Quin niu més bonic! Quin regal més preciós! a Montcada i Reixac

De vegades hi ha coses que m'emocionen. Fa vint anys que visito escoles i biblioteques, vint anys que em trobo amb nens de totes les edats. I sempre em porto a casa records entranyables. De vegades, com avui, he de reprimir una coissor als ulls i una llàgrima que no vull que surti perquè els nens no pensin que estic trist. Tot i que són molt llestos i estic segur que sabrien que plorava d'alegria. Però he deixat la llàgrima arrecerada al cor. Digueu-me sino què diríeu si us passés això.

Havia arribat a la Biblioteca Elisenda de Montcada on m'esperaven els alumnes de 2nA de l'Escola Fontfreda que havien llegit Quin niu més bonic! Uns canvis de personal, que han dificultat la coordinació, i la programació d'un altre acte a la mateixa hora m'havien deixat sense el recurs principal, el projector. Tota la meva activitat girava al voltant del projector. El cos em demanava sortir corrents, però els nens començaven a seure i les mestres a esperar. Em vaig acostar a la que tenia més a prop i li ho vaig explicar. Se la veia una dona amb molta experiència, amb molta energia, alegre, motivadora. I va i em mira amb el rostre il·luminat i em diu: t'hem portat un regal.

I les delegades del curs se m'acosten i em porten el personatge del llibre dibuixat per tota la classe i signat per tots els companys.

I aleshores, m'he posat el nas de pallasso i he fet d'animador i de conta contes. I els he explicat el conte La Lea i el cargol. Cap a munt, cap avall, cap amunt cap avall. I els nens veien amb mi els núvols del cel convertits en dracs i en cors i les plantes del jardí i l'estany amb peixos de colors i una granota. I es feien tan petits o tan grans com un cargol. I després els he explicat La vaqueta Queta, i els nens mugien quan la vaca es perd al bosc i movien les branques dels arbres i feien la fressa del vent i cridaven el guardabosc.

I, naturalment, hem parlat molt de la Núria i el Becpetit, els protagonistes de Quin niu més bonic! i de que tots dos estaven tristos perquè havien d'enderrocar casa seva, però que tots dos, després de patir molt, tornen a estar junts en una casa nova, que també estimaran com van estimar la primera.

I al final tots hem quedat tant contents que ens hem oblidat del projector. Qui sap? Potser amb el projector no hauria sortit tan bé. de vegades la vida et dóna sorpreses tan boniques com aquesta.