El sembrador d'estrelles va fent camí

Ja fa més de dos anys que Mosaics em va publicar El sembrador d’estrelles amb unes il·lustracions precioses de la Laura Borràs, una artista singular amb qui he tingut la sort d’establir una bona amistat i una complicitat creativa enriquidora. La Mertxe París, editora de Mosaics, va apostar pel llibre i va fer una edició molt cuidada i d’una qualitat extraordinària. Fins el 2017 només havia publicat els meus llibres adreçats a infants i joves en editorials que fan col·leccions escolars, però feia temps que tenia ganes de sortir d’aquests circuit perquè aquestes editorials estan molt condicionades per les necessitats de les escoles, per les modes i també, en molts casos, per imperatius de les empreses mare moltes de les quals pertanyen a l’església catòlica i ens obliguen a autocensurar-nos amb alguns temes. Actualment, també, ha aparegut el fenomen dels “influencers” que ha acabat seduint el mon editorial. Tot plegat fa que sovint els autors ens veiem obligats, per la necessitat de tenir un sou a fi de mes, a escriure per encàrrec o a deixar de banda temes que ens interessen o a fer obres amb perfils massa didàctics. Tot i que després la mateixa editorial que vol un tema didàctic després et digui que el teu text ho és massa. Afortunadament, aquestes limitacions han deixat buits al mercat del llibre de manera que han aparegut editorials com Mosaics, que aposten decididament pels valors literaris de les obres al marge de les modes del moment. Uns aconsello que feu una visita a la seva web.

Em plau afegir aquí l’enllaç de la ressenya d’El sembrador d’estrelles que va fer en Jaume Centelles al seu bloc La invitació a la lectura,  on comença dient que és una lectura necessària, i posteriorment la seva intervenció al programa L'ofici d'educar a Catalunya Ràdio. També em van dedicar els seus espais, Susana Peix al programa Memòria de Peix, de Ràdio Vilanova, David Martí al programa Club Dante, de Ràdio 4, i la Ràdio de Mòra d'Ebre. A tots els estic enormement agraït.

Tot i que és un llibre de tapa dura i paper de bon gramatge i que no forma part de cap col·lecció escolar, diversos centres educatius s'han interessat perquè els seus alumnes el llegissin com ara l'Escola Santa Fe, de Medinyà; l'Escola Fray Luis de León, de Santa Coloma de Gramenet; l'Institut Pompeu Fabra, de Badlona; i l'Escola Pompeu Fabra, de Parets del Vallès.

A través del riu, de Roser Caño Valls

La paraula riu ens remet a l’aigua que discorre i per tant a un flux constant a un anar fent gairebé imperceptible, un aigua mansa i dòcil però capaç d’arrodonir les pedres i alhora de perdre la mansuetud i desnuar-se amb fúria arrossegant éssers i coses al seu pas. El riu modela el paisatge, el riu transforma el paisatge. El riu ens fa i el riu ens transforma, perquè vivíem en el temps però som paisatge. Som la memòria dels nostres espais, l’olor de la casa de l’avia, l’habitació dels estius, la cruïlla al final del carrer on jugàvem.

Riu ens remet a pont, que uneix les ribes, que acosta paisatges i persones, de vegades hi transiten mons diferents que es creuen i es barregen i canvien.

He començat d’aquesta manera perquè són reflexions que em suggereix la lectura del llibre A través del riu, de Roser Caño Valls.

Roser Caño Valls és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat autònoma de Barcelona i graduada en el Màster en Humanitats per la UOC. Des del 2011 és funcionària de secundària en l’especialitat de llegua i literatura catalanes, i professora d’ESO i Batxillerat des del 2004. Té el bloc de literatura Antaviana. Algunes de les seves narracions breus han estat traduïdes al francès per Ricard Ripoll. Ha publicat una ponència Dramatúrgia al país de les meravelles? dins el I Simposi sobre teatre infantil i juvenil de la UAB. Va col·laborar en l’homenatge blocaire a Salvador Espriu l’any 2010 a través del bloc Antaviana i ha participat en els homenatges a Brossa organitzats per la Fundació Joan Brossa. És autora d’un llibre de poesia inspirat en la tradició trobadoresca Gentil entre les gentils (2011) i d’un conte per a infants i joves titulat La Ciutat dels Somnis en perill (2015), primer d’un futur recull de relats.

El llibre ens aporta una nova i original veu literària que no pot passar desapercebuda. els relats formen un conjunt unitari de gran bellesa. Imbuïts de trets psicològics, poètic i simbòlics, ens parlen de la vida líquida enfront de la vida consolidada. La vida flueix i al llarg dels anys anem canviant, modificant criteris i horitzons, perquè el jo no és una cosa inamovible, és un fluir constant. El nen o la nena de la fotografia soc jo, però no soc jo, viu en mi, però ja no hi és, tot i que encara puc sentir com em parla des d’un ahir que comença a ser llunyà.

Les nostres vides no son els rius que van a la mar que és el morir. Els protagonistes dels relats van a l’altra banda del riu i, en creuar-lo, es produeix un canvi a les seves vides, canvis de vegades tan intensos, que provoquen una metamorfosi. Com ens diu Alfons Navarret al pròleg: “Al nostre parer, la funció que la literatura actual ha anat atorgant a la transformació, als rols i a les  metamorfosis pren un cos, una força important amb aquests breus relats que ens transporten a un món gairebé màgic, mític però quotidià. Aquestes transformacions ens parlaran d’un altre mon, l’interior des d’on hem tractat de contemplar la realitat alhora distant i encisadora. Temem, pràcticament ho temem tot, i d’aquesta temença hem construït un mon únic. Al darrere de les seves ombres ens amaguem i son elles les que sovint ens traeixen.

Navarret fa referència a dos clàssics universals que de ben segur haurà llegir la Roser, Kafka i Ovidi, però estic convençut que la Roser ha recollit, també en la tradició literària catalana. Ha construït una nova veu, com deia abans, però un veu que pren com a base el mestratge d’una gran autora de les nostres lletres. El recull dibuixa una paràbola que comença amb el relat La tomba de l’eruga on una noia es transforma en eruga i forma la crisàlide, i acaba amb el relat A l’altra banda del riu on la crisàlide es transforma en papallona i vola. em recordava la Mercè Rodoreda quan escriu “vola, vola, Colometa”, a La plaça del Diamant, obra referenciada per Roser Caño Valls en aquest darrer relat. Però també a la Rodoreda de La meva Cristina i altres contes, relats molt suggeridors on els personatges es giren d’esquenes a la realitat que els condiciona i amb una mirada nova, sorgida del subconscient, flueixen cap a la transformació metamòrfica, com per exemple al relat La salamandra.

Tot i la influència rododeriana i en algun punt calderiana pel que fa al realisme fantàstic d’alguns relats, insisteixo que la Roser Caño Valls ens aporta una nova i original veu literària que, com deia al començament, no pot passar desapercebuda.

Els temes del llibre són molt diversos, com ara la mort com a transformació, no com a mort física, sinó com a transformació del jo; l’amiga imaginària, que no deixa de ser una altra veu pròpia desdoblada, la veu de la consciència o no; la figura del pare rígid que talla les ales perquè vol controlar el destí de la filla; o la transformació doble de nena en nena de vidre que es va trencant a trossos fins que es troba renovada.

Una agenda atapeïda d'actes literaris

A la tornada de l'estiu, tenia preparada una bona agenda d'actes literaris. Però davant la situació excepcional que viu el país, amb notícies que ens colpien cada dos per tres, vaig decidir suspendre o ajornar bona part de l'activitat.

Després d'unes setmanes intenses, he decidit tornar a posar-me en marxa. La cultura ha de resistir. Jo crec, com Pau Casals, que abans que escriptor sóc persona i que no puc restar al marge dels esdeveniments que afecten profundament la nostra societat i fins i tot la nostra vida quotidiana.

Però la cultura és essencial en la condició humana. Les diverses expressions de la cultura ens permeten formes de conducta, també diverses, que ens ajuden a interpretar i a transformar la realitat.  En el meu cas, la literatura com a forma de conducta. La cultura, per tant, ha de resistir com a espai de llibertat en aquests temps convulsos que vivim.

D'aquesta manera vaig començar el dia 28 d'octubre amb la presentació d'El sembrador d'estrelles a la Llibreria La Girafa Negra, de Badalona, amb la participació de l'editora de Mosaics Llibres, Mertxe París, i del llibreter Carlos Álvarez.

Uns dies després rebia la notícia trista que la llibreria tancava les portes per sempre. És sempre molt dur que tanqui una llibreria, però és encara més dur que tanqui una llibreria infantil. El llibre ja no té prestigi per a les famílies. Hem d'intentar canviar aquesta realitat. Si no hi ha nenes i nens lectors, no hi haurà adults lectors, almenys de bona literatura.


El dia 7 de novembre vam presentar el llibre de poemes Duermevela, de Carlos Vitale, a la Llibreria Carrer Major, de Santa Coloma de Gramenet. Una llibreria que ha estat reconeguda com a "Librería con sello de calidad" por el Ministerio de Cultura. Un llibre magnífic que us recomano. Us enllaço una ressenya que vaig fer en aquest mateix blog. Feu clic damunt del títol: Duermevela. 

I ara, tota una bateria d'actes:

El dia 20 de novembre a les 18 hores,  participaré en un homenatge a l'escriptora Aurora Bertrana a la Biblioteca Can Peixauet, de Santa Coloma de Gramenet, amb la participació de Marta Vallverdú, doctora en filologia, i de Maria Àngels Mercader, amiga de l'escriptora, i a qui tindré el goig i el plaer d'entrevistar. L'acte està organitzat per la Biblioteca Can Peixauet, el Centre de Normalitació Lingüística L'Heura i Òmnium Barcelonès Nord.

El dia 22 de novembre, a les 19 hores, a la Fundació Sierra i Fabra, presentaré i moderaré la xerrada de l'escriptora Maite Carranza sobre l'estat actual de la literatura, dins del cicle ena17 (Estat de la Nació de l'Art). Serà als locals de la Fundació al carrer Carreras i Candi, 80, de Barcelona. Us enllaço informació sobre l'acte: Xerrada Maite Carranza.




El dia 23 de novembre, a les 18 hores, a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet, presentaré el meu darrer llibre infantil El sembrador d'estrelles, un llibre sobre la superació personal, l'amistat, la imaginació i la força del desig, inspirat en una obra d'art de l'artista lituà Morfai. No serà una presentació com estem acostumats. La il·lustradora Laura Borràs i jo us tenim preparada una petita sorpresa. L'acte està organitzat per la Biblioteca Central, la Llibreria Carrer Major i l'Editorial Mosaics Llibres






El dia 24 de novembre a las 19:30 hores, participaré en una lectura de poemes juntament amb Mario Campaña i Concha García dintre del cicle "Viernes de poesía i cava", que organitza l'Editorial Candaya dirigit pel poeta i traductor Carlos Vitale. L'acte tindrà lloc a la seu de l'editorial al carrer Bòbila, 4, de Barcelona.

I per acabar aquesta marató literària, el dia 28 de novembre a les 20 hores, presentaré el meu darrer llibre de poemes Reconstruccions. Es tracta d'un muntatge poètic, musical i visual a tres veus, la meva i les de les periodistes de Catalunya Música Victòria Palma i Ester Pinart. Es projectaran les fotografies de Míriam G Troncho i les il·lustracions de Laura Borràs.

L'acte tindrà lloc a l'Espai Betúlia, de Badalona (c. Enric Borràs, 43- 47) i està organitzat per l'associació de poesia Pont del Petroli.

Presentem El sembrador d'estrelles

Avui us vull parlar d'un llibre que acaba de sortir de la impremta. Calent, calent, com un plat de macarrons acabats de fer. El llibre es titula EL SEMBRADOR D'ESTRELLES, l'he escrit jo i l'ha dibuixat la Laura Borràs.  Ha estat publicat per l'editorial Mosaics.

Un mosaic és una decoració feta de petites peces de diferents colors i materials, és un art molt antic, a casa nostra es conserven alguns mosaics que van fer els romans. Però l'editorial utilitza aquest nom com una metàfora, se sembla a una comparació. El nom Mosaics serveix per identificar la nostra societat actual, formada per persones molt diferents, de països, cultures i religions diversos, tots units en un mateix territori que estimem, com les petites peces de terracota, de vidre o de metall que formen un dibuix. Si falta alguna peça el dibuix no està complet. Els éssers humans ens necessitem els uns als altres amb els nostres defectes, amb les nostres virtuts i amb les nostres diferències. Per això ens agrada el nom: Mosaics.

La Laura fa molts anys que es dedica a la pintura i al dibuix. És tota una artista que, a més de fer llibres, també fa tasses, samarretes i toca la guitarra. I fa classes de traducció a la universitat. Ja veieu, com a bona artista que és té el cul inquiet, així que va de la guitarra a les lletres i de les lletres a les aquarel·les. I ho fa tan bé, que fins i tot li van donar un premi molt important a la Fira Internacional del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, la més important del món. I us explicaré un secret: estima tant els animals, que només menja vegetals.

I què us diré de mi. Jo sóc un malalt de lletra, m'agrada escriure de tot una mica: poesia, teatre, contes, novel·les. M'encanta imaginar, pensar històries. Cada setmana surto tres dies a caminar durant més de dues hores. Quina meravella! Són les millors hores per pensar els guions de les meves aventures literàries. He publicat uns quants llibres, aquest és el que fa 25. També m'agrada molt llegir. Llegint, m'ho passo pipa. I també anar al cine i al teatre. Us diré un altre secret: Jo volia ser director de teatre, però no sempre els nostres desitjos es fan realitat.

Això lliga amb el que us volia dir ara. Us vull explicar una mica de què va el llibre, però sense desvetllar-vos els secrets, perquè a l'editorial, a la Laura i a mi ens agradarà molt que el llegiu, i també que el compreu perquè així l'editorial podrà seguir publicant altres llibres, la Laura podrà seguir dibuixant i jo podré seguir escrivint.

Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d'alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Doncs, a en Tià li passa això. En Tià és un nen que deixa de parlar arran de la mort del seu pare, emmalalteix i sembla que el pou de tristesa en el què ha caigut no tingui fi. Fins que un dia una merla li deixa una llavor a la mà perquè la planti: quan la llavor floreixi, el desig que demani es farà realitat.  L'amor, l'amistat i l'acte d'escriure és el que ajuda en Tià a madurar, superar el dol i continuar endavant. Amb EL SEMBRADOR D'ESTRELLES hem volgut fer un cant a la vida, a l'esperança i a la superació individual i col·lectiva.

Els llibres també moren

Fa uns mesos vaig assistir a la presentació de diversos llibres de l'escriptora Maite Carranza, gran amiga meva i amb qui comparteixo alguns projectes encoratjadors conjuntament amb altres autores i autors. En aquell acte, referint-se als llibres descatalogats, la Maite va dir amb una veu molt trista "Els llibres també moren". Ho va dir amb un gest de dolor i estranyesa i alhora carregat realitat, d'una crua realitat que costa molt d'acceptar. Aquell moment em va quedar gravat a la memòria i el recordo molt sovint. Avui l'he tingut més present que mai. Mentre escric aquest article puc veure i sentir la Maite: "Els llibres també moren".

Estic trist, molt trist, perquè el llibre que més estimo, el que més alegries m'ha donat i que encara és el meu llibre més llegit, ha estat descatalogat per l'editorial Barcanova.

Abans d'escriure El secret del planeta Moix, havia escrit altres dos contes que cap editorial no va voler publicar-me. Anys després. La Lea i el cargol i Iris, la cortina màgica, van ser publicats. El primer a Baula i el segon a la revista Barça Kids. Però al principi ningú no els volia. Quan vaig acabar El secret del planeta Moix, vaig pensar que si tampoc no me'l volien ja no escriuria més per a infants perquè potser no era bon escriptor. Aquesta vegada vaig tenir sort. El llibre em va obrir les portes de la literatura infantil i juvenil. Per fi era un escriptor professional. Per primera vegada cobrava per un contracte d'edició, feia presentacions promogudes per l'editorial i viatjava per tot Catalunya, per les Illes Balears i fins i tot per Andorra tot fent xerrades a les escoles. Vaig viure dos anys en un núvol. A poc a poc, vaig anar publicant altres llibres, em vaig anar consolidant com a escriptor i vaig començar a viure en primera persona alguns dels problemes que patim com a treballadors de la cultura. 

Un dels problemes que patim és que la societat no accepta que som treballadors i que ens hem de guanyar un sou com qualsevol altre professional. La societat no veu amb bons ulls pagar uns diners per la cultura, encara que siguin pocs, com els 9 euros que valia el meu llibre.

Avui un amic em preguntava, si és el teu llibre més llegit i el llibre pel qual encara fas més xerrades, per què l'han descatalogat? La resposta era molt fàcil: que sigui un llibre molt llegit no vol dir que sigui un llibre molt venut. Quasi totes les escoles on he anat a fer fòrums el tenien socialitzat. L'escola havia adquirit 20 o 25 llibres que anaven passant de curs en curs. Hi ha coses pitjors. Alguna biblioteca va adquirir fa anys 30 exemplars i els ofereix a totes les escoles de la ciutat. Tinc milers de lectors, però no tinc vendes i això no interessa a l'editorial. També hi ha escoles que demanen un exemplar en préstec a la biblioteca pública i el llegeixen a classe en veu alta passant un sol exemplar de nen en nen o bé el llegeix la mestra.

Però el problema no és només de la societat, en aquest cas de la comunitat escolar (institucions, mestres i famílies) sinó també de l'època de liberalisme econòmic agressiu que estem vivint.

Quan vaig signar el contracte amb Barcanova, em van explicar que tenien l'objectiu de crear clàssics catalans i que la forma de fer-ho era editar pocs llibres cada any i mantenir-los vius, que vol dir incloure'ls en plans lectors, promoure traduccions i fer-ne difusió. I així va ser els primers anys tot i que no vaig aconseguir que l'editorial el traduís al castellà. Però a poc a poc, els amos de Barcanova, que ja no estaven a Barcelona, sinó a Madrid, i més tard, a París, van perdre l'interès per crear clàssics catalans. L'interès era purament econòmic. Al principi, tots els ingressos per vendes en una delegació, permetien fer plans de promoció de la lectura dins el seu àmbit territorial. Després, només es comptaven els ingressos per la venda de cada títol en concret. De manera que sovint les vendes no justificaven les despeses de promoció. Feia temps que l'editorial havia perdut l'interès pel meu llibre, tot i que el 2015 em van renovar el contracte i vaig pensar que les coses canviarien. Però no va ser així. 

Això està passant en totes les editorials grans. Importen més els resultats econòmics que els literaris.

No son bons temps per a la lírica.

Un desig a punt de florir: El sembrador d'estrelles

Heu tingut mai un desig molt fort, molt fort? Un desig d'alguna cosa que sembla impossible? Un desig que no us deixa pensar en res més? Això és el que li passa a en Tià, el protagonista del llibre El sembrador d'estrelles, que presentarem al setembre a la Setmana del Llibre en Català.

Escriure aquesta novel·la infantil ha estat per a mi un repte personal important, ja que vaig apostar per un tema, la mort del pare, que sabia que no agradaria a les editorials que publiquen col·leccions escolars, que són la majoria de les editorials de literatura infantil i juvenil. No obstant això, els mesos que li vaig dedicar han estat dels més gratificants que he experimentat com a escriptor.

No sabia, però, que el petit sembrador d'estrelles em faria viure moments màgics tot treballant en equip al costat de dues dones apassionades per la seva feina, la Mertxe París i la Glòria Queirós, editores de Mosaics Llibres i d'una il·lustradora com la Laura Borràs Dalmau, que m'ha encisat amb la seva obra i amb el seu temperament artístic. Podeu veure a la capçalera de l'article un dels seus dibuixos, però si feu clic damunt el seu nom, podreu veure uns quants més. I també podeu fer clic damunt del nom de l'editorial i veureu quins llibres més bonics que publiquen.

Marcel Riera

Marcel Riera (Badalona, 1956). És llicenciat en Filologia i s’ha dedicat a l’administració pública, a l’ensenyament, al bàsquet i a la política.

Ha publicat els llibres de poesia BDN, la ciutat possible. Tècum Editors, 1999; Lluny. Viena edicions, 2006; L’edat del coure. Viena edicions, 2008; Llum d’Irlanda. Els llibres de l’Óssa menor. Proa, 2012; Occident. El Gall editors, 2016, Altres veus. El Gall editors, 2017; i ha tingut cura de les antologies  Vols venir tu, rabadà? El cançoner tradicional de Nadal. Viena edicions, 2015; Dóna’m la mà. Cinquanta poemes d’amor. (Tria i traducció). Viena edicions, 2016; Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. (Tria i traducció). Viena edicions, 2017.

 Ha traduït de l’anglès Rumer Godden. El riu. Viena edicions, 2007;  Joseph Brodsky. La marca de l’aigua. Viena edicions, 2011; Thomas Wolfe. El nen perdut. Viena edicions, 2014; Philip Larkin. Finestrals. Labreu, 2009; i Versions de Bai Juyi. Labreu, 2013.

Els seus poemes i traduccions han aparegut en diverses revistes  com ara Poetari, Veus baixes, Quaderns de Versàlia i British Council.

La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen Premi Vila de Martorell, 2007; Premi Carles Riba, 2011; Premi Extraordinari 1714 dels Jocs Florals de Barcelona 2014; Premi Joan Alcover, Ciutat de Mallorca, 2015; i Premi Pollença de Poesia, 2016.

Actualment co-dirigeix la col·lecció de clàssics moderns “El cercle de Viena”.

CAMPS MINATS

El vent remou les branques dels mangles i la gent
que passa pels caminis parla sempre en veu baixa.
Són allà, en repòs, el metall immutable
a flor de pell dels camps, amagat ran dels marges
com els talps, a l'aguait del peu desconegut
que saltarà pels aires empaitant la pilota,
de la punta del càvec que guspirejarà
abans de caure a trossos en un clot ennegrit.

I als hangars, sota lones, minúscules en caixes
d'acer, desactivades tot just i ja glatint
pels cossos destrossats que ho ignoren, a punt
de viatjar a la panxa de buldòzers volants.
Immunes al temps, vetllen per la propera guerra,
o bé s'esperen sempre, els pius fràgils ocults
sota el fullam als boscos d'eucaliptus enormes.
Bull la vida, els soldats se'n van i elles es queden.


HOTEL REX, CONSTANÇA

Les platges són desertes i l'edifici blanc
que abans es deia Hotel International sura
en la nit dels afores, com l'illa d'altres temps
que va desaparèixer enduta pel corrent
i ara torna, de cop, entremig de la boira.

Les piscines són buides i als jardins i les pèrgoles
no hi ha ningú. A dins, un músic de cabells
blancs, toca, al saxòfon, cançons populars russes
i tangos com si fossin blues. Els estiuejants
no han arribat o bé la boira els ha engolit.


LA FONDAMENTA DEGLI INCURABILI

                                                         És més fàcil començar que acabar.
                                                                                 PAUL MORAND, Venècies

Als mariners els roda el cap quan desembarquen
sobre la lluentor molla d'antigues lloses.
Ben encaixada, no sembla que ara es bellugui
sinó que els corrents gronxin els mil embarcadors
i que les llengües d'aigua tèrbola llepin troncs
i murs on s'aferraven les cordes de les naus.

Des d'aquest terraplè que un dia degué ser
més tou que no pas ara, salpaven els malalts
per morir a Pveglia, avui els incurables
d'un patiment llunyà, esqueixos de gemecs
esmorteïts per l'aigua. Com si fos un malson,
passen xipollejant les góndoles negres.


RIU BESÒS

Me'l miro des del pont i dic a qui m'escolta:
aquest és el meu riu, curt i gens cabalós,
com un trau que han sargit per evitar l'estrip
de l'aigua desbocada. Però el vell Besòs
ja formava maresmes on caçava senglars
la nissaga extingida, els cavalls patollant
entre els verns i el fonoll, segons les reials cròniques,
i l'antic rec Comtal el sagnava pel flanc
dret, cap a Barcelona. Només un rajolí
separa les ciutats que abans eren poblets
de pescadors i, encara més lluny, assentaments
romans sobre les runes d'ignots poblats ibèrics.

És un riu tan modest que als mapes no se'l veu:
encaixonat per murs de ciment, depurat
i liquat novament, ja no és la correntia
de la meva infantesa que, quan es desbordava,
terrós i emmetzinat, s'enduia les barraques
d'uralita amb la gent i els cotxes fins al mar.
No s'assembla a l'Isonzo i gens al Fluvià,
tampoc és afluent de ningú i desemboca
-sense pena ni glòria, ni estuari ni delta-
al mateix mar que ells dos, i li agrada passar
tan desapercebut com jo ara, que parlo
amb aquell que vaig ser al punt que es va endur l'aigua.