dilluns, 2 de maig de 2011

COSSOS D'AIRE


© de la fotografia: Miriam G Troncho

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.

© Rodolfo del Hoyo, 2011

2 comentaris:

  1. Aquest poema em va agradar molt quan el vas llegir al Museu del Ferrocarril!

    ResponElimina
  2. És un poema preciós, Rodolfo!

    Marta Pérez

    ResponElimina