El bosc dels somnis perduts

Quan el mes de febrer de 2016 la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet em va oferir presentar La Lea i el cargol dins l'espai L'Hora del Conte , no m'ho vaig pensar dues vegades. Potser si m'ho haguessin dit fa un any els hauria dit que no, perquè la gent no acostuma a anar a les presentacions de llibres infantils. Les raons són molt diverses i potser algun dia en parlaré. Però seguim el fil. Els vaig dir que sí perquè ja portava uns mesos col·laborant en dos projectes de la biblioteca adreçats al públic infantil, dels quals també us parlaré més endavant, i tots dos estan funcionant molt bé. Així, que em vaig animar i no em vaig equivocar. Les bibliotecàries saben el que fan, saben amb quina gent treballen, quins són els millors lectors, quin és el millor públic per a un llibre de lletra lligada com el nostre. Van venir 170 persones i vam gaudir d'allò més. ¿Qui no s'enamora del rostres meravellats dels nens, de les seves mirades viatjant pe...

Al Canal 150 de Santa Coloma de Gramenet em van fer una entrevista llarga sobre diversos temes. Reprodueixo aquí la primera part, que dura poc més de 3 minuts en vídeo, i en la que parlo del meu darrer llibre, un conte per a primers lectors titulat La Lea i el Cargol . Si cliqueu damunt del títol podreu veure el vídeo de l'entrevista i també llegir el text on hi ha més informació. Es tracta d'un conte de lletra lligada amb unes il·lustracions precioses de la Marta Montañá , que els ha posat una engruna de màgia i un pessic de fantasia. És adient per a lectors a partir de cinc anys, però els nens més petits també el podran gaudir si un jove o un adult els hi llegeix.

Aquí el tenim. Per fi. Se m'acumulen els articles per escriure, però en arribar a casa m'he trobat un regal preciós: un llibre! Però no un llibre qualsevol. Es tracta d'un conte que estimo tant que no em surten les paraules. La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos. Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous . Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamenta...