Passa al contingut principal

Els avançaments i les presses

Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant.

Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social. 

Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, arribava a l'ascensor quan la porta s'estava tancant. Una senyora va posar la mà entre les portes per què es tornessin a obrir. Li ho vaig agrair, però un viatger a qui no va agradar aquest gest de bona voluntat, va començar a insultar la senyora i insultar-me a mi perquè havia perdut uns segons del seu valuós temps.

Ostres! vaig exclamar per a mi mateix. Què ens està passant? O sóc invisible i els altres no em veuen, o no em veuen perquè no miren al seu voltant. O ens hem convertit en una societat tan competitiva que hem de ser els primers de tot sigui com sigui. O hem perdut el respecte al altres. O vivim angoixats per les presses. Presses, de què? Ens ha de perdre, perdre uns segons o uns minuts?

Aquesta mateixa setmana un cotxe em va fer un avançament irregular per la dreta. Prèviament s'havia col·locat en un carril que no permetia seguir recte, sinó girar a la dreta. Però el conductor va seguir recte i amb un joc perillós de volant es va posar davant meu i el vaig perdre de vista fins que un kilòmetre més enllà ens vam trobar en un semàfor en vermell. Després el vaig seguir durant quilòmetres per la mateixa carretera ja que hi havia molta densitat, i va tornar a fer un avançament a diversos vehicles en llocs amb ratlla continua, i amb cotxes que li venien en direcció contrària. Tanta pressa tenia que calia jugar-se la seva vida i la els altres?

Aquesta setmana, també (quan estem pendents d'un tema el veiem per tot arreu), he llegit dues cartes al director. Un senyor es queixava de les curses per agafar el metro i com de mala manera l'havien apartat en entrar al vagó i també en agafar les escales mecàniques en sortir. Al final deia: Vaig decidir esperar que tothom hi pugés i després vaig pujar-hi sol. L'altra era d'una dona que es queixava de les caixes dels supermercats. Deia que la caixera anava deixant tota la compra sense miraments en aquella mena de tobogan on tot queda apilat per ficar-ho al carro, després fa córrer una fusta i llença la compra del següent, i quan encara ella no ha acabat de recollir i l'altre ja ha pagat, però encara no ha començat a omplir el seu carro, la caixera ja està llençant al tobogan la compra del següent.

Quina necessitat tenim de córrer? Tot el que fem és urgent? Viure la vida com si fos una urgència continua no és bo per a la salut mental i pot arribar a ser fatal.

La vida lenta permet assaborir les coses, contemplar els paisatges que ens envolten, ja siguin rurals o urbans, contemplar les persones, fer converses agradables, pensar, escoltar els altres. I de debò, que el nostre cor ens ho agrairà.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co