diumenge, 21 de maig de 2017

El llibre segons el poble. Refranys (1)

La saviesa popular sobre els llibres és molt rica, com ho és en general per a qualsevol qüestió que afecti la vida de les persones. De tant en tant, aniré posant alguns refranys. Hi ha que en parlen bé, i hi ha que no en parlen bé.


  • Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen
  • Un llibre és el millor amic i el pitjor enemic
  • Un llibre, és el millor amic, si l'entens, però maleït sia si no l'entens.
  • Al qui llegeix molts llibres sempre li queda alguna cosa
  • Per al qui sap ben llegir, un bon llibre cura una malaltia.
  • Dormir engreixa, menjar atipa, i llegir aplica.
  • Armes, llibres i diners, si no els sap manejar no valen res.
  • Llibres i papers, si no els saps entendre no valen res
  • Els llibres reprenen i no castiguen
  • En el llibre petit hi ha la bona sentència
  • Llibre llegit, consell pres
  • De llibres i de diners, savis i rics sempre en volen més
  • No tothom que tracta amb llibres es fa savi
  • Tant hi ha ases amb lletres com sense lletres
  • Qui només llegeix un llibre, no sap més que una cançó
  • No bossa buida, ni gresol apagat, ni llibre tancat
  • Llibre tancat no treu trellat
  • Del llibre vell el bon consell
  • Llibres i vins els més vells son els més fins
  • Llibre massa nou, poc llegit
  • El llibre mai es desdirà del que t'ha dit
  • Llibre deixat, perdut o estripat
  • Llibre deixat, llibre no tornat
  • Llibre que deixaràs, llibre que perdràs
  • Quedar-se un llibre deixat no és pecat
  • Bona taula, bon llibre i bona companyia, fan passar bé el dia

dissabte, 29 d’abril de 2017

La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza

Segurament que més d'una vegada us hauran explicat una anècdota i us hauran dit: "com si fos una pel·lícula". I realment, moltes de les històries que ens expliquen podrien ser perfectament l'argument d'una pel·lícula. La vida de cada persona pot contenir prou arguments per fer novel·les o guions, tot i que la vida real acostuma a superar la vida de ficció.

Maite Carranza, en la seva novel·la infantil La pel·lícula de la vida, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor 2016 ens ofereix una magnífica aventura on es fusionen realitat i ficció.

Vejam que escriu l'autora: "L'Olivia es considera una nena com qualsevol altra. Ni millor ni pitjor que les seves amigues, ni més afortunada ni més dissortada. Sap que la vida reparteix les cartes a l'atzar, que a cadascú li toca jugar amb les seves i que no es poden fer trampes perquè es molt lleig.

A l'Olivia li ha tocat una mare actriu, una pare missing, un germà poruc, uns avis misteriosos, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una escola cooperativa d'una sola línia, una tele espatllada i un pis a l'Eixample, petit i bufó, amb orientació al sud."

I seguim l'autora en aquest primer capítol de presentacions: "La vida és un pou de sorpreses i d'un dia per a l'altre pot passar que les coses que fins ara eren sòlides i s'aguantaven dretes, com la torre Eiffel, l'Empire Estate Building o l'Hotel Arts, caiguin tot de sobte i es facin miques."

I és exactament això el que els passa als protagonistes, que el seu món s'enfonsa. I, malauradament, no els passa res que sigui estrany, no els passa res d'un altre planeta, no travessen la porta d'un armari i es troben en un món de fantasia. No. Els que els passa és tan real com esfereïdor, i tan comú que ens ha d'interpel·lar com a éssers humans. Tot i que l'Olivia ha trobar la manera de mitigar el mal. No per fugir de la realitat, sinó per fer-la més suau.

La mare de l'Olivia i del Tim es queda sense feina i arriba un moment que ja no poden pagar la hipoteca del pis i el banc els fa fora de casa. Per sort, tindran l'ajut de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques que els trobarà un pis que ocuparan. No serà pas el pis d'uns particulars, no estaria bé ni seria just, sinó que ocupen un pis en un edifici que pertany a un banc mentre intenten sobreviure. L'Olivia, perquè el Tim no pateixi, li explica que són els protagonistes d'una pel·lícula i que estaran rodant durant un temps.

La Maite Carranza, com a bona guionista que és, ha fet un primer capítol de presentació que ens posa el caramel a la boca, de manera que tenim necessitat de seguir llegint. La novel·la està construïda seguint la tècnica dels guions televisius. En cada capítol es resol algun tema i alhora es planteja un de nou que es resoldrà en el proper capítol. També hi ha diverses trames que acompanyen la principal tot apareixent de tant en tant en diversos capítols fins a la resolució final, com per exemple les visites de l'assistenta social, les referències al pare biològic o a una anterior parella de la mare.

L'escriptora ha construït un personatges complexos que s'enfronten a la realitat de les seves vides de manera molt diverses. La mare s'enfonsa i cau en la depressió, l'Olivia per la innocència de cop i de cop, als seus 11 anys, es troba fent de germana i de mare. Els personatges evolucionen i viuen experiències que els trasbalsen però que finalment els faran més forts: atur, desnonament, canvi de barri, canvi de casa, canvi d'escola, incertesa en el futur, pobresa.

La novel·la és un relat cru de la realitat més dura per la qual han passat milers de famílies els darrers anys. El govern rescatava bancs alhora que enviava la gent a la pobresa i a la desesperació. No obstant, això, el relat obre una porta a l'esperança tot i que ens diu clarament que sense lluita no hi ha sortida. Una lluita que va més enllà dels drets socials com l'habitatge o la feina, ja que és també una lluita per la dignitat i per l'autoestima. 

L'autora ens retrata, també, la part cínica de la condició humana quan els veïns de l'Eixample els hi donen l'esquena i els neguen l'ajut als nostres protagonistes. Però també ens mostra la part més noble, com la solidaritat i la cooperació entre els desposseïts, quan la família de la Mamafatou, els veïns e l'habitatge ocupat els ofereixen compartir el poc que tenen i els ajuden a obrir-se camí en la seva nova situació.

També posa a prova l'amistat veritable en veure com reaccionen les antigues amigues de l'Olivia, algunes la volen ajudar, altres la marginen. O la fortalesa de les noves amistats sorgides en el moment més crític i dolorós, com la del Lamin, la Binta i l'Ada.

M'ha fascinat la dolcesa de l'Olivia amb el Tim i la seva enteresa quan la mare emmalalteix, o la innocència del Tim, que al principi es creu realment que està dintre d'una pel·lícula, però que, al meu parer, al final sospita el que està passant, però dissimula i fa veure que s'ho creu.  Tot i que representa tan bé el seu paper, que, contra tot pronòstic, aconseguirà guanyar un càsting de manera inesperada quan està intentant trobar feina per a la mare.

I per acabar, tenim sorpresa gràcies a una de les trames secundàries que van apareixent de tant en tant, com sol passar en les sèries televisives. Però aquesta no us l'explico. Us animo a llegir el llibre.

Les il·lustracions són d'Iratxe López de Munáin. La il·lustradora crea atmosferes a partir del joc amb els colors, amb la llum i els colors vius aconsegueix fer-nos pensar que malgrat els mals moments, sempre hi ha una esperança. Iratxe és especialista en la creació de personatges, en els rostres i en els gestos, així veiem a la coberta del llibre una mare desesperada, una Olívia amoïnada i un Tim content i somniador. Les il·lustracions mostren les actituds de les persones de manera extraordinària. Totes són magnífiques, però a mi m'encanta la de la Mamafatou quan ofereix la sopera a la mare de l'Olívia perquè tinguin alguna cosa de menjar, una Mamafatou amb la mirada plena de llum i un rostre sinceritat i afecte.


Fotografia © Juanfran Martínez
Maite Carranza (Barcelona, 1958) llicenciada en Antropologia, escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix conferències literàries i cursos d'escriptura de guió a la universitat.  


Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l'Ostres tu, quin cacau!, una novel·la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una cinquantena de llibres entre els que destaquen els clàssics Frena, Càndida, Frena!Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres de gran èxit com la trilogia fantàstica de «La guerra de les bruixes» (El clan de la llobaEl desert del gel i La Maledicció d'Odi) i el premiat trhiller Paraules emmetzinades. En els darrers anys ha publicat algunes col·leccions infantils amb força implantació escolar com: »Víctor Iubacuto» i« Els set cavernícoles». 

Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987/2011, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002/2010, Protagonista Jove 2006, Políglota 2008, Nacional de Literatura juvenil 2011, Templo de las mil puertas 2011, Banco del Libro de Caracas 2013, Cervantes Chico 2014 i FADA 2015. 

Ha estat traduïda a vint-i-cinc llengües entre elles l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès, el portuguès, l'italià i el coreà. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en èuscar i en gallec. A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre (Cleques) i ha publicat novel·les per a adults (El fruit del baobab). 

Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com PinnicPoblenouSecrets de FamíliaNissaga de PoderRosaEl joc de viureLauraEl cor de la CiutatHomenotsMoncloa, ¿dígame?Abuela de veranoIsabel, 39+1 i telefims com ValèriaGermanes de sangLa dona de gelLes filles de Mohamed i l'Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi Nacional Audiovisual, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora. 

Ha estat professora d'escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l'Abat Oliba i ha col·laborat en revistes especialitzades sobre literatura juvenil. En els darrers anys s’ha dedicat especialment a les trobades amb els seus lectors i ha participat en fires i events relacionats amb la literatura juvenil. Ha donat conferències i xerrades literàries en gairebé totes les ciutats espanyoles i a Nova York, Miami, Berlín, Ciutat de Mèxic, Londres, Beijing, Shangai, Amsterdam, Sao Paulo, Lió, París, Cartagena d'Índies, Bogotà, Colònia, Lund, Mantova, Sofia i Rio de Janeiro. 

dijous, 20 d’abril de 2017

RECONSTRUCCIONS, nou poemari després de 10 anys

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.

No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.

Em plau, però, adjuntar-vos l'enllaç de la ressenya que m'ha fet Teresa Costa-Gramunt a la revista digital Núvol.

Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.


Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

*
El nen era l'home
i no sabia qui era l'home
i no obstant això
alçava les mans al vent
i obria els llavis
i pronunciava el nom de les coses
perquè tot el que serà ja fou.

*
Dimecres
Llums i tenebres
la mar
tempesta i calma
com tu
horitzó incert
que camines a la vora de l'onada
cap el teu buit.

*
El dimecres següent
Un soroll persistent
vol trencar la veu,
però no pot
perquè la veu projecta llum,
escalfa les partícules
i les mou
i les transforma.

*
Es despullava la llum d'una espelma

*
Les coses sense tu
i tu sense les coses.

*
M'escolto en tu
i la meva veu es fa gran,
s'incrusta en les pedres seculars,
es repeteix a les muralles,
als arcs,
als passadissos,
i torna a mi sense revelar el seu secret.

*
Paraules

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l'escorça de l'aire.




dijous, 6 d’abril de 2017

L'Enfonsa Pirates

Benvolgut amic pirata, Vols ser RIC? Vols aconsegyuir el TRESOR més gran qeu mai et puguis imaginar? Vols trobar més or del que mai et puguis gastar? I ROBINS i DIAMANTS? Enormes, grossos i gegants!

Així comença l'àlbum il·lustrat que us vull recomanar, L'Enfonsa Pirates, de Jonny Duddle, publicat per Edicions del Pirata.

El capità Barbanegra i els seus pirates passen l'estona a la taberna El Lloro Assedegat, quan senten la música d'un violí i la veu d'un cantaire vell i força atrotinat, però que per als pirates sona a música celestial, perquè la cançó els parla d'un tresor en una illa al mig de l'oceà. 

El capità Barbanegra no s'ho pensa i, amb els seus homes, posa el vaixell Foratnegre rumb a l'illa del tresor. El cantaire els acompanya i els anima amb la cançó. Els pirates, una mica rucs i eixelebrats, comencen a imaginar què faran amb el tresor. Un se'l guardarà als mitjons, un altre se'l menjarà a poc a poc. 

Ah! però quan són en alta mar, les cançons comencen a parlar de misteris i perills. Els pirates passen por i tenen malsons, però Barbanegra els diu que cap perill no podrà mai amb ell, i quan veuen l'illa no s'ho pensen.

Us deixo imaginar què passarà, què no passarà en aquesta història d'humor i de pirates. I si ho voleu saber, millor que compreu el llibre. Jo us el recomano perquè gaudireu molt de la lectura i de les magnífiques il·lustracions del seu autor, que és ja una celebritat al Regne Unit, on ha guanyat premis de prestigi com el Waterstones. Ep! I ha il·lustrat el darrer llibre de la sèrie Harry Potter. Actualment, viu a Gales amb la seva dona Jane i les seves filles, Daisy i Rosie.

Les pàgines són plenes de color amb uns pirates que faran les delícies dels més petits i amb un desplegable que els descobrirà secrets amagats al mar. En moltes pàgines, les lletres i els pensaments dels personatges estan en bafarades de còmic.

I a més de l'humor, hi trobareu un missatge que val la pena recordar de tant en tant. Un missatge que jo resumiria amb el refranys que diu: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Si teniu fills a partir de quatre anys, els hi podreu llegir i comentar les il·lustracions. I si ja tenen més de sis anys el podran llegir pel seu compte, i també el podran llegir en companyia, en veu alta tot imitant les veus dels pirates.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Una jornada a la Gitanjali

Vaig passar tot un matí a l'Escola Gitanjali, de Badalona, gràcies al programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un dia magnífic perquè per a un autor ja és motiu d'alegria que algú ens compri un llibre, però que tots els alumnes d'una escola comprin un llibre diferent en cada curs, no acostuma a passar, a mi no m'havia passat mai abans. Naturalment, estava inflar com un gall dindi. 


    Abans de les sessions, vaig tenir una trobada amb l'Anna Meléndez, la Cap d'Estudis. Ens vam entendre de seguida, vull dir que la Gitanjali és una escola que:
    Fomenta la biblioteca personal dels alumnes.
    Fomenta el valor social i sentimental del llibres.
    Respecta i protegeix la cadena del llibre, des dels autors fins als lectors tot passant per les llibreries, que a Badalona hi ha de molt bones i interessants com ara la Llibreria Saltamartí, la Llibreria El Full, i  fins i tot especialitzades en literatura infantil i juvenil com la Llibreria Girafa Negra
    Implica les famílies en la lectura dels seus fills.
    Estimula el debat sobre els llibres literaris en lloc d'examinar els alumnes com si el llibre literari fos un llibre de text.
    Estimula la creativitat dels lectors per mitjà de l'elaboració de productes artístics a partir de la lectura: ombres xineses, titelles, teatre, música i dansa, crítica literària, etc.

    Els nens i les nenes van fer moltes preguntes sobre els noms dels personatges, la creació dels personatges, la feina d'escriure o la inspiració, alguns també, em van mostrar alguns dels treballs artístics que estaven fent a partir dels llibres, i alguns, també, em van explicar que s'havien comprat altres llibres meus, la qual cosa indicava que les mestres havien fet bé la seva feina d'estimular la lectura om una experiència personal i no enfocada cap a un examen. Va haver també una nena que va fer un resum magnífic de la seva lectura, jo no l'hauria fet tan bé.

    I també, cal dir, que em van tractar de meravella, que em van preparar un esmorzar deliciós i que l'Escola, en respecte a la meva feina, es va fer càrrec dels honoraris per les hores de més que hi havia treballat. Un exemple que cal que s'estengui. Els escriptors no fem la nostra feina per diners perquè la nostra feina és vocacional, però no vivim de l'aire, som treballadors de la cultura, com altres ho son de l'ensenyament o la sanitat o el metall o les arts gràfiques.

    Els llibres que van llegir eren:
    P3, P4 i P5:  La Lea i el cargol
    1r: Quin niu més bonic!
    2n: La colla del fantasma Barruf
    3r: El bosc dels somnis perduts
    4t: El Talismà de l’Ariadna.
    5è: El somriure de la Natàlia
    6è: El secret del planeta Moix








    diumenge, 2 d’abril de 2017

    Lectura a l'Escola Torre Balldovina

    M'agrada anar a l'Escola torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet, per moltes raons o les vull exposar de manera molt sintètica, però ben clara:


    • Perquè estimulen la lectura a l'escola i a casa.
    • Perquè trien els autors que creem l'imaginari col·lectiu català i seguim i actualitzem el llegat dels nostres antecessors.
    • Perquè respecten la cadena del llibre ja que aconsellen als alumnes que comprin a les llibreries en lloc que l'editorial porti capses de llibres a l'escola.
    • Perquè engresquen les famílies a crear una biblioteca familiar i personal dels fills.
    • Perquè promouen les trobades dels autors amb els seus alumnes
    Aquesta vegada, però, en lloc d'anar a l'escola, els mestres van decidir que els alumnes lectors anirien a una biblioteca de la ciutat a trobar-se amb l'autor dels llibres que havien llegit, que era jo. I ho van fer gràcies a un acord de les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet amb els Serveis Educatius. En aquest cas en vam trobar a la Biblioteca de Can Peixauet, al barri del Raval.


    I a mi m'encanta anar-hi perquè des de fa molts anys, tants que ja no em recordo, que llegeixen els meus llibres. Durant molts anys ha estat la única escola de la meva ciutat que ha estat interessada a conèixer l'obra d'un escriptor que es podien trobar pel carrer, a les places, al mercat, al forn, a les llibreries o a les biblioteques perquè era veí seu.

    Per a totes les persones és important sentir-nos part d'una comunitat. És una de les característiques de la nostra identitat. El barri, la ciutat són els escenaris més importants de les nostres vides, són els llocs on passa el que ens passa, on establim les relacions familiars i d'amistat, on tenim a l'abast els serveis que necessitem. Per això és molt important que les ciutats disposin d'un patrimoni cultural i el fomentin des de l'escola. Els escriptors som patrimoni cultural.

    La majoria de nens i nenes de les escoles colomenques són nets i fills de l'emigració, primer de
    l'emigració del sud d'Espanya i ara també d'arreu del món, sobretot dels països empobrits. Són fills de famílies obreres que no ho han tingut ni ho tenen fàcil per obrir-se camí en una societat que promou el consumisme, l'individualisme i la competitivitat, una societat que rescata bancs i envia a la misèria els seus pobles.

    Per això m'agrada especialment a escoles com la Torre Balldovina, perquè els seus alumnes aprenguin que ells també poden ser metges o paletes o enginyers o lampistes o escriptors o fusters o mestres o mecànics.

    I la mostra del bon treball que fa aquesta escola la trobo constantment al carrer, perquè són els nens i nenes que compren més llibres per Sant Jordi, perquè els trobo a tot arreu quan hi ha activitats a les biblioteques o les llibreries. 

    Mestres amb l'empenta i entusiasme del Xavier Bernal són un exemple a seguir.
    He posat les cobertes dels dos llibres que van llegir els alumnes de cicle mitjà.



    diumenge, 19 de març de 2017

    Girafa Negra. Petites llibreries, grans projectes

    M'encanten les llibreries, sobre tot les petites llibreries de barri a les gran ciutats i les petites llibreries de poble o de ciutats mitjanes. Les llibreries són una baula indispensable de la cadena del llibre, la baula final sense la qual la feina solitària, lenta i callada que fem els escriptors durant mesos o anys per crear una obra literària, no arribaria als lectors. És ben cert que hi ha biblioteques on podem anar a demanar llibres en préstec, i que hi ha escoles que recomanen lectures als seus alumnes. Però el paper essencial d'aquestes llibreries és que són les millors prescriptores de lectures, perquè a les llibreries hi arriben totes les novetats, perquè els llibreters hi posen tot el seu coneixement per ajudar-nos a triar allò que ens interessa. Igual que un bon lampista et sap aconsellar la millor aixeta per al teu bany, un llibreter et sap aconsellar la millor lectura per als teus interessos.

    I entre totes aquestes llibreries, vull destacar la feina encomiable de les llibreries infantils i juvenils. Aquelles que hi dediquen la seva activitats professional a crear nous lectors i a ajudar les famílies a trobar els millors llibres per als seus fills. Hi ha llibreries que s'han convertit en referents del sector perquè estan en llocs cèntrics de Barcelona. Però reivindico que cal posar en valor les llibreries infantils i juvenils dels barris, dels pobles i de les ciutats com ara la Llibreria Girafa Negra, de Badalona, que dirigeix amb gran professionalitat en Carlos Álvarez.

    Com les altres del sector, la Llibreria Girafa Negra és també un centre d'activitats de foment de la lectura,tallers de reforç escolar, de dibuix i il·lustració i un espai familiar conduït per unes professionals "que donen dinamisme, utilitat i un sentit a tot el potencial que roman als llibres". I cada dissabte a la tarda hi ha Els Saraus de Girafa Negra "on hi cap de tot que sigui divertit i aporti un extra de valuós: presentacions de llibres, espectacles de titelles, teatre, rondalles per a nens de totes les edats (també en anglès), tallers de música o de ciència, xerrades i col·loquis.." Una feina de formiga per anar construint gra a gra un bon rebost de cultura.

    Vaig tenir la sort de compartir un d'aquest Saraus amb un grup de mares i nens amb els quals hi vaig
    passar una vetllada molt agradable i enriquidora.

    Hi havia algú més que no hi surt a la fotografia. Érem pocs, però la conversa era tan interessant, que vam seguir xerrant metre les mares compraven llibres per als seus fills, i després a la porta de la llibreria. 

    En Carlos Álvarez, el llibreter, és el més alt del grup, a la meva dreta.

    Aquestes llibreries són agents culturals molt necessaris. Tot el suports que els hi donem, sempre serà poc.

    dimarts, 14 de març de 2017

    Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

    Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques?

    L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi, que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil.

    El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui.

    Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi.

    El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que, de bon principi, no voldrà acceptar. Passarà unes setmanes aclaparat tot lluitant amb un garbuix de sentiments. Els companys de l'institut li giren l'esquena i, fins i tot hi ha qui es vol aprofitar de la situació, però, per sort, els amics de l'ànima no l'abandonen i faran el possible per donar-li suport i animar-lo en els moments més difícils. També ho faran els professors i els pares que, tot i estar separats, es posen d'acord per ajudar-lo.

    La novel·la adquireix una rabiosa actualitat en aquests dies que es jutja el cas Palau, ja que hi ha grans similituds amb l'argument.

    I ja que parlo de l'argument voldria comentar un tema de l'estructura de la narració que m'ha agradat especialment. Tota la novel·la és un flashback dintre d'un parèntesi que es situa cronològicament en el present. L'Anna Manso, com a bona guionista que és, ha utilitzat el mateix esquema de la pel·lícula Sunset Boulevard, escrita i dirigida per Billy Wilder el 1950, a la qual fa un homenatge. El relat comença amb el Salva veient la pel·lícula a la tele i acaba amb el Salva passejant pels escenaris reals de la pel·lícula. Per als que no la coneguin, us diré que narra la vida d'un guionista de Hollywood i la seva relació amb una actriu del cine mut que no pot adaptar-se als temps moderns. La pel·lícula comença amb el protagonista mort en una piscina i acaba quan la policia va a detenir a l'actriu que l'ha assassinat. I entre principi i final, tota la història, com a la novel·la que ens ocupa.

    La protagonista de la pel·lícula, interpretada magistralment per Gloria Swanson, es nega a reconèixer la realitat, com el Salva, tot i que, a diferència de la Norma Desmond, ell sí que finalment l'acceptarà.

    El personatge del Salva està magníficament descrit per l'autora, tant pel seu comportament, com per la seva manera de vestir, alhora que ens acompanya per la seva evolució psicològica. Si al principi el lector no s'identifica amb el personatge del Salva és per la seva prepotència, però quan comencen els problemes, de seguida ens fiquem a la seva pell. És essencial, també, la manera com l'Anna Manso relata la relació entre avi i net. Una relació afectiva que sembla més forta que la que té amb els pares. al final ja no serà el mateix, però el Salva seguirà estimant-lo.

    Un dels aspectes que també valoro como a molt positius és la relació d'amistat dins del grup de la colla del Salva, el Nacho, el Martí i la Clara, una amistat de les de veritat, que està per damunt de tot, una amistat generosa que fa que fins i tot en els pitjors moments mai no es trobi sol amb seqüències literàries d'una intimitat poderosa.

    La novel·la està escrita amb un estil àgil i un llenguatge planer i molt directe, que ens interpel·la en primera persona, mantenint en tot moment la tensió narrativa.

    Per cert, l'Anna Manso es va presentar al concurs amb el pseudònim de Gloria Swanson, la qual cosa es va desvetllar el dia del lliurament del premi.

    Anna Manso és escriptora i guionista. Va estudiar cinema i es va especialitzar en l’escriptura de guions de cinema i televisió. Des de l’any 1996 ha escrit guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes) , programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Mar de fons, Ventdelpla, KMM). Com a escriptora té més de quaranta títols publicats de literatura infantil i juvenil. L’any 2008 va ser guardonada amb el Premi Gran Angular amb l’obra Canelons freds. L’any 2016 ha estat reconeguda amb el premi  Atrapallibres de literatura infantil pel seu llibre Amics monstruosos i pel de literatura juvenil Gran Angular, de l’Editorial Cruïlla, per la seva obra Allò de l’avi. També és autora de la columna periodística La pitjor mare del món i del llibre del mateix nom. Participa en diferents activitats d’animació a la lectura i a l’escriptura adreçades a alumnes de primària (Voxprima, El cove de les paraules, Club de lectura virtual Llibre de família). També és col·laboradora de la tertúlia del programa radiofònic Catalunya Migdia. El seu blog personal és http://www.manso.org

    dissabte, 11 de març de 2017

    Cita de poetes amb Neus Aguado i Marcel Riera, el Dia Mundial de la Poesia 2017

    La Llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet i Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, celebren el Dia Mundial de la Poesia 2017 amb la presència de dos grans de la poesia contemporània en castellà i en català, Neus Aguado i Marcel Riera.

    L'acte tindrà lloc a les 19:30 a la seu de la llibreria, c. Major 13, molt a prop de la L1 del Metro.

    Neus Aguado. Nacida en Argentina en 1955, vive en Barcelona y es licenciada en Arte Dramático por el Institut del Teatre de Barcelona y en Ciencias de la Información por la Universitat Autònoma de Barcelona, desde muy joven se implica activamente en el medio artístico, cultural y político y participa en diversos proyectos. Ha sido cofundadora del Comitè d’Escriptores del PEN Català y secretaria general de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC).

    Su trayectoria como periodista cultural, escritora y dramaturga la ha desarrollado en Barcelona. A destacar los siete años de crítica de poesía en La Vanguardia. Asimismo, ha colaborado en publicaciones periódicas nacionales e internacionales.
    Entre otros montajes teatrales, ha realizado la dramaturgia y la dirección de Alejandra en el país de la soledad, (Barcelona, 1981), basado en la obra de Alejandra Pizarnik, ha codirigido Cançoner. Poemes de Feliu Formosa (Terrassa, 1981), ha colaborado en la idea y selección de textos de Res no et serà pres (Homenatge a Maria–Mercè Marçal), dirigido por Magda Puyo (Barcelona 1998), y en 1999 y 2003 ha participado en la selección de textos e interpretación de Aquest serà el principi, basado en la obra de Anna Murià, y dirigido por Feliu Formosa.

    Entre otras publicaciones, ha editado ensayos, traducciones y antologías de poetas de expresión catalana; y los libros de narraciones Juego cautivo (Laia, 1986) y Paciencia y barajar (Tusquets Editores, 1990), la plaquette Entre leones (El Toro de Barro, 2002) y los libros de poesía Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982), Ginebra en bruma rosa (Lumen, 1989), Aldebarán (Lumen, 2000), Intimidad de la fiebre (El Toro de Barro, 2005), En el desorden de la casa (MX Edicions 1010, 2006) y Tal vez el Tigre (in-Verso, 2014).

    Sus poemas y cuentos, además de constar en antologías de España, México, Argentina, El Salvador y Cuba, han sido traducidos a diversos idiomas y están compilados en antologías de Francia, Luxemburgo, Canadá, Italia, Alemania, EE.UU., Australia, Brasil, Portugal y Grecia.

    Si mi corazón se calma
              criatura del asombro
                                               qué querrás.
    Demasiada muerte en una sola muerte.


    © Neus Aguado
    17-1-2012 [Inédito]


    Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

    Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

    Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

    Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

    La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.
    Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

    GOTES  DE  TINTA

    Quan obro un llibre sé que el temps s’atura
    i cada ratlla escrita és el passat
    que s’estira fins al punt i seguit.

    Els versos que llegeixo es descabdellen
    lletra rere lletra, síl·laba rere
    síl·laba cap al futur que ja arriba.

    Un enfilall de milions de pàgines
    em tiba, com un cordó umbilical
    amb l’intangible esperit de la vida.

    Cada cop que repasso algun paper
    o que fullejo un llibre reconec
    lletres de sang que en tinta es coagulen.

    © Marcel Riera


    dimecres, 8 de març de 2017

    Un niu a l'Escola Josep Montmany, de Sant Feliu de Llobregat



    Veure els més petits entusiasmats amb la literatura, és un autèntic regal per als escriptors. Entraven a la biblioteca en silenci i em miraven com si fos un mag. Eren alumnes de 1r de primària de l'Escola Josep Montmany Amat, de Sant Feliu de Llobregat, i havien llegit Quin niu més bonic!, un llibre que tinc la sort de compartir amb la il·lustradora Blanca BK.

    Vaig gaudir molt escrivint el conte, però hi ha un secret que els hi vaig explicar. El vaig escriure per passar el dol d'haver de deixar casa meva i veure com la meva filla patia perquè se l'estimava molt.

    Casa nostra estava afectada per un pla de l'ajuntament, que volia fer el carrer més ample, i vam haver de marxar, i vam haver de veure com l'enderrocaven perquè l'escola estava al davant.

    De seguida, un munt de nens i nenes van aixecar les mans per explicar que també havien canviat de casa i que no volien fer-ho i que ho havien passat malament. I em va servir per explicar-los que això és el bo que tenen els contes. Que ens ho passem bé llegint-los, però que també ens serveixen per ajudar-nos a comprendre coses que ens passen. Penso que tots ho van entendre molt bé, perquè és el mateix que li passa al Becpetit, els personatge principal, i a la Núria, la nena que toca el piano i que estima els pardals.

    Els vaig preguntar quin personatge els havia agradat més. El Becpetit va guanyar per golejada perquè s'havien identificat amb ell, havien patit quan enderroquen la casa on té el niu, els havia fet pena quan no s'adaptava al niu nou i buscava les seves coses als abocadors, i finalment, havien gaudit quan al lloc on van enderrocar la casa havien fet una de nova, i la Núria, a nena que tocava el piano, hi havia tornat. I sobretot, que tenia un niu nou preciós, com a ell li agradava.


    Algunes nenes havien triat la Núria com a personatge principal perquè, com ella, també anaven a estudiar piano.

    L'Angi Rojas, la mestra que em va acompanyar i que es cuidava de la biblioteca juntament amb algunes mares col·laboradores, em va explicar que tenien una bibliotecària que treballava a les tardes, però que no disposaven de recursos per renovar el fons. 

    La bibliotecària havia fet una guia de lectura amb la meva biobibliografia.

    Abans de marxar em van fer un regal preciós: un llibre que havien fet entre tots i un bolígraf molt xulo per seguir escrivint contes.

    A la sortida, m'esperava la il·lustradora Núria Feijoo, que és amiga meva i viu a Sant Feliu. Vam esmorzar i vam petar la xerrada per posar-nos al dia. No vaig poder veure l'altra amiga que tinc a la ciutat, l'escriptora Maite Carranza, perquè, com jo, estava en una altra escola, questa vegada de Castelldefels. Us la recomano, els seus llibres us agradaran molt.

    dimecres, 1 de març de 2017

    El camino de Marwan



    Cuando Laura Borràs me regaló El camino de Marwan, me pasé largo rato contemplando unas ilustraciones bellísimas y al mismo tiempo conmovedoras. Leer el texto de Patricia de Arias, me produjo la misma sensación de belleza e impacto emocional, y me vi empujado a leerlo varias veces.

    Es un libro aparentemente sencillo e incluso predecible y amable, porque narra el camino de un inmigrante que huye de la guerra y porque su autora ha moderado la tensión dramática dejando a parte el sufrimiento de los campos de refugiados.

    ¿Qué es, pues, lo que hace que quien pase sus páginas quede tocado por ellas? Yo creo que la autora ha sabido conectar con algunos aspectos universales de la condición humana. Es un libro infantil, un libro que los adultos podemos leer a nuestros hijos, y explicarles las otras lecturas que nos ofrecen sus palabras y sus imágenes.

    Por ejemplo la pérdida: "Camino y mis huellas / van dejando un rastro / de historias antiguas / de canciones de mi pueblo, / de olor a té y a pan, / a jazmin y a tierra."

    O la incertidumbre: "Camino... / y no sé cuándo llegaré / no sé dónde llegaré. / Cargo una bolsa pesada"

    La ilustración muestra la incertidumbre pintando un Marwan empequeñecido, rodeado de un desierto que no se acaba, un camino en espiral que lo envuelve todo. Y Marwan cargando una bolsa casi tan grande como él. Incertidumbre y soledad porque a pesar de emprender ese camino junto a miles de personas, cada una se enfrenta sola a su propio destino.

    O el recuerdo y la nostalgia: "Recuerdo una casa. / Mamá encendía el fuego / cuando llegaba la noche, / y Papá contaba historias / de nuestro pueblo. / Había un jardín, un gato / y un rayo de sol que cintilaba / cada mañana en mi almohada."




    O el dolor que producen la guerras: "Un dia ellos llegaron. / La noche se hizo más fría, / más oscura, más profunda / y se lo tragó todo. / Micasa, el jardín, mi pueblo.

    O el desarraigo: "Otro país, otra casa / otra lengua. / Historias de otros pueblos."

    Y no obstante, tras haber arraigado en otro lugar, tras haberse contruido un futuro lejos de su pueblo, su deseo es volver: "Algún dia volveré / no miraré atrás. / Plantaré un jardín con mis manos, / lleno de flores / y esperanza."

    Pero si algún dia su deseo se cumple, ya no será el mismo que partió porque la experiencia de la vida le habrá cambiado: "Construiré mi casa / con los cimientos / de mis pasos certeros."

    La narración poética confiere al texto una belleza plàstica singular, un ritmo de palabras suaves pronunciadas al oido y un tono de melancolia y nostalgia combinadas con un acento vital y firme de esperanza. Yo creo que la esperanza es lo que define al libro porque surge con los primeros pasos de Marwan y siempre la lleva con él.

    Las ilustraciones de Laura Borràs acompañan el texto dándole aún una mayor fuerza expresiva, y hablando a veces por si mismas. La combinación de acuarelas y tinta le permite jugar con los colores que dan por si mismos forma a personajes y espacios, mientras que la tinta perfila y detalla cuando es necesario. La ilustradora consigue, con el juego con sus acuarelas, crear el ambiente de calma en la reunión familiar con colores cálidos, o la paz del hogar en los recuerdos de Marwan, o la imágen onírica de la madre convertida en luna de la noche fría, pero nunca tan oscura como la noche de los tanques, o el horror de la guerra con colores oscuros, la soledad en la inmensidad del desierto con la arena cubriendo todo el espacio y Marwan en un punto, o la experiència en el camino de Marwan cuando al final los árboles contienen los colores de sus "pasos certeros" por otros pueblos y culturas. Como decía, la tinta perfila y detalla y a veces subraya con fuerza propia algunos aspectos, como el que había señalado de la incertidumbre frente a un camino que parece alargarse infinitamente en espiral, o la amargura en los rostros de los que huyen de la guerra.

    Patrícia de Arias Nació en Granada, España, en el año 1973. En 1996 se formó en la Escuela de Teatro de Granada y comenzó a actuar como actriz en diversos espectáculos. Se mudó en 2012 a Brasil, donde vive actualmente con su marido, el músico Guga Murray, y el hijo de ambos. En 2013 fundaron juntos Atrium Escola de Música, en Resende (RJ).

    Su primer libro, Fio de Lua & Raio de Sol, en colaboración con la premiada escritora Roseana Murray, fue publicado en 2013 por la Editorial Ibep. Con este primer trabajo, Patricia y su marido crearon un libro-concierto infantil, que es representado con gran éxito en diversos teatros y ferias literarias de Brasil, tales como la Flipiri 2014.

    Sus libros Fica Comigo y Uma ideia no bolso, de la Editora Rovelle, fueron incluidos en el «Acervo Básico da FNILIJ» en 2015 (Brasil). 

    Su último libro, “El Camino de Marwan” (Editorial Amanuta, Il. Laura Borrás), ha sido galardonado con la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia). También en este año, fue incluido en la lista de libros recomendados 2017 por la prestigiosa Fundación Cuatro Gatos (EE.UU).

    Laura Borràs nació en Barcelona unos días antes de que supuestamente alguien pisara la Luna. Es doctora en Lingüística, pero le fascina crear proyectos ilustrados, sobre todo el dibujo como medio de expresión y comunicación y, en definitiva, los libros en sí. Se dedica a la ilustración y a la docencia de traducción en la UPF.

    Aprendió a ilustrar en los cursos con Ignasi Blanch, Cristina Losantos, Rebeca Luciani y Flavio Morais en Barcelona (2007-2010), y en Italia con Javier Zabala, Alessandro Sanna y Linda Wolfsgruber en la Facultad de Bellas Artes de Macerata y en la Escuela Internacional de Ilustración de Sàrmede (2009-2012).

    Ha participado en números exposiciones y además de realitzar materiales didácticos e il·lustracions para entidades musicales ha publicado los álbumes ilustrados Un mar de cebollas , Un cangrejo sin sombrero, Max y su sombra y Em dic Toldrà. Asimismo ilustró dos cuentos musicales para representarlos con dibujos proyectados: El mestre armer, con música de Albert Gumí, y Canta’m un conte, un cuento sobre el músico Eduard Toldrà con narrador-cantante.

    Con El camino de Marwan ha obtenido junto a Patricia de Arias la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia)



    dijous, 9 de febrer de 2017

    L'escola dels mil colors i una sola ànima


    La resposta és molt fàcil. Els alumnes de 4t de primària de l'Escola Antoni Gaudí de Santa Coloma han llegit el meu llibre El bosc dels somnis perduts. El mateix que dóna títol a aquest blog.

    Després de llegir el llibre, han anat a la Biblioteca de Can Peixauet per fer la trobada. Es tracta d'un projecte de foment de la lectura organitzat conjuntament pels Serveis Educatius de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Xarxa de Biblioteques. Fins al mes de maig m'esperen 10 fòrums que farem a la magnífica sala Joan Brossa de la biblioteca.

    Han passat per la biblioteca els tres grups de quart i cada trobada ha estat una experiència magnífica.

    He agraït a les mestres el treball de lectura que han fet amb els seus alumnes. Cada un havia fet un llibre inspirat en els personatges d'El bosc dels somnis perduts i li havien posat el seu propi títol. 

    Els dibuixos eren molt divertits i estrafolaris com els personatges. Els ovellumans, semblants a persones, però amb el cos cobert de llana; els plomallons, una mena de lleons amb plomes; els miconills, una barreja de mico i de conill; els orficars: una mena de cargols amb la closca d'or fi. I els més divertits de tots, els nyitus.



    M'agrada posar follets al meus llibres, perquè els follets existeixen a totes les cultures del món. A Catalunya tenim una galeria ben àmplia d'aquests petits éssers fantàstics. Diuen que els nyitus són tan petits com un gra de pols.

    Els nyitus es passen el dia dormint. Al capvespre van a escoltar la senyora Son i aquesta els explica històries de tota mena. Després, entren a les cases per les xemeneies o pels forats dels panys, es fiquen a les orelles de la gent i, des de ben endins, els fan dormir i somiar. Però un dia la senyora Son ha desaparegut, els habitants del bosc ja no poden somiar i comencen a tenir problemes. El Caçolet, un nyitus buscador de sonis perduts, serà l'encarregat de descobrir el misteri.


    Vull destacar els dibuixos d'una nena ucraïnesa de 10 anys amb una especial sensibilitat artística, també hi havia uns dibuixos del Manuel, que situava molt bé els personatges en els escenaris que els eren propis. En general eren dibuixos molt divertits, que jo no hauria sabut fer millor.

    Totes les trobades han estat molt intenses, però hi ha hagut un tema del qual m'ha agradat parlar de manera especial. Si observeu bé els nens de les tres fotografies, us adonareu que la bola del món és molt petita. Hi ha nens i nenes de molts països diferents, que parlen moltes llengües diferents, que tenen cultures molt diferents, però que troben en el català la llengua d'acollida, la llengua en la qual es poden entendre tots. Jo penso que l'Escola Gaudí és l'escola dels mil colors i una sola ànima. Com el bosc del meu llibre.

    Com us he explicat uns paràgrafs més amunt, al bosc hi ha habitants molt diferents. Són habitant que van arribar des de molts països i que van trobar en aquell bosc un lloc d'acollida, van aprendre la llengua i els costums d'aquells que ja hi eren des de sempre, però com que s'estimaven aquell lloc, també van compartir moltes coses de les cultures d'origen. Aquell bosc és com Santa Coloma de Gramenet, com l'Escola Gaudí. Tot els nens i totes les nenes, siguin d'on siguin les seves famílies, s'estimen la seva ciutat, volen el millor per als seus barris, com també se l'estimen el que ja hi eren abans.

    El nostre futur, serà un futur compartit o no serà.

    Mai no estarem prou agraïts a les mestres que fan una feina tan difícil i alhora tan meravellosa amb veritable vocació. Elles són la farga on es forja l'endemà


    diumenge, 5 de febrer de 2017

    Un pingüí que no para

    Fa vuit anys que vaig publicar Un pingüí damunt del televisor i fa set que visito cada curs els alumnes de segon d'ESO de l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès, aquesta vegada gràcies al programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

    Cada visita és especial, perquè cada vegada hi ha alguna intervenció que destaca sobre la resta. Aquesta vegada m'he trobat amb alumnes que volien ser escriptores i em feien preguntes relatives a la creació literària. M'han sorprès, però aquestes preguntes m'han anat molt bé per explicar el procés de creació de la novel·la que van llegir. I a poc a poc, les preguntes eren més concretes: com ho faig per crear els personatges, si m'inspiro en persones determinades, com m'ho faig per no repetir-me.

    Per crear els personatges ens podem inspirar en persones que coneixem, però no cal. El que realment importa és dotar-los de personalitat, que tinguin una vida pròpia, uns interessos, uns desitjos, uns objectius, uns dubtes, una història, una manera de ser, una manera de pensar i unes relacions de família i d'amistat, però també afectives, si cal. I podem construir personatges malvats, o amb febleses. La naturalesa humana ens ofereix un bon ventall de possibilitats.

    Pel que fa a repetir-se o no. A mi no m'importa repetir-me. Si em repeteixo és perquè no he tancat el tema, perquè encara m'interessa i, per tant, torno i torno, potser de diferent manera, amb diferents estils i gèneres. Però no deixo un tema fins que considero que l'he tractat des de tots els punts de vista possibles.

    També hi havia molt interès a saber si a les novel·les explico fets de la meva vida. No, cap de les meves obres és autobiogràfica, però sí que sovint trec informació a partir d'experiències personals, de lectures, dels diaris, de revistes, de fets que m'explica la gent, d'investigacions que hi faig, d'entrevistes. Només una vega, una única vegada, he escrit un conte per a adults titulat Milking, dintre del llibre de narracions curtes Llegir al metro, on faig el relat d'una nit d'hospital.

    A la novel·la Un pingüí damunt del televisor, en Robert descobreix a casa dels avis un pingüí fet amb una banya de toro- Ell no s'imagina que aquella vella figura decorativa posarà en perill la seva vida i la dels seus amics. L'avi de la Raquel va fer el pingüí a la presó, i ella creu que amaga documents que revelaran una història antiga de crims, de lluita i de silencis.

    De vegades, els objectes més insignificants amaguen històries increïbles que vénen de molt lluny. T'atreviries a investigar un passat fosc, ple de misteris, per descobrir tota la veritat?