Passa al contingut principal

MARES, PARES, AVIS, TIETS, GERMANS, COMENÇA EL CURS!!!

L'escriptora Tina Vallès, foto de Laura Basagaña
Fa mesos que vaig deixar aparcat el blog i això s'ha notat en el nombre de visites. Jo també necessitava unes vacances o més aviat aparcar per unes setmanes el lligam dels meus escrits a la dinàmica del curs lectiu. Podia haver dedicat alguns articles a fer ressenyes (les faré, no us amoïneu), però també volia concentrar la meva atenció en acabar dos projectes que tenia molt avançats i que espero que el proper any prenguin forma de llibre a l'abast del públic. Els escriptors de tant en tant ens hem de tancar amb pany i forrellat, traçar un mur de silenci al nostre entorn, desconnectar telèfons, xarxes, família i amics, i escriure fins a l'esgotament. Plaer i dolor es conjuguen en la tasca creadora. Potser per això, quan acabem un llibre, diem que hem parit.

I ara fa unes setmanes que ha començat el curs. vuitanta-sis dies després, com escriu la Tina Vallès. La santa rutina ha dut la calma a les llars del país, i els autors de literatura infantil i juvenil comencem a omplir agendes per visitar escoles, clubs de lectura, presentar actes, lliuraments de premis, tallers i tot un llarg etcètera d'activitats literàries que aniran in crescendo fins a la primavera, que serà la nostra particular bogeria sense un sol instant de llibertat.

Però ara em ve de gust parlar de l'inici del curs a partir d'un article que m'ha fet riure molt: L'arma de la rutina, de Tina Vallès. L'autora subratlla com un clam "Vuitanta-sis dies després, vuitanta-sis, els nens tornen a l'escola." Un clam repetit amb insistència al facebook i al twitter, sobretot per mares i per avis. No he vist cap missatge de cap pare, tot i que segur que n'hi havia.

El desig de la rutina que ens ordena la vida i ens sembla que la fa més fàcil no és aliè al sentiment de culpa: "El 14-S a quarts de deu ja ens sentirem malament per haver desitjat que els nens marxessin". Però no volem que marxin, no és veritat. Quan la meva filla era petita desitjava estar tot el temps possible amb ella. Recordo amb nostàlgia tot els jocs compartits, les vegades que la deixava guanyar a l'oca o al parxís perquè no s'entristís. Tots els contes que li vaig llegir i que després vam llegir junts mentre comentavem les il·lustracions. Les nits sense dormir tot caminant en la foscor cap a la seva cambra per un passadís après de memòria, les corregudes a l'hospital, l'angoixa per unes dècimes de febre, el primer dia que vam anar al teatre i es va tombar d'esquena perquè li feia por l'escenari. El dia que jo llegia poemes en veu alta i en un moment que vaig callar ella em va demanar que seguís. Només tenia tres anys i no els entenia, però m'agrada sentir-te com els dius, papa, la màgia de la veu humanaTanta vida viscuda al costat d'un ésser menut que anava creixent a pams és el millor regal que m'ha donat l'existència en aquest món. I tot i així em reconec en l'article de la Tina Vallès.

"Els pares. Quan ens prenen la nostra arma més preuada, la rutina, ja hem begut oli. Viutanta-sis dies de campi-qui-pugui, per molts avis, casals, piscines i platges que tinguis a l'abast, són vuitanta-sis dies d'estar desarmats davant del perill, el perill de no saber què fer per distreure uns nens que fins fa quatre dies tenien l'escola de nou a cinc, extraescolars fins a quarts de set, fer deures fins a l'hora de la dutxa, sopar, conte i a dormir".

En realitat estem parlant de que la societat ha canviat molt en els darrers trenta anys. Hem trencat el vell i autoritari organigrama familiar amb unes normes molt esctrictes de divisió del treball i del paper de cada membre. La família s'ha democratitzat, ha pres formes diverses, els seus membres són alhora membres actius de la societat. Reclamem amb justícia el nostre paper. Però mentre que la societat canvia, el capital no ho fa. El capital mostra en aquests temps la seva cara més salvatge fins el punt que la nostra Europa preuada obliga als estats membres a pagar els deutes financers abans que atendre les necessitats socials dels seus pobles. El capital, el veritable poder, amb la seva voracitat impedeix la conciliació entre la vida familiar i la vida laboral. No volem convertir les escoles en aparcaments de nens, volem conciliar els diversos aspectes de les nostres vides, el treball, l'oci, el voluntariat, la família, els amics. Tot allò que ens fa feliços, que ens dóna sentit. Però el treball s'ho menja tot i quan arriben les vacances escolars, els nens ens fan nosa. I ens fa mal la panxa i se'ns fan nusos a la gola pel sentiment de culpa.

I ens els estimem tant que hem "de trobar maneres de matar el temps sense que ens mati a nosaltres, perquè els pares d'ara sembla que tenim por que els fills s'avorreixin, i de vegades semblem programadors culturals". I ho fem perquè els estimem, perquè volem que creixin amb coneixements, amb criteri propi, que siguin cultes, que siguin feliços, que tinguin amics. Tenen sort perquè "nosaltres de petits... ens avorríem, i ens avorríem sols. Ens avorríem sols i als nostres pares no semblava que els afectès gaire, que tenien altres coses a fer".

M'he posat transcendetal, però us asseguro que l'article de la Tina és irònic i divertit. Us el recomano. si cliqueu a damunt del títol al tercer paràgraf, el podreu llegir.

***

Tina Vallès (Barcelona, 1976). Filòloga, de formació. Escriptora, traductora i correctora, de professió. Lectora, de devoció. Autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013) -Premi Mercè Rodoreda 2012-, i de Maic (2011), que de moment és la seva única novel.la.
Al 2016 publicarà un conte per a primers lectors i un àlbum il·lustrat.

Comentaris

  1. M 'agradaria pode dirte que tens rao pero no la tens, moltes mares de l'escola dels meus fills deien que les molestaben els nens, jo vaig tenir la sort de ser autonoma i podia arreglar-me els horaris de la feina pero mai em van molestar ni mai vaig esperar que arribessin les vacances perque n'estava tipa d'ells, tampoc es que fessim masses coses junts pero m'agradava tenir-los aprop, als meus fills els hi dic que els aprofitin mentre son petits perque després els perts una mica. Ho sento m'has posat sentimental i he tingut que expleiar-me

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic completament d'acord amb tu. La meva filla tampoc no em va fer nosa mai. Ho comento al tercer paràgraf. Crec que el temps compartit amb ella és el millor regal que m'ha fet la vida. Però no tothom pot fer-ho com cal. Un menor no pot estar mai sol. Pensa en una criatura de cinc o de set anys. Què fem si els pares treballen i els avis no hi són? Cangurs? Extraescolars? Res no pot substituir un pare o una mare. Penso que és necessari que hi hagi una regulació legal que ajudi a conciliar la vida laboral i la vida familiar. La majoria de les persones tenen horaris que no depenen d'elles.

      Elimina
  2. Gràcies per l'article. Celebro que tornis a ser per aquí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Shaudin. Espero tornar a la regularitat. Els teus articles sí que arriben puntuals.
      Una abraçada

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

He decidit tornar

Fa gairebé quatre anys que no faig servir aquest blog perquè volia tenir una web, però de moment m'he conformat amb un altre blog que faig servir com si fos una web, encara que no ho sigui. Per això he pensat a tornar a utilitzar-lo per anar escrivint articles diversos. A l'altre, https://rodolfodelhoyo.cat / també faré algun article de tant en tant, però el dedicaré més a parlar de la meva obra. Aquest serà més general, parlaré principalment de les meves activitats, segurament faré algun article d'opinió i també faré ressenyes o parlaré de llibres que m'han interessat per la raó que sigui.  Necessitaré uns dies per revisar i actualitzar les pàgines. De moment us poso les cobertes dels tres darrers llibres. Tresors rere les portes , un àlbum de poesia infantil magníficament il·lustrat per Noemí Villamuza , editat per Bindi Books, que està a punt d'arribar a les llibreries. La casa és on els més petits troben els primers racons per jugar, imaginar, crèixer i sentir-s...

Presentem El sembrador d'estrelles

Avui us vull parlar d'un llibre que acaba de sortir de la impremta. Calent, calent, com un plat de macarrons acabats de fer. El llibre es titula EL SEMBRADOR D'ESTRELLES, l'he escrit jo i l'ha dibuixat la Laura Borràs.  Ha estat publicat per l'editorial Mosaics . Un mosaic és una decoració feta de petites peces de diferents colors i materials, és un art molt antic, a casa nostra es conserven alguns mosaics que van fer els romans. Però l'editorial utilitza aquest nom com una metàfora, se sembla a una comparació. El nom Mosaics serveix per identificar la nostra societat actual, formada per persones molt diferents, de països, cultures i religions diversos, tots units en un mateix territori que estimem, com les petites peces de terracota, de vidre o de metall que formen un dibuix. Si falta alguna peça el dibuix no està complet. Els éssers humans ens necessitem els uns als altres amb els nostres defectes, amb les nostres virtuts i amb les nostres diferènci...

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d...