Passa al contingut principal

Estada intensa al FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac


Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic!, La colla del fantasma Barruf, El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna. Un goig per a qualsevol autor.


Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aquell temps: un riu Besòs d'aigües transparents que creuàvem caminant, les vies del tren i el soroll trepidant dels combois, que a mi m'encantava i que avui s'ha convertit en un maldecap per als veïns, els gats, els pollets i els conills de l'àvia, les festes familiars de les quals conservo algunes fotografies, l'esplanada on els tiets anàven a jugar a pilota i on per primer cop a la meva vida vaig veure passar una processó amb una Mare de Déu, la cervesseria on fèiem els vermuts alguns caps de setmana... Quants records em visiten de nou cada cop que traspasso el pont de la carretera de la Roca!

Els explico als alumnes com vivíem en aquella època dels anys 50 i 60 les famílies que van venir del sud i com dos pobles de pagès on estiuejava la gent benestant de Barcelona han anat canviant fins a convertir-se en les ciutats que són ara.

Em rep la Belen Pulgarín, la mestra que ha coordinat les meves trobades amb els diversos grups d'alumnes. La Belen va de bòlit. Som a la setmana de Sant Jordi i estem en el moment crític de la preparació de la diada. Però ella està en tot, controla els nens i les nenes, la sessió de signatura de llibres, la resta de les feines a l'escola i encara té temps de fer les fotografies i convidar-me a un tallat. Admiro aquestes mestres vocacionals que dediquen la seva vida a construir una societat millor, més culta i més justa, tot educant els nostres infants i ajudant-los a obrir els ulls i a lluitar per fer-se un lloc en el futur.

Els nens i les nenes em pregunten de tot, les mans s'aixequen

sense descans fins el punt que acabem les sessions deixant algunes respostes en l'aire. Què bé que han llegit i què bé que han treballat! Em diuen que s'ho han passat molt bé, alguns han aprofitat per llegir altres llibres meus, se'ls ha obert la cuiriositat per saber com treballo, quants llibres he escrit, què m'hauria agradat ser si no haguès estat escriptor, quin tipus de llibres m'agrada fer i llegir, em demanen recomanacions d'autors i de llibres, i així fins que em van sorpredre amb dos preguntes que no m'havien fet mai: una nena de 1r em va preguntar, per què t'has de posar les antenes per escriure? i un nen de segon volia saber com em vaig transformar en escriptor. Pel que fa a la nena, malgrat que havia intentat explicar amb detall que els escriptors sempre estem atents a tot el que passa al nostre voltant, al que veiem, al que llegim, al que escoltem, al que ens expliquen, al que ens passa, segurament no ho vaig fer prou bé i ella es va quedar amb la imatge del meu cap amb un casc endollat al corrent i una antena real. Em va demostrar que els nens tenen una gran imaginació i alhora dificultats per al pensament abstracte. Pel que fa al nen, li vaig explicar que vaig començar a escriure de ben jovenet, als dotze anys, quan escoltava contes a la radio i els explicava als meus amics modificant tot allò que em venia de gust fins que un dia vaig escriure el meu propi conte. Em va agradar molt la imatge de la transformació, em va fer pensar en la metamorfosi, l'eruga que es converteix en papallona, la papallona que pon ous dels quals tornarà a sortir l'eruga. Potser els escriptors som éssers que ens transformem cada dia.

Vaig anar dos dies a l'escola i al final de cada matí feia sessió de signatures. El darrer dia, mentre signava escoltava els nens del cor que assajaven Tens un amic, de Gossos.

Si et sents trist i emboirat
i necessites una mà
si les coses 
no et roden bé.
Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor
(...)
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer és dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic
I la Belen neguitosa creuant els dits, però ben segura que els nens farien màgia el dia de Sant Jordi i provocarien una pluja d'emocions.


Comentaris

  1. Com m'agrada que els mestres rebin paraules d'agraïment! Felicitats!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co