diumenge, 25 de desembre de 2016

El globo rojo en la lluvia

De pequeño siempre estaba jugando en la calle porque mi ciudad
aún no era ciudad. Mi casa estaba al pie de una montaña. Delante, había una extensión de huertos que, a derecha e izquierda, se extendían más allá de donde podían alcanzar mis ojos de niño. Y enfrente, el río de agua clara, dócil y de agradable frescor, aunque a veces había bajado furiosa y desbordada. Jugar entre el polvo de la calle o sobre la hojarasca de la arboleda eran los grandes placeres de mi infancia. Cuando llovía, leía cuentos y largos poemas de aventuras, de guerras interminables y de amores imposibles al calor del brasero. Y soñaba despierto.

Nunca salí a jugar bajo la lluvia como Matilda y Clementina en el libro El globo rojo en la lluvia, de Liniers. Ellas esperaban el dia de fiesta para hacer muchas cosas como coger flores, por ejemplo. ¡Ah! y el sábado el desayuno es más bueno que los otros días porque sabe a fiesta. Habían pensado en salir a jugar, pero llovía. Las niñas no se desanimaron por ello. Se pusieron el chubasquero, la botas de goma y ¡empieza la diversión! Escuchar el ruido de la lluvia, que suena como los aplausos. Escuchar el bramido de los truenos, atrapar gotas con la boca, saltar y salpicar, oler la lluvia, contemplar el arcoiris o darle un globo al arcoiris. Aunque, tal vez, no todo sea diversión. Jugar bajo la lluvia tiene consecuencias.

El libro es precioso y muy recomendable en todos los sentidos, tanto en el contenido como en la forma. Es una obra de arte. Los dibujos, realizados con tinta, acuarela y gotas de lluvia, están distribuidos como si fueran cómics, con el formato de novela gráfica para niños. A pesar de la lluvia, que nos haría pensar en un día gris, son dibujos muy luminosos, especialmente porque retrata la ilusión en los rostros infantiles. Por otra parte, no hay ni un solo detalle que quede sin cuidar. Las cubiertas, el lomo y las guardas están diseñados teniendo en cuenta la iconografia del globo rojo que las niñas regalan al arcoiris.

Y aquí enlazo con otra característica, la magia que representan las cosas cotidianas en las niñas, que están descubriendo el mundo, y la poesía que el autor pone en cada gesto, en cada trazo, en cada frase.

La pequeña Clemi está aprendiendo a hablar y repite siempre la última palabra de su hermana, aunque a veces la palabra es muy larga y se queda con el final. Uno de los momentos que más me han gustado es cuando Matilda le dice a su hermana que vaya a buscar sus botas y Clemi le trae un globo y un patito de goma porque quiere jugar. El cuento adquiere su momento culminante cuando las niñas deciden regalarle su globo rojo al arcoiris. Pero entonces Clemi se ha quedado sin su globo de cumpleaños.

El globo rojo en la lluvia fue escogido entre los 10 mejores libros infantiles de 2014 por Parents Magazine y nominado para el Premio Eisner 2014.


Ricardo Liniers Siri vive en Buenos aires con su mujer y sus tres hijas: Matilda y Clementina, que inspiraron esta historia, y Emma, que nació después de que su padre creara el libro. Célebre por su tira "Macanudo", que publica a diario desde hace más de una década en La Nación, Liniers ha visto editadas sus obras en numerosos países, desde Brasil hasta la República Checa. Desde 2011 dirige la editorial Común, especializada en novela gráfica. Como sus hijas, Liniers casi prefiere los días de lluvia a los soleados.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m'agradaven les noies


Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por.

Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli.

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir
que m’agradaven les noies.
La neu havia cobert les misèries de Barcelona.
La gent havia celebrat la nit màgica com un regal de Déu
que mitigava el dolor amagat
en els silencis de tants anys.
La neu era l’anunci de la bona nova.
Tot era blanc, alegre, infantil.
Els cors de Haendel acaronaven l’aire.
Amb la sorpresa als ulls contemplava el món
com una aparició.
M’havia despertat en un conte de fades.
Els nens ens llençàvem boles blanques
que fèiem esclatar contra els nostres cossos entre rialles.
La vida era aquell moment.
No feia falta res més per ser feliç.
Vaig deixar de jugar per contemplar l’obra majestuosa
de la natura que havia passat la seva mà
per la pell de la ciutat
i havia unificat palaus i barraques amb una altra pell
resplendent, renovadora.
I allà estava ella, de puntetes, agafant unes flors
o unes fulles que penjaven d’un reixat,
oferint al món la nuesa innocent de les seves cames.
I els cors de Haendel van fer que el meu cos es difuminés
vaig veure com una part de mi es desprenia
i feia cercles a la neu agafat de les mans de la noia.
M’he fet vell i encara no he oblidat
aquella imatge poderosa de pell jove,
de múscul suaument dibuixat
que va fer desaparèixer l’univers per un instant etern.
Poc després els pares i els tiets treien la neu del terrat
a palades amb els rostres congestionats
i la por de sempre als ulls de sempre.
En poques hores barris sencers de la capital
i les ciutats de l’entorn s’havien quedat a les fosques.
Les canonades rebentaven.
Centenars d’habitatges humils s’havien ensorrat.
La neu també havia colgat la mort amb el seu llençol,
l’havia dut d’amagat i l’havia ocultat
com un nen trapella.
Els rics baixaven en esquís
pels carrers empinats de la capital.
Els pobres s’empassaven el dolor de ser pobres
perquè “A perro flaco, todo son pulgas”,
com deia el pare.
I jo, aliè a les alegries dels uns
i a les desgràcies dels altres
conservaria per sempre més el record d’unes cames
i del meu cos que es desprenia de mi
transportat per la música en un suau balanceig.


dilluns, 5 de desembre de 2016

Els llops ja no viuen als boscos, de Teresa Saborit

"He mort el llop!" crida el Manelic en un dels moments culminants de Terra Baixa. En Sebastià, l'amo, el llop, simbolitza el mal que acaba de ser extirpat. El llop ja no viu al bosc, és una persona que té poder i l'exerceix amb violència i sense escrúpols. El llop de la caputxeta vermella, de les set cabretes, del tres porquets, representa el mal, però no qualsevol mal, sinó aquell que ataca els més febles.

Teresa Saborit, flamant guanyadora de l'XIè premi 7lletres 2016 convocat pel Centre Municipal de Cultura de Cervera i el Consell Comarcal de La Segarra, ha escrit set relats tot fent servir com a metàfora, la comparança dels set pecats capitals amb el mal que habita al cor dels éssers humans. Malauradament el mal viu amb nosaltres. Els llops ja no viuen als boscos.

Participo en un booktour durant el qual algunes persones comentarem diversos relats del llibre. Comentaré el conte titulat Enveja.

El relat comença amb una cita de La Sireneta, d'Andersen. La Sireneta s'enamora del príncep, però perquè ell l'accepti ha de deixar de ser una sirena i per tant deixar de ser ella mateixa. És el que li passa a la protagonista del relat.

La protagonista és una noia grassa que es vesteix amb roba poc adequada per a la seva edat. Ella aspira a ser una noia normal. L'atzar fa que caigui a les seves mans uns pantalons texans diverses talles inferiors a la seva i, a partir d'aquell moment, empren una cursa desesperada contra ella mateixa. comença per intentar canviar el seu aspecte amb una dieta ferotge i continua tot destruint qualsevol cosa que li recordi el passat, fins i tot aquelles coses que la fan destacar positivament i que l'omplen espiritualment, com ara la pintura. Intenta caure bé als seus companys, intenta ser una més per no passar desapercebuda, però els resultats no són els que espera.

El llop, el mal, no és només l'enveja. El relat ens mostra alguns elements pels quals l'enveja ha fet niu al cor de la noia. Intuïm una mare molt controladora, que pressiona la filla fins el punt de provocar-li una baixa autoestima. D'una altra banda, l'autora ens posa de manifest unes relacions socials tòxiques. La jove protagonista pateix bulling a l'institut i alhora està fermament convençuda que si canvia d'imatge i deixa d'interessar-se per la pintura els companys de l'institut, el grup de noies més popular i el noi que li agrada l'acceptaran. Però l'ignoren. És invisible. I això l'enfonsa.

El relat està escrit en present i en primera persona, de manera que aconsegueix un ritme intens. El lector acompanya la noia en cada pas, es desespera amb ella, s'angoixa amb ella, sent vergonya amb ella tot i que no estigui d'acord amb el seu comportament. La lectura no ens deixa indiferents. La Teresa Saborit ha bastit una trama amb certs paral·lelismes amb La Sireneta, però defugint la lectura calmada dels contes a la vora del foc. L'autora s'endinsa en l'actualitat més degradant de la naturalesa humana per oferir-nos un panorama dramàtic al si d'una societat individualista, consumista i fortament competitiva davant del qual hem d'actuar amb fermesa, amb conviccions i amb valors per no deixar-nos destruir.

Teresa Saborit (Gurb, 1984). Escriptora, narradora oral, especialista en gamificació de projectes literaris, conductora de tallers de creació literària, màster en creació literària (UPF), màster en gamificació i narratives transmèdia (IEBS) i membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.cat, web pel foment de la creació literària en català. Autora del llibre 200 muses(top 10 dels llibres electrònics més venuts en català a Amazon durant la vigília de Sant Jordi de 2016) i coautora de les antologies El superheroi esguerrat i altres contes (2016), Temps era temps (2012), Barcelona, t'estimo (2011), Microrelats 10×10 (2006) i Relatsencatalà.com versió 1.0(2005). La trobareu al seu blog La llibreta vermella (premi al millor blog de creació literària Vila de Lloret 2016).

El booktour tindrà la propera estació al blog de la Cristina Company

diumenge, 27 de novembre de 2016

Tafiti y el viaje al fin del mundo

Acabo de leer un libro que me ha parecido muy interesante para lectores a partir de 6 años. Tafiti y el viaje al fin del mundo, escrito por Julia Boehme y dibujado por Julia Ginsbach. Dos julias geniales, como veréis. 

Tradicionalmente, en los cuentos, y también en la literatura para adultos, los viajes literarios son viajes de iniciación, nos ayudan entrar en mundos misteriosos que nos atraen y a los que llegamos a través de caminos llenos de peligros. El viaje literario es, por tanto, una escuela de vida.

Tafiti es un suricato muy curioso. No es un aventurero, simplemente quiere saber. Su mundo, el mundo de los suyos es muy pequeño, pero él quiere saber que hay más allá. Siempre le han explicado que después de la colina está el fin del mundo. Tafití se pregunta cómo será el fin del mundo. Y quiere ir, como fue un ancestro suyo. Naturalmente, su familia se niega a dejarlo partir. Pero él se irá a escondidas,  una noche, mientras todos duermen.

El camino está lleno de peligros: el señor Gogo, un águila; King Kofi, el león, y una cobra. También habrá grandes obstáculos hasta llegar a la gran colina, como el río caudaloso. Peligros y obstáculos que él irá superando gracias a su astucia y a la amistad con Pincel, un cerdo con alma de pintor de la familia de los potamoqueros.

Cuando ambos llegan al fin del mundo jdeando y resoplando, quedan encantados. Es un lugar precioso lleno de exuberante hierba verde, arbustos en flor y majestuosos árboles, y montones de flores de todos los colores y animales que nunca habían visto. Pero saciada su curiosidad, Tafiti siente nostalgia de su hogar.

Es un cuento precioso, ayuda a los niños a pensar, a tener curiosidad por las cosas. Les enseña que nada es fácil, pero que la recompensa es grande, y les enseña, también el valor de la amistad desde la más tierna edad. Un cuento muy recomendable.

Julia Boehme nació en Bremen, Alemania, en 1966. Estudió literatura y musicología y, mas tarde, trabajó como editora en un programa de televisión infantil. Un día recordó que, de pequeña, siempre había deseado ser escritora. ¿Cómo es que se le había olvidado? De inmediato, decidió que, a partir de ese momento, iba a dedicarse exclusivamente a escribir.




Julia Ginsbach nació en Darmstadt, Alemania, en 1967. Al acabar sus años escolares, estudió música, arte y filología germánica en las universidades de Heidelberg y Fráncfort. Actualmente vive con su familia, sus mascotas, sus pinceles, sus pinturas, su papel y su violín en una vieja casa al norte de Alemania y traabja de ilustradora autónoma.

dimecres, 16 de novembre de 2016

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet i jo

Acte de nomenament com a Escriptor de capçalera. De dreta a esquerra Gemma Creus, directora de l'Escola Sant Just; Chema Corral, amic i llicenciat en Història; Núria Palon, Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet; jo o Lluís Soler, director de la Biblioteca Central

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet és un agent cultural de primer ordre amb una programació literària continuada, de qualitat i molt diversa, oberta a totes les edats i sensibilitats. Però aquesta dedicació a la promoció cultural en general i al foment de la lectura en particular és producte d’una evolució en el propi concepte de biblioteca.

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet és hereva de la vella biblioteca Ferran Valls i Taverner, que alguns encara recorden com la biblioteca del poble antic. La vella biblioteca i l’espai que ocupava han desaparegut però encara romanen en la memòria petita dels joves d’un altre temps que passàvem a diari hores de lectura i estudi i, també, en la memòria de la història local en la lluita per la normalització del català.

De dreta a esquerra, Mercè Canals, amiga, escriptora
i il·lustradora de llibres infantils; Eva Montiel bibliotecària
i Victòria Palma, amiga i periodista musical
La biblioteca era una sala gran folrada de llibres de dalt a baix. Hi havia unes quantes fileres de taules de paret a paret amb cadires a banda i banda i una barra amb punts de llum a l’alçada del cap. Al fons de la sala i damunt d’una tarima força elevada hi havia la taula de la bibliotecària envoltada d’un petit mostrador. La bibliotecària ens feia una mica de respecte perquè ens acusava amb la mirada i sempre ens renyava perquè parlàvem massa alt. Però darrere del seu rostre circumspecte havia un bon cor i una bona dona sempre disposada a ajudar-nos i a informar-nos del que calia. Cal dir, però, que la bibliotecària tenia molta raó quan ens mirava malament perquè els joves no només anàvem a estudiar, també anàvem a lligar.

La biblioteca no era un equipament per fer activitats, estava concebuda con un espai de lectura i estudi. Però era l’únic espai una mica ampli de la ciutat i allà és a on l’any 1970 un grup de mestres d’Òmnium Cultural va començar a fer classes de català per a infants. L’èxit va ser tan rotund que no donaven l’abast, fins i tot hi havia mares que ploraven perquè no podien matricular els seus fills.

La Biblioteca Ferran Valls i Taberner es va tancar a finals dels 80 perquè l’edifici havia de desaparèixer amb la remodelació de la Plaça de la Vila, i es va traslladar als baixos de l’Escola Bartomeu Rosselló-Pòrcel mentre es feien les obres de la que seria la Biblioteca Central, que s’inaugurarà la primavera del 1995. I es dirà Central, perquè l’any 1991, quan es va fer la primera contractació d’obres, essent Chema Corral regidor de Cultura, l’ajuntament ja tenia un pla de biblioteques, feliçment finalitzat amb la inauguració de la Biblioteca del Fondo l’11 de setembre del 2014.

A l'esquerra Marta Montañá, amiga i il·lustradora,
a la dreta Elena Castaño, bibliotecària
I és aleshores quan la Biblioteca Central esdevé un equipament de referència per a tota la ciutat. Les entitats, l’ajuntament, els centres docents i els particulars utilitzarem la biblioteca per als nostres actes de manera particularment intensa. He presentat allà bona part dels meus llibres i amb l’Associació Colomenca de Literatura (Acolite) hem realitzat moltíssimes activitats d’homenatges a autors, de difusió dels autors locals i en especial dels joves,  presentacions de llibres, conferències, lectures, lectures dramatitzades, sessions amb cantautors, maratons de lectures, taules rodones, tertúlies, etc. Allà també han fet bona part del seus actes el Fòrum Grama i el Grup de Debats, han fet exposicions les entitats de cultura tradicional i popular catalana i associacions de tota mena i condició han utilitzat els espais disponibles.

No obstant això, la Biblioteca Central durant els primers anys serà bàsicament contenidor d’activitats culturals. Tret dels clàssics Clubs de Lectura i L’Hora del Conte, encara trigarà uns anys a ser també un agent cultural generador de propostes.

Des de fa uns anys, la Biblioteca Central, com la resta de les biblioteques colomenques han esdevinguts agents culturals actius. Ara són bibliotecaris i bibliotecàries qui em demana que faci activitats. Ens asseiem amb el director de la Central, en Lluís Soler, amb l’Eva Montiel i amb l’Elena Castaño, responsable d’infantil i juvenil, i planifiquem junts tot un seguit d’activitats que després desenvolupem amb l’ajut de la Chone: L’Hora del Conte amb la Lea i el Cargol, la presentació de la Guia d’Autors Locals, el Club de Lectura infantil i juvenil I tu, què llegeixes? i un projecte d’animació a la lectura amb les escoles de la ciutat, Llegim amb Rodolfo del Hoyo,  que promou la relació entre les escoles i les biblioteques Central i Can Peixauet mitjançant la meva obra infantil. Però la col·laboració s’estén també a les altres biblioteques de la ciutat. A més de l’activitat amb les escoles, hi col·laboro amb L’Hora del Conte a la de Singuerlín, lectures de poemes i narracions per a la gent gran de residències a la de Can Peixauet, presentacions de llibre a la de Fondo. I el que seguirà.

Estem d’enhorabona amb les biblioteques colomenques i els hem d’estar molt agraïts. Jo ho estic per partida triple, pel que m’ofereixen com a ciutadà, pel que em permeten fer i perquè m’han nomenat Escriptor de Capçalera. No puc demanar més.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Les castanyes de la castanyera

Avui m'he llevat amb ganes de no sortir del llit. El dia està rúfol i ha baixat la temperatura. He tornat a tancar els ulls i m'he recordat de la castanyera del parc al costat de la biblioteca. Quin plaer tindria ara d'escalfar-me les mans amb el cucurutxo de paper de diari ple de castanyes calentes. 

De castanyes calentes, les de la Caterina. Us agraden els contes esbojarrats? Doncs el de la castanyera Caterina n'és un, perquè ella reparteix castanyes a dojo, però no només les dels cucurutxos, o les dels pastissos de castanya, moniato i aglà que fa durant la tardor, o dels marrons glacés que fa a la primavera, per Sant Ponç. No, no pas només d'aquestes. Les castanyes que reparteix són clatellots a tothom que la posa nerviosa, i no costa gaire posar-la nerviosa perquè tot l'excita.

Ah! Però fa les millors castanyes del món, per això tothom va calent a Sant Panellet de la Plana, tothom llueix la mà de la Caterina dibuixada a la cara o a l'esquena. Va arribar un dia que el poble es va cansar de tantes castanyes, vull dir, de tants clatellots, però no volien prescindir de la castanyera. Així va ser com l'alcaldessa va convocar una reunió de tot el poble a la sala de plens per trobar una solució.



La van trobar? Jo penso que sí, però no us ho diré, només comentar-vos que és sorprenent. Ja veureu. Si ho voleu saber, haureu de llegir Les castanyes de la castanyera, de Mercè Canals amb il·lustracions de Daniel Jiménez. Il·lustracions amb colors nets, plens de detalls i tonalitats que ens recorden la tardor i l'ambient de la plaça del poble on la Caterina domina clarament l'escena.

La Mercè ha fet un text divertidíssim, molt esbojarrat, com els agrada als lectors i lectores més joves, que convida a jugar amb la imaginació i a fer-nos preguntes des del primer moment. Us el recomano molt, ara que la tardor ens convida a menjar castanyes, moniatos i panellets.


Mercè Canals (Badalona, 1970) Va estudiar Arts aplicades i oficis artístics a l’escola Pau Gargallo de Badalona, especialitat d’Il·lustració. Fins al moment ha centrat el desenvolupament de la seva obra en els camps de literatura infantil i juvenil i llibre de text, col·laborant amb editorials d’àmbit nacional i internacional. També ha pogut experimentar en els diferents camps de la il·lustració de premsa, paquetatge i decorats de teatre. A nivell personal, treballa i investiga en el camp del gravat, aplicant les tècniques de serigrafia, linolium i xilografia. Ha participat en exposicions col·lectives a nivell nacional i internacional, com a il·lustradora infantil i juvenil. Des de fa uns anys combina la il·lustració amb la creació literària havent publicat cinc títols, dels quals n’ha il·lustrat un parell en format llibre, i una vuitena a la revista Cavall Fort. Ha treballat l’Escola de la dona Francesca Bonnemaison impartint l’assignatura de perspectiva i espai en el llibre il·lustrat, dins del taller d’Il·lustració infantil dirigit per Ignasi Blanch. També ha impartit l’assignatura de llibre de text al curs d’especialització d’Il·lustració per a publicacions infantils i juvenils d’EINA, i des del 2012, imparteix la d'il·lustració de prelectors de 0 a 3 anys. Ha estat guardonada amb diversos premis com ara el Premi Lola Anglada d’il·lustració (1992), Primer Premi d’il·lustració Mercè Llimona (2005), el Premi Mercè Llimona per al text En Roc sense cap (2010) i, darrerament el premi Apel·les Mestres 2016 conjuntament amb la Bel Olid per l'àlbum il·lustrat Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients).

diumenge, 25 de setembre de 2016

Les fades són calbes

Acabo de llegir un llibre preciós que us recomano intensament. Si teniu de 8 anys en endavant, no us ho penseu, heu de llegir Les fades són calbes, escrit per Cinta Arasa i magníficament il·lustrat per Xan López Domínguez.

És un llibre que parla de fades i de mares. Quantes vegades no hem pensat que les nostres mares són una mica fades o una mica bruixes? Les mares són capaces de fer fàcil allò que sembla difícil o senzillament impossible.

La Valèria, la protagonista de la història, no para de dir mentides a unes companyes de l'escola que riuen de la seva mare perquè ha perdut el cabell a causa del tractament per a a una malaltia. Però, dir mentides no està bé.

Potser no diu mentides, sinó que inventa coses com ara que la mare té poders màgics. Inventar històries per defensar la mare no és dir mentides, oi? La Valèria ha d'inventar-se històries en les que també pugui creure una mica perquè "s'havia posat molt trista quan l'havia vista (a la mare) amb el cap pelat, però molt! I aquelles dues sòmines parlant d'aquella manera com si li fessin més gran la tristesa. I la tristesa és una cosa que no s pot aturar quan es vol..."

Però ella s'inventa poders de la mare, i passen coses, i això la fa dubtar. Serà veritat que la mare és una fada?

La Valèria troba que tot el seu món la fa patir, la mare calba i malalta, el germà que riu de les històries que s'inventa, i l'escola, on les companyes també es riuen d'ella i de la mare. Ha de triar entre lluitar contra la realitat o acceptar-la tal com ve i viure la vida amb il·lusió. Tot un tràngol per a una nena de vuit anys. Però ella és valenta i sap que té la mare al seu costat. Gràcies a la mare aprèn a acceptar la realitat, a fer que les coses dures i difícils siguin més fàcils de passar, i a saber quines són les coses realment importants, quines coses fan que sigui immensament feliç i que s'oblidi dels problemes. I ja no té cap dubte. La mare és una fada.

La Cinta Arasa ha escrit un relat alhora senzill i profund, tendre i emotiu que enganxa des de la primera frase. Es llegeix amb un somriure i ens ajuda a entendre emocions com la tristesa. La tristesa no és dolenta, ajuda la Valèria a reflexionar sobre ella mateixa, sobre els seus sentiments i sobre la relació que té amb la mare, amb la resta de la família i amb els amics. La tristesa també l'ajuda a passar el dol, perquè enfrontar-se a una malaltia tan greu també fa passar un dol. Gràcies a la tristesa descobreix el veritable poder màgic de la mare, ensenyar-li què són les coses importants.

Les il·lustracions de Xan López Domínguez, a tot color, són com el text, tendres, emotives i màgiques. Projecten alegria, il·lusió i imaginació. De vegades amb un matís de misteri, com si aquest món fos en realitat el món de la fantasia.

Cinta Arasa (Tortosa, Baix Ebre, 1978) llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració, és autora de diversos títols de narrativa, principalment per a infants i joves. 

Ha publicat On és el sol, Cucafera? (2007), Emergència al País de la Màgia (2010), El món dalt d'una sabata (2012), Missió Trobairitz! (2013), La lluna és dolça, Ahmed(2013), Zeneib, la primera enxaneta (2013), Ja som a l'hivern! (2013), Ha arribat la primavera! (2014), L'estiu és aquí! (2014), Comença la tardor! (2014) i Les fades són calbes (2016). El 2013 rep el Premi Enric Valor de narrativa juvenil amb Vaig fer la maleta un dia de juny (2014). 
També ha publicat la novel·la per a adults Arran de l'Ebre (2009), i ha participat en diversos reculls col·lectius de narrativa i de poesia. Col·labora entre d'altres a Serra d'OrAvuiSàpiensEl Diari de Tarragona i Novacat

dilluns, 19 de setembre de 2016

MOSAICS: PETITA EDITORIAL, GRANS LLIBRES

ELS MENJAMITJONS

Us heu adonat que de tant en tant us trobeu amb mitjons desaparellats? Passa a totes les cases del món i això és perquè hi ha unes criatures misterioses anomenades menjamitjons. L'escriptor Pavel Srut ens diu que a casa vostra també hi viu una família de menjamitjons. No els heu vist perquè no es deixen veure pels humans. I si mai hi arribeu quan estan feinejant, es transformen, com els camaleons, i es confonen amb els objectes del seu voltant.

Els menjamitjons són criatures misterioses, com hem dit, no són ni animals, ni humans, però estan tan en contacte amb nosaltres que tenen vicis semblants, dèries semblants, sentiments semblants, delictes semblants, virtuts semblants.

L'autor txec Pavel Srut ha construït una història trepidant, emocionant i emotiva amb una bona dosi de misteri proper a la novel·la negra de manera que no podem deixar de fer hipòtesis sobre el desenvolupament dels personatges i la lectura es converteix, també, en un joc divertit.

Gairebé sense adonar-nos, la trama ens fa reflexionar sobre els valors més positius dels humans, l'amistat, la noblesa, la fidelitat, la bondat, el valor de lluitar pels ideals, l'amor, la capacitat de transformar les nostres vides quan tot sembla perdut.

Pavel Srut va obtenir el Premi Nacional de Literatura Txeca, 2015 per la novel·la infantil Els menjamitjons, magníficament il·lustrada per Galina Miklínová i que també ha estat portada al cinema. L'excel·lent traducció al català és obra de Montse Tutusaus.

Pavel Srut (Praga, 1940) és un reconegut poeta, traductor, compositor de cançons i prosista. Des de l'inici de la seva carrera es dedica tant a la poesia com a la literatura infantil.

Galina Miklínová (Ostrava, 1970). És il·lustradora txeca i directora d'animació. Ha dirigit el llargmetratge en 3D d'Els menjamitjons.

Montse Tutusaus (Bellveí, 1981) Traductora catalana resident a Praga. Entre les seves traduccions trobem El buen soldado Svejk antes de la guerra i Historia del Partido del Progreso Moderado Dentro de los Límites de La Ley, de Jaroslav Hasek.


AGAFI'S FORT EL BARRET, SENYORA JENSEN!

"Hi havia una vegada una senyora molt i molt velleta que vivia a Dinamarca, un país del nord molt bonic a l'estiu, però fred com un glaçó a l'hivern". Així comença aquest preciós conte de Nadal que ens ofereix la Diana Coromines i Calders.

A la senyora Jensen li agrada fer pastissos i feinejar a l'hivernacle, que tant estimava el seu home. Té problemes per organitzar-lo, així que l'hivernacle és un autèntic desori, però li fa recordar el seu estimat i l'amor i la nostàlgia l'animen a seguir. També és molt dormilega, però sovint li agrada arreglar-se, posar-se el seu barret tan elegant i anar a passejar al parc d'atraccions. Un dia observant el poblat dels nans, tindrà una sorpresa. Un nan li farà un regal molt especial i li farà companyia en una passejada màgica.

La Diana Coromines i Calders, tot seguint la tradició dels contes de Nadal, ens ofereix una petita joia literària amarada de tendresa. Ens fa estimar la senyora Jensen fins el punt que abracem el llibre com si fos una persona i sentim la seva escalfor. La senyora Jensen expressa d'una forma molt senzilla i alhora molt profunda, la bellesa d'una ingenuïtat entranyable, la bellesa d'una ànima pura i sensible i alhora amb una desbordant imaginació. Tot el conte és màgic, però és una màgia tan sincera que la vivim com si talment la senyora Jensen hagués de picar la nostra porta. De fet, ens truca a la porta del cor.

El text va acompanyat de les il·lustracions de la Cinta Fosch, uns dibuixos de gran força suggeridora. De vegades són situacions traçades amb els elements més imprescindibles però plens d'un alt valor simbòlic. De vegades són només els elements, que prenen vida i ens mostren l'ànima de la senyora Jensen, que viu en ells.

MOSAIC LLIBRES

En definitiva, dos llibres preciosos, agradables de llegir, de tocar i de mirar. Dos llibres d'una edició molt cuidada, de molta qualitat, amb tapa dura i paper de gramatge, on cada detall està tractat de manera especial, com la cua. En un, diu: Aquesta obra fou impresa el 2 de juliol de 2016 mentre continuaven apareixent mitjons desaparellats a totes les cases del món. En l'altre, diu: Aquest llibre s'ha imprès sota la pluja d'estels d'una nit d'agost.

Quina meravella! Tan de bo hi hagués més editorials com aquesta. Petita, però necessària. Una editorial que aposta per la bona literatura i per la qualitat de la feina sense els inconvenients de les col·leccions de llibres destinats a la lectura prescriptiva. Amb la il·lusió d'oferir als nens, als joves i a les famílies uns llibres que al mateix temps són objectes bonics, autèntiques obres d'art per a tota la vida. I alhora fer xarxa, teixir complicitats amb entitats, amb biblioteques, amb llibreries, amb espais de creació.

Gràcies per la vostra feina Mertxe París i Glòria Queirós.

dijous, 19 de maig de 2016

Nius de pardal a l'Escola La Candela, de Valls


El dia 10 de maig del 2016 se'm presentava feliç. Tenia dues xerrades amb alumnes de cicle inicial de primària a l'Escola La Candela, de Valls. He anat a Valls en diverses ocassions i sempre he tornat content i amb bons records que se'm presenten a la memòria de tant en tant. Tinc allà, també, una amiga escriptora, la Margarida Aritzeta, i el seu home, el Jordi Castells, amant dels bons vins i aficionat a la bona taula, tot i que no vaig poder saludar-los.


Però els elements estaven disposats a espatllar-me el dia. Diversos accidents, poc importants per sort, van col·lapsar les sortides de Barcelona. Al principi em vaig posar molt nerviós, però vaig pensar que no calia neguitejar-me. El meu neguit no solucionaria el problema de trànsit i em podria provocar un problema de salut. Així que, al mal temps bona cara. Vaig sintonitzar Catalunya Música i vaig convocar la deesa Paciència. I en arribar, em vaig trobar que tot l'entorn de l'escola era zona blava i que només podia treure tiquet per dues hores, i jo havia d'estar com a mínim dues hores i mitja. Em van dir que no m'amoïnès, que no em multarien. I tenien raó!

Vaig arribar tard a l'Escola La Candela. Una mestra m'esperava al vestíbul i de seguida vam anar cap a la biblioteca. I només veure els somriures d'aquells nens i la llum dels seus ulls, se'm van passar tots els mals. Vaig gaudir de dues trobades fantàstiques, jo diria que fins i tot màgiques.

Els nens em van fer moltes preguntes. Quin animal t'agrada més? El gos. Jo tinc un gat, deia un; i jo un lloro, deia un altre. Per què has triat un pardal? Perquè els pardals també fan niu a les cases, però no poden viure en gàbies, necesiten la llibertat de volar. Per què li dius Becpetit al pardal petit? Perquè és el més petit de tots. Perquè, si la mare va tenir tres ous, només va nèixer un pollet? Perquè no sempre neixen pollets de tots els ous. Per què el pare es diu Poqui? Perquè jo tenia un amic que es deia Poqui i li vaig voler fer un homenatge. Per què la Núria toca el piano? Perquè la meva filla tocava el piano quan jo vaig escriure el conte. I com has fet el llibre? Vaig explicar una llarga història, perquè casa meva la van enderrocar, perquè la meva filla no volia una altra casa i estava trista, perquè jo li volia demostrar amb un conte que en una altra casa també podria ser feliç. I així sense parar. Quins nens més macos! Nens de molts llocs del món amb un català perfecte i amb un esguard de futur als ulls.

I em van dir que els dibuixos de la Blanca BK eren molt bonics i volien saber si la coneixia. No la conec perquè viu a Saragossa, però ens escrivim. 

I m'explicaven perquè els havia agradat el conte. S'identificaven amb el protagonista, al que havien arribat a estimar. Van patir amb ell quan estava trist, i es van alegrar quan estava content.

I com que havien d'enderrocar la casa on vivien la Núria i els pardals, els sabia greu que mentre la Núria podia ficar les seves coses en capses, als pobres pardals els obrers els van destrossar el niu. Els vaig explicar que moltes vegades les persones no pensem en els animals, però la família de la Núria sí que pensaven i quan van tenir una casa nova els van fer un niu molt bonic per al Becpetit i els seus pares.

La Magda Jové, una de les mestres, d'aquelles mestres actives, que es veu que fan la seva feina amb il·lusió, que t'aixequen l'ànim amb un somriure, em va explicar que el conte els havia servit per estudiar la natura i els ocells i que havien après molt.

Per cert, entre xerrada i xerrada em van oferir un esmorzar fantàstic.

I avui rebo aquest regal de la Magda:  Recollint els fruits de molta feina i de moltes hores estructurant i ordenant pensaments: qui, que, quan, on.....work in progres....

La Montse Montanyà, la mestra de primer, que amb un sol gest i amb dolça veu, com si fos una fada, va fer que tots els nens paressin atenció en un instant, m'ha enviat uns missatges que m'han escrit els seus alumnes. Aquí teniu l'enllaç

Quina meravella! Enteneu per què no puc deixar d'escriure per als nens?

Gràcies! Gràcies! Gràcies!

dimecres, 11 de maig de 2016

El somriure de la Natàlia a la Trinitat Nova


Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu.

Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de Sant Joan veia des de casa com el cel d'aquella Barcelona humil es pintava dels colors del foc. L'espectacle era preciós i màgic. Desitjava que durés per sempre. I aquella gent que prenia el carrer perquè era seu, va saber lluitar per la seva dignitat fins que van aconseguir tot allò que els faltava.

Des de les finestres de l'Escola Sant Josep Oriol, al barri de la Trinitat Nova, de Barcelona, vaig veure l'església de Santa Coloma i l'edifici on visc. Em vaig emocionar i els vaig explicar als alumnes de sisè aquelles vivència de la meva infantesa. Em fa il·lusió trobar-me amb els meus lectors en una de les escoles pioneres de la immersió lingüística. Segurament tots els nens han nascut a Catalunya, però els seus pares són de molts països diferents. I tots somriuen, estan contents i nerviosos perquè he vingut a xerrar sobre el llibre que han llegit, El somriure de la Natàlia, dintre del programa Autors a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. I, sense deixar de somriure, em fan tantes preguntes i tan ben pensades, que m'animo i els contesto, ben motivat, tot donant tota mena d'explicacions. I, sense deixar de somriure, m'escolten. I no ens adonem i ha passat una hora i mitja. Mai havia donat tant de si una sessió amb alumnes, i encara podíem haver estat mitja hora més si no hagués sonat el timbre.

A l'entrada m'havien rebut amb una pissarra decorada amb els meus llibres i a la sortida em regalen una capsa de bombons.

Marxo encantat tot pensant que aquests nens no ho tenen ni ho tindran fàcil a la vida, però que gràcies a mestres com la Laura Casares i a programes com Autors a les Aules podem ajudar a que el seu pas per l'escola sigui una etapa que recordin amb afecte. Recordaran que en l'Escola Sant Josep Oriol es van formar com a persones, com a futurs ciutadans. 

dijous, 5 de maig de 2016

Jardi de sorra, de Jordi Torres

Jordi Torres al centre
Acostumo a parlar de llibres publicats, però de vegades hi ha poetes que són gairebé invisibles. De fet, ser poeta suposa fer oposicions a la invisibilitat, però si a més a més no publiques, la tranparència és encara més obvia. És el cas de Jordi Torres.

No és que Jordi Torres sigui del tot inèdit, ja que ha publicat diverses plaquettes amb l'Associació de Poetes Terrassencs de la qual és membre des de la seva fundació el 1989 i president des del 2013. La més antiga, del 1995 es titula simplement Recull de poemes, on destaquen els poemes dedicats als grans del jazz com ara Chet Baker, Billie Holiday, Ella Fitzerald o Dinah Washington.

La segona plaquette, del 2012, es titula Sit Back, Relax and enjoy the fligth (poemes des de l'avió). És un recull on ens parla del pas del temps, de les pèrdues "No hi cap res més / al sac / del teu passat. / Ja no hi pots/ afegir més engrunes" o "Dies que passen / amb solituds/ eternes. No està permès / enyorar ja / els dies de joventut". Escrit en una època en la qual havia de viatjar molt per qüestions de feina, fa una metàfora del vol en avió com el vol de la vida. A l'avió no podem dur tot el que volem, maleta i equipatge de mà, com a la vida són poques les coses que ens acaben donant sentit, i poques les que ens podem endur tot i l'enyor i el record de vegades tan vius. L'avió sempre arriba a una altra ciutat, com el nostre viatge personal que sempre arriba en algun lloc "per reprendre el camí". En aquesta plaquette ja ens avança una sensibilitat, que s'anirà accentuant posteriorment, cap a la filosofia oriental i ens ofereix els primers haikus.

El 2013 publica la tercera plaquette ja només amb haikus, Haikus de l'aquí i l'ara. Jordi Torres ens ofereix una mirada renovada del haiku. El haiku tradicional sorgeix de l'observació de la natura, de la fusió de l'ésser amb els cosmos. Com ha escrit José María Bermejo: "Hacerse uno con las cosas: esa es la realizaciçon, la reunificación de lo desatendido y de lo disperso. En una palabra: tomar conciencia. El verdadero haijin o hacedor de haiku no pretende asombrar. Se siente uno con la naturaleza, libre, pleno, desasido, consciente. Y se abandona a esa alegría. Canta con la cigarra; brama con el ciervo de otoño en celo; mide su joven brío con el viento, como la alondra." El haiku es l'eternitat de l'instant. I Jordi Torres ens reflecteix l'instant etern i la comunió amb la natura "Frondós silenci / i el bosc escull les hores / la tarda avança", però també parla de si mateix, del jo, cosa de la qual no tracta el haiku japonès i per tant hi aporta una mirada personal, europea "Neguit de vida / dies de cada dia / gamma de grisos". Però tot i aportar aquesta mirada occidental, Jordi Torres es deixa seduir per la contemplació, pel silenci del Tao, pel dir sense pronunciar, en el camí cap el coneixement més profund del misteri de l'existència, que només podem sentir, però no podem explicar.

Jardí de sorra és el darrer recull de haikus, encara inèdit, tot i que algun haiku en concret ja havia estat publicat en l'anterior plaquette. Està dividit en cinc parts, les quatre estacions i una cloenda. Tanca cada conjunt de haikus amb una tanka, mai millor dit. No hi ha majúscules ni punts i final, com si tot plegat fos continuació d'allò preexistent. No hi ha principi ni final, tot és un fluir. Us ofereixo un tast:

PRIMAVERA

el dia a dia
el camí de la vida
es fa llegenda
*
si vols aprendre
a ser pacient pensa
el temps dels arbres
*
enllà, poeta,
de versos cuidats, mira
amb senzillesa
els colors de la posta
les flors de primavera

ESTIU

la lluna nova
seguirà les petjades
d'un xàfec minso
*
assotem l'aire
amb mots i unes mirades
esporuguides
*
la llum que's filtra
neta per la finestra
de matinada
decora les estances
amb toc de melmelada

TARDOR

la lluna penja
d'un fil prim, d'un somni
de mort i vida
*
lluita amb tendresa
venç el més fort obstacle
l'ombra mesquina

HIVERN

acaba en punta
el matí on la boira
es mor de vella
*
els altres moren
tampoc és nou. confia
en recordar-los

CLOENDA

foren els dies
com espelmes en fila
el fum m'encega
*
amb calma mira
els núvols com canvien
de forma, veuràs
la vida com s'adapta
al pas fràgil dels somnis




dimecres, 20 d’abril de 2016

La Lea i el cargol es gronxen al jardí de la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet





Quan el mes de febrer de 2016 la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet em va oferir presentar La Lea i el cargol dins l'espai L'Hora del Conte, no m'ho vaig pensar dues vegades. Potser si m'ho haguessin dit fa un any els hauria dit que no, perquè la gent no acostuma a anar a les presentacions de llibres infantils. Les raons són molt diverses i potser algun dia en parlaré. Però seguim el fil. Els vaig dir que sí perquè ja portava uns mesos col·laborant en dos projectes de la biblioteca adreçats al públic infantil, dels quals també us parlaré més endavant, i tots dos estan funcionant molt bé. Així, que em vaig animar i no em vaig equivocar.

Les bibliotecàries saben el que fan, saben amb quina gent treballen, quins són els millors lectors, quin és el millor públic per a un llibre de lletra lligada com el nostre. Van venir 170 persones i vam gaudir d'allò més. ¿Qui no s'enamora del rostres meravellats dels nens, de les seves mirades viatjant pel món de la fantasia, dels somriures de les mares, de les iaies, d'algun avi, d'algun pare? ¿Qui no s'enamora de la màgia que la literatura desperta en els més petits de la casa?
Amb l'Elena Castaño, responsable de la zona infantil i juvenil
Ens va presentar l'Elena Castaño, que és la responsable de la zona infantil i juvenil de la biblioteca. Una bibliotecària amb molta iniciativa i que sap un niu de literatura per a nens i joves. Després, em va tocar el torn, vaig explicar el conte ajudant-me d'unes il·lustracions de gran tamany mentre que la Marta anava dibuixant, primer la Lea, i, seguidament, el cargol. Els nens la van ajudar a posar els colors i finalment vam fer un sorteig de les dues l'amines.

La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos.

Amb la Chone, que té màgia a les mans
Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous. Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a Alícia García, a veure si podia dibuixar el conte i ho tornaríem a intentar. Però tampoc no va funcionar.
aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamentablement, no era adient per a cap de les seves col·leccions. Aleshores vaig parlar amb una il·lustradora, l'

No obstant això, com que tenia tot el procés de creació, vaig decidir que el faria servir cada vegada que fes un fòrum amb nens de cicle inicial de primària. 

I durant aquests divuit anys El cargol Manel pon ous ha estat un conte meravellós que m'ha ajudat a acostar la màgia de la literatura als més petits.

Fins que un dia vaig decidir canviar el nom de la protagonista, eliminar el nom del cargol, canviar l'espai de l'acció, posar un parc, uns núvols, un avi, un gronxador... i fer un encanteri. Naixia La Lea i el cargol.

I vaig tenir sort. Aquesta vegada sí que va funcionar.

Amb la il·lustradora Marta Montañá hem treballat colze a colze en una aventura meravellosa. Els seus dibuixos són dolços, com la Lea, i miren el món amb els ulls de la nena, i omplen el món de colors i de formes, i transformen la realitat en fantasia i la fantasia en realitat. Li estic immensament agraït.

La Lea es gronxa a la plaça.
                 Cap amunt.
      Cap avall.
                 Cap amunt.
      Cap avall.
Comença a ploure, i les gotes de pluja porten una màgia especial. De sobte, un cargol somriu i la Lea queda encantada.

Em ve de gust posar-vos dos comentaris que he rebut, un és de l'escriptor i estudiós de la literatura infantil i juvenil en Pere Martí i Bertran, que ha fet una recomanació a la revista de Sant Quirze de Besora. És aquesta:


Com altres llibres que t’hem recomanat des d’aquesta pàgina, el que et volem presentar avui és la història d’un somni, empeltat de realisme. El somni d’una nena, la Lea, que un bon dia, quan s’està gronxant, es posa a ploure, s’ha d’aixoplugar i quan para veu un cargol que ha sortit feliç del seu amagatall. A partir d’aquí la nena es fa petita, petita i acompanya el cargol pel recorregut que fa pel jardí. No cal dir que n’aprèn moltes coses: per què produeix aquella bava tan enganxosa, per què rosega les fulles, per què pon ous... Quan arriba a casa,de la mà de l’avi, la primera cosa que fa és dibuixar el seu amic cargol. El llibre et serà fàcil de llegir, perquè és escrit amb lletra lligada i a més és molt il·lustrat: hi ha més dibuixos que text. Uns dibuixos que a tu també et faran somiar. 

I, finalment, la que m'ha enviat la llibretera Maria Teresa, de la Llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí:

Imagina’t!! tot just avui he llegit La Lea i el cargol.
Portada per la bellesa del text, t’envio aquesta petita nota de felicitació.
M’ha agradat tant, llegir-la!!
tens un estil molt poètic i dolç. Amb les il·lustracions de la nostra estimada Marta, el llibre és tota una meravella.
Felicitats!

dimarts, 5 d’abril de 2016

La Lea i el cargol al canal 150

Al Canal 150 de Santa Coloma de Gramenet em van fer una entrevista llarga sobre diversos temes.

Reprodueixo aquí la primera part, que dura poc més de 3 minuts en vídeo, i en la que parlo del meu darrer llibre, un conte per a primers lectors titulat La Lea i el Cargol.


Si cliqueu damunt del títol podreu veure el vídeo de l'entrevista i també llegir el text on hi ha més informació.

Es tracta d'un conte de lletra lligada amb unes il·lustracions precioses de la Marta Montañá, que els ha posat una engruna de màgia i un pessic de fantasia.

És adient per a lectors a partir de cinc anys, però els nens més petits també el podran gaudir si un jove o un adult els hi llegeix.

dilluns, 28 de març de 2016

Unidad de lugar, de Carlos Vitale

A caballo entre la tradición latino-americana y la europea, en opinión de uno de sus principales comentaristas, Gerardo Vacana, la estilizada voz poética de Carlos Vitale alcanza la línea de la pura esencialidad. Esencialidad que produce sensación de vértigo, de caída en círculos concéntricos, en los que un yo, desasido, se interroga acerca de lo que no sabe, de lo que no posee, de lo que no es y de donde no está; todo, desde la perspectiva de esas sucesivas máscaras, que habitan el poeta, y van manifestándose inopinadamente a medida que el lector se adentra en sus páginas. Intensidad conceptual, luminosa revelación de lo que pasa desapercibido, asombrosa capacidad de concentración en universos cerrados de apenas una docena de palabras.

Fragmento del prólogo de Luisa Cotoner a Unidad de lugar







Con qué código
elegirás tu sol
la buena semilla
el día más sano

*
Quien dirá
lo que callen mis palabras
lo que no diga mi voz
lo no nombrado

*
Nada ha cambiado
Sólo el sitio
en que mi cuerpo cae

*
Ardes como un bosque en sombras.
Sávame de ti.

*
Tus ojos
en la bruma de tus labios.

*
EN LA TUMBA DE AGAMENÓN

Cuídate de quien te ama.

*
MI VECINO CENA BAJO LA GRAN LÁMPARA

Cena solo bajo la gran lámpara.
Mucha luz y poca compañía.

*
VUELA MÁS UN OJO

Con un ojo invento pájaros
que con los dos no puedo hacer volar.

*
Vagaba por la casa con ambición furtiva.
Una prisión doméstica bastaba
para hacer muros de huesos compartidos.
Temeroso escondía sus motivos de tregua
y callado esperaba las virtudes ajenas.
Nunca sabré quién era en realidad.
No distingo ni su voz que en este instante me habla.
Una parte de ignorancia y una parte de desdicha.

*
No entiende de albas
esta noche tuya.

*
Bajo la lluvia pienso que no está tu mano:
tu mano ausente, la lluvia y yo

*
ÁMAME COMO TU PIEL

Ámame
como el recuerdo de tu piel me ama.

*
ENTRE EL MAR DEL PLATA Y BUENOS AIRES

Cuando el tren
atraviesa la noche
poco importa
país o destino.

*
AJUSTE DE CUENTAS

He tenido mi parte
de nada.

*
UNA ES DEMASIADO

Si la esgracia se encarna
no seas dos veces su instrumento.

*
OCIO Y NEGOCIO

No te envuelvas den trajes de seda. Quien desnudo anda, su frente encuentra.

El albañil sin fundamento alza la casa de la verdad alada.

¿En qué fuego arder?

El día no distingue felicidad de miseria.

Cíñetge a tu vuelo, no hagas caso de los pájaros de vistoso plumaje.

¡Cava hacia arriba!

De entre le rumor rescato una palabra huérfana.

Te ofrecerán una muerte luminosa, pero una muerte.

Habla, muda belleza. Si sellas tus labios que sea en los míos.

Carlos Vitale con Gerardo Vacana en el teatro romano de Cassino
Carlos Vitale (Buenos Aires, Argentina, 1953) es poeta y traductor, licenciado en Filologia hispánica e italiana, ha ublicado Unidad de lugar (2004), Descortesía del suicida (2008), Cuaderno de l'Escala / Quadern de l'Escala (fotografías de Jaume Salvat, ilustraciones de Marc Vicens y prólogo de Carles Duarte, 2013) y Fuera de casa (2014). Ha sido traducido a varias lenguas y ha traducido a numerosos poetas italianos y catalanes. Por su labor traductora ha obtenido los premios Ángel Crespo (2006), del Ministerio Italiano de Relaciones Exteriors (2003) y de Val di Comino (2004). Ha participado en festivales, lecturas y encuentros de poesía en Argentina, España, Venezuela , Armenia, Italia, Suiza, Rumanía, Estonia, Grecia, Bulgaria y Francia. Reside en Barcelona desde 1981.

dilluns, 21 de març de 2016

Xarop de banya d'unicorn, de Muntsa Mimó. Una aventura fantàstica, divertida i plena de missatges

M'encanten els follets. M'agrada posar-los als meus contes i m'agrada trobar-los en els contes d'altres autors. De petits éssers fantàstics hi ha a totes les cultures del món. Potser algun dia us parlaré d'aquells que perviuen dins l'àmbit lingüístic català. Moltes d'aquestes famílies de follets viuen a les cases, on fan tota mena de trapelleries als seus estadants. És el cas de la família d'en Tumai, que té la seva casa a la lleixa de la xemeneia de la granja del senyor i la senyora Bougràs.

Potser us heu adonat que començava a parlar d'un llibre, oi? Es tracta de Xarop de banya d'unicorn, de Muntsa Mimó. Una història molt divertida i alhora plena de missatges per als lectors més joves. En Tumai és el més petit dels seus germans i està tip que no el deixin fer etremaliadures, com ara posar cues de sargantana a la sopa del senyor i la senyora Bougràs. En Tumai vol ser gran, per això no s'ho pensa dues vegades quan la Rata Grisa li diu "Jo no puc fer que deixis de ser petit, però l'unicorn de la lluna ho sap tot del temps i de les edats i de ben segur que podrà fer alguna cosa per tu. Potser ell sí que té aquest xarop miraculós que em demanes!". I se'n va a la recerca de l'unicorn, però haurà d'anar fins a la lluna per trobar-lo? Per saber-ho haureu de llegir el conte.

En Tumai emprèn un viatge de recerca durant el qual viurà diverses aventures amb animals, de vegades perilloses, de vegades divertides, però que li serviran d'aprenentatge de la vida. El viatge és una lluita per la superació. En Tumai vol ser un follet com els altres, amb els mateixos drets i les mateixes possibilitats... "perquè tornaré gran o no tornaré", diu quan começa el camí. Sens dubte, els obstacles que anirà trobant el faran més gran per dins, però no per fora. Decebut, pensarà que ha fracassat i decidirà acceptar-se tal com és, sense adonar-se que tot ha canviat. Perquè acceptar-se tal com és, fisicament petit, però gran com a follet, era el millor que podia fer. I tampoc no sabia que tindria una sorpresa final.

El relat enganxa perquè tot el temps manté la tensió. El lector necessita saber a cada capítol què passarà en el següent. La Muntsa Mimó fa unes descripcions precioses espurnejades aqui i allà de detalls fantàstics i divertits, com ara "Però tot i ser unes gallines tan magnífiques, posaven uns ous ben estranys, plens de forats i buits per dins"; amb unes descripcions que dibuixen imatges i ambients de manera molt amena, tasca gens fàcil. Per exemple "Era una granja que feia goig. L'heura s'enfilava per les parets fins a tocar la teulada de color de ferro vell esquitxada de molsa. Sota la finestra de les golfes, que era petitona i estreta, hi havia un rellotge de sol esplèndid però que mai no anava a l'hora...". O aquesta altra de quan va a casa de la Rata Grisa on ens descriu una atmosfera de misteri, de por i de nervis en un ambient fosc: "L'olor de fusta li omplia els narius barrejada amb una fortor estranya que al follet no li va agradar gens i el va fer pensar en fongs i floridures."

L'autora també ofereix al lector un lèxic ric basat no només en el nom dels arbres, dels animals i de les coses, sinó també dels personatges, que tenen noms de flors, de plantes, de bolets o d'animals com ara Múrgula, Bruc, Fonoll, Grèvola, etc. Tumai, era l'únic que no tenia un nom com els altres. Haureu de llegir el llibre per saber per què.

A més a més, amb la lectura també aprendrem sobre la vida dels animals com ara els mussols, els talps, el conills o els teixons. I, fins i tot, d'un insecte com l'aranya.

Els dibuixos de la Cristina Sardà, acompanyen molt bé el text, són divertits i expressius. En tot moment ens presenta accions lligades a emocions la qual cosa els fa propers. A mi em recorden els còmics i el tebeos que llegia quan era petit.

Mutsa Mimó és el nom de lletra de Montserrat Colell, doctora en Psicologia, professora de la Universitat de Barcelona i especialista en l'estudi del comportament animal, sobretot en Etologia dels primats. Ha realitzat estudis de camp a la República Democràtica del Congo i a la Guinea Equatorial sobre els bonobos i diverses espècies de primats forestals. Actualment dirigeix una línia d'investigació sobre les capacitats cognitives dels grans simis i d'altres espècies animals. També organitza safaris etològics a Kènia, Tanzania, Uganda i Ruanda. Ha publiczat nombrosos treballs en llibres i revistes especialitzades i ha impartit nombroses conferencies.

La seva feina l’apassiona però encara li agrada més inventar i escriure històries per a grans i petits. Ha fet cursos de narrativa i de conte a l’Escola de Lletres de l’Ateneu de Barcelona i és autora de les novel·les infantils i juvenils Xarop de Banya d’Unicorn, Ets prou llesta, Nyumbú? i El dia del Vaixell. També escriu contes per adults. Pertany al col·lectiu literari Pep Campei, amb el que va publicar la novel·la L’Artefacte (Premi Vila d’Ascó 2011). Viu a Barcelona amb les seves dues filles.