El bosc dels somnis perduts

De pequeño siempre estaba jugando en la calle porque mi ciudad aún no era ciudad. Mi casa estaba al pie de una montaña. Delante, había una extensión de huertos que, a derecha e izquierda, se extendían más allá de donde podían alcanzar mis ojos de niño. Y enfrente, el río de agua clara, dócil y de agradable frescor, aunque a veces había bajado furiosa y desbordada. Jugar entre el polvo de la calle o sobre la hojarasca de la arboleda eran los grandes placeres de mi infancia. Cuando llovía, leía cuentos y largos poemas de aventuras, de guerras interminables y de amores imposibles al calor del brasero. Y soñaba despierto. Nunca salí a jugar bajo la lluvia como Matilda y Clementina en el libro El globo rojo en la lluvia , de Liniers . Ellas esperaban el dia de fiesta para hacer muchas cosas como coger flores, por ejemplo. ¡Ah! y el sábado el desayuno es más bueno que los otros días porque sabe a fiesta. Habían pensado en salir a jugar, pero llovía. Las niñas no se desanimaron por el...

Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por. Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli. Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m’agradaven les noies. La neu havia cobe...

"He mort el llop!" crida el Manelic en un dels moments culminants de Terra Baixa. En Sebastià, l'amo, el llop, simbolitza el mal que acaba de ser extirpat. El llop ja no viu al bosc, és una persona que té poder i l'exerceix amb violència i sense escrúpols. El llop de la caputxeta vermella, de les set cabretes, del tres porquets, representa el mal, però no qualsevol mal, sinó aquell que ataca els més febles. Teresa Saborit , flamant guanyadora de l'XIè premi 7lletres 2016 convocat pel Centre Municipal de Cultura de Cervera i el Consell Comarcal de La Segarra, ha escrit set relats tot fent servir com a metàfora, la comparança dels set pecats capitals amb el mal que habita al cor dels éssers humans. Malauradament el mal viu amb nosaltres. Els llops ja no viuen als boscos . Participo en un booktour durant el qual algunes persones comentarem diversos relats del llibre. Comentaré el conte titulat Enveja . El relat comença amb una cita de La Sireneta , d...