Passa al contingut principal

TERRENY PERSONAL



Estrena l’1 de maig, a les 22:25, a TV3

Quan vaig rebre la trucada de la Núria Borniquel, del Departament de Nous Formats de TV3, per dir-me que em volia entrevistar per a una sèrie documental que es diria Terreny personal, no vaig tenir cap dubte a dir-li que sí. No obstant això, un cop vaig penjar l’aparell em van començar a sorgir preguntes, sobretot les raons per les quals m’havien triat.
Bona part dels dubtes es van esvair quan ens vam trobar davant un bon berenar. Em va explicar que volien fer un programa sobre el territori, però que fos diferent del que s’havia fet fins ara. Es volia veure el territori des de llocs singulars, una vall, una comarca,una part de la comarca amb característiques pròpies, una ciutat o un barri, a partir de la mirada de les persones que s’hi senten arrelades, que els estimen,que els estimem, que hi tenen, que hi tenim una relació intensa i vital que ha influït de manera decisiva en la nostra evolució personal.
La trobada amb la Núria va ser molt emotiva, certament és una excel·lent documentalista. Encara estic sorprès de com s’ho va fer perquè li comencés a explicar la meva vida a una persona que acabava de conèixer. Ella m’anava conduint cap allò que volia, la ciutat i jo, jo i la ciutat, fins que els ulls se’m van humitejar.

La Núria portava uns noms, jo li vaig facilitar uns altres, i aquests altres uns altres més, i així va començar a tirar del fil, i en el Departament de Nous Formats de TV3 s’anava configurant el programa que dedicarien a Santa Coloma de Gramenet.
Vaig veure des del primer dia que tenien una intenció clara de trencar amb el clixé de la meva ciutat perquè cercaven persones que havíem contribuït a la seva transformació, que havíem crescut tot fent-la créixer. I també cercaven persones que fossin exemple viu de la convivència en la nova Santa Coloma. Era esperançador.
L’experiència de cercar i intercanviar informació va 
ser molt enriquidora, però encara no sabia el que m’esperava.Poques setmanes després em vaig trobar amb la directora del programa, la Núria Castejón i un membre de l’equip,en Dani Vallvé. Vam reproduir una mica el que ja havia parlat amb anterioritat i vam fer un passeig pel barri del Centre i per Can Zam i Les Oliveres i Santa Rosa, pels llocs que formaven part de la meva història. I mentre els explicava anava recordant olors i velles emocions, recordava instants que ja eren eterns en la memòria, veus infantils, els colors del cel als capvespres mentre inventava històries aprenent a ser escriptor, les explosions que van foradar la muntanya per fer un barri, les serres mecàniques que van talar els pollancres, els gitanos acampant al costat de casa,i la lluita per dignificar una ciutat obrera.
Els dies de gravació van ser emocionants perquè tot això que dic volia sortir alhora del cor, volia mostrar-se obertament al món, i la Núria Castejón i el Dani i el Carlos Díaz, que manejava magistralment la càmera, em feien sentir bé i confiat. Santa Coloma és la meva pell i jo els hi mostrava sense complexos.
El dia de la roda de premsa de presentació vaig poder compartir l’experiència amb altres protagonistes, Albert Grassot, de Pals, i Sònia Tomàs, de Deltebre. Les seves vivències havien estat similars a les meves.
Terreny personal serà una sèrie documental de gran valor testimonial, de l’amor a una terra i a un país que construïm cada dia i que ens fa ser com som.

El primer documental estarà dedicat a L’Empordanet i el podrem veure l’1 de maig a les 22:25 a TV3. El segon, dedicat al Delta de l’Ebre, s’emetrà el dia 8 de maig. I el tercer,dedicat a Santa Coloma de Gramenet, el 15 de maig. I així, cada dimarts fins al juliol.

Comentaris

  1. Ja tinc ganes de veure'l! Enhorabona per haver viscut aquesta aventura i gràcies per compartir-la amb tots nosaltres.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co