dijous, 20 d’abril de 2017

RECONSTRUCCIONS, nou poemari després de 10 anys

Un bon amic poeta, l'Alfonso Alegre Heitzmann, em va dir que tot i que passis temps sense escriure, la poesia fa camí per dins i acaba sortint quan cal. Dic això perquè fa 10 anys des que vaig publicar l'anterior llibre de poemes. De fet, la poesia sempre m'acompanya. No hi ha dia de la meva vida que no llegeixi un poema o el pensi o anoti uns versos a la meva llibreta. M'agrada aquesta companyia discreta i alhora capaç de remoure emocions a les profunditats del cor. Però sóc lent per a escriure. De vegades trigo tant de temps a donar per acabat un poema com el que trigo a fer una novel·la. De vegades el poema surt en un moment, però mai no és fruit de l'espontaneïtat. Quan passa això és perquè el poema ha fet aquell camí interior del qual parlava. Potser per això he trigat 10 anys a donar per acabat el poemari Reconstruccions.

No vull explicar la meva poesia, cadascú que es trobi amb ella farà la seva pròpia lectura. Només us diré que he reflexionat sobre el pas del temps, tema etern. El pas del temps, que modifica la nostra visió de les coses, que modifica els records, que ens permet veure l'infant que vam ser amb els ulls d'un home madur, que intervé en la relació que vam tenir amb les persones properes. El temps, que destrueix els paisatges de la nostra existència o els cobreix amb una tintura sèpia. I així, a bocins de veritat misteriosa, anem reconstruint el que som.

Us ofereixo un tast amb alguns dels poemes més curts.


Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

*
El nen era l'home
i no sabia qui era l'home
i no obstant això
alçava les mans al vent
i obria els llavis
i pronunciava el nom de les coses
perquè tot el que serà ja fou.

*
Dimecres
Llums i tenebres
la mar
tempesta i calma
com tu
horitzó incert
que camines a la vora de l'onada
cap el teu buit.

*
El dimecres següent
Un soroll persistent
vol trencar la veu,
però no pot
perquè la veu projecta llum,
escalfa les partícules
i les mou
i les transforma.

*
Es despullava la llum d'una espelma

*
Les coses sense tu
i tu sense les coses.

*
M'escolto en tu
i la meva veu es fa gran,
s'incrusta en les pedres seculars,
es repeteix a les muralles,
als arcs,
als passadissos,
i torna a mi sense revelar el seu secret.

*
Paraules

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l'escorça de l'aire.




dijous, 6 d’abril de 2017

L'Enfonsa Pirates

Benvolgut amic pirata, Vols ser RIC? Vols aconsegyuir el TRESOR més gran qeu mai et puguis imaginar? Vols trobar més or del que mai et puguis gastar? I ROBINS i DIAMANTS? Enormes, grossos i gegants!

Així comença l'àlbum il·lustrat que us vull recomanar, L'Enfonsa Pirates, de Jonny Duddle, publicat per Edicions del Pirata.

El capità Barbanegra i els seus pirates passen l'estona a la taberna El Lloro Assedegat, quan senten la música d'un violí i la veu d'un cantaire vell i força atrotinat, però que per als pirates sona a música celestial, perquè la cançó els parla d'un tresor en una illa al mig de l'oceà. 

El capità Barbanegra no s'ho pensa i, amb els seus homes, posa el vaixell Foratnegre rumb a l'illa del tresor. El cantaire els acompanya i els anima amb la cançó. Els pirates, una mica rucs i eixelebrats, comencen a imaginar què faran amb el tresor. Un se'l guardarà als mitjons, un altre se'l menjarà a poc a poc. 

Ah! però quan són en alta mar, les cançons comencen a parlar de misteris i perills. Els pirates passen por i tenen malsons, però Barbanegra els diu que cap perill no podrà mai amb ell, i quan veuen l'illa no s'ho pensen.

Us deixo imaginar què passarà, què no passarà en aquesta història d'humor i de pirates. I si ho voleu saber, millor que compreu el llibre. Jo us el recomano perquè gaudireu molt de la lectura i de les magnífiques il·lustracions del seu autor, que és ja una celebritat al Regne Unit, on ha guanyat premis de prestigi com el Waterstones. Ep! I ha il·lustrat el darrer llibre de la sèrie Harry Potter. Actualment, viu a Gales amb la seva dona Jane i les seves filles, Daisy i Rosie.

Les pàgines són plenes de color amb uns pirates que faran les delícies dels més petits i amb un desplegable que els descobrirà secrets amagats al mar. En moltes pàgines, les lletres i els pensaments dels personatges estan en bafarades de còmic.

I a més de l'humor, hi trobareu un missatge que val la pena recordar de tant en tant. Un missatge que jo resumiria amb el refranys que diu: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Si teniu fills a partir de quatre anys, els hi podreu llegir i comentar les il·lustracions. I si ja tenen més de sis anys el podran llegir pel seu compte, i també el podran llegir en companyia, en veu alta tot imitant les veus dels pirates.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Una jornada a la Gitanjali

Vaig passar tot un matí a l'Escola Gitanjali, de Badalona, gràcies al programa Autors a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un dia magnífic perquè per a un autor ja és motiu d'alegria que algú ens compri un llibre, però que tots els alumnes d'una escola comprin un llibre diferent en cada curs, no acostuma a passar, a mi no m'havia passat mai abans. Naturalment, estava inflar com un gall dindi. 


    Abans de les sessions, vaig tenir una trobada amb l'Anna Meléndez, la Cap d'Estudis. Ens vam entendre de seguida, vull dir que la Gitanjali és una escola que:
    Fomenta la biblioteca personal dels alumnes.
    Fomenta el valor social i sentimental del llibres.
    Respecta i protegeix la cadena del llibre, des dels autors fins als lectors tot passant per les llibreries, que a Badalona hi ha de molt bones i interessants com ara la Llibreria Saltamartí, la Llibreria El Full, i  fins i tot especialitzades en literatura infantil i juvenil com la Llibreria Girafa Negra
    Implica les famílies en la lectura dels seus fills.
    Estimula el debat sobre els llibres literaris en lloc d'examinar els alumnes com si el llibre literari fos un llibre de text.
    Estimula la creativitat dels lectors per mitjà de l'elaboració de productes artístics a partir de la lectura: ombres xineses, titelles, teatre, música i dansa, crítica literària, etc.

    Els nens i les nenes van fer moltes preguntes sobre els noms dels personatges, la creació dels personatges, la feina d'escriure o la inspiració, alguns també, em van mostrar alguns dels treballs artístics que estaven fent a partir dels llibres, i alguns, també, em van explicar que s'havien comprat altres llibres meus, la qual cosa indicava que les mestres havien fet bé la seva feina d'estimular la lectura om una experiència personal i no enfocada cap a un examen. Va haver també una nena que va fer un resum magnífic de la seva lectura, jo no l'hauria fet tan bé.

    I també, cal dir, que em van tractar de meravella, que em van preparar un esmorzar deliciós i que l'Escola, en respecte a la meva feina, es va fer càrrec dels honoraris per les hores de més que hi havia treballat. Un exemple que cal que s'estengui. Els escriptors no fem la nostra feina per diners perquè la nostra feina és vocacional, però no vivim de l'aire, som treballadors de la cultura, com altres ho son de l'ensenyament o la sanitat o el metall o les arts gràfiques.

    Els llibres que van llegir eren:
    P3, P4 i P5:  La Lea i el cargol
    1r: Quin niu més bonic!
    2n: La colla del fantasma Barruf
    3r: El bosc dels somnis perduts
    4t: El Talismà de l’Ariadna.
    5è: El somriure de la Natàlia
    6è: El secret del planeta Moix








    diumenge, 2 d’abril de 2017

    Lectura a l'Escola Torre Balldovina

    M'agrada anar a l'Escola torre Balldovina, de Santa Coloma de Gramenet, per moltes raons o les vull exposar de manera molt sintètica, però ben clara:


    • Perquè estimulen la lectura a l'escola i a casa.
    • Perquè trien els autors que creem l'imaginari col·lectiu català i seguim i actualitzem el llegat dels nostres antecessors.
    • Perquè respecten la cadena del llibre ja que aconsellen als alumnes que comprin a les llibreries en lloc que l'editorial porti capses de llibres a l'escola.
    • Perquè engresquen les famílies a crear una biblioteca familiar i personal dels fills.
    • Perquè promouen les trobades dels autors amb els seus alumnes
    Aquesta vegada, però, en lloc d'anar a l'escola, els mestres van decidir que els alumnes lectors anirien a una biblioteca de la ciutat a trobar-se amb l'autor dels llibres que havien llegit, que era jo. I ho van fer gràcies a un acord de les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet amb els Serveis Educatius. En aquest cas en vam trobar a la Biblioteca de Can Peixauet, al barri del Raval.


    I a mi m'encanta anar-hi perquè des de fa molts anys, tants que ja no em recordo, que llegeixen els meus llibres. Durant molts anys ha estat la única escola de la meva ciutat que ha estat interessada a conèixer l'obra d'un escriptor que es podien trobar pel carrer, a les places, al mercat, al forn, a les llibreries o a les biblioteques perquè era veí seu.

    Per a totes les persones és important sentir-nos part d'una comunitat. És una de les característiques de la nostra identitat. El barri, la ciutat són els escenaris més importants de les nostres vides, són els llocs on passa el que ens passa, on establim les relacions familiars i d'amistat, on tenim a l'abast els serveis que necessitem. Per això és molt important que les ciutats disposin d'un patrimoni cultural i el fomentin des de l'escola. Els escriptors som patrimoni cultural.

    La majoria de nens i nenes de les escoles colomenques són nets i fills de l'emigració, primer de
    l'emigració del sud d'Espanya i ara també d'arreu del món, sobretot dels països empobrits. Són fills de famílies obreres que no ho han tingut ni ho tenen fàcil per obrir-se camí en una societat que promou el consumisme, l'individualisme i la competitivitat, una societat que rescata bancs i envia a la misèria els seus pobles.

    Per això m'agrada especialment a escoles com la Torre Balldovina, perquè els seus alumnes aprenguin que ells també poden ser metges o paletes o enginyers o lampistes o escriptors o fusters o mestres o mecànics.

    I la mostra del bon treball que fa aquesta escola la trobo constantment al carrer, perquè són els nens i nenes que compren més llibres per Sant Jordi, perquè els trobo a tot arreu quan hi ha activitats a les biblioteques o les llibreries. 

    Mestres amb l'empenta i entusiasme del Xavier Bernal són un exemple a seguir.
    He posat les cobertes dels dos llibres que van llegir els alumnes de cicle mitjà.



    diumenge, 19 de març de 2017

    Girafa Negra. Petites llibreries, grans projectes

    M'encanten les llibreries, sobre tot les petites llibreries de barri a les gran ciutats i les petites llibreries de poble o de ciutats mitjanes. Les llibreries són una baula indispensable de la cadena del llibre, la baula final sense la qual la feina solitària, lenta i callada que fem els escriptors durant mesos o anys per crear una obra literària, no arribaria als lectors. És ben cert que hi ha biblioteques on podem anar a demanar llibres en préstec, i que hi ha escoles que recomanen lectures als seus alumnes. Però el paper essencial d'aquestes llibreries és que són les millors prescriptores de lectures, perquè a les llibreries hi arriben totes les novetats, perquè els llibreters hi posen tot el seu coneixement per ajudar-nos a triar allò que ens interessa. Igual que un bon lampista et sap aconsellar la millor aixeta per al teu bany, un llibreter et sap aconsellar la millor lectura per als teus interessos.

    I entre totes aquestes llibreries, vull destacar la feina encomiable de les llibreries infantils i juvenils. Aquelles que hi dediquen la seva activitats professional a crear nous lectors i a ajudar les famílies a trobar els millors llibres per als seus fills. Hi ha llibreries que s'han convertit en referents del sector perquè estan en llocs cèntrics de Barcelona. Però reivindico que cal posar en valor les llibreries infantils i juvenils dels barris, dels pobles i de les ciutats com ara la Llibreria Girafa Negra, de Badalona, que dirigeix amb gran professionalitat en Carlos Álvarez.

    Com les altres del sector, la Llibreria Girafa Negra és també un centre d'activitats de foment de la lectura,tallers de reforç escolar, de dibuix i il·lustració i un espai familiar conduït per unes professionals "que donen dinamisme, utilitat i un sentit a tot el potencial que roman als llibres". I cada dissabte a la tarda hi ha Els Saraus de Girafa Negra "on hi cap de tot que sigui divertit i aporti un extra de valuós: presentacions de llibres, espectacles de titelles, teatre, rondalles per a nens de totes les edats (també en anglès), tallers de música o de ciència, xerrades i col·loquis.." Una feina de formiga per anar construint gra a gra un bon rebost de cultura.

    Vaig tenir la sort de compartir un d'aquest Saraus amb un grup de mares i nens amb els quals hi vaig
    passar una vetllada molt agradable i enriquidora.

    Hi havia algú més que no hi surt a la fotografia. Érem pocs, però la conversa era tan interessant, que vam seguir xerrant metre les mares compraven llibres per als seus fills, i després a la porta de la llibreria. 

    En Carlos Álvarez, el llibreter, és el més alt del grup, a la meva dreta.

    Aquestes llibreries són agents culturals molt necessaris. Tot el suports que els hi donem, sempre serà poc.

    dimarts, 14 de març de 2017

    Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

    Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques?

    L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi, que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil.

    El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui.

    Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi.

    El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que, de bon principi, no voldrà acceptar. Passarà unes setmanes aclaparat tot lluitant amb un garbuix de sentiments. Els companys de l'institut li giren l'esquena i, fins i tot hi ha qui es vol aprofitar de la situació, però, per sort, els amics de l'ànima no l'abandonen i faran el possible per donar-li suport i animar-lo en els moments més difícils. També ho faran els professors i els pares que, tot i estar separats, es posen d'acord per ajudar-lo.

    La novel·la adquireix una rabiosa actualitat en aquests dies que es jutja el cas Palau, ja que hi ha grans similituds amb l'argument.

    I ja que parlo de l'argument voldria comentar un tema de l'estructura de la narració que m'ha agradat especialment. Tota la novel·la és un flashback dintre d'un parèntesi que es situa cronològicament en el present. L'Anna Manso, com a bona guionista que és, ha utilitzat el mateix esquema de la pel·lícula Sunset Boulevard, escrita i dirigida per Billy Wilder el 1950, a la qual fa un homenatge. El relat comença amb el Salva veient la pel·lícula a la tele i acaba amb el Salva passejant pels escenaris reals de la pel·lícula. Per als que no la coneguin, us diré que narra la vida d'un guionista de Hollywood i la seva relació amb una actriu del cine mut que no pot adaptar-se als temps moderns. La pel·lícula comença amb el protagonista mort en una piscina i acaba quan la policia va a detenir a l'actriu que l'ha assassinat. I entre principi i final, tota la història, com a la novel·la que ens ocupa.

    La protagonista de la pel·lícula, interpretada magistralment per Gloria Swanson, es nega a reconèixer la realitat, com el Salva, tot i que, a diferència de la Norma Desmond, ell sí que finalment l'acceptarà.

    El personatge del Salva està magníficament descrit per l'autora, tant pel seu comportament, com per la seva manera de vestir, alhora que ens acompanya per la seva evolució psicològica. Si al principi el lector no s'identifica amb el personatge del Salva és per la seva prepotència, però quan comencen els problemes, de seguida ens fiquem a la seva pell. És essencial, també, la manera com l'Anna Manso relata la relació entre avi i net. Una relació afectiva que sembla més forta que la que té amb els pares. al final ja no serà el mateix, però el Salva seguirà estimant-lo.

    Un dels aspectes que també valoro como a molt positius és la relació d'amistat dins del grup de la colla del Salva, el Nacho, el Martí i la Clara, una amistat de les de veritat, que està per damunt de tot, una amistat generosa que fa que fins i tot en els pitjors moments mai no es trobi sol amb seqüències literàries d'una intimitat poderosa.

    La novel·la està escrita amb un estil àgil i un llenguatge planer i molt directe, que ens interpel·la en primera persona, mantenint en tot moment la tensió narrativa.

    Per cert, l'Anna Manso es va presentar al concurs amb el pseudònim de Gloria Swanson, la qual cosa es va desvetllar el dia del lliurament del premi.

    Anna Manso és escriptora i guionista. Va estudiar cinema i es va especialitzar en l’escriptura de guions de cinema i televisió. Des de l’any 1996 ha escrit guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes) , programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Mar de fons, Ventdelpla, KMM). Com a escriptora té més de quaranta títols publicats de literatura infantil i juvenil. L’any 2008 va ser guardonada amb el Premi Gran Angular amb l’obra Canelons freds. L’any 2016 ha estat reconeguda amb el premi  Atrapallibres de literatura infantil pel seu llibre Amics monstruosos i pel de literatura juvenil Gran Angular, de l’Editorial Cruïlla, per la seva obra Allò de l’avi. També és autora de la columna periodística La pitjor mare del món i del llibre del mateix nom. Participa en diferents activitats d’animació a la lectura i a l’escriptura adreçades a alumnes de primària (Voxprima, El cove de les paraules, Club de lectura virtual Llibre de família). També és col·laboradora de la tertúlia del programa radiofònic Catalunya Migdia. El seu blog personal és http://www.manso.org

    dissabte, 11 de març de 2017

    Cita de poetes amb Neus Aguado i Marcel Riera, el Dia Mundial de la Poesia 2017

    La Llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet i Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, celebren el Dia Mundial de la Poesia 2017 amb la presència de dos grans de la poesia contemporània en castellà i en català, Neus Aguado i Marcel Riera.

    L'acte tindrà lloc a les 19:30 a la seu de la llibreria, c. Major 13, molt a prop de la L1 del Metro.

    Neus Aguado. Nacida en Argentina en 1955, vive en Barcelona y es licenciada en Arte Dramático por el Institut del Teatre de Barcelona y en Ciencias de la Información por la Universitat Autònoma de Barcelona, desde muy joven se implica activamente en el medio artístico, cultural y político y participa en diversos proyectos. Ha sido cofundadora del Comitè d’Escriptores del PEN Català y secretaria general de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC).

    Su trayectoria como periodista cultural, escritora y dramaturga la ha desarrollado en Barcelona. A destacar los siete años de crítica de poesía en La Vanguardia. Asimismo, ha colaborado en publicaciones periódicas nacionales e internacionales.
    Entre otros montajes teatrales, ha realizado la dramaturgia y la dirección de Alejandra en el país de la soledad, (Barcelona, 1981), basado en la obra de Alejandra Pizarnik, ha codirigido Cançoner. Poemes de Feliu Formosa (Terrassa, 1981), ha colaborado en la idea y selección de textos de Res no et serà pres (Homenatge a Maria–Mercè Marçal), dirigido por Magda Puyo (Barcelona 1998), y en 1999 y 2003 ha participado en la selección de textos e interpretación de Aquest serà el principi, basado en la obra de Anna Murià, y dirigido por Feliu Formosa.

    Entre otras publicaciones, ha editado ensayos, traducciones y antologías de poetas de expresión catalana; y los libros de narraciones Juego cautivo (Laia, 1986) y Paciencia y barajar (Tusquets Editores, 1990), la plaquette Entre leones (El Toro de Barro, 2002) y los libros de poesía Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982), Ginebra en bruma rosa (Lumen, 1989), Aldebarán (Lumen, 2000), Intimidad de la fiebre (El Toro de Barro, 2005), En el desorden de la casa (MX Edicions 1010, 2006) y Tal vez el Tigre (in-Verso, 2014).

    Sus poemas y cuentos, además de constar en antologías de España, México, Argentina, El Salvador y Cuba, han sido traducidos a diversos idiomas y están compilados en antologías de Francia, Luxemburgo, Canadá, Italia, Alemania, EE.UU., Australia, Brasil, Portugal y Grecia.

    Si mi corazón se calma
              criatura del asombro
                                               qué querrás.
    Demasiada muerte en una sola muerte.


    © Neus Aguado
    17-1-2012 [Inédito]


    Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

    Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

    Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

    Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

    La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.
    Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

    GOTES  DE  TINTA

    Quan obro un llibre sé que el temps s’atura
    i cada ratlla escrita és el passat
    que s’estira fins al punt i seguit.

    Els versos que llegeixo es descabdellen
    lletra rere lletra, síl·laba rere
    síl·laba cap al futur que ja arriba.

    Un enfilall de milions de pàgines
    em tiba, com un cordó umbilical
    amb l’intangible esperit de la vida.

    Cada cop que repasso algun paper
    o que fullejo un llibre reconec
    lletres de sang que en tinta es coagulen.

    © Marcel Riera