Passa al contingut principal

Un bon dia a l'Escola Les Mèlies, de Vilafant

És la segona vegada que vaig a l'Escola Les Mèlies, de Vilafant. Tots dos cops vaig anar en tren, en el regional amb estació a Figueres. El TGV té estació a Vilafant, però he de creuar tot Barcelona per agafar-lo a Sants. M'estimo més agafar el regional a Sant Andreu. El viatge és agradable. Tot sortint de l'àrea metropolitana de Barcelona veiem com el verd omple el paisatge i allibera l'esperit. Una de les coses que més m'agrada veure son les plantacions de pollancres, els arbres que serveixen per fer paper. Veiem com hi ha petits, mitjans i grans. Es talen els gran, es deixen créixer els petits i els mitjans i es planten de nous. És una demagògia culpar els llibres de la destrucció dels arbres. Sovint els dic als nens, oi que mengem patates i no s'acaben mai? oi que mengem tomàquets i no s'acaben mai? oi que mengem mongetes i no s'acaben mai? No s'acaben perquè un cop feta la collita, tornem a plantar. Amb els arbres passa igual.

En arribar m'esperaven les dues metres que surten a la foto. Em van convidar a dinar en un restaurant de Vilafant de cuina exquisida. Un cop a l'escola els nens em van rebre amb molta escalfor. Havien llegir La colla del fantasma Barruf i em van fer preguntes molt intel·ligents. Es notava que havien llegit el llibre amb molt d'interès i que les mestres havien fet un bon treball de foment de la lectura. No sé com vam arribar a parlar de poesia. De vegades les converses van per camins que un no pensava. Els vaig mostrar una llibreta que sempre porto amb mi i els vaig llegir un poema dedicat a la meva mare. Li has ensenyat a la teva mare? em va preguntar una nena. No, no ho fet. Elles, emocionades, em demanaven que li llegís el poema a la mare. Quan jo era petit, la mare passava moltes hores sola. De vegades plorava perquè no sabia si el pare arribaria. Era l'època de la dictadura franquista i el pare lluitava a favor de la democràcia. En aquell temps els demòcrates anaven a la presó. El poema deia així:


Mare, vull que m'abracis.
No ploraràs sola
i la paret blava no semblarà tan gran.
Cantarem la cançó del burro del tio vinagre
que a mi em feia por
i a tu et feia riure.
I ja no ploraràs,
i el pare arribarà de la feina,
i res dolent no haurà passat.
Escalfarem les cames al braser,
tornaràs a fer el jersei de punt
i jo llegiré un conte de prínceps valents.
La soledat serà només un capvespre
tenyit de blau.

En acabar, les mestres em van donar un CD on cada nen donava la seva opinió sobre el llibre. Un regal bonic.

Després m'esperava una sorpresa que no té res a veure amb l'escola. Em va venir a veure una lectora adulta que havia trobat que els protagonistes d'un llibre meu tenien el mateix nom que ella i el seu home i, a més a més, el llibre estava ple de coincidències amb la parella. Ens vam conèixer i vam tenir una conversa ben agradable. De vegades penso que aquestes coses no passen perquè sí.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co