Passa al contingut principal

Bons lectors a l'Escola Ernest Lluch d'Abrera



Quan enfilo per l'A2 cap Abrera, o cap a Lleida, o cap a Igualada, o cap a Bellpuig, o cap a Tàrrega, però sempre, sempre cap Abrera tot passant per Martorell, evoco repetidament el record de dos bons amics, l'escriptor martorellenc Andreu González Castro, autor de Bon cop de falç!, i l'abrerenc José Luis García Herrera, un gran poeta, que ha recopilat merescudament una bona colla de premis, i que, casualment, és pare de l'Escola Ernest Lluch on hi vaig cada any des de fa uns quants per xerrar amb els lectors de La colla del fantasma Barruf, de 4t de primària. Al vestíbul em vaig trobar amb la Teresa Blanch, que anava a fer un fòrum amb els lectors d'Embolics a palau, de 2n de primària.

Com que érem dos autors, o autora i autor, com es vol dir ara, ens vam haver de repartir els espais. La Teresa va anar a la biblioteca de l'escola i jo a l'auditori d'Abrera. Vaig fer dues sessions molt divertides i alhora interessants.


El nens tenen moltes ganes de saber què fa un escriptor, quan de temps triga a fer un llibre (de vegades sis mesos, de vegades un any), a quines hores escriu (per la tarda), si té cap altra feina (tècnic de cultura), el per què dels noms dels personatges. No m'allargaré perquè hi ha uns quants noms com ara Barruf, que podria ser sinònim de fantasma, però voldria assenyalar que entre Santa Coloma de Gramenet i Abrera tenim una cosa en comú, els nostres primers pobladors van ser ibers, i l'escombra Laie, es diu així (o Laietana) en honor a la tribu ibera dels Laietans. Finalment els vaig mostrar una llibreta on de tant en tant prenc notes quan no sóc a casa i els vaig llegir un poema dedicat a la mare.

Comentaris

  1. Gràcies Rodolfo, per un llibre tan divertit i per una xerrada tan interessant. Fins al proper curs.

    Toni Estévez, mestre de 4t de l'escola Ernest Lluch d'Abrera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co