dissabte, 19 de maig de 2012

Els ulls d'en Paco

Vaig escriure aquest article el 2007 en homenatge a Paco Candel

Després de veure el capítol de Terreny Personal dedicat a Santa Coloma de Gramenet, vaig recordar la immensa contribució que va fer Paco Candel per la integració dels emigrants d'arreu de l'Estat en la construcció de la nova Catalunya. Reprodueixo aquest article que vaig escriure mentre era de cos present al Palau de la Generalitat.

Quan tenia disset anys vaig fer una entrevista a Paco Candel. La revista va ser segrestada i mai no veié la llum. Però la llum del ulls d'en Paco se'm va quedar dintre del cor. Els seus llibres em van ensenyar a caminar.

Fa una mica més de 37 anys que vaig picar la teva porta a Can Tunis. Un amic que venia llibres a domicili em va dir "no saps què m'ha passat? he picat a una porta i m'ha sortit l'escriptor Paco Candel, m'ha fet passar i hem parlat molta estona, tu, que t'agrada escriure, podries fer-li una entrevista." I no m'ho vaig pensar. Vaig agafar un autobús, el metro i un altre autobús i vaig caminar força fins que vaig arribar a un bloc de pisos d'aquells construïts pels especuladors que es van fer les barbes d'or durant la transició. Vaig arribar davant d'una porta, que ara recordo de color blau, tot i que segurament el temps m'ha esborrat els colors de la memòria, i... no em vaig atrevir a picar al timbre. Vaig sortir corrents al carrer. Necessitava respirar. Estava tan nerviós i tan emocionat que sentia tota la sang al cap. Més tranquil vaig pujar aquelles escales i, altre cop davant la porta, vaig pitjar amb decisió. Va haver uns moments de silenci. I si no hi és? pensava, he vingut a l'aventura, sense avisar (ara no estic tan segur, crec que aquell amic em va donar el telèfon). Qui serà qui ve a aquestes hores, devies pensar, i abans de preguntar, qui és? amb aquella veu prima, segurament vas mirar per l'espiell i en veure un adolescent que podria ser el teu fill, vas obrir, no del tot. Però quan et vaig explicar què volia em vas atendre com si fos un periodista professional. Em va fer sentir adult. Un amic teu seguia la conversa de prop. No recordo si va arribar a fer cap comentari. Després de parlar una bona estona em vas mostrar l'estudi. "Aquesta és la casa que tenia abans, ara hem pogut comprar un pis i aquesta la faig servir d'estudi". A les parets, quadres dels amics. Vaig mirar d'esquitllentes la màquina d'escriure amb por de trencar la intimitat del foli que hi havia. I vam sortir al balcó per fer algunes fotografies. El teu amic va ser el fotògraf ocasional. A la primera, el sol et donava directament a la cara i vas tancar els ulls. em vas demanar un canvi de posició i, finalment, l'amic va poder fer-ne la bona, la que va sortir publicada. Després em vas convidar a anar a casa teva. Recordo bé? Era un àtic amb una terrassa esplèndida i encara em vas deixar una fotografia amb el teu fill.
L'ajuntament franquista de Santa Coloma de Gramenet va impedir que la revista sortís a la venda i aquell va ser el darrer número. Mai no te'l vaig poder dur a casa, on anava sovint perquè em dediquessis, un darrere l'altre, tots els teus llibres. Els llegia entusiasmat perquè parlaves de mi, de la meva gent. Els seus protagonistes els veia cada dia a l'institut, als autobusos, pels carrers de la meva ciutat. Era gent senzilla i humil, gent treballadora a qui alguns poderosos volien robar el futur i que van ajudar a construir la nova Catalunya.
Després vaig patir diversos problemes familiars i la meva vida va fer un tomb. No vaig trigar gaire a integrar-me a la lluita per la democràcia i a treballar colze a colze amb el moviment veïnal de la meva ciutat. Vam perdre el contacte. La clandestinitat tenia aquestes contrapartides tan dures com deixar de visitar determinades persones, deixar de saludar amics pel carrer, canviar-te el nom, no parlar d'allò que feies ni amb els més íntims. Prou que ho saps.
L'any 1974, quatre anys després de la nostra entrevista, la Comissió del Barri de Santa Rosa i la Gestora de l'Associació de Veïns, que eren el mateixos, van decidir crear una biblioteca popular. Vaig aportar al voltant de 300 llibres, entre ells els teus. Anys després, ja en democràcia, les vocalies culturals de les associacions de veïns de Santa Coloma de Gramenet van crear el Casal de Cultura, entitat que va fer servir com a seu la rectoria del capellà Josep Sánchez, un home bo i treballador que se'n anar a viure a un pis de lloguer i va cedir la rectoria al barri. I en aquell Casal es va fer una sala de lectura on van anar a parar la majoria de llibres de la biblioteca popular de l'Associació de Veïns de Santa Rosa. Anys després, entre 1986 i 1990, vaig pertànyer a la junta directiva del Casal. Un dia vaig fer un cop d'ull a la sala de Lectura i vaig veure bona part d'aquells 300 llibres. Algú havia retallat amb tisores les cantonades de les primeres pàgines on hi havia el meu nom i l'any que l'havia comprat, em va molestar molt, però el que més em va doldre és que havien arrencat les pàgines on hi havia les teves dedicatòries. Sort que no els vaig donar tots. Ara aquell casal ja no existeix, el bisbat es va vendre els locals per fer pisos. No sé on hauran anat a parar els llibres.
Vas venir a Santa Coloma moltes vegades, però sempre arribaves envoltat dels regidors o d'altres persones, que ara anomenem líders d'opinió, que no em van deixar mai acostar-me a tu i dir-te que era aquell adolescent que et visitava amb els teus llibres sota el braç.
El 2003 vam coincidir a la mateixa taula en un dinar que organitzava Tribuna Catalana amb motiu d'una conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira. Vaig pensar que havia arribat el moment de parlar i recordar aquella trobada, i quedar per donar-te un exemplar de la revista. Però entre tu i jo hi havia altres persones. Vaig pensar que et diria alguna cosa després dels cafès, però vaig marxar abans d'acabar l'acte, i ja no t'he pogut veure fins aquest divendres al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, davant el taüt.
Guardaré per sempre dintre del cor la llum dels teus ulls, el so de la teva veu, el mestratge de la teva lluita.
Tantes coses que ens vas donar!
Gràcies, Paco.

diumenge, 13 de maig de 2012

Santa Coloma de Gramenet a "Terreny Personal"

Dimarts, día 15 de maig, a les 22:30, TV3 emetrà el programa de Terreny Personal dedicat a Santa Coloma de Gramenet.

dissabte, 28 d’abril de 2012

TERRENY PERSONAL



Estrena l’1 de maig, a les 22:25, a TV3

Quan vaig rebre la trucada de la Núria Borniquel, del Departament de Nous Formats de TV3, per dir-me que em volia entrevistar per a una sèrie documental que es diria Terreny personal, no vaig tenir cap dubte a dir-li que sí. No obstant això, un cop vaig penjar l’aparell em van començar a sorgir preguntes, sobretot les raons per les quals m’havien triat.
Bona part dels dubtes es van esvair quan ens vam trobar davant un bon berenar. Em va explicar que volien fer un programa sobre el territori, però que fos diferent del que s’havia fet fins ara. Es volia veure el territori des de llocs singulars, una vall, una comarca,una part de la comarca amb característiques pròpies, una ciutat o un barri, a partir de la mirada de les persones que s’hi senten arrelades, que els estimen,que els estimem, que hi tenen, que hi tenim una relació intensa i vital que ha influït de manera decisiva en la nostra evolució personal.
La trobada amb la Núria va ser molt emotiva, certament és una excel·lent documentalista. Encara estic sorprès de com s’ho va fer perquè li comencés a explicar la meva vida a una persona que acabava de conèixer. Ella m’anava conduint cap allò que volia, la ciutat i jo, jo i la ciutat, fins que els ulls se’m van humitejar.

La Núria portava uns noms, jo li vaig facilitar uns altres, i aquests altres uns altres més, i així va començar a tirar del fil, i en el Departament de Nous Formats de TV3 s’anava configurant el programa que dedicarien a Santa Coloma de Gramenet.
Vaig veure des del primer dia que tenien una intenció clara de trencar amb el clixé de la meva ciutat perquè cercaven persones que havíem contribuït a la seva transformació, que havíem crescut tot fent-la créixer. I també cercaven persones que fossin exemple viu de la convivència en la nova Santa Coloma. Era esperançador.
L’experiència de cercar i intercanviar informació va 
ser molt enriquidora, però encara no sabia el que m’esperava.Poques setmanes després em vaig trobar amb la directora del programa, la Núria Castejón i un membre de l’equip,en Dani Vallvé. Vam reproduir una mica el que ja havia parlat amb anterioritat i vam fer un passeig pel barri del Centre i per Can Zam i Les Oliveres i Santa Rosa, pels llocs que formaven part de la meva història. I mentre els explicava anava recordant olors i velles emocions, recordava instants que ja eren eterns en la memòria, veus infantils, els colors del cel als capvespres mentre inventava històries aprenent a ser escriptor, les explosions que van foradar la muntanya per fer un barri, les serres mecàniques que van talar els pollancres, els gitanos acampant al costat de casa,i la lluita per dignificar una ciutat obrera.
Els dies de gravació van ser emocionants perquè tot això que dic volia sortir alhora del cor, volia mostrar-se obertament al món, i la Núria Castejón i el Dani i el Carlos Díaz, que manejava magistralment la càmera, em feien sentir bé i confiat. Santa Coloma és la meva pell i jo els hi mostrava sense complexos.
El dia de la roda de premsa de presentació vaig poder compartir l’experiència amb altres protagonistes, Albert Grassot, de Pals, i Sònia Tomàs, de Deltebre. Les seves vivències havien estat similars a les meves.
Terreny personal serà una sèrie documental de gran valor testimonial, de l’amor a una terra i a un país que construïm cada dia i que ens fa ser com som.

El primer documental estarà dedicat a L’Empordanet i el podrem veure l’1 de maig a les 22:25 a TV3. El segon, dedicat al Delta de l’Ebre, s’emetrà el dia 8 de maig. I el tercer,dedicat a Santa Coloma de Gramenet, el 15 de maig. I així, cada dimarts fins al juliol.

dimarts, 28 de febrer de 2012

L'HOME QUE CAMINA

L’home que camina és una sèrie de quatre fotografies de la Miriam García Troncho, una jove artista que ens aporta un discurs visual de molta profunditat. La seva obra, de vegades narra fets, però sovint el relat recorre els camins intangibles de l’esperit, de la imaginació, amb un to líric que deixa oberta la lectura de les imatges. 

En L’home que camina, l’autora en ofereix una simetria que fa reflexionar l’espectador sobre la naturalesa humana. La imatge ens mostra una plataforma en el mar, bastant allunyada de la costa, i un tros de plataforma de fusta que entra de la terra al mar. En la plataforma del fons, que és una metàfora de l’horitzó, un home camina. Quan aquesta imatge es reprodueix de forma simètrica, ens trobem que el tros de plataforma de fusta que entra al mar es converteix en una mena de senyal, com una punta de fletxa que ens indica el camí, potser el futur, i alhora que ens convida a contemplar el que passa més enllà, el que li passa a l’home que camina que és també el que ens passa com a espectadors, perquè el que veiem és que l’home de l’horitzó camina cap a si mateix, no oblidem que estem al davant d’una simetria. 

És per tant la recerca del misteri que no té resposta. La pregunta que mai no resolem. En la darrera imatge de la sèrie l’home ja no hi és. S’ha trobat a si mateix? Ha resolt el misteri de l’existència? S’ha dissolt en enfrontar-se dues ànimes oposades i no obstant bessones? L’home que camina no et dona la resposta, et convida a reflexionar a partir de l’experiència vital de cadascú. Cada mirada és una mirada diferent. Cada mirada és una nova lectura. La Miriam és alumna de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la seva obra ja va ser seleccionada el 2011 per a la mostra de fotoperiodisme jove Clic’11, que es va fer a Perpinyà pel seu reportatge fotogràfic “Clara”, que va obtenir l’accèssit. I també ha exposat a la mostra Art Mix, Homo et Natura, desembre 2011 / febrer 2012, al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. 

Al meu parer és una artista emergent que ens aporta una nova veu, o una nova mirada, que té molt a dir dins el panorama de les artis visuals contemporànies.