El bosc dels somnis perduts

Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor , de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic! , La colla del fantasma Barruf , El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna . Un goig per a qualsevol autor. Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aqu...

El programa Lletres a les Aules , de la Institució de les Lletres Catalanes ens ofereix, de vegades, sorpreses fantàstiques. Els autors descobrim escoles on cap editorial no ens enviaria perquè no els resultaria econòmicament rendible tot i que fos una autèntica i renovadora aposta per la cultura i l'educació. Això és el que em va passar pocs dies abans de Sant Jordi. Vaig arribar a l' Escola dels Encants de Barcelona a l'hora de l'esbarjo, i només traspassar la porta ja em vaig adonar que havia alguna cosa que no havia vist abans. Em van rebre dues mestres, que em van fer d'amfitriones. El pati, que a l'escola anomenen jardí, té arbres on els nens i les nenes imiten Tarzan, un sorral, un hort i diversos materials per fer jocs enginyosos, però resulta que la majoria dels alumnes no estaven al jardí, sinó que s'havien repartit per diversos espais de l'interior de l'escola on hi havia, per exemple, un taller per fer bricolage i treballs manua...

En certa ocasió vaig comentar que a prenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida. Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David , que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura. ...

Caram! El títol m'ha sortit amb rima interna sense pensar-ho. Deixem el títol i passem al que volia dir. Cada any visito desenes d'escoles de tot Catalunya, a la majoria ja no hi tornaré perquè els agrada que els visitin autors nous cada any, a d'altres potser hi tornaré un o dos cops, però hi ha algunes escoles que s'enamoren d'un llibre meu i són visita obligada cada curs. Això em passa al Centre d'Estudis Àgora , de Sant Cugat del Vallès. Des de l'any 2005 els alumnes de 3r de primària llegeixen La font del cedre , publicat per Baula . En 10 anys només he faltat un cop i he fet de president del Jurat dels Jocs Florals tres vegades. Com en altres ocassions em van rebre en el magnífic auditori de l'escola. A l'altra banda del pati de butaques hi havia tants alumnes com en la fotografia que publico, però el follet del llibre va entrar a la càmera i no va deixar que la imatge quedés per al record. Una llàstima, m'hauria agradat publicar l...

Quan vaig començar a fer xerrades per escoles pensava que no seria capaç de mantenir l'atenció de nens i nenes de 6 i 7 anys durant una hora. He de reconèixer que al principi tenia problemes per omplir de contingut una trobada més enllà dels 15 o 20 minuts. Però els infants tenen poders màgics, tenen la qualitat d'aconseguir dels adults allò que volen, de manera que ara el meu problema és no allargar la trobada més enllà de l'hora de classe no sigui que es quedin sense pati. Tinc la sort immensa de poder compartir el meu treball amb estudiants de totes les edats, això m'ajuda a poder mirar el món amb els ulls d'un nen i també amb els ulls adolescents. Sento que així la meva vida és més plena. I això és gràcies a llibres com Quin niu més bonic! , que em va publicar l'Editorial Barcanova. Els alumnes de 1r de primària de l' Escola San Pedro , de Gavà, tenien moltes preguntes preparades. Cal dir que ells en saben molt d'escriure, perquè també són e...

Aquest curs he participat en un club de lectura que ha organitzat l'Escola Sant Just, de Santa Coloma de Gramenet, amb els seus alumnes. La primera trobada vam fer-la a l'octubre amb els alumnes de 3r de primària , que el curs 2012/2013 havien escrit un conte dintre del projecte Roda de Contes, que impulsa el Centre de Recursos Pedagògics. Es tractava de comentar l'experiència entre escriptors. La segona trobada la vam fer el mes de febrer per parlar del llibre Setze contes divertits i dos de seriosos , del meu amic J oan de Déu Prats , amb els alumnes de 4t de primària. La tercera i quarta trobada les hem fet aquest mes d'abril. Amb els alumnes de 5è de primària hem parlat del llibre 35 quilos d'esperança , de l'escriptora francesa Anna Gavalda. Finalment, amb els alumnes de 6è de primària hem parlat del meu llibre El secret del planeta Moix , en aquest cas dintre del programa Lletres a les Aules , de la Institució de les Lletres Catalanes. El secret...

Título:   Carolina Autora: Iva Procházková Traducción: Laura Llamas páginas: 208 Tapa dura Lóguez Ediciones Nos dicen que tenemos que luchar por los sueños, pero los sueños no siempre se consiguen aunque sean o parezcan alcanzables. Nos dicen que la vida es bella, que encontraremos el amor. Pero la realidad suele ser tozuda. La realidad, esa compañera pesada que se empeña en corregirnos contínuamente, en quitarnos la ilusión o en rompernos la sonrisa. Pero la realidad, a veces, nos pone una mano en el hombro y nos indica el camino y, quizá, nos ayuda a entender la vida, nuestra vida, y a encontrar el amor, pero de otra manera quizá menos romántica que en nuestros sueños. Me atrevería a decir que poco más o menos son las reflexiones y aprendizajes que tendrá la protagonista del libro del mismo nombre, Carolina , entre los 13 y los 15 años y que ella misma explica muy bien en un trabajo de instituto. Una maestra, la señora Haschlerka, a quien está dedicada la novela...