AMERIGO IANNACONE
Traducció al català de Rodolfo del Hoyo
retall.jpg) |
| Amerigo a la meva dreta |
Amerigo Iannacone va néixer el 1950
a Venafro (Isernia, Molise), al centre sud d'Itàlia. Va morir el 12 de juliol del 2017 atropellat per un cotxe al centre de la seva ciutat mentre anava a esmorzar al bar de sempre. Va publicar més de quaranta llibres
entre poesia, narrativa, assaig , traduccions i altres.
Dels llibres de poesia
destaquen Disolvenza incrociata (1983), Eterna metamorfosi
(1987), L’ombra del carrubo (2001), , Semi (2004), Oboe
d’amore (2007), Parole clandestine (2010), Poi,
premi “Libero De Libero” 2011 i Sabbia (2014). Dels llibres de
narrativa destaquen A zonzo nel tempo che fu (2002), Dall’otto settembre al sedici
luglio (2007), Il paese a rovescio e altre fiable (2008), Cronache reali e
surreali (2008) i Matrioska e altri racconti (2011) ... E poi il Fiume Giallo (2012) .
La seva obra ha
estat traduïda a nombroses llengües. Va ser director de la
revista mensual de cultura i literatura bilingüe italià / esperanto Il Foglio Volante – La Flugfolio, des de la seva fundació el 1986.
Ha tingut cura de
nombroses traduccions principalment del francès a l’italià i de l’italià a
l’esperanto. Amerigo Iannacone és també editor. El 2014, juntament amb Carlos Vitale va traduir del català a
l’italià i va publicar amb suport de l'Institut Ramon Llull el meu llibre de poesies El caminant a la deriva / Il viandante alla
deriva.
Va ser un gran activista cultural i un gran difusor de la poesia. La seva pèrdua sobtada m'ha afectat molt. Descansa en pau Amerigo.
MA SOLEDAT
Em segueix arreu
ma soledat
i de vegades envejo
a qui se la treu del damunt
com una excusa
o una raó
que jo no sé trobar.
LA MIA SOLITUDINE
Mi segue dovunque
la mia solitudine
ed invidio talvolta
chi se la scrolla di dosso
con una scusa
con un pretesto
che io trovare non so.
LEGIONARIS
Combatre
aquesta sensació d’inutilitat,
de malenconia existencial,
aquest buit que s’obre
devorant la vida.
Som aquí per combatre,
legionaris de l’eternitat
en la guerra del temps.
LEGIONARI
Combattere
quel senso di inutilità,
di noia esistenziale,
quel vuoto che si apre
divorando la vita.
Siamo qui per combattere,
legionari dell'eternità
nella guerra del tempo.
Combattere
quel senso di inutilità,
di noia esistenziale,
quel vuoto che si apre
divorando la vita.
Siamo qui per combattere,
legionari dell'eternità
nella guerra del tempo.
ALS
VUITANTA-CINC ANYS
Als vuitanta-cinc anys
s’ha tornat un nen.
S’emociona
per qualsevol petit gest
per una tornada dels pensaments
als amics
d’un altre temps
a les hores felices,
als moments més vertaders,
als anys més negres,
per un record trist,
per una al·lusió,
per un silenci.
El commou una bona pel·lícula
i fins i tot un anunci encertat.
Com un nen
es posa melancòlic
si és desatès.
En l’etern
altern recorregut de l’edat,
cercle misteriós,
en el fill,
i potser en el net,
somia amb la figura del pare.
(Primavera
1997)
A OTTANTACINQUE ANNI
A ottantacinque anni
è divenuto un bambino.
Si emoziona
per ogni piccolo gesto
per un ritorno dei pensieri
agli amici
di un tempo
alle ore felici,
ai momenti piú neri,
per un ricordo mesto,
per un’allusione,
per un silenzio.
Lo commuove un bel film
e persino
uno spot indovinato.
Come un bambino
diventa triste
se viene trascurato.
Nell’eterno
alterno percorso dell’età,
circolo misterioso,
nel figlio,
e forse nel nipote,
sogna la figura del papà.
(Primavera 1997)
EXTRA-HÀBITAT
Per sortir del meu hàbitat
he de vèncer la mandra que em lliga
a la vida banal de tots els dies.
És necessària
alguna cosa que forci
la resistència interior
la desídia mental.
(Però després, quan sóc fora
el meu cor s'allarga).
M’ajuden una mica
el congrés anual d'esperanto
i a més a més les ciutats d’art,
o alguns llocs poc freqüentats
pel turisme de masses
com ara San Pellegrino
o Pineto in Abruzzo.
Em desenganxa
d’una ensopida vida sedentària
la crida als llocs dels poetes
que formen una xarxa imaginària
d'amistat i de poesia.
(Isernia,
2 març 2009)
EXTRA-HABITAT
Per uscire dal mio habitat
devo vincere l’accidia che mi
lega
alla vita banale di ogni
giorno.
È necessario
qualcosa che forzi
la resistenza interiore
la pigricia mentale.
(Ma poi, quando sono fuori
il cuore mi si allarga).
Un poco mi è di aiuto
l’annuale congreso di esperanto
che mi ha portato
oltre che in città d’arte,
in posti poco frequentati
dal turismo di massa
come San Pellegrino
o Pineto in Abruzzo.
Ma mi schioda
da una tórpida vita sedentaria
il richiamo dei luoghi dei
poeti
che formato una rete
immaginaria
di amicizia e di poesia.
(Isernia, 2 marzo 2009)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada