dissabte, 24 de desembre de 2016

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m'agradaven les noies


Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por.

Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli.

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir
que m’agradaven les noies.
La neu havia cobert les misèries de Barcelona.
La gent havia celebrat la nit màgica com un regal de Déu
que mitigava el dolor amagat
en els silencis de tants anys.
La neu era l’anunci de la bona nova.
Tot era blanc, alegre, infantil.
Els cors de Haendel acaronaven l’aire.
Amb la sorpresa als ulls contemplava el món
com una aparició.
M’havia despertat en un conte de fades.
Els nens ens llençàvem boles blanques
que fèiem esclatar contra els nostres cossos entre rialles.
La vida era aquell moment.
No feia falta res més per ser feliç.
Vaig deixar de jugar per contemplar l’obra majestuosa
de la natura que havia passat la seva mà
per la pell de la ciutat
i havia unificat palaus i barraques amb una altra pell
resplendent, renovadora.
I allà estava ella, de puntetes, agafant unes flors
o unes fulles que penjaven d’un reixat,
oferint al món la nuesa innocent de les seves cames.
I els cors de Haendel van fer que el meu cos es difuminés
vaig veure com una part de mi es desprenia
i feia cercles a la neu agafat de les mans de la noia.
M’he fet vell i encara no he oblidat
aquella imatge poderosa de pell jove,
de múscul suaument dibuixat
que va fer desaparèixer l’univers per un instant etern.
Poc després els pares i els tiets treien la neu del terrat
a palades amb els rostres congestionats
i la por de sempre als ulls de sempre.
En poques hores barris sencers de la capital
i les ciutats de l’entorn s’havien quedat a les fosques.
Les canonades rebentaven.
Centenars d’habitatges humils s’havien ensorrat.
La neu també havia colgat la mort amb el seu llençol,
l’havia dut d’amagat i l’havia ocultat
com un nen trapella.
Els rics baixaven en esquís
pels carrers empinats de la capital.
Els pobres s’empassaven el dolor de ser pobres
perquè “A perro flaco, todo son pulgas”,
com deia el pare.
I jo, aliè a les alegries dels uns
i a les desgràcies dels altres
conservaria per sempre més el record d’unes cames
i del meu cos que es desprenia de mi
transportat per la música en un suau balanceig.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada