Passa al contingut principal

Marcel Riera


Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.
Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.
 Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.
Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.
La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.
Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

CAMPS MINATS

El vent remou les branques dels mangles i la gent
que passa pels caminis parla sempre en veu baixa.
Són allà, en repòs, el metall immutable
a flor de pell dels camps, amagat ran dels marges
com els talps, a l'aguait del peu desconegut
que saltarà pels aires empaitant la pilota,
de la punta del càvec que guspirejarà
abans de caure a trossos en un clot ennegrit.

I als hangars, sota lones, minúscules en caixes
d'acer, desactivades tot just i ja glatint
pels cossos destrossats que ho ignoren, a punt
de viatjar a la panxa de buldòzers volants.
Immunes al temps, vetllen per la propera guerra,
o bé s'esperen sempre, els pius fràgils ocults
sota el fullam als boscos d'eucaliptus enormes.
Bull la vida, els soldats se'n van i elles es queden.


HOTEL REX, CONSTANÇA

Les platges són desertes i l'edifici blanc
que abans es deia Hotel International sura
en la nit dels afores, com l'illa d'altres temps
que va desaparèixer enduta pel corrent
i ara torna, de cop, entremig de la boira.

Les piscines són buides i als jardins i les pèrgoles
no hi ha ningú. A dins, un músic de cabells
blancs, toca, al saxòfon, cançons populars russes
i tangos com si fossin blues. Els estiuejants
no han arribat o bé la boira els ha engolit.


LA FONDAMENTA DEGLI INCURABILI

                                                         És més fàcil començar que acabar.
                                                                                 PAUL MORAND, Venècies

Als mariners els roda el cap quan desembarquen
sobre la lluentor molla d'antigues lloses.
Ben encaixada, no sembla que ara es bellugui
sinó que els corrents gronxin els mil embarcadors
i que les llengües d'aigua tèrbola llepin troncs
i murs on s'aferraven les cordes de les naus.

Des d'aquest terraplè que un dia degué ser
més tou que no pas ara, salpaven els malalts
per morir a Pveglia, avui els incurables
d'un patiment llunyà, esqueixos de gemecs
esmorteïts per l'aigua. Com si fos un malson,
passen xipollejant les góndoles negres.


RIU BESÒS

Me'l miro des del pont i dic a qui m'escolta:
aquest és el meu riu, curt i gens cabalós,
com un trau que han sargit per evitar l'estrip
de l'aigua desbocada. Però el vell Besòs
ja formava maresmes on caçava senglars
la nissaga extingida, els cavalls patollant
entre els verns i el fonoll, segons les reials cròniques,
i l'antic rec Comtal el sagnava pel flanc
dret, cap a Barcelona. Només un rajolí
separa les ciutats que abans eren poblets
de pescadors i, encara més lluny, assentaments
romans sobre les runes d'ignots poblats ibèrics.

És un riu tan modest que als mapes no se'l veu:
encaixonat per murs de ciment, depurat
i liquat novament, ja no és la correntia
de la meva infantesa que, quan es desbordava,
terrós i emmetzinat, s'enduia les barraques
d'uralita amb la gent i els cotxes fins al mar.
No s'assembla a l'Isonzo i gens al Fluvià,
tampoc és afluent de ningú i desemboca
-sense pena ni glòria, ni estuari ni delta-
al mateix mar que ells dos, i li agrada passar
tan desapercebut com jo ara, que parlo
amb aquell que vaig ser al punt que es va endur l'aigua.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co