De vegades hi ha dies especials i darrerament no sé què passa que he tingut la sort de viure uns quants de seguits. Serà perquè visito escoles? Penso que bona part és degut a això, a l'energia que m'aporten els joves lectors i a la il·lusió i al treball infatigable dels mestres amb qui em trobo arreu del país. Però aquesta vegada vaig tenir un plus, vaig compartir un llarg viatge d'anada i tornada, des de Santa Coloma de Gramenet fins a Ulldecona, amb una escriptora amb qui vaig gaudir d'una conversa intensa, extraordinària i enriquidora, que em va fer oblidar el cansament de tantes hores de conducció. Es tracta de la Muntsa Mimó, autora del llibre Xarop de banya d'unicorn, que també havia de visitar l'Escola Ramón y Cajal. En un altre moment ja us parlaré del seu llibre. Em va agradar tant que el vaig llegir dos cops seguits. I, ara que l'he coneguda, el tornaré a llegir.
Els alumnes de cinquè havien llegit El somriure de la Natàlia. Vam estar parlant de moltes coses, del nom de la protagonista, del nom del seu amic en Vador. Sabeu que, en general, els diminutius dels noms catalans els fem pel final. Salvador, en castellà seria Salva i en català Vador. Isabel, en castellà seria Isa i en català Bel. Vam parlar també de la importància dels dibuixos per entendre les persones. Vam parlar de les emocions i dels sentiments. Del dolor de veure com enderroquen casa teva, del sentiment de l'amistat com un valor que ens ajuda en la vida. Els vaig explicar que en el llibre havia fet homenatges a grans obres como ara La història interminable, de Michel Ende, i La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. I els vaig parlar d'aquests autors i dels seus llibres.
Destacaré dues preguntes que em van fer, una de cada grup. En el primer grup, una nena em va fer una pregunta que semblava feta per un adult: "Quin goig, quins sentiments i quines emocions experimentes quan escrius poesia?". Em vaig quedar parat, amb els ulls oberts com dues taronges. De seguida em va dir que la seva mare era poeta i que havia publicat quatre llibres. Li vaig preguntar: "La teva mare mai no t'ha parlat d'això?". Em va respondre que no. Després li vaig preguntar el nom de la mare, per si la coneixia. "Es diu Laura, però no la coneixeràs perquè és romanesa i els llibres els ha publicat a Romania". Aleshores li vaig explicar que vaig començar a escriure poesia com un joc, feia competicions amb un company de classe per veure qui acabava abans versos de 8 i 11 síl·labes, i em vaig acostumar a escriure acudits amb versos, fins que un dia em vaig enamorar i em vaig adonar que la poesia em servia per explicar tot el meu sentiment. Vaig descobrir que la poesia era útil per poder explicar-me a mi mateix les meves pròpies emocions i sentiments, i així vaig començar. També li vaig dir que tenia amics romanesos que eren poetes i que m'havien traduït al romanès.
En l'altre grup, una nena em va preguntar què significava l'home tan vell com el temps que surt al llibre. Li vaig explicar que a mesura que ens fem grans sabem més coses de la vida. Potser no sabrem més de matemàtiques o de llengua o de coneixements científics, però sí que sabrem més de com es comporten les persones. Per tant. l'home tan vell com el temps representa la saviesa. Però casa seva és màgica. Les cadires estan pintades a la paret, però les pots agafar i seure. Un quadre és una porta a un altre món. A mi sempre m'agrada posar una engruna de fantasia i un polsim de màgia als meus llibres, però en aquest cas la fantasia representa també la força de la imaginació i la capacitat de lluitar per aconseguir coses que poden semblar impossibles.
Destacaré dues preguntes que em van fer, una de cada grup. En el primer grup, una nena em va fer una pregunta que semblava feta per un adult: "Quin goig, quins sentiments i quines emocions experimentes quan escrius poesia?". Em vaig quedar parat, amb els ulls oberts com dues taronges. De seguida em va dir que la seva mare era poeta i que havia publicat quatre llibres. Li vaig preguntar: "La teva mare mai no t'ha parlat d'això?". Em va respondre que no. Després li vaig preguntar el nom de la mare, per si la coneixia. "Es diu Laura, però no la coneixeràs perquè és romanesa i els llibres els ha publicat a Romania". Aleshores li vaig explicar que vaig començar a escriure poesia com un joc, feia competicions amb un company de classe per veure qui acabava abans versos de 8 i 11 síl·labes, i em vaig acostumar a escriure acudits amb versos, fins que un dia em vaig enamorar i em vaig adonar que la poesia em servia per explicar tot el meu sentiment. Vaig descobrir que la poesia era útil per poder explicar-me a mi mateix les meves pròpies emocions i sentiments, i així vaig començar. També li vaig dir que tenia amics romanesos que eren poetes i que m'havien traduït al romanès.
En l'altre grup, una nena em va preguntar què significava l'home tan vell com el temps que surt al llibre. Li vaig explicar que a mesura que ens fem grans sabem més coses de la vida. Potser no sabrem més de matemàtiques o de llengua o de coneixements científics, però sí que sabrem més de com es comporten les persones. Per tant. l'home tan vell com el temps representa la saviesa. Però casa seva és màgica. Les cadires estan pintades a la paret, però les pots agafar i seure. Un quadre és una porta a un altre món. A mi sempre m'agrada posar una engruna de fantasia i un polsim de màgia als meus llibres, però en aquest cas la fantasia representa també la força de la imaginació i la capacitat de lluitar per aconseguir coses que poden semblar impossibles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada