diumenge, 14 de febrer de 2016

He tornat al Vinyes Velles, de Montornès del Vallès


Per sisè any consecutiu he visitat els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Vinyes Velles de Montornès del Vallès per parlar del meu llibre Un pingüí damunt del televisor, de la mà de l'Editorial Santillana. Aquesta vegada ha coincidit amb la setmana del carnaval i els alumnes m'han rebut en pijama, alguns fins i tot, sobretot les noies, duien les seves mascotes de peluix. 

La trobada amb els dos grups ha estat força interessant ja que havien preparat una sèrie de preguntes sobre els personatges, sobre les parts de realitat que reflecteix un text de ficció, si alguna de les històries té a veure amb la meva família.



També vam parlar sobre la feina de l'escriptor. L'elecció del tema, la recerca, la creació dels personatges, els espais, el temps, l'argument, el guió. I de com vaig començar a escriure, de les meves lectures de petit i de jove.

La novel·la està ambientada en l'època actual, però rememora uns fets succeïts durant el franquisme, una part dels quals van ser viscuts per la meva família. També veiem l'evolució de poble de pagès a ciutat de Santa Coloma de Gramenet, i fem un recorregut pel casc històric de Girona.

Els vaig explicar que a casa només teníem un llibre, Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, i que als 14 anys ja me l'havia llegit quatre cops. I que també m'emocionava amb les lectures dels llibres de text i amb els contes que escoltava a la ràdio. I vaig voler homenatjar Roal Dahl, un dels grans escriptors de literatura infantil i juvenil, que enguany hauria fet 100 anys.
Al final de la trobada, se'm van acostar unes noies que es van presentar com a grans lectores. Algunes també escrivien i es plantejaven la possibilitat de seguir per aquest camí. Els vaig explicar que el millor consell que dono per a futurs escriptors és llegir, llegir i llegir, escriure, escriure i escriure. Vam parlar també del valor de llegir com a educació de les emocions i dels sentiments i també per aprendre de les experiències d'altres persones. També els vaig explicar que vaig saber que volia escriure quan em vaig adonar que els contes que explicava als meus veïns els agradaven especialment a les veïnes de la meva edat i posteriorment, quan durant l'adolescència escrivia poemes d'amor i la literatura es convertia en el meu gran refugi.

Les noies em van explicar que elles escrivien quan se sentien tristes, que els costava molt escriure quan se sentien felices. Això també em va passar a mi durant molts anys. Actualment només puc escriure quan em trobo bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada