diumenge, 25 de desembre de 2016

El globo rojo en la lluvia

De pequeño siempre estaba jugando en la calle porque mi ciudad
aún no era ciudad. Mi casa estaba al pie de una montaña. Delante, había una extensión de huertos que, a derecha e izquierda, se extendían más allá de donde podían alcanzar mis ojos de niño. Y enfrente, el río de agua clara, dócil y de agradable frescor, aunque a veces había bajado furiosa y desbordada. Jugar entre el polvo de la calle o sobre la hojarasca de la arboleda eran los grandes placeres de mi infancia. Cuando llovía, leía cuentos y largos poemas de aventuras, de guerras interminables y de amores imposibles al calor del brasero. Y soñaba despierto.

Nunca salí a jugar bajo la lluvia como Matilda y Clementina en el libro El globo rojo en la lluvia, de Liniers. Ellas esperaban el dia de fiesta para hacer muchas cosas como coger flores, por ejemplo. ¡Ah! y el sábado el desayuno es más bueno que los otros días porque sabe a fiesta. Habían pensado en salir a jugar, pero llovía. Las niñas no se desanimaron por ello. Se pusieron el chubasquero, la botas de goma y ¡empieza la diversión! Escuchar el ruido de la lluvia, que suena como los aplausos. Escuchar el bramido de los truenos, atrapar gotas con la boca, saltar y salpicar, oler la lluvia, contemplar el arcoiris o darle un globo al arcoiris. Aunque, tal vez, no todo sea diversión. Jugar bajo la lluvia tiene consecuencias.

El libro es precioso y muy recomendable en todos los sentidos, tanto en el contenido como en la forma. Es una obra de arte. Los dibujos, realizados con tinta, acuarela y gotas de lluvia, están distribuidos como si fueran cómics, con el formato de novela gráfica para niños. A pesar de la lluvia, que nos haría pensar en un día gris, son dibujos muy luminosos, especialmente porque retrata la ilusión en los rostros infantiles. Por otra parte, no hay ni un solo detalle que quede sin cuidar. Las cubiertas, el lomo y las guardas están diseñados teniendo en cuenta la iconografia del globo rojo que las niñas regalan al arcoiris.

Y aquí enlazo con otra característica, la magia que representan las cosas cotidianas en las niñas, que están descubriendo el mundo, y la poesía que el autor pone en cada gesto, en cada trazo, en cada frase.

La pequeña Clemi está aprendiendo a hablar y repite siempre la última palabra de su hermana, aunque a veces la palabra es muy larga y se queda con el final. Uno de los momentos que más me han gustado es cuando Matilda le dice a su hermana que vaya a buscar sus botas y Clemi le trae un globo y un patito de goma porque quiere jugar. El cuento adquiere su momento culminante cuando las niñas deciden regalarle su globo rojo al arcoiris. Pero entonces Clemi se ha quedado sin su globo de cumpleaños.

El globo rojo en la lluvia fue escogido entre los 10 mejores libros infantiles de 2014 por Parents Magazine y nominado para el Premio Eisner 2014.


Ricardo Liniers Siri vive en Buenos aires con su mujer y sus tres hijas: Matilda y Clementina, que inspiraron esta historia, y Emma, que nació después de que su padre creara el libro. Célebre por su tira "Macanudo", que publica a diario desde hace más de una década en La Nación, Liniers ha visto editadas sus obras en numerosos países, desde Brasil hasta la República Checa. Desde 2011 dirige la editorial Común, especializada en novela gráfica. Como sus hijas, Liniers casi prefiere los días de lluvia a los soleados.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m'agradaven les noies


Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por.

Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli.

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir
que m’agradaven les noies.
La neu havia cobert les misèries de Barcelona.
La gent havia celebrat la nit màgica com un regal de Déu
que mitigava el dolor amagat
en els silencis de tants anys.
La neu era l’anunci de la bona nova.
Tot era blanc, alegre, infantil.
Els cors de Haendel acaronaven l’aire.
Amb la sorpresa als ulls contemplava el món
com una aparició.
M’havia despertat en un conte de fades.
Els nens ens llençàvem boles blanques
que fèiem esclatar contra els nostres cossos entre rialles.
La vida era aquell moment.
No feia falta res més per ser feliç.
Vaig deixar de jugar per contemplar l’obra majestuosa
de la natura que havia passat la seva mà
per la pell de la ciutat
i havia unificat palaus i barraques amb una altra pell
resplendent, renovadora.
I allà estava ella, de puntetes, agafant unes flors
o unes fulles que penjaven d’un reixat,
oferint al món la nuesa innocent de les seves cames.
I els cors de Haendel van fer que el meu cos es difuminés
vaig veure com una part de mi es desprenia
i feia cercles a la neu agafat de les mans de la noia.
M’he fet vell i encara no he oblidat
aquella imatge poderosa de pell jove,
de múscul suaument dibuixat
que va fer desaparèixer l’univers per un instant etern.
Poc després els pares i els tiets treien la neu del terrat
a palades amb els rostres congestionats
i la por de sempre als ulls de sempre.
En poques hores barris sencers de la capital
i les ciutats de l’entorn s’havien quedat a les fosques.
Les canonades rebentaven.
Centenars d’habitatges humils s’havien ensorrat.
La neu també havia colgat la mort amb el seu llençol,
l’havia dut d’amagat i l’havia ocultat
com un nen trapella.
Els rics baixaven en esquís
pels carrers empinats de la capital.
Els pobres s’empassaven el dolor de ser pobres
perquè “A perro flaco, todo son pulgas”,
com deia el pare.
I jo, aliè a les alegries dels uns
i a les desgràcies dels altres
conservaria per sempre més el record d’unes cames
i del meu cos que es desprenia de mi
transportat per la música en un suau balanceig.


dilluns, 5 de desembre de 2016

Els llops ja no viuen als boscos, de Teresa Saborit

"He mort el llop!" crida el Manelic en un dels moments culminants de Terra Baixa. En Sebastià, l'amo, el llop, simbolitza el mal que acaba de ser extirpat. El llop ja no viu al bosc, és una persona que té poder i l'exerceix amb violència i sense escrúpols. El llop de la caputxeta vermella, de les set cabretes, del tres porquets, representa el mal, però no qualsevol mal, sinó aquell que ataca els més febles.

Teresa Saborit, flamant guanyadora de l'XIè premi 7lletres 2016 convocat pel Centre Municipal de Cultura de Cervera i el Consell Comarcal de La Segarra, ha escrit set relats tot fent servir com a metàfora, la comparança dels set pecats capitals amb el mal que habita al cor dels éssers humans. Malauradament el mal viu amb nosaltres. Els llops ja no viuen als boscos.

Participo en un booktour durant el qual algunes persones comentarem diversos relats del llibre. Comentaré el conte titulat Enveja.

El relat comença amb una cita de La Sireneta, d'Andersen. La Sireneta s'enamora del príncep, però perquè ell l'accepti ha de deixar de ser una sirena i per tant deixar de ser ella mateixa. És el que li passa a la protagonista del relat.

La protagonista és una noia grassa que es vesteix amb roba poc adequada per a la seva edat. Ella aspira a ser una noia normal. L'atzar fa que caigui a les seves mans uns pantalons texans diverses talles inferiors a la seva i, a partir d'aquell moment, empren una cursa desesperada contra ella mateixa. comença per intentar canviar el seu aspecte amb una dieta ferotge i continua tot destruint qualsevol cosa que li recordi el passat, fins i tot aquelles coses que la fan destacar positivament i que l'omplen espiritualment, com ara la pintura. Intenta caure bé als seus companys, intenta ser una més per no passar desapercebuda, però els resultats no són els que espera.

El llop, el mal, no és només l'enveja. El relat ens mostra alguns elements pels quals l'enveja ha fet niu al cor de la noia. Intuïm una mare molt controladora, que pressiona la filla fins el punt de provocar-li una baixa autoestima. D'una altra banda, l'autora ens posa de manifest unes relacions socials tòxiques. La jove protagonista pateix bulling a l'institut i alhora està fermament convençuda que si canvia d'imatge i deixa d'interessar-se per la pintura els companys de l'institut, el grup de noies més popular i el noi que li agrada l'acceptaran. Però l'ignoren. És invisible. I això l'enfonsa.

El relat està escrit en present i en primera persona, de manera que aconsegueix un ritme intens. El lector acompanya la noia en cada pas, es desespera amb ella, s'angoixa amb ella, sent vergonya amb ella tot i que no estigui d'acord amb el seu comportament. La lectura no ens deixa indiferents. La Teresa Saborit ha bastit una trama amb certs paral·lelismes amb La Sireneta, però defugint la lectura calmada dels contes a la vora del foc. L'autora s'endinsa en l'actualitat més degradant de la naturalesa humana per oferir-nos un panorama dramàtic al si d'una societat individualista, consumista i fortament competitiva davant del qual hem d'actuar amb fermesa, amb conviccions i amb valors per no deixar-nos destruir.

Teresa Saborit (Gurb, 1984). Escriptora, narradora oral, especialista en gamificació de projectes literaris, conductora de tallers de creació literària, màster en creació literària (UPF), màster en gamificació i narratives transmèdia (IEBS) i membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És fundadora i dinamitzadora de VullEscriure.cat, web pel foment de la creació literària en català. Autora del llibre 200 muses(top 10 dels llibres electrònics més venuts en català a Amazon durant la vigília de Sant Jordi de 2016) i coautora de les antologies El superheroi esguerrat i altres contes (2016), Temps era temps (2012), Barcelona, t'estimo (2011), Microrelats 10×10 (2006) i Relatsencatalà.com versió 1.0(2005). La trobareu al seu blog La llibreta vermella (premi al millor blog de creació literària Vila de Lloret 2016).

El booktour tindrà la propera estació al blog de la Cristina Company