir. I a poc a poc, les preguntes eren més concretes: com ho faig per crear els personatges, si m'inspiro en persones determinades, com m'ho faig per no repetir-me.

    Per crear els personatges ens podem inspirar en persones que coneixem, però no cal. El que realment importa és dotar-los de personalitat, que tinguin una vida pròpia, uns interessos, uns desitjos, uns objectius, uns dubtes, una història, una manera de ser, una manera de pensar i unes relacions de família i d'amistat, però també afectives, si cal. I podem construir personatges malvats, o amb febleses. La naturalesa humana ens ofereix un bon ventall de possibilitats.

    Pel que fa a repetir-se o no. A mi no m'importa repetir-me. Si em repeteixo és perquè no he tancat el tema, perquè encara m'interessa i, per tant, torno i torno, potser de diferent manera, amb diferents estils i gèneres. Però no deixo un tema fins que considero que l'he tractat des de tots els punts de vista possibles.

    També hi havia molt interès a saber si a les novel·les explico fets de la meva vida. No, cap de les meves obres és autobiogràfica, però sí que sovint trec informació a partir d'experiències personals, de lectures, dels diaris, de revistes, de fets que m'explica la gent, d'investigacions que hi faig, d'entrevistes. Només una vega, una única vegada, he escrit un conte per a adults titulat Milking, dintre del llibre de narracions curtes Llegir al metro, on faig el relat d'una nit d'hospital.

    A la novel·la Un pingüí damunt del televisor, en Robert descobreix a casa dels avis un pingüí fet amb una banya de toro- Ell no s'imagina que aquella vella figura decorativa posarà en perill la seva vida i la dels seus amics. L'avi de la Raquel va fer el pingüí a la presó, i ella creu que amaga documents que revelaran una història antiga de crims, de lluita i de silencis.

    De vegades, els objectes més insignificants amaguen històries increïbles que vénen de molt lluny. T'atreviries a investigar un passat fosc, ple de misteris, per descobrir tota la veritat?


    dilluns, 30 de gener de 2017

    Els avançaments i les presses

    Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant.

    Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social. 

    Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, arribava a l'ascensor quan la porta s'estava tancant. Una senyora va posar la mà entre les portes per què es tornessin a obrir. Li ho vaig agrair, però un viatger a qui no va agradar aquest gest de bona voluntat, va començar a insultar la senyora i insultar-me a mi perquè havia perdut uns segons del seu valuós temps.

    Ostres! vaig exclamar per a mi mateix. Què ens està passant? O sóc invisible i els altres no em veuen, o no em veuen perquè no miren al seu voltant. O ens hem convertit en una societat tan competitiva que hem de ser els primers de tot sigui com sigui. O hem perdut el respecte al altres. O vivim angoixats per les presses. Presses, de què? Ens ha de perdre, perdre uns segons o uns minuts?

    Aquesta mateixa setmana un cotxe em va fer un avançament irregular per la dreta. Prèviament s'havia col·locat en un carril que no permetia seguir recte, sinó girar a la dreta. Però el conductor va seguir recte i amb un joc perillós de volant es va posar davant meu i el vaig perdre de vista fins que un kilòmetre més enllà ens vam trobar en un semàfor en vermell. Després el vaig seguir durant quilòmetres per la mateixa carretera ja que hi havia molta densitat, i va tornar a fer un avançament a diversos vehicles en llocs amb ratlla continua, i amb cotxes que li venien en direcció contrària. Tanta pressa tenia que calia jugar-se la seva vida i la els altres?

    Aquesta setmana, també (quan estem pendents d'un tema el veiem per tot arreu), he llegit dues cartes al director. Un senyor es queixava de les curses per agafar el metro i com de mala manera l'havien apartat en entrar al vagó i també en agafar les escales mecàniques en sortir. Al final deia: Vaig decidir esperar que tothom hi pugés i després vaig pujar-hi sol. L'altra era d'una dona que es queixava de les caixes dels supermercats. Deia que la caixera anava deixant tota la compra sense miraments en aquella mena de tobogan on tot queda apilat per ficar-ho al carro, després fa córrer una fusta i llença la compra del següent, i quan encara ella no ha acabat de recollir i l'altre ja ha pagat, però encara no ha començat a omplir el seu carro, la caixera ja està llençant al tobogan la compra del següent.

    Quina necessitat tenim de córrer? Tot el que fem és urgent? Viure la vida com si fos una urgència continua no és bo per a la salut mental i pot arribar a ser fatal.

    La vida lenta permet assaborir les coses, contemplar els paisatges que ens envolten, ja siguin rurals o urbans, contemplar les persones, fer converses agradables, pensar, escoltar els altres. I de debò, que el nostre cor ens ho agrairà.


    divendres, 20 de gener de 2017

    Xala, va!, d'Anna Fité. Una novel·la de lectura àgil i emocions intenses

    Us agrada cantar? A mi sí, molt, però a casa no em deixen. Ni a la dutxa! Les persones properes, mai no m'han deixat cantar. Dec ser bastant dolent. Tenia tan clar que la meva oïda musical era un desastre, que en classe de música a l'Institut del Teatre, quan era un adolescent somniador (n'han passat molts anys d'això), li vaig dir al professor que era impossible treure rendiment de mi en aquest aspecte. Aquell senyor, que es deia Arrizabalaga, ho recordaré sempre, em va fer diverses proves i em va dir que jo tenia bona oïda i bon sentit musical, però que calia educar-los. No ho vaig fer perquè el meu pare deia que la música era cosa de nenes i no em va deixar estudiar. De manera que tota la vida he seguit sent un desastre i ningú no em deixa cantar.

    Això és tot el contrari del que els hi passa a les protagonistes de Xala, va! Càsting d'estrelles, una novel·la juvenil de l'Anna Fité publicada per La Galera. A elles els agrada cantar i les deixen cantar i fins i tot estudien música.

    Un grup de noies joves es presenten al càsting que farà el grup musical Xala, va! perquè ha arribat el moment de canviar les cantants. La idea se sembla molt a la del Grup Macedònia on fan canvis generacionals de cantants quan consideren que són prou grans per al públic preadolescent. La Cinta i la Jana són íntimes amigues i s'animen mútuament. En Joël se'n fum perquè només s'interessa per  la música clàssica. Les cantants que deixen el grup volen acabar la temporada amb un concert solidari que no agrada a la gerent. I un altre grup de noies volen recaptar diners per pagar el viatge cap a Barcelona a una mare que viu a l'Àfrica, cas que la seva filla sigui una de les escollides.

    A partir d'aquests elements argumentals, l'autora desenvolupa un text de lectura àgil i emocions intenses tot convidant el lector a reflexionar sobre diverses qüestions ja siguin de tipus cultural, ja siguin sobre aspectes concrets de la condició humana.

    Pel que fa a l'aspecte cultural, l'Anna Fité introdueix un element de confrontació, que farà que cada lector prengui partit per un o altre personatge fins arribar a un final sorprenent. El debat es centra entre els partidaris de la música clàssica i els partidaris de la música moderna o de la música pop. L'adolescència és propícia al radicalisme en aquest aspecte. Les adolescents enamorades del Justin Bieber no volen saber res d'altres cantants o d'altres músiques. I això no obstant, quan aquestes noies es fan adultes, potser els segueix agradant el Justin, com a mi m'agrada la Janis Joplin, però són capaces d'acceptar que la música és un art sublim i que no importa el gènere, l'estil o l'intèrpret sempre que estigui ben feta i ben interpretada. Una altra cosa, són els gustos o les tendències personals.

    Amb el final sorprenent de la novel·la, l'autora li diu als joves lectors que la música, i jo crec que també altres arts, ens pot fer treure el més profund i més pregonament amagat del nostre esperit. La música arriba al centre de l'ànima a través de les mines del cor. Ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos i ens fa transcendir.

    Pel que fa a l'aspecte que he denominat de la condició humana, em refereixo a la trama de relacions entres els protagonistes. L'amistat de dues noies es posa en perill per l'ambició desmesurada d'una d'elles. Truca a la porta de lector i li demana que consideri si val la pena passar per damunt de tot i fins i tot trair l'amistat per aconseguir els teus desitjos. Aquesta trama és molt emotiva i ens mostra uns personatges molt complets i complexos, com som les persones en la nostra vida quotidiana tot i que no ens adonem fins que ens hem d'enfrontar a fets que ens posen a prova.

    La trama principal es completa amb altres trames secundàries que donen pes narratiu al text, com ara les relacions familiars, l'especial complicitat amb els avis, en aquest cas una àvia, l'amor, la solidaritat o els interessos de grup, que adquireixen personalitat pròpia per damunt dels individus que el conformen.

    Una novel·la, per tant, molt interessant per als lectors adolescents, que no els deixarà indiferents, i que podran llegir gairebé d'una tirada perquè té un ritme àgil amanit de tant en tant amb pessics d'humor.

    Anna Fité Salvans (Sabadell, 1958) És periodista, guionista i autora teatral. Ha escrit guions per a Barri Sèsam, Los Lunnis, Leonart (TVE) i ha participat en documentals i programes de ficció com Nissaga de Poder o El cor de la ciutat (TV3). Ha escrit diferents espectacles per a públic familiar, entre els quals Dodie i els dàlmates (2009) o Zoomwatts, conte musical per a emocionautes (2012), conte musical creat amb el músic Saki Guillem. A partir d'aquest espectacle ha escrit la novel·la Zoomwatts!!!, que ja va per la tercera edició. És autora de les cantates següents: El tren de les cançons (1996), No sé el teu nom (amb música de Toni Xuclà, 1997), El músic eixelebrat (1999), Un rei per a Bretanya (2000) i La mare dels ous! (2009). 


    Com a membre de a la Joventut de la Faràndula, va començar escrivint obres de teatre juvenil primerenques (Blancaneus i la reina Vanitosa, 1989; El somni del petit turquesa, 1992). Més endavant, va entrar en contacte amb el Moviment Rialles –avui anomenat Xarxa– i col·laborà amb diferents companyies, com ara la companyia de pallassos La Puça (amb Els cavallers del nas vermell), el grup Xirriquiteula (amb Faules) o el Ballet Alèxia (amb El Màgic Traçapoca i tiro perquè em toca). Amb la Xarxa organitzà durant deu anys la Marató de Contes solidaris, al Teatre Romea i al Teatre Nacional de Catalunya.

    Ha estat presidenta del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i és patrona de la Fundació Cavall Fort.


    dimarts, 10 de gener de 2017

    Joan de la Vega, poeta y editor

    Sueño que me busco a través de ti con tu perfil de orilla. Despierto y no te encuentro en mi lugar.

    (Inti-Huatana, 2002)


    No vencerá la furia en la yugular, sino el hermoso follaje.
    Se apagarán los salmos sangrientos con lluvia imberbe.

    Por una vez, callarán los dedos del intérprete.

    (Ladino, 2006)


    Ibones de cuello azul.
    Lagunas escarpadas.

    ¿Mojo mis pies o son mis pies los llamados al tacto helado? ¿Lloran mis dedos o son sus órbitas sólidas las que cubren mis sentidos? ¿Ahogo la sed o revive en mi su textura milenaria? Enroscado en ella, ¿soy su cima o tan sólo una porción de su cuerpo marnético? ¿Podré recorrer su pantalla celeste, su don empañado y anónimo, abrir vias nuevas sobre su manto de musgo azulado?

    Aún creo en su proyección de cumbres, en su latir honesto sin oídos. Extraño poso que ha aguardado, paciente, la llegada de unos pasos sin nombre.

    Lago que desborda en sus labios el horizonte infinito.

    (La montaña efímera, 2011)


    (71)
    Pace el rebaño.
    Remontan la colina,
    toda alegría.

    (164)
    Ráfagas de aire.
    Sofocado el invierno
    primeras aves.

    (232)
    Sal de tu jaula
    ave efímera y vuela
    en mis palabras.

    (jisei)
    Últimos días.
    A pesar del dolor
    soles y lunas.

    (365 haikus y un jisey, 2012)


    no hay luz
    más allá de la luz

    ni siquiera tierra
    tallos destellos

    detrás del fuego
    un albor de hoces
    sin respuesta

    (Una luz que viene de fuera, 2012)


    SILENCIO
    A Carles Duarte

    Este silencio

    lágrima en fuga
    lápiz de fuego

    habla la lengua
    de las puestas de sol

    PÁRAMO

    Han enmudecido los años

    los pórticos de la noche
    restan sellados

    te impiden avanzar
    descubrirnos dentro y fuera

    [quizás un copo de heno
    o destello de astros]

    así vagas
    noche tras noche

    negra epifanía de savia

    (Y tú, Pirene, 2013)


    A-M-A-R-A-N-T-A

    aquesta llum malferida a la sala
    -mort el rei, república de pàries-
    asseguda a la plana dels verbs
    riu per extensió de les nafres.

    ara parla la pols, el cafè dolç; ara parla l'anís, els llumins
    no pas l'àngel immolat dels retorns.

    tranquil, home de les al·lucinacions, som
    amics poetes, captius, amics d'entreacte.

    (Bare nostrum, 2015)


    METÀSTASI

    Un malson
    mai pronuncia
    el seu nom

    POETARI

    En silenci
    he vingut
    per acaronar
    el vostre fum

    patum d'escollits
    ferum de poetes

    (El verd, el roig el negre, 2015)


    Vindrà la mort
    i ens retornarà els lladrucs...

    *
    Fes com si res
    d'això es tracta

    d'allò altre
    se n'ocupa l'aiguada

    *
    Acarono la terra

    et llepo la cara

    *
    Què n'hem de fer
    del dolor

    dels seus cabells vermellosos
    rínxols al replà de casa
    atemporals

    ara que ja és tard
    per a estimbar processons
    i netejar-nos les llàgrimes
    amb la teva sang

    *
    Aixeco
    entre tu i jo
    un mur de versos

    gairebé et tinc
    a tocar

    el record és aquest
    finestrol de sauló
    que a contrallum
    ens abreuja

    gairebé a galop
    a tocar

    (Manat de dol, 2016)

    Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ha publicado las obras Luz de luna (1998), El somni habitat (1999), Les filles del fang (2000), Ladino (2006), que reúne sus libros Intihuatana (Sin lugar a la luz), Ixtab (La soga en el ojo) e Ipalnemoani (Por quien vivo); Trilces Trópicos, Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006), La montaña efímera (2011), 365 haykus y un jisei (2012), Una luz que viene de fuera (2012), Y tú, Pirene (X Premio César Simón de Poesía, 2013), Bare nostrum (2015); El verd, el roig, el negre (2015) i Manat de dol (2016). Algunos de sus poemas han sido incluidos en Campo Abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010) y en revistas como Alhucema, Turia, Pidra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Barcelona review, Kokoro, alba y Letra Internacional. Desde 2004 dirige la editorial La Garúa Libros