dijous, 9 de febrer de 2017

L'escola dels mil colors i una sola ànima


La resposta és molt fàcil. Els alumnes de 4t de primària de l'Escola Antoni Gaudí de Santa Coloma han llegit el meu llibre El bosc dels somnis perduts. El mateix que dóna títol a aquest blog.

Després de llegir el llibre, han anat a la Biblioteca de Can Peixauet per fer la trobada. Es tracta d'un projecte de foment de la lectura organitzat conjuntament pels Serveis Educatius de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Xarxa de Biblioteques. Fins al mes de maig m'esperen 10 fòrums que farem a la magnífica sala Joan Brossa de la biblioteca.

Han passat per la biblioteca els tres grups de quart i cada trobada ha estat una experiència magnífica.

He agraït a les mestres el treball de lectura que han fet amb els seus alumnes. Cada un havia fet un llibre inspirat en els personatges d'El bosc dels somnis perduts i li havien posat el seu propi títol. 

Els dibuixos eren molt divertits i estrafolaris com els personatges. Els ovellumans, semblants a persones, però amb el cos cobert de llana; els plomallons, una mena de lleons amb plomes; els miconills, una barreja de mico i de conill; els orficars: una mena de cargols amb la closca d'or fi. I els més divertits de tots, els nyitus.



M'agrada posar follets al meus llibres, perquè els follets existeixen a totes les cultures del món. A Catalunya tenim una galeria ben àmplia d'aquests petits éssers fantàstics. Diuen que els nyitus són tan petits com un gra de pols.

Els nyitus es passen el dia dormint. Al capvespre van a escoltar la senyora Son i aquesta els explica històries de tota mena. Després, entren a les cases per les xemeneies o pels forats dels panys, es fiquen a les orelles de la gent i, des de ben endins, els fan dormir i somiar. Però un dia la senyora Son ha desaparegut, els habitants del bosc ja no poden somiar i comencen a tenir problemes. El Caçolet, un nyitus buscador de sonis perduts, serà l'encarregat de descobrir el misteri.


Vull destacar els dibuixos d'una nena ucraïnesa de 10 anys amb una especial sensibilitat artística, també hi havia uns dibuixos del Manuel, que situava molt bé els personatges en els escenaris que els eren propis. En general eren dibuixos molt divertits, que jo no hauria sabut fer millor.

Totes les trobades han estat molt intenses, però hi ha hagut un tema del qual m'ha agradat parlar de manera especial. Si observeu bé els nens de les tres fotografies, us adonareu que la bola del món és molt petita. Hi ha nens i nenes de molts països diferents, que parlen moltes llengües diferents, que tenen cultures molt diferents, però que troben en el català la llengua d'acollida, la llengua en la qual es poden entendre tots. Jo penso que l'Escola Gaudí és l'escola dels mil colors i una sola ànima. Com el bosc del meu llibre.

Com us he explicat uns paràgrafs més amunt, al bosc hi ha habitants molt diferents. Són habitant que van arribar des de molts països i que van trobar en aquell bosc un lloc d'acollida, van aprendre la llengua i els costums d'aquells que ja hi eren des de sempre, però com que s'estimaven aquell lloc, també van compartir moltes coses de les cultures d'origen. Aquell bosc és com Santa Coloma de Gramenet, com l'Escola Gaudí. Tot els nens i totes les nenes, siguin d'on siguin les seves famílies, s'estimen la seva ciutat, volen el millor per als seus barris, com també se l'estimen el que ja hi eren abans.

El nostre futur, serà un futur compartit o no serà.

Mai no estarem prou agraïts a les mestres que fan una feina tan difícil i alhora tan meravellosa amb veritable vocació. Elles són la farga on es forja l'endemà


3 comentaris:

  1. Rere el vidres plou i griseja
    sobre el bedoll encara sense fulles;
    però a les arrels...
    les tulipes llueixen
    els seus estampats bonics
    que em diuen a l’orella:
    Rosa Maria, Rosa Maria!
    hi haurà primavera un altre cop.

    Rosa Maria Pascual, Autora d'On vas, Irina? llibre que també tracta d'acolliments, felicito a tots els que estan per creure que la generositat és la que aporta més alegries.I a l'autor i dibuixant una abraçada ben gran

    ResponElimina
  2. Que bonic, Rodolfo! M’ha encantat aquest post.

    ResponElimina