Avui, 17 de febrer de 2014, commemorem al Palau de la Generalitat el 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans, escrit per Francesc Candel. Durant molts anys va ser el meu escriptor de referència.
Candel es mereix aquest homenatge a la seu del Govern català, on fa uns anys la seva capella ardent va ser visitada per milers de persones. Però mereix també ser recordat ciutat a ciutat, poble a poble, barri a barri. Els seu llegat cultural és d'una vàlua immensa per a la construcció de la nova Catalunya. Llegiu la seva obra i veureu que no ha perdut actualitat, tot el contrari. Vull reproduir uns paràgrafs que a mi em van impactar:
"A cop de pensar, arribes a la conclusió que potser calen tots dos elements, l'home i la terra, per constituir els pobles. Però, seguim pensant, l'home s'aclimata, ja ho hem dit, mentre que la terra segueix impertorbable. I l'home acaba estimant la terra on viu, sobretot -fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important-, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se'l fa seu."
I aquest altre:
"Quan em diuen: "Hi ha mil persones que es moren de gana en tal lloc", m'estremeixo perquè no penso en tots mil alhora, sinó en tots mil un per un, amb tota l'angoixa i el dolor que cada ésser enclou individualment, i és aleshores quan, sumant totes aquestes individualitats analitzades veus tot l'horror de la tragèdia."
Vaig escriure aquest article el 2007 en homenatge a Paco Candel
Després de veure el capítol de Terreny Personal dedicat a Santa Coloma de Gramenet, vaig recordar la immensa contribució que va fer Paco Candel per la integració dels emigrants d'arreu de l'Estat en la construcció de la nova Catalunya. Reprodueixo aquest article que vaig escriure mentre era de cos present al Palau de la Generalitat.
Quan tenia disset anys vaig fer una entrevista a Paco Candel. La revista va ser segrestada i mai no veié la llum. Però la llum del ulls d'en Paco se'm va quedar dintre del cor. Els seus llibres em van ensenyar a caminar.
Fa una mica més de 37 anys que vaig picar la teva porta a Can Tunis. Un amic que venia llibres a domicili em va dir "no saps què m'ha passat? he picat a una porta i m'ha sortit l'escriptor Paco Candel, m'ha fet passar i hem parlat molta estona, tu, que t'agrada escriure, podries fer-li una entrevista." I no m'ho vaig pensar. Vaig agafar un autobús, el metro i un altre autobús i vaig caminar força fins que vaig arribar a un bloc de pisos d'aquells construïts pels especuladors que es van fer les barbes d'or durant la transició. Vaig arribar davant d'una porta, que ara recordo de color blau, tot i que segurament el temps m'ha esborrat els colors de la memòria, i... no em vaig atrevir a picar al timbre. Vaig sortir corrents al carrer. Necessitava respirar. Estava tan nerviós i tan emocionat que sentia tota la sang al cap. Més tranquil vaig pujar aquelles escales i, altre cop davant la porta, vaig pitjar amb decisió. Va haver uns moments de silenci. I si no hi és? pensava, he vingut a l'aventura, sense avisar (ara no estic tan segur, crec que aquell amic em va donar el telèfon). Qui serà qui ve a aquestes hores, devies pensar, i abans de preguntar, qui és? amb aquella veu prima, segurament vas mirar per l'espiell i en veure un adolescent que podria ser el teu fill, vas obrir, no del tot. Però quan et vaig explicar què volia em vas atendre com si fos un periodista professional. Em va fer sentir adult. Un amic teu seguia la conversa de prop. No recordo si va arribar a fer cap comentari. Després de parlar una bona estona em vas mostrar l'estudi. "Aquesta és la casa que tenia abans, ara hem pogut comprar un pis i aquesta la faig servir d'estudi". A les parets, quadres dels amics. Vaig mirar d'esquitllentes la màquina d'escriure amb por de trencar la intimitat del foli que hi havia. I vam sortir al balcó per fer algunes fotografies. El teu amic va ser el fotògraf ocasional. A la primera, el sol et donava directament a la cara i vas tancar els ulls. Em vas demanar un canvi de posició i, finalment, l'amic va poder fer-ne la bona, la que va sortir publicada. Després em vas convidar a anar a casa teva. Recordo bé? Era un àtic amb una terrassa esplèndida i encara em vas deixar una fotografia amb el teu fill.
L'ajuntament franquista de Santa Coloma de Gramenet va impedir que la revista sortís a la venda i aquell va ser el darrer número. Mai no te'l vaig poder dur a casa, on anava sovint perquè em dediquessis, un darrere l'altre, tots els teus llibres. Els llegia entusiasmat perquè parlaves de mi, de la meva gent. Els seus protagonistes els veia cada dia a l'institut, als autobusos, pels carrers de la meva ciutat. Era gent senzilla i humil, gent treballadora a qui alguns poderosos volien robar el futur i que van ajudar a construir la nova Catalunya.
Després vaig patir diversos problemes familiars i la meva vida va fer un tomb. No vaig trigar gaire a integrar-me a la lluita per la democràcia i a treballar colze a colze amb el moviment veïnal de la meva ciutat. Vam perdre el contacte. La clandestinitat tenia aquestes contrapartides tan dures com deixar de visitar determinades persones, deixar de saludar amics pel carrer, canviar-te el nom, no parlar d'allò que feies ni amb els més íntims. Prou que ho saps.
L'any 1974, quatre anys després de la nostra entrevista, la Comissió del Barri de Santa Rosa i la Gestora de l'Associació de Veïns, que eren el mateixos, van decidir crear una biblioteca popular. Vaig aportar al voltant de 300 llibres, entre ells els teus. Anys després, ja en democràcia, les vocalies culturals de les associacions de veïns de Santa Coloma de Gramenet van crear el Casal de Cultura, entitat que va fer servir com a seu la rectoria del capellà Josep Sánchez, un home bo i treballador que es va anar a viure a un pis de lloguer i va cedir la rectoria al barri. I en aquell Casal es va fer una sala de lectura on van anar a parar la majoria de llibres de la biblioteca popular de l'Associació de Veïns de Santa Rosa. Anys després, entre 1986 i 1990, vaig pertànyer a la junta directiva del Casal. Un dia vaig fer un cop d'ull a la sala de Lectura i vaig veure bona part d'aquells 300 llibres. Algú havia retallat amb tisores les cantonades de les primeres pàgines on hi havia el meu nom i l'any que l'havia comprat, em va molestar molt, però el que més em va doldre és que havien arrencat les pàgines on hi havia les teves dedicatòries. Sort que no els vaig donar tots. Ara aquell casal ja no existeix, el bisbat es va vendre els locals per fer pisos. No sé on hauran anat a parar els llibres.
Vas venir a Santa Coloma moltes vegades, però sempre arribaves envoltat dels regidors o d'altres persones, que ara anomenem líders d'opinió, que no em van deixar mai acostar-me a tu i dir-te que era aquell adolescent que et visitava amb els teus llibres sota el braç.
El 2003 vam coincidir a la mateixa taula en un dinar que organitzava Tribuna Catalana amb motiu d'una conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira. Vaig pensar que havia arribat el moment de parlar i recordar aquella trobada, i quedar per donar-te un exemplar de la revista. Però entre tu i jo hi havia altres persones. Vaig pensar que et diria alguna cosa després dels cafès, però vas marxar abans d'acabar l'acte, i ja no t'he pogut veure fins aquest divendres al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, davant el taüt.
Guardaré per sempre dintre del cor la llum dels teus ulls, el so de la teva veu, el mestratge de la teva lluita.
Tantes coses que ens vas donar!
Gràcies, Paco.
