Passa al contingut principal

El somriure de la Natàlia a La Sèquia



He tornat a l'Escola La Sèquia, de Manresa, per tenir una trobada amb els alumnes de cinquè curs de primària, que havien llegit El somriure de la Natàlia. Un mestre m'ha acompanyat a la biblioteca. Mentre esperava que arribés el primer grup, he pogut comprovar com s'estimen els llibres en aquesta escola. A la paret del fons de la sala hi havia un cordill amb les cobertes ampliades dels llibres que havien llegit i les dedicatòries del autors i autores que els havien visitat.

Vull felicitar la mestra Rosa Maria Penís i el mestre Roger Torras per la seva magnífica feina ja que les dues sessions em van passar volant. Vaig poder mantenir una conversa molt animada sobre els dos personatges principals, la Natàlia i en Vador. Els vaig explicar que el nom de Natàlia era un homenatge a la protagonista de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i que Vador, l'havia posat per despertar la curiositat sobre els diminutius catalans dels noms, que sempre els fem per darrere, al revès que en castellà. Salvador, seria Salva en castellà i Vador en català. Isabel, seria Isa en castellà i Bel en català. No sempre és així. Totes les regles tenen excepcions i Monserrat sempre serà Montse en català i en castellà.

Es van interessar per saber en què m'havia inspirat per fer el llibre i crec que es van quedar ben parat quan els vaig explicar que partia d'un fet real. La meva casa estava afectada per una planificació del ajuntament que va decidir fer el meu carrer més ample, de manera que la van enderrocar i la meva filla, que tenia 9 anys, va veure des del pati de l'escola com enderrocaven la casa que s'estimava i on havia nascut. Això li va provocar molts problemes fins al punt que vam haver d'anar al psicòleg. Els psicòlegs fan dibuixar els pacients per saber què els passa, era una cosa que desconeixia, però la seva psicòloga ens ho va explicar amb tota mena de detalls. Vam veure dibuixos fets per la meva filla i també algunes manualitats. Per això vaig fer que l'amic Vador pogués interpretar els dibuixos de la Natàlia i veure el que li passava dins el seu cap.

Per cert, els alumnes tenien molt clar que el Vador era jo mateix. No ho havia pensat mai, però he de reconèixer que possiblement tenien raó.

També es van interessar per saber que significava l'home tan vell com el temps (la saviesa) i l'esquirol (el guia). 

Vam parlar sobre el procès d'escriure i els vaig explicar que les revisions són molt necessàries, no només per corregir errors, sinó que també per millorar el text, per fer-lo més literari com quan la Natàlia de la Plaça del Diamant veu reflectit tot el cel en els petits tolls d'aigua després de la pluja i fa que el lector compari aquells petits tolls amb l'ànima de la protagonista, que es veia molt petita davant el món, però que tenia una gran força interior.

I així vam anar desbrossant els minuts tot xerrant de com i quan vaig començar a escriure, quans llibres he publicat, el títol del darrer, perquè vaig fer el meu primer llibre. Escric des que tenia dotze anys, però mai havia pensat a publicar un llibre fins que un amic poeta va veure uns poemes meus i em va recomanar anar al seu editor. Vaig tenir sort, però no va ser res en concret el que em va inspirar, ja que vaig fer un recull de poemes escrits al llarg de molts anys.

Bé. Ho deixo aquí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co