dimarts, 10 de març de 2015

COM ELLES



Bruixa poseïda, a rondar he sortit
per la'ire negre, més valenta de nit;
somiant amb malvestats, he passat
per damunt les cases, d'un llum a l'altre;
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.
(Anne Sexton)

La poesia és un art sublim, no hi ha dubte. M'agrada llegir autors i autores de totes les èpoques, i tornar a llegir les seves poesies tantes vegades com em ve de gust i ho necessito. I fer la lectura serena, i reflexionar sobre alguna imatge, o alguna metàfora, o algun joc de paraules. I emocionar-me amb la lectura. Però quan l'experiència poètica és realment intensa és quan la poesia recupera l'oralitat, com quan els rapsodes recorrien els pobles de la vella Grècia i segle rere segle les places dels pobles de la vella Europa. És el que em va passar en assistir com espectrador a l'espectacle poètic Com Elles. Les veus de l'Odile Arqué, de la Mireia Vidal-Conte i del Marc Romera ens feien arribar els versos d'algunes de les més grans poetes del segle XX. El ritme, la projecció de la veu, la presència escènica, les pauses, els gestos feien realitat allò que les paraules diuen més del que són, com quan un nadó comprèn l'amor de les paraules abans que entendre el seu significat. Tot plegat brodat amb uns poemes de la Rosalía de Castro cantats a capela per l'Odile directament al cor i a la pell, i amb un joc de llums que aconseguia crear una atmosfera íntima on l'escenografia era un actor més que ens oferia cartes i poemes. Un espectacle altament recomanable dirigit per Sebastià Portell i Clar.

La selecció de poemes de l'antologia viva Com elles, va anar a càrrec de Mireia Vidal-Conte, poeta i comparatista. En la plaquette publicada dins la col·lecció "Els ulls de Tirèsies", de Cafè Central, Mireia escriu: "Es tracta d'un recull de lectures personal fetes per qui signa aquest text en els darrers quize anys. En aquests temps, he llegit homes i dones poetes. Homes poetes que m'han entusiasmat i d'altres que m'han decebut; i dones poetes que m'han entusiasmat i d'altres que m'han decebut. Però del que sí que m'anava adonant era que LES poetes que m'entusiasmaven (i que jo considerava d'un alta qualitat literària) no eren tan conegudes com ELS poetes que m'entusiasmaven (i que per mi eren del mateix alt nivell que les anteriors). No eren tan conegudes, no eren tan celebrades, no eren tan referenciades." Reivindica per tant "la poesia de qualitat escrita per dones", no "la condició de dona que, simplement, agafa un llapis i escriu."

Com elles és una antologia viva sobre l'obra d'algunes de les millors poetes internacionals des de principis del segle XX. Des de la perspectiva personal i única del lector, l'espectador presencia un viatge poètic més enllà del temps i a través de les fronteres de tot el món: les poetes de Gran Bretanya, França, Alemanya, Amèrica Llatina, Quebec, Catalunya i Espanya, entre d'altres, són les grans protagonistes de la nit, en que el públic està convidat a gaudir, com si fos dins el seu saló de casa, d'una nit de poesia, amb poemes d'Ingeborg Bachmann, Maria Beneyto, Nicole Brossard, Ana Cristina César, Dulce Chacón, Sophia de Mello, Eugénia de Vasconcellos, Hilde Domin, Felícia Fuster, Olvido García Valdés, Ana Hatherley, Gina A. Laplace, Teresa Rita Lopes, Chantal Maillard, Maria Mercè Marçal, Brigitte Oleschinski, Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Adrienne Rich, Muriel Rukeyser, May Sarton, Anne Sexton, Wisława Szymborska, Blanca Varela i Idea Vilariño.

Aquí,
a l'habitació de la meva vida,
els objectes no fan més que canviar.
Cendrers on hi pots plorar,
el pacient germà de les parets de fusta,
les quaranta.vuit tecles de la màquina d'escriure,
cadascuna un ull que mai no es tanca,
els llibres, cadascun prenent part en un concurs de bellesa,
la cadira negra, un taüt de gos fet de cuir artificial...
(Anne Sexton)

No ho escric  per tu
que lluites per escriure les teves
paraules   forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones   emmudides
per la solitud   la pols   bosses de plàstic que vessen
i criatures   en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament   en
el bol
(Adirenne Rich)

Haberse muerto tanto y que la boca
quiera vivir un poco todavía
y que el cuerpo, los brazos y la boca
y que las noches cálidas, los días
ciegos, y el frío sin sexo de la aurora...
Haberse muerto tanto y de tal modo
y sostener un nombre todavía
y una voz que se afirma y se alza en números.
Haberse muerto tanto y que los lilas,
y las tintas azules y las rojas
y las hojas, las rosas y las lilas...
(Idea Vilariño)

Com si em vingués de tu
la carn, la sang
de les paraules
(Maria Mercè Marçal)

Va ser a la Sala Micalet del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, el dia 7 de març del 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada