diumenge, 4 de juny de 2017

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l'Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples.

El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes, publicat a la col·lecció Nandibú, de Pagès editors, amb il·lustracions d'Elena Ferrándiz.

L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia detingui la Kali per retornar-la al seu país, però uns fets sorprenents donen un tomb a la història.

Per analitzar l'obra no ens podem quedar només en la superfície, cometríem un greu error, perquè la riquesa de la narrativa de l'Eulàlia Canal està en com explica les coses, en com ens convida a llegir entre línies, en les descripcions dels espais i dels objectes que van més enllà de la realitat física per transformar-se en una realitat metafòrica de gran poder suggeridor, en la bellesa poètica del relat, en la construcció dels seus personatges que, sempre, sempre, son complexos, en les relacions que s'estableixen entre ells.

"Quan els meus pares em van deixar amb en Nicolau amb la promesa de tornar al cap d'unes setmanes em vaig sentir com un paquet". Això ho diu en Roc al tercer paràgraf. Ja intuïm que alguna cosa no va bé, que en Roc està passant un tràngol important, se sent sol i incomprès, potser per això ha creat un amic imaginari: "En Kiku no és un amic com els altres. als meus pares no els agrada. Gens. Juguem i parlem d'amagat. tot això és perquè ells no el poden veure."

La poesia està present en tota l'atmosfera del llibre, però hi ha moments especials com quan la Kali li diu a en Roc que els seus pares son morts:
"-I els teus pares?
-Els meus pares son morts.
Allò em va rovellar els batecs, com si la sang portés punxes de cactus, i vaig tenir ganes d'abraçar-la".
Aquest és un text d'una profunda intimitat i d'una bellesa exquisita.

De tant en tant, al llarg del relat van sortint elements que conviden a la reflexió com quan en Nicolau felicita en Roc:
"-Et felicito -em va dir.
-Que potser és el meu aniversari?
-No, per les torrades. Estan al punt!
-Quin punt?
-Ni massa blanques ni massa carbonitzades -em va explicar i va continuar-: mmmm, si sabéssim trobar el punt just de cada cosa..."
Aquest "Si sabéssim trobar el punt just de cada cosa" apareix com per casualitat, i de sobte les torrades s'han convertit en una metàfora gairebé filosòfica.

La construcció dels personatges és un altre dels grans encerts del llibre, i no només pel seu aspecte físic, sinó per les seves característiques humanes. En Roc viu en un bloc de pisos a on tots els veïns son una mica rars.

En Nicolau "tenia la casa plena de llibres que no eren per fer bonic. sovint n'agafava un i l'olorava com un perfum. Després, llegia. Llegia amb el cap dins el llibre, com si hi volgués entrar". És sabater, fa sabates a mida "perquè mirant els peus es descobreixen moltes coses, i aquest peu és un poema", diu tot parlant del peu de la Kali.
-Un poema? i què diu? -vaig preguntar.
En Nicolau va sospirar i va dir:
-El peu diu que la Kali ve de molt lluny, que ha caminat descalça i sola per camins desconeguts, que ha passat tristesa, fred i gana... que s'ha amagat amb el cor encongit de por fins al ossos i que necessita trobar algú que l'aculli i l'abraci."
Però abans el Nicolau havia estat venedor de paraules, una veïna li demana paraules per a les seves plantes, i fabricant d'escales: escales amb replans per descansar, escales per tocar el cel, escales transparents com l'aire, o una escala per fugir. Una escala per fugir! De vegades voldríem esborrar-nos, els nens, també.

El Rogeli, el veí del primer, és un desconfiat i no li agraden els estrangers "vestia sempre conjuntat al mil·límetre i duia els cabells engominats". "La Petúnia tenia el pis ple de plantes. En sabia molt, de plantes, però era molt despistada per a totes les altres coses." La Rúcula és una dona que sembla tenir poders per comunicar-se amb el més enllà.

La història es completa amb la comunicació que té la Kali amb el seu germà Vajú, que ha mort en ensorrar-se la balsa amb la que creuava el mar amb molts altres emigrats, però la seva ànima es comunica en somnis o bé a través d'animals com un gat o un tigre. La qual cosa acosta el relat a les tradicions de l'espiritualitat oriental, de la reencarnació.

Un llibre altament recomanable per als joves lectors que vulguin viure una meravellosa experiència literària.

Eulàlia Canal i Iglésias (Granollers, 1963) és autora de literatura infantil i juvenil, i poetessa. Autora que dota els seus treballs de gran plasticitat cromàtica deguda a les atmosferes que crea. Psicòloga de professió, ha col·laborat en diferents projectes infantils en el camp de la música i el teatre, i escrivint lletres per cançons infantils. Ha publicat més de vint títolsTé obra traduïda al castellà i també a Alemanya, Holanda, Bèlgica, Xina, Corea i França. Ha obtingut alguns premis de prestigi com ara el Barcanova, amb Un petó de mandarina o el Serra d’Or, amb Els fantsmes no truquen a la porta

3 comentaris:

  1. Fa mooolt que era infant o adolescent, però vull llegir aquest llibre! La teva ressenya me n'ha fet agafar unes ganes tremendes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parlaré amb els editors, a veure si te'l poden fer arribar. Gràcies Shaudin

      Elimina