El bosc dels somnis perduts

Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant. Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social.  Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, a...

Us agrada cantar? A mi sí, molt, però a casa no em deixen. Ni a la dutxa! Les persones properes, mai no m'han deixat cantar. Dec ser bastant dolent. Tenia tan clar que la meva oïda musical era un desastre, que en classe de música a l'Institut del Teatre, quan era un adolescent somniador (n'han passat molts anys d'això), li vaig dir al professor que era impossible treure rendiment de mi en aquest aspecte. Aquell senyor, que es deia Arrizabalaga, ho recordaré sempre, em va fer diverses proves i em va dir que jo tenia bona oïda i bon sentit musical, però que calia educar-los. No ho vaig fer perquè el meu pare deia que la música era cosa de nenes i no em va deixar estudiar. De manera que tota la vida he seguit sent un desastre i ningú no em deixa cantar. Això és tot el contrari del que els hi passa a les protagonistes de Xala, va! Càsting d'estrelles , una novel·la juvenil de l' Anna Fité publicada per La Galera. A elles els agrada cantar i les deixen cantar i...

Sueño que me busco a través de ti con tu perfil de orilla. Despierto y no te encuentro en mi lugar. ( Inti-Huatana, 2002) No vencerá la furia en la yugular, sino el hermoso follaje. Se apagarán los salmos sangrientos con lluvia imberbe. Por una vez, callarán los dedos del intérprete. (Ladino, 2006) Ibones de cuello azul. Lagunas escarpadas. ¿Mojo mis pies o son mis pies los llamados al tacto helado? ¿Lloran mis dedos o son sus órbitas sólidas las que cubren mis sentidos? ¿Ahogo la sed o revive en mi su textura milenaria? Enroscado en ella, ¿soy su cima o tan sólo una porción de su cuerpo marnético? ¿Podré recorrer su pantalla celeste, su don empañado y anónimo, abrir vias nuevas sobre su manto de musgo azulado? Aún creo en su proyección de cumbres, en su latir honesto sin oídos. Extraño poso que ha aguardado, paciente, la llegada de unos pasos sin nombre. Lago que desborda en sus labios el horizonte infinito. (La montaña efímera, 2011) (71) Pace el rebaño. Re...