dimarts, 24 de febrer del 2015

Un pingüí damunt del televisor a l'institut Vinyes Velles

Per cinquè any consecutiu he visitat l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès, i ho he fet dins del programa Lletres a les aules, de la Institució de les Lletres Catalanes, per parlar del meu llibre Un pingüí damunt del televisor.

La trobada amb els alumnes de segon d'ESO ha esat molt interessant per la varietat i l'interès de les preguntes que m'han fet. Abans de les sessions, la seva professora, la Carol Carrillo, a qui vull felicitar pel magnífic treball de lectura que va preparar, em va mostrar diversos dossiers que havien fet els joves i les joves, a més de diverses activitats interactives sobre els personatges i les seves relacions així com sobre els espais on succeeix la trama.

La novel·la té com a tema central la recuperació de la memòria democràtica, de la dignitat d'un bon home. Una història de reconeixement i desgreuge que parteix de fets reals. Però els protagonistes són uns joves, i unes joves entre els quals creix l'amistat i l'amor. 

He tingut oportunitat de parlar de la memòria democràtica i de la recuperació de la dignitat de tots aquells que van ser represaliats pel franquisme. Als joves d'avui els costa molt imaginar un món tan fosc i inhumà, però és convenient que coneguin aquesta realitat, no tan llunyana, de les dictadures per a la seva formació democràtica i pel respecte als altres, a la diversitat d'idees, d'opinions i de creences.

Vam parlar també de l'amor i dels dubtes. Els personatges principals són uns joves a qui els preocupa el futur, el treball, els estudis, però també l'amistat i l'amor. Uns mons on de vegades tenim les coses clares, però on sovint tenim grans dubtes. El dubte és bo perquè ens ajuda a comparar i a prendre decisions.

Vàrem parlar també de la meva dedicació a la literatura, de la meva manera d'escriure i de la meva manera de construir un text. I els vaig dir que els autors corregim molt i que una feina important al corregir és treballar el text literari com un art. Els vaig posar l'exemple de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. En un moment donat, cap al final de la novel·la, la protagonista, la Colometa, corre angoixada i abatuda pels carrers de Gràcia. Ha plogut i contempla petits tolls d'aigua al terra. Se li fa la imatge que a cada toll es reflecteix el cel sencer. El cel, tan gran dins un toll tan petit, i això li dóna forces perquè ella es veu molt petita davant el món, i la imatge del toll que reflecteix el cel infinit li fa pensar que ella també té dintre seu tota la força del món per enfrontar-se a la vida. Aquestes metàfores, aquestes figures retòriques, aquestes imatges són les que diferencien una obra d'art, un text literari, d'un text qualsevol.
Amb la professora Carol Carrillo

diumenge, 22 de febrer del 2015

Un somriure a l'Escola Baltà i Elias, de Vilafranca del Penedès


He anat a l'Escola Baltà i Elias, de Vilafranca del Penedès, on els alumnes de cinquè havien llegit el meu llibre El somriure de la Natàlia, publicat per Animallibres, que és l'editorial que em va convidar a fer els fòrums dintre del seu programa de foment de la lectura. Va ser una sorpresa molt agradable perquè els alumnes em van fer treballar d'allò més, la qual cosa m'agrada especialment. Això passa quena les preguntes que em fan aprofundeixen en el llibre.


Volien saber perquè vaig posar el Vador com a amic de la Natàlia. La Natàlia està passant el dol perquè ha vist com enderrocaven casa seva. Quan les persones passen un dol per la pèdua d'algun ésser estimat o d'alguna cosa estimada, estan molt baixes de moral. En aquests moments el suport dels amics és essencial. Ens trobem que les amigues de la Natàlia no volen jugar amb ella perquè la troben diferent, no l'entenen. Però en Vador sí que l'entèn i està disposat a ajudar-la.

Tothom sap què són els pscòlegs i a totes les escoles on vaig sempre hi trobo alumnes que hi han anat. Ells i elles saben que els psicòlegs fan fer dibuixos per entendre els problemes dels seus pacients. En Vador interpreta els dibuixos de la Natàlia i l'ajudar a superar els seus problemes.

A través d'aquests dibuixos la Natàlia entra en un món de fantasia. En una de les escenes d'aquest món hi surt la seva millor amiga, que es transforma en la mateixa Natàlia, que no çés altra cosa que un monstre dolent. Els lectors em preguntaven perquè passava això. Passava perquè la Natàlia, molt en el fons, pensava que era una nena dolenta perquè estava fent patir tothom que l'estimava.

En aquest món de fantasia, o dels somnis, o de la imaginació de la Natàlia hi ha un senyor tan vell com el temps. Volien saber què significava. En l'antiguitat es considerava que els més grans eren els més savis, per això he posat un senyor molt gran que és qui mostra a la Natàlia el camí, i l'esquirol li farà de guia.

També em van preguntar per la noia del mirall. Al final del camí, la Natàlia troba un mirall i es veu a si mateixa, com ens veuríem qualsevol de nosaltres, però amb una diferència. La Natàlia està trista i la noia del mirall somriu. És el somriure de la Natàlia. És com si la Natàlia trobés aquella part de si mateixa que havia perdut quan va veure com enderrocaven casa seva.

I van ser moltes preguntes més tot aprofundint en el llibre. També van voler saber quins projectes tenia i quin serà el meu proper llibre.

Justament aquest mes de febrer del 2015 hi sortirà El bosc dels somnis perduts, també publicat per Animallibres.

Va ser un matí d'allò més interessant. Agraeixo als mestres el treball de lectura que han fet amb els seus alumnes. En acabat, vam fer una sessió de signatura de llibres. Bé, dues, perquè vaig fer dos fòrums ja que l'escola té tres línies i vam fer un grup i mig en cada sessió. Els del primer grup no han sortit a la fotografia perquè a mesura que anava signant els llibres marxaven al pati. Però el mestre en va fer moltes, que segurament sortiran al bolg de l'escola.

La plaza del diamante, Rodoreda-Lolita-Colometa


Ahir vaig anar al Teatre Sagarra, de Santa Coloma de Gramenet, per veure La plaza del diamante, de Mercè Rodoreda, interpretada per Lolita. El monòleg tenia la virtut d'acostar el gran públic al magnífic text literari de Mercè Rodoreda, la qual cosa no van aconseguir la pel·lícula, ni les obres de teatre que s'han fet fins ara. Un text d'una bellesa extraordinària farcit de metàfores i  en moltes ocasions d'un exquisit llenguatge poètic. La interpretació de la Lolita en el paper de la Natàlia-Colometa és sublim, una actriu excepcional que em va emocionar diverses vegades. Llàstima del públic. Una altra de les virtuts de l'obra és que la Lolita atreu un públic no habitual del teatre i per tant acosta el text de la Rodoreda a milers de persones que potser mai no arribarien a conèixer-lo. Un públic, però, que va fer perdre la concentració a l'actriu en més d'una ocassió. Els mòbils van sonar diversos cops, malgrat els avisos per part dels responsables del teatre, i el pitjor de tot va ser que vàrem assistir a un autèntic recital de tos i d'escurades de gola. Patètic i vergonyòs. Va ser tan exagerat que de vegades no es podia sentir bé el text. Un públic tan poc avesat al teatre, que sovint reia en moments dramàtics o davant d'expressions que posaven la pell de gallina. Em pregunto si realment estaven entenent el que passava a l'escenari.
En acabar, crits de guapa, guapa! A què havien anat, a veure una obra de teatre o a veure la filla de La Faraona? En sortir vaig copsar una gran indignació entre el públic habitual del teatre.
Espero que no passi el mateix al Teatre Goya. Es tracta d'una obra magnífica i d'una interpretació excel·lent que conviden al silenci i a la reflexió serena.

dilluns, 16 de febrer del 2015

Club de lectura a l'escola: Aprendre amb els alumnes lectors

Estic participant en un Club de Lectura a l'Escola Sant Just, de Santa Coloma de Gramenet. Hem fet dues sessions i encara ens falta la tercera.

La primera sessió era un intercanvi d'experiències entre escriptors. Els alumnes de tercer de primària havien escrit un conte el curs anterior, quan anaven a segon, dintre del projecte Roda de Contes, que impulsa el Centre de Recursos Pedagògics i en el qual alumnes de diferents escoles intercanvien procesos creatius de textos i d'il·lustracions. Es tractava que els alumnes escriptors i il·lustradors compartissin la seva experiència amb un escriptor, que en aquests cas era jo.

La segona sessió l'hem fet sobre el llibre Setze contes divertits i un parell de seriosos del meu amic Joan de Déu Prats. Ha estat una sessió doble amb els alumnes de 4t A i 4t B altament enriquidora i us diré per què. Normalment els meus lectors i lectores em pregunten per la meva feina com a escriptor o d'on he tret la inspiració per fer tal o qual aventura o tal o qual personatge, però aquesta vegada no podien fer-ho perquè jo no era l'autors del llibre. No podia, per tant, fer la tertúlia habitual, però tampoc no podia fer una classe, ni els podia examinar, ni els podia posar nota perquè no era el seu mestre. I així va ser com vaig idear unes sessions que eren una barreja de tertúlia, de preguntes que els hi feia, de preguntes que em feien, però sobretot de molta participació i d'anàlisi conjunt dels textos. El que he après amb ells i elles, ho aplicaré en el futur.

Vaig observar que els nens i les nenes tenien una molt bona comprensió lectora i una molt bona capacitat analítica de tot el que havien llegit, la qual cosa diu molt a favor de les seves mestres, la Isabel Gázquez, la Míriam Cuesta i la Susana Tena.

Vàrem analitzar quatre contes. Amb el pimer, "Júlia Julivert, detectiva a tort i a dret", vàrem definir les característiques del personatge, un detectiu ha de ser observador, tenir memòria, saber relacionar el que veu i el que sent, guanyar-se la confiança de les persones amb qui parla per obtenir informació, i amb tot plegat anar deduint la sol·lució. Era per tant un conte deductiu i això em va fer parlar d'Edgar Allan Poe i del seu relat "Els crims del carrer Morgue", amb el qual s'inicia a mitjans del segle XIX la novel·la de detectius, que ha derivat en el gènere conegut com a novel·la negra. Vam veure que també la Júlia era una noia assenyada, que abans de fer l'encàrrec d'investigar acabava els deures i que era respectuosa amb el medi ambient perquè es traslladava amb bicicleta.

Amb el segon conte, "El ninot de neu constipat", vàrem entendre la diferència entre sentiments i emocions i vàrem analitzar com ens afecten les emocions. Els sentiments són conceptes que ens fem a partir de les emocions, són sentiments l'amor i l'amistat, per exemple. Les emocions ens provoquen canvis en el cos per exemple l'alegria ens fa riure, la tristesa ens fa plorar. El ninot de neu sent una escalforeta per dins gràcies a l'amistat de la Natàlia i aquesta escalforeta el pots desfer, però també el fa una mica humà. Estem davant de la personificació. La personificació o prosopopeia és una figura literària que consisteix a atribuir qualitats humanes a animals, objectes, fenòmens naturals, etc.

Amb el tercer conte, "Ximo, el gost atleta", vam recordar el conte de la llebre i la tortuga que a tots ens havien explicat de petits, i vam aprendre també que val la pena lluitar per allò que considerem important. En Ximo vol participar en uns campionats d'atletisme per ajudar el seu zoològic. I no guanya la cursa, però aconsegueix el seu objectiu. Vàrem aprendre també que la vida és també una escola perquè aprenem de tot el que ens passa, i en Ximo va aconseguir arribar el quart perquè va recordar coses importants que havia viscut, com ara que havia salvat un nen qua havia caigut a un llac.

Finalment, amb el aurt conte, "Rodolf, el vampir", vam aprendre que no està bé riure's dels defectes dels altres, però ho vam aprofitar per parlar dels còmics i dels pallassos que aprofiten els seus errors per fer riure la gent. Aquest conte ens va fer reiure molt perquè Rodolf és un vampir miop i mossega tot el que no cal mossegar, però un dia els seus companys li volen fer una broma i el fan mossegar una carbassa, però resulta que li agrada i comença a menjar verdures i hortalisses de tota mena. Menjar variat els transforma i acaba convertint-se en humà.

Per acabar els vaig explicar que en Joan de Déu Prats i jo som amics i que ens veiem un cop l'any perquè ell ha marxat a viure al País Valencià. Abans ens vèiem més sovint.

Joan de Déu Prats és un escriptor en llengua catalana. La seva obra es caracgteritza per l'agilitat, la fantasia, l'humor i la poesia. Té més de cent llibres publicats en català, castellà, anglès, italià, xinès, gallec, portuguès, euskera, coreà i braille. Ha guanyat diferents premis de prestigi. La seva obra, majoritariament, s'adreça a infants. Però també conrea la literatura juvenil i d'adults. Ha escrit en l'àmbit de la televisió fent guions de telecomèdies, i en la premsa, satírica especialment, però també en les vessants de reportatges, articles de divulgació i entrevistes orientats als més petits. També ha realitzat adaptacions de contes clàssics i òperes al món infantil.

dilluns, 9 de febrer del 2015

Cuentos divertidos de piratas

Reir es muy saludable, no en vano aprendemos a reir y a llorar antes que a hablar. Hace más de 2000 años los taoístas chinos decían que una simple sonrisa aseguraba la salud, la felicidad y la longevidad, pensaban que la salud era proporcional a las veces que una persona se reía durante el día. 

La escritora Maite Carranza lo tiene muy claro y aunque en sus últimos libros Paraules emmetzinades (Palabras envenenadas) y El fruit del baobab (El fruto del baobab) da visibilidad a una realidad dramática de nuestra sociedad como los abusos sexuales y la mutilación femenina, tiene también una vis cómica de gran calado, como demuestra con la serie Víctor, que publica con edebé, donde hace un humor "un poco gamberro", como dice ella misma, porque no limita su creatividad buscando lo políticamente correcto.

Cuentos divertidos de piratas, publicado por Timun Mas con versión también en catalán (Contes divertits de pirates), reúne cinco cuentos que se inscriben en un humor desenfadado, a veces remojados en sangre como La maldición de seisdedos y en ocasiones satíricos como ¡Maldito enano!, pero siempre ofreciendo enseñanzas muy útiles para el lector infantil, quien además de reirse a mandíbula batiente, encontrará elementos para comparar el comportamiento humano con el de estos divertidos piratas. Así veremos como Silvestre el Tuerto, que se considera menospreciado porque el Virrey de las Indias había puesto un precio muy bajo a su cabeza,  lucha para conseguir la dignidad que se merece; o Hugo, el hijo del capitán pirata Manorroja, que es muy educado pero a quien su padre quiere adiestrar com un hombre tosco y maleducado y decide aprender tan rápido que acaba dándole una buena lección a su progenitor. O el protagonista de Delicias piratescas, que también da una  sabrosa y gamberra lección a los piratas que no saben valorar una buena comida. O el fanfarrón Seisdedos, que acabará aparcando su chulería. O el grumete Pedro, que sabe hablar con las tripas, pero a quien todos menosprecian porque es muy feo. El capitán Diego de Velázquez le da trabajo, pero toda la tripulación le rehúye e intentan quitárselo de encima hasta que demuestra que es capaz de grandes hazañas a pesar de su fealdad.

Maite Carranza utiliza un estilo muy directo y jocoso que atrapa rápidamente al lector:
"El grumete Pedro era lo que se dice feo. Pelopincho, dientes en doble fila, bizco y escuchimizado. Era tan feo que nunca le daban trabajo."
"Al terrible pirata Silvestre el Tuerto no le tosía nadie. Había abordado más de mil barcos, apresado más de mil hombres, robado más de mil tesoros y bebido más de mil toneles de ron. Su fama había llegado tan lejos que, al oir su nombre, los soldados más valientes se escondían debajo de la cama y los lobos aullaban de miedo."
"Tronaba, relampagueaba y llovía a mares. Se zampó su desayuno en un periquete, se chupó los ocho grasientos dedos uno a uno, se los secó en la barba y... se le enredaron."

Las ilustraciones de Margarita Menéndez acompañan magníficamente los relatos con mucho colorido y con imágenes muy dinámicas que explican historias por si mismas potenciando el significado de los textos.

Aunque es un libro que puede hacer las delicias de cualquier lector o lectora, da buen resultado  a partir de los 10 años.


Maite Carranza nació en Barcelona en 1958, y estudió la carrera de Antropología. Antes de dedicarse plenamente a la escritura de novelas y de guiones, fue profesora en un instituto de bachillerato. Ha publicado más de cuarenta títulos y ha sido galardonada con importantes premios literarios y reconocimientos, como el Premio Nacional de Literatura o el Cervantes Chico, y algunas de sus obras, como la trilogía La guerra de les bruixes, han sido traducidas a más de veinte lenguas y se pueden leer en paises de todo el mundo. Su prestigio como escritora para jóvenes la ha consolidado como una de las voces más actuales de la narrativa española y catalana. Actualmente compagina la creación literaria con su trabajo como guionista y la docencia universitaria. Tiene tres hijos.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Badalonines i badalonins amb molta imaginació


He anat al Col·legi Montserrat de Badalona. Era un dia gris i plujós, res no convida a sortir. Pels carrers de barri de Sant Crist era difícil trobar aparcament i també era difícil no perdre's. Afortunadament, he après a conduir i a orientar-me en la geografia urbana de Santa Coloma de Gramenet, molt semblant a la d'aquest barri badaloní a tocar de la meva ciutat.
Els alumnes de tercer de primària m'esperaven nerviosos. La seva mestra, la Teresa Díaz, m'ha dit que són grans lectors, però que mai no havien conegut un escriptor. Era la primera vegada i això els feia estar especialment inquiets.
Havien llegit El capità Barruf i els caçafantasmes. M'han fet moltes preguntes, la majoria preguntes molt habituals: Com m'he inspirat, si trigo molt a escriure un llibre, el perquè d'alguns personatges, el significat dels noms, quan vaig començar a escriure, per què vaig voler ser escriptor. Però algunes altres eren no només poc habituals, sinó fins i tot compromeses. Hem acabat parlant per exemple de les semblances i diferències entre fantasmes, esperits i zombis. I m'ha semblat que ells i elles ho tenien més clar que jo. Estaven també molt preocupats per saber com s'havien conegut alguns personatges que eren amics. Quan els vaig escriure ja eren amics, però tenien necessitat de saber més. Així que m'he compromés a descobrir alguns secrets en el proper llibre sobre el capità Barruf, que ja estic escrivint i que porto molt avançat.

Alguns m'han donat idees molt interessants com ara la nena que veieu al centre de la fotografia, dreta i amb cabell curt. Ella m'ha porposat que expliqui com es van conèixer els fantasmes Barruf i Pitof, que expliqui també com va morir en Pitof, potser a causa de la beguda?

Una altra nena, que podeu veure a la dreta de la foto amb els ulls una mica aclucats, m'ha proposat que en el proper llibre també facin pets que siguin molt pudents. I la nena d'abans ho ha completat tit dient que el pet podia ser màgic i que alguns personatges podien sortir disparats cap a l'espai.

En fi, encara m'han fet més propostes, tantes i tan bones, que ells mateixos podrien escriure un llibre. Gràcies, Teresa per educar-los tan bé, per saber treure el millor de cadascun. Gracies noies i nois per ser tan macos i tan maques, per llegir, per estimar la lectura. Des d'avui us porto en el meu cor i de ben segur que no us oblidaré. Sou unes badalonines i uns badalonins amb molta imaginació. Una nena i un nen m'han dit que de gran volen ser escriptors. Segur que ho aconseguireu.

Ricard Mirabete




Radar
A Lluís Calvo

L'altre enlloc d'on vas partir. Era un record.
Era una nit de coloms marcats a la grava
del pont romà. en un carrer en què les passes
escollien el marge dret del Mèder, cap a la
carretera de Prats. Lliscaves els pues en tolls
d'aigua i essències vaporoses. Caminaves
sense avançar gaire, de dret al fons de contes
d'altres a la matinada. L'onada de nit et duia
però seguies immòbil. Vas pensar
que una melodia estranya i quasi asiàtica,
que provenia qui sap si d'aquell restaurant,
t'ennuegava, amb les cartes astrals,
el despit fumós. Recorries aquella corba de pedra
cada vegada més a prop del riu. Fumaves. Encenies
els segons però res cremava en tu. Fumaves. Tenies
una solució d'entre totes les impossibles. Tenies
boca i oïda disposats per tal d'escoltar les ones
del RADAR. Aquell altre enlloc on arribaves.
(Radar, 2012)

Antic camí de Taradell
A Elena Solís

Ara veig créixer el sol
com un toll d'infinit
a les mans blanques i fredes.
Transito pels camps glaçats
on el vent s'hi remou plàcid.
El moviment dels peus,
la direcció única d'un estol
de llunyanies que abasto
a cops de pedal, damunt rodes
de plàstic metàl·lic, a bord
de la mercuriana bicicleta.
Tot en mi és tan sols un raig
que passa, que crema, que lluu.
(Radar, 2012)

Trajectòria tancada
A Oriol Osan

Hi ha una plana de boira
que baixa pel turó.
On la nit? La línia blava
del cel era esborrada dels prats inferiors.
On la matèria? El roig dels núvols
cremava lluny, en indrets fronterers.
Era el foc antic de la memòria
que llepava les ungles de la intensitat.
Aquesta és la trajectòria de l'ombra,
la sal, el pou. El sentit clos.
Tu i jo, en mons d'emergència
somorts, en l'aire. Tu i jo,
en l'aire germans.
(Radar, 2012)

Aparcament estranger

La gent ha creat aquest espai.
Algú vigila les places buides,
regula el trànsit nocturn
al costat d'un sex-shop blanc.
Estableix un preu: 10 Euros per nit.
Podràs dormir en un cotxe casa.
Podràs passar-hi nit i febre, anònim.
L'endemà algú recull allò que deixis.
L'endemà desinfecta l'urna que ara ocupes:
Tingues un viatge llarg i tingues cura
de tot el material que usis
per gelar-te l'esma, l'estrangera.
(Les ciutats ocasionals, 2009)

Tot el silenci
dels carrers sense lluna
i de la pedra roent de la plaça
és al contorn de les meves passes.

La boira i les fumeres de la carena
amaguen les ombres dels difunts
de la ciutat.

Ja queden lluny
els tambors de la guerra,
i als carrers de cendra
hi ha rastres de sang mastegada:
enllà del mur,
els orfes morts coberts de flors de foc.
(Última ronda, 1999)

Ricard Mirabete Yscla. Nascut a Barcelona, 1971. Llicenciat en Filologia  Catalana per la Universistat Autònoma de Barcelona. Ha publicat els llibres de poesia Última ronda (1999), premi amadeu Oller; La gran baixada (2004); Les ciutats ocasionals (2009), premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental; Radar (2012) i, juntament amb David Caño, De Penitents a Desemparats (com dos carrer de Barna) (2014).
Ha exercit la crítica literària i musical en la darrera etapa de la rebvista d'excepcions Benzina. Actualment col·labora amb El Punt Avui, Poetari i Núvol, el digital de cultura. També escriu al seu bloc Última ronda.