Girafa Negra. Petites llibreries, grans projectes

M'encanten les llibreries, sobre tot les petites llibreries de barri a les gran ciutats i les petites llibreries de poble o de ciutats mitjanes. Les llibreries són una baula indispensable de la cadena del llibre, la baula final sense la qual la feina solitària, lenta i callada que fem els escriptors durant mesos o anys per crear una obra literària, no arribaria als lectors. És ben cert que hi ha biblioteques on podem anar a demanar llibres en préstec, i que hi ha escoles que recomanen lectures als seus alumnes. Però el paper essencial d'aquestes llibreries és que són les millors prescriptores de lectures, perquè a les llibreries hi arriben totes les novetats, perquè els llibreters hi posen tot el seu coneixement per ajudar-nos a triar allò que ens interessa. Igual que un bon lampista et sap aconsellar la millor aixeta per al teu bany, un llibreter et sap aconsellar la millor lectura per als teus interessos.

I entre totes aquestes llibreries, vull destacar la feina encomiable de les llibreries infantils i juvenils. Aquelles que hi dediquen la seva activitats professional a crear nous lectors i a ajudar les famílies a trobar els millors llibres per als seus fills. Hi ha llibreries que s'han convertit en referents del sector perquè estan en llocs cèntrics de Barcelona. Però reivindico que cal posar en valor les llibreries infantils i juvenils dels barris, dels pobles i de les ciutats com ara la Llibreria Girafa Negra, de Badalona, que dirigeix amb gran professionalitat en Carlos Álvarez.

Com les altres del sector, la Llibreria Girafa Negra és també un centre d'activitats de foment de la lectura,tallers de reforç escolar, de dibuix i il·lustració i un espai familiar conduït per unes professionals "que donen dinamisme, utilitat i un sentit a tot el potencial que roman als llibres". I cada dissabte a la tarda hi ha Els Saraus de Girafa Negra "on hi cap de tot que sigui divertit i aporti un extra de valuós: presentacions de llibres, espectacles de titelles, teatre, rondalles per a nens de totes les edats (també en anglès), tallers de música o de ciència, xerrades i col·loquis.." Una feina de formiga per anar construint gra a gra un bon rebost de cultura.

Vaig tenir la sort de compartir un d'aquest Saraus amb un grup de mares i nens amb els quals hi vaig
passar una vetllada molt agradable i enriquidora.

Hi havia algú més que no hi surt a la fotografia. Érem pocs, però la conversa era tan interessant, que vam seguir xerrant metre les mares compraven llibres per als seus fills, i després a la porta de la llibreria. 

En Carlos Álvarez, el llibreter, és el més alt del grup, a la meva dreta.

Aquestes llibreries són agents culturals molt necessaris. Tot el suports que els hi donem, sempre serà poc.

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques?

L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi, que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil.

El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui.

Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi.

El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que, de bon principi, no voldrà acceptar. Passarà unes setmanes aclaparat tot lluitant amb un garbuix de sentiments. Els companys de l'institut li giren l'esquena i, fins i tot hi ha qui es vol aprofitar de la situació, però, per sort, els amics de l'ànima no l'abandonen i faran el possible per donar-li suport i animar-lo en els moments més difícils. També ho faran els professors i els pares que, tot i estar separats, es posen d'acord per ajudar-lo.

La novel·la adquireix una rabiosa actualitat en aquests dies que es jutja el cas Palau, ja que hi ha grans similituds amb l'argument.

I ja que parlo de l'argument voldria comentar un tema de l'estructura de la narració que m'ha agradat especialment. Tota la novel·la és un flashback dintre d'un parèntesi que es situa cronològicament en el present. L'Anna Manso, com a bona guionista que és, ha utilitzat el mateix esquema de la pel·lícula Sunset Boulevard, escrita i dirigida per Billy Wilder el 1950, a la qual fa un homenatge. El relat comença amb el Salva veient la pel·lícula a la tele i acaba amb el Salva passejant pels escenaris reals de la pel·lícula. Per als que no la coneguin, us diré que narra la vida d'un guionista de Hollywood i la seva relació amb una actriu del cine mut que no pot adaptar-se als temps moderns. La pel·lícula comença amb el protagonista mort en una piscina i acaba quan la policia va a detenir a l'actriu que l'ha assassinat. I entre principi i final, tota la història, com a la novel·la que ens ocupa.

La protagonista de la pel·lícula, interpretada magistralment per Gloria Swanson, es nega a reconèixer la realitat, com el Salva, tot i que, a diferència de la Norma Desmond, ell sí que finalment l'acceptarà.

El personatge del Salva està magníficament descrit per l'autora, tant pel seu comportament, com per la seva manera de vestir, alhora que ens acompanya per la seva evolució psicològica. Si al principi el lector no s'identifica amb el personatge del Salva és per la seva prepotència, però quan comencen els problemes, de seguida ens fiquem a la seva pell. És essencial, també, la manera com l'Anna Manso relata la relació entre avi i net. Una relació afectiva que sembla més forta que la que té amb els pares. al final ja no serà el mateix, però el Salva seguirà estimant-lo.

Un dels aspectes que també valoro como a molt positius és la relació d'amistat dins del grup de la colla del Salva, el Nacho, el Martí i la Clara, una amistat de les de veritat, que està per damunt de tot, una amistat generosa que fa que fins i tot en els pitjors moments mai no es trobi sol amb seqüències literàries d'una intimitat poderosa.

La novel·la està escrita amb un estil àgil i un llenguatge planer i molt directe, que ens interpel·la en primera persona, mantenint en tot moment la tensió narrativa.

Per cert, l'Anna Manso es va presentar al concurs amb el pseudònim de Gloria Swanson, la qual cosa es va desvetllar el dia del lliurament del premi.

Anna Manso és escriptora i guionista. Va estudiar cinema i es va especialitzar en l’escriptura de guions de cinema i televisió. Des de l’any 1996 ha escrit guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes) , programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Mar de fons, Ventdelpla, KMM). Com a escriptora té més de quaranta títols publicats de literatura infantil i juvenil. L’any 2008 va ser guardonada amb el Premi Gran Angular amb l’obra Canelons freds. L’any 2016 ha estat reconeguda amb el premi  Atrapallibres de literatura infantil pel seu llibre Amics monstruosos i pel de literatura juvenil Gran Angular, de l’Editorial Cruïlla, per la seva obra Allò de l’avi. També és autora de la columna periodística La pitjor mare del món i del llibre del mateix nom. Participa en diferents activitats d’animació a la lectura i a l’escriptura adreçades a alumnes de primària (Voxprima, El cove de les paraules, Club de lectura virtual Llibre de família). També és col·laboradora de la tertúlia del programa radiofònic Catalunya Migdia. El seu blog personal és http://www.manso.org

Cita de poetes amb Neus Aguado i Marcel Riera, el Dia Mundial de la Poesia 2017

La Llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet i Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, celebren el Dia Mundial de la Poesia 2017 amb la presència de dos grans de la poesia contemporània en castellà i en català, Neus Aguado i Marcel Riera.

L'acte tindrà lloc a les 19:30 a la seu de la llibreria, c. Major 13, molt a prop de la L1 del Metro.

Neus Aguado. Nacida en Argentina en 1955, vive en Barcelona y es licenciada en Arte Dramático por el Institut del Teatre de Barcelona y en Ciencias de la Información por la Universitat Autònoma de Barcelona, desde muy joven se implica activamente en el medio artístico, cultural y político y participa en diversos proyectos. Ha sido cofundadora del Comitè d’Escriptores del PEN Català y secretaria general de la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC).

Su trayectoria como periodista cultural, escritora y dramaturga la ha desarrollado en Barcelona. A destacar los siete años de crítica de poesía en La Vanguardia. Asimismo, ha colaborado en publicaciones periódicas nacionales e internacionales.

Entre otros montajes teatrales, ha realizado la dramaturgia y la dirección de Alejandra en el país de la soledad, (Barcelona, 1981), basado en la obra de Alejandra Pizarnik, ha codirigido Cançoner. Poemes de Feliu Formosa (Terrassa, 1981), ha colaborado en la idea y selección de textos de Res no et serà pres (Homenatge a Maria–Mercè Marçal), dirigido por Magda Puyo (Barcelona 1998), y en 1999 y 2003 ha participado en la selección de textos e interpretación de Aquest serà el principi, basado en la obra de Anna Murià, y dirigido por Feliu Formosa.

Entre otras publicaciones, ha editado ensayos, traducciones y antologías de poetas de expresión catalana; y los libros de narraciones Juego cautivo (Laia, 1986) y Paciencia y barajar (Tusquets Editores, 1990), la plaquette Entre leones (El Toro de Barro, 2002) y los libros de poesía Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982), Ginebra en bruma rosa (Lumen, 1989), Aldebarán (Lumen, 2000), Intimidad de la fiebre (El Toro de Barro, 2005), En el desorden de la casa (MX Edicions 1010, 2006) y Tal vez el Tigre (in-Verso, 2014).

Sus poemas y cuentos, además de constar en antologías de España, México, Argentina, El Salvador y Cuba, han sido traducidos a diversos idiomas y están compilados en antologías de Francia, Luxemburgo, Canadá, Italia, Alemania, EE.UU., Australia, Brasil, Portugal y Grecia.

Si mi corazón se calma

          criatura del asombro

                                           qué querrás.

Demasiada muerte en una sola muerte.

© Neus Aguado

17-1-2012 [Inédito]

Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.

Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

GOTES  DE  TINTA

Quan obro un llibre sé que el temps s’atura

i cada ratlla escrita és el passat

que s’estira fins al punt i seguit.

Els versos que llegeixo es descabdellen

lletra rere lletra, síl·laba rere

síl·laba cap al futur que ja arriba.

Un enfilall de milions de pàgines

em tiba, com un cordó umbilical

amb l’intangible esperit de la vida.

Cada cop que repasso algun paper

o que fullejo un llibre reconec

lletres de sang que en tinta es coagulen.

© Marcel Riera

Un niu a l'Escola Josep Montmany, de Sant Feliu de Llobregat

Veure els més petits entusiasmats amb la literatura, és un autèntic regal per als escriptors. Entraven a la biblioteca en silenci i em miraven com si fos un mag. Eren alumnes de 1r de primària de l'Escola Josep Montmany Amat, de Sant Feliu de Llobregat, i havien llegit Quin niu més bonic!, un llibre que tinc la sort de compartir amb la il·lustradora Blanca BK.

Vaig gaudir molt escrivint el conte, però hi ha un secret que els hi vaig explicar. El vaig escriure per passar el dol d'haver de deixar casa meva i veure com la meva filla patia perquè se l'estimava molt.

Casa nostra estava afectada per un pla de l'ajuntament, que volia fer el carrer més ample, i vam haver de marxar, i vam haver de veure com l'enderrocaven perquè l'escola estava al davant.

De seguida, un munt de nens i nenes van aixecar les mans per explicar que també havien canviat de casa i que no volien fer-ho i que ho havien passat malament. I em va servir per explicar-los que això és el bo que tenen els contes. Que ens ho passem bé llegint-los, però que també ens serveixen per ajudar-nos a comprendre coses que ens passen. Penso que tots ho van entendre molt bé, perquè és el mateix que li passa al Becpetit, els personatge principal, i a la Núria, la nena que toca el piano i que estima els pardals.

Els vaig preguntar quin personatge els havia agradat més. El Becpetit va guanyar per golejada perquè s'havien identificat amb ell, havien patit quan enderroquen la casa on té el niu, els havia fet pena quan no s'adaptava al niu nou i buscava les seves coses als abocadors, i finalment, havien gaudit quan al lloc on van enderrocar la casa havien fet una de nova, i la Núria, a nena que tocava el piano, hi havia tornat. I sobretot, que tenia un niu nou preciós, com a ell li agradava.

Algunes nenes havien triat la Núria com a personatge principal perquè, com ella, també anaven a estudiar piano.

L'Angi Rojas, la mestra que em va acompanyar i que es cuidava de la biblioteca juntament amb algunes mares col·laboradores, em va explicar que tenien una bibliotecària que treballava a les tardes, però que no disposaven de recursos per renovar el fons. 

La bibliotecària havia fet una guia de lectura amb la meva biobibliografia.

Abans de marxar em van fer un regal preciós: un llibre que havien fet entre tots i un bolígraf molt xulo per seguir escrivint contes.

A la sortida, m'esperava la il·lustradora Núria Feijoo, que és amiga meva i viu a Sant Feliu. Vam esmorzar i vam petar la xerrada per posar-nos al dia. No vaig poder veure l'altra amiga que tinc a la ciutat, l'escriptora Maite Carranza, perquè, com jo, estava en una altra escola, questa vegada de Castelldefels. Us la recomano, els seus llibres us agradaran molt.

El camino de Marwan

Cuando Laura Borràs me regaló El camino de Marwan, me pasé largo rato contemplando unas ilustraciones bellísimas y al mismo tiempo conmovedoras. Leer el texto de Patricia de Arias, me produjo la misma sensación de belleza e impacto emocional, y me vi empujado a leerlo varias veces.

Es un libro aparentemente sencillo e incluso predecible y amable, porque narra el camino de un inmigrante que huye de la guerra y porque su autora ha moderado la tensión dramática dejando a parte el sufrimiento de los campos de refugiados.

¿Qué es, pues, lo que hace que quien pase sus páginas quede tocado por ellas? Yo creo que la autora ha sabido conectar con algunos aspectos universales de la condición humana. Es un libro infantil, un libro que los adultos podemos leer a nuestros hijos, y explicarles las otras lecturas que nos ofrecen sus palabras y sus imágenes.

Por ejemplo la pérdida: "Camino y mis huellas / van dejando un rastro / de historias antiguas / de canciones de mi pueblo, / de olor a té y a pan, / a jazmin y a tierra."

O la incertidumbre: "Camino... / y no sé cuándo llegaré / no sé dónde llegaré. / Cargo una bolsa pesada"

La ilustración muestra la incertidumbre pintando un Marwan empequeñecido, rodeado de un desierto que no se acaba, un camino en espiral que lo envuelve todo. Y Marwan cargando una bolsa casi tan grande como él. Incertidumbre y soledad porque a pesar de emprender ese camino junto a miles de personas, cada una se enfrenta sola a su propio destino.

O el recuerdo y la nostalgia: "Recuerdo una casa. / Mamá encendía el fuego / cuando llegaba la noche, / y Papá contaba historias / de nuestro pueblo. / Había un jardín, un gato / y un rayo de sol que cintilaba / cada mañana en mi almohada."

O el dolor que producen la guerras: "Un dia ellos llegaron. / La noche se hizo más fría, / más oscura, más profunda / y se lo tragó todo. / Micasa, el jardín, mi pueblo.

O el desarraigo: "Otro país, otra casa / otra lengua. / Historias de otros pueblos."

Y no obstante, tras haber arraigado en otro lugar, tras haberse contruido un futuro lejos de su pueblo, su deseo es volver: "Algún dia volveré / no miraré atrás. / Plantaré un jardín con mis manos, / lleno de flores / y esperanza."

Pero si algún dia su deseo se cumple, ya no será el mismo que partió porque la experiencia de la vida le habrá cambiado: "Construiré mi casa / con los cimientos / de mis pasos certeros."

La narración poética confiere al texto una belleza plàstica singular, un ritmo de palabras suaves pronunciadas al oido y un tono de melancolia y nostalgia combinadas con un acento vital y firme de esperanza. Yo creo que la esperanza es lo que define al libro porque surge con los primeros pasos de Marwan y siempre la lleva con él.

Las ilustraciones de Laura Borràs acompañan el texto dándole aún una mayor fuerza expresiva, y hablando a veces por si mismas. La combinación de acuarelas y tinta le permite jugar con los colores que dan por si mismos forma a personajes y espacios, mientras que la tinta perfila y detalla cuando es necesario. La ilustradora consigue, con el juego con sus acuarelas, crear el ambiente de calma en la reunión familiar con colores cálidos, o la paz del hogar en los recuerdos de Marwan, o la imágen onírica de la madre convertida en luna de la noche fría, pero nunca tan oscura como la noche de los tanques, o el horror de la guerra con colores oscuros, la soledad en la inmensidad del desierto con la arena cubriendo todo el espacio y Marwan en un punto, o la experiència en el camino de Marwan cuando al final los árboles contienen los colores de sus "pasos certeros" por otros pueblos y culturas. Como decía, la tinta perfila y detalla y a veces subraya con fuerza propia algunos aspectos, como el que había señalado de la incertidumbre frente a un camino que parece alargarse infinitamente en espiral, o la amargura en los rostros de los que huyen de la guerra.

Patrícia de Arias Nació en Granada, España, en el año 1973. En 1996 se formó en la Escuela de Teatro de Granada y comenzó a actuar como actriz en diversos espectáculos. Se mudó en 2012 a Brasil, donde vive actualmente con su marido, el músico Guga Murray, y el hijo de ambos. En 2013 fundaron juntos Atrium Escola de Música, en Resende (RJ).

Su primer libro, Fio de Lua & Raio de Sol, en colaboración con la premiada escritora Roseana Murray, fue publicado en 2013 por la Editorial Ibep. Con este primer trabajo, Patricia y su marido crearon un libro-concierto infantil, que es representado con gran éxito en diversos teatros y ferias literarias de Brasil, tales como la Flipiri 2014.

Sus libros Fica Comigo y Uma ideia no bolso, de la Editora Rovelle, fueron incluidos en el «Acervo Básico da FNILIJ» en 2015 (Brasil). 

Su último libro, “El Camino de Marwan” (Editorial Amanuta, Il. Laura Borrás), ha sido galardonado con la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia). También en este año, fue incluido en la lista de libros recomendados 2017 por la prestigiosa Fundación Cuatro Gatos (EE.UU).

Laura Borràs nació en Barcelona unos días antes de que supuestamente alguien pisara la Luna. Es doctora en Lingüística, pero le fascina crear proyectos ilustrados, sobre todo el dibujo como medio de expresión y comunicación y, en definitiva, los libros en sí. Se dedica a la ilustración y a la docencia de traducción en la UPF.

Aprendió a ilustrar en los cursos con Ignasi Blanch, Cristina Losantos, Rebeca Luciani y Flavio Morais en Barcelona (2007-2010), y en Italia con Javier Zabala, Alessandro Sanna y Linda Wolfsgruber en la Facultad de Bellas Artes de Macerata y en la Escuela Internacional de Ilustración de Sàrmede (2009-2012).

Ha participado en números exposiciones y además de realitzar materiales didácticos e il·lustracions para entidades musicales ha publicado los álbumes ilustrados Un mar de cebollas , Un cangrejo sin sombrero, Max y su sombra y Em dic Toldrà. Asimismo ilustró dos cuentos musicales para representarlos con dibujos proyectados: El mestre armer, con música de Albert Gumí, y Canta’m un conte, un cuento sobre el músico Eduard Toldrà con narrador-cantante.

Con El camino de Marwan ha obtenido junto a Patricia de Arias la Mención Especial en la categoría New Horizons de los Bologna Ragazzi Awards 2017 (Italia)