Passa al contingut principal

DE VILANOVA DEL VALLÈS A BESALÚ AMB UN SOMRIURE I UN NIU DE PARDALS


 Hi ha dies que surten complets i quedem contents. Som un país de cicles i ens concentrem tant en cada un, que ens oblidem dels altres fins que li arriba el moment. Comencem el curs i les escoles s'omplen de fulles i castanyes perquè arriba la tardor. Passada la castanyada ja tothom pensa en el Nadal. En molts llocs els carrers ja estan il·luminats al novembre. Posem decoracions nadalenques a les cases i a les aules, arbres i tions. I després de reis ens arriba el carnaval. En algunes escoles he vist la vella quaresma amb set mitjons. I un cop enterrada la sardina, ens arriba la primavera!!!! Temps de llibres, de Jocs Florals, al bell mig el Sant Jordi. Quin goig! Tot Catalunya s'omple de colors, els arbres i les plantes floreixen, la llum ens alegra els dies. I és temps de llibres. Que bonic que els llibres arribin amb la llum i amb els colors! A mi m'agradaria que tot l'any fos la festa del llibre, però no puc fer res per canviar-ho i ja m'està bé la primavera. Però durant la primavera els autors no escrivim, no podem. Passem els dies viatjant de poble en poble, de ciutat en ciutat, d'escola en escola, de biblioteca en biblioteca. Fem xerrades, presentem llibres, llegim poemes, fem de jurat en premis literaris. La primavera és un no parar. Com avui que he anat del Vallès Oriental a la Garrotxa, de Barcelona a Girona, de Vilanova del Vallès a Besalú. I que bonica que és Catalunya, i quins paisatges!





A Vilanova del Vallès he visitat l'Escola La Falguera, tota de color verd enmig de la muntanya. Tenia una trobada amb els alumnes de cinquè, però finalment s'hi han afegit també els de sisè. Havien llegit El somriure de la Natàlia. Les seves preguntes han estat d'allò més interessants. Com sempre els alumnes volien saber com m'havia inspirat, d'on havia tret les idees per al llibre, com havia creat els personatges, com escric, però a diferència d'altres ocasions han fet preguntes molt importants sobre el contingut del llibre, sobre els noms, sobre els protagonistes. S'han aturat en detalls on homenatjava a Michel Ende tot fent aclucades d'ull a La història interminable i a Momo. I també m'han demanat consells per escriure relats, poesia i monòlegs. He fet el millor que he pogut, sort que no m'havien de posar nota. He marxat a l'hora del pati, quan els mestres repartien maduixes als alumnes. Molt bones. Recordo que la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, va ser terra de maduixes.

En acabar he partit cap a Besalú tot gaudint del paisatge en un dia lluminós. Després de dinar he passejat per un dels pobles amb més història de la nostra terra. Cal dir que Besalú va ser un dels primers i més poderosos comtats catalans. Trepitjant aquells carrers sentia dins de mi tota la força d'un poble mil·lenari caminant amb pas ferm cap el futur.





I amb aquestes reflexions he anat a l'Institut Escola Salvador Vilarrasa, un edifici antic i amb solera ampliat amb barracons, on de seguida els nens m'han reconegut abans de l'hora d'entrada i m'han rebut com si fos un futbolista famós. Els pares i les mares estaven sorpresos i expectants, fins i tot una mare, en veure els nens tan esverats, ha vingut a preguntar-me qui era jo. Ha estat una experiència extraordinària. Els alumnes de primer curs de primària havien llegit Quin niu més bonic!, però per les seves preguntes molt ben pensades, per l'atenció i l'interès que hi posaven, semblaven molt més grans. En finalitzar la sessió els he felicitat. I això passa perquè tenim uns mestres vocacionals, que estimen la seva feina, que estimen els infants i que fan autèntics miracles amb els nostres fills malgrat les retallades i els recursos cada cop més escassos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co