divendres, 21 de març de 2014

FELIU FORMOSA I JOAN DE LA VEGA AL CARRER MAJOR

Després de la bona acollida de les dues primeres trobades de la Cita de Poetes al Carrer Major, tornem de nou el 27 de març a les 19:30 hores amb Feliu Formosa i Joan de la Vega.

L'acte tindrà lloc a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13, Santa Coloma de Gramenet, ben a prop de les estacions del metro L1 Santa Coloma i L9 Església Major). Telèfon 93 358 58 42.

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic. Ha traduït obres de poesia, novel·la i teatre de l'alemany, en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha realitzat nombroses adaptacions teatrals. Va publicar la primera part del seu diari El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) i l'any 1980 va aplegar la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre. Va reprendre la publicació de poesia amb Semblança (1986), una tasca creativa que no ha abandonat mai.

L'any 2002, per la seva dedicació a l'escena catalana li va ser atorgat el premi Nacional de Cultura de teatre. A partir d'aleshores es dedica a enllestir la publicació de la seva obra poètica reunida que, sota el títol Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, veurà la llum l'any 2004. Més recent encara és la continuació dels seus diaris, A contratemps (2005), una circumstància que ha posat de nou l'autor entre els prosistes més destacats de la nostra literatura. D'altra banda, arran de la seva activitat com a actor, dramaturg i traductor teatral, el 2003 es va publicar el llibre d'homenatge Feliu Formosa, teatre i paraula, a càrrec de Laura Fernández.

Entre els guardons per la seva obra, destaquen: la Creu de Sant Jordi, 1988, atorgada per la Generalitat de Catalunya, el premi Carles Riba, el premi Ciutat de Barcelona, el premi d'honor de l'Institut del Teatre o el premi de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil. Però a més de l'obra pròpia s'ha de recordar que Feliu Formosa s'ha dedicat intensament a la traducció de textos literaris i que ha rebut en aquest àmbit diverses distincions, entre elles el premi nacional de traducció del Ministeri de Cultura. 


MEDITACIÓ ÚLTIMA
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És dificil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

Joan de la Vega, poeta i editor (Santa Coloma de Gramanet, 1975). Des de molt jove la seva passió per la poesia el va dur a crear l’editorial L’Esguard i posteriorment La Garúa Libros des del 2004. És soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura (Acolite). 

És autor d’Intihuatana (2002), Ladino (2006), que aplega els seus tres primers llibres: Intihuatana (Sin lugar a luz), Ixtab (La soga en el ojo) i Ipalnemoani (Por quien vivo); La montaña efímera (2011), Una luz que viene de fuera (2012), 365 haikus y un jisey (2012). Amb el seu darrer poemari Y tú, Pirene (2013), va obtenir el X Premi César Simón de la Universitat de València. Alguns dels seus poemes han estat inclosos en Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010). Ha publicat l’antologia Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006).

EL GRITO, Munch
Donde hubo sol
hubo música familiar,
generosos miradores
sazonando al vuelo
los cinco sentidos.
Pero esta tarde de mayo
mi voz
ha colidionado con el mundo.
Aúlla la ciudad, gime
pavoroso el crepúsculo.
Todo mi amor
que gravita en mis manos
vegeta en la angustia
de este horizonte que miro,
que no es mar pausado
sino preludio absoluto sin ti.
Nadie escucha el grito
que emite un cadáver
viviente.
Nadie oye el sollozo
de la noche
cuando amanece
sin sangre
y verduga.
Nadie es ya nadie
en mi voz sin mundo.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada