Passa al contingut principal

L'HOME QUE CAMINA

L’home que camina és una sèrie de quatre fotografies de la Miriam García Troncho, una jove artista que ens aporta un discurs visual de molta profunditat. La seva obra, de vegades narra fets, però sovint el relat recorre els camins intangibles de l’esperit, de la imaginació, amb un to líric que deixa oberta la lectura de les imatges. 

L’home que camina, l’autora en ofereix una simetria que fa reflexionar l’espectador sobre la naturalesa humana. La imatge ens mostra una plataforma en el mar, bastant allunyada de la costa, i un tros de plataforma de fusta que entra de la terra al mar. En la plataforma del fons, que és una metàfora de l’horitzó, un home camina. Quan aquesta imatge es reprodueix de forma simètrica, ens trobem que el tros de plataforma de fusta que entra al mar es converteix en una mena de senyal, com una punta de fletxa que ens indica el camí, potser el futur, i alhora que ens convida a contemplar el que passa més enllà, el que li passa a l’home que camina que és també el que ens passa com a espectadors, perquè el que veiem és que l’home de l’horitzó camina cap a si mateix, no oblidem que estem al davant d’una simetria. 

És per tant la recerca del misteri que no té resposta. La pregunta que mai no resolem. En la darrera imatge de la sèrie l’home ja no hi és. S’ha trobat a si mateix? Ha resolt el misteri de l’existència? S’ha dissolt en enfrontar-se dues ànimes oposades i no obstant bessones? L’home que camina no et dona la resposta, et convida a reflexionar a partir de l’experiència vital de cadascú. Cada mirada és una mirada diferent. Cada mirada és una nova lectura. La Miriam va estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la seva obra ja va ser seleccionada el 2011 per a la mostra de fotoperiodisme jove Clic’11, que es va fer a Perpinyà pel seu reportatge fotogràfic “Clara”, que va obtenir l’accèssit. I també ha exposat a la mostra Art Mix, Homo et Natura, desembre 2011 / febrer 2012, al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. 

Al meu parer és una artista que ens aporta una nova veu, o una nova mirada, que té molt a dir dins el panorama de les arts visuals contemporànies.


Comentaris

  1. Un treball molt interessant i poètic.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Valdrà la pena seguir les petges de Miriam García, el seu treball estètic i filosòfic alhora en el camp de la fotografia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

He decidit tornar

Fa gairebé quatre anys que no faig servir aquest blog perquè volia tenir una web, però de moment m'he conformat amb un altre blog que faig servir com si fos una web, encara que no ho sigui. Per això he pensat a tornar a utilitzar-lo per anar escrivint articles diversos. A l'altre, https://rodolfodelhoyo.cat / també faré algun article de tant en tant, però el dedicaré més a parlar de la meva obra. Aquest serà més general, parlaré principalment de les meves activitats, segurament faré algun article d'opinió i també faré ressenyes o parlaré de llibres que m'han interessat per la raó que sigui.  Necessitaré uns dies per revisar i actualitzar les pàgines. De moment us poso les cobertes dels tres darrers llibres. Tresors rere les portes , un àlbum de poesia infantil magníficament il·lustrat per Noemí Villamuza , editat per Bindi Books, que està a punt d'arribar a les llibreries. La casa és on els més petits troben els primers racons per jugar, imaginar, crèixer i sentir-s...

Presentem El sembrador d'estrelles

Avui us vull parlar d'un llibre que acaba de sortir de la impremta. Calent, calent, com un plat de macarrons acabats de fer. El llibre es titula EL SEMBRADOR D'ESTRELLES, l'he escrit jo i l'ha dibuixat la Laura Borràs.  Ha estat publicat per l'editorial Mosaics . Un mosaic és una decoració feta de petites peces de diferents colors i materials, és un art molt antic, a casa nostra es conserven alguns mosaics que van fer els romans. Però l'editorial utilitza aquest nom com una metàfora, se sembla a una comparació. El nom Mosaics serveix per identificar la nostra societat actual, formada per persones molt diferents, de països, cultures i religions diversos, tots units en un mateix territori que estimem, com les petites peces de terracota, de vidre o de metall que formen un dibuix. Si falta alguna peça el dibuix no està complet. Els éssers humans ens necessitem els uns als altres amb els nostres defectes, amb les nostres virtuts i amb les nostres diferènci...

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d...