MARES, PARES, AVIS, TIETS, GERMANS, COMENÇA EL CURS!!!

L'escriptora Tina Vallès, foto de Laura Basagaña

Fa mesos que vaig deixar aparcat el blog i això s'ha notat en el nombre de visites. Jo també necessitava unes vacances o més aviat aparcar per unes setmanes el lligam dels meus escrits a la dinàmica del curs lectiu. Podia haver dedicat alguns articles a fer ressenyes (les faré, no us amoïneu), però també volia concentrar la meva atenció en acabar dos projectes que tenia molt avançats i que espero que el proper any prenguin forma de llibre a l'abast del públic. Els escriptors de tant en tant ens hem de tancar amb pany i forrellat, traçar un mur de silenci al nostre entorn, desconnectar telèfons, xarxes, família i amics, i escriure fins a l'esgotament. Plaer i dolor es conjuguen en la tasca creadora. Potser per això, quan acabem un llibre, diem que hem parit.

I ara fa unes setmanes que ha començat el curs. vuitanta-sis dies després, com escriu la Tina Vallès. La santa rutina ha dut la calma a les llars del país, i els autors de literatura infantil i juvenil comencem a omplir agendes per visitar escoles, clubs de lectura, presentar actes, lliuraments de premis, tallers i tot un llarg etcètera d'activitats literàries que aniran in crescendo fins a la primavera, que serà la nostra particular bogeria sense un sol instant de llibertat.

Però ara em ve de gust parlar de l'inici del curs a partir d'un article que m'ha fet riure molt: L'arma de la rutina, de Tina Vallès. L'autora subratlla com un clam "Vuitanta-sis dies després, vuitanta-sis, els nens tornen a l'escola." Un clam repetit amb insistència al facebook i al twitter, sobretot per mares i per avis. No he vist cap missatge de cap pare, tot i que segur que n'hi havia.

El desig de la rutina que ens ordena la vida i ens sembla que la fa més fàcil no és aliè al sentiment de culpa: "El 14-S a quarts de deu ja ens sentirem malament per haver desitjat que els nens marxessin". Però no volem que marxin, no és veritat. Quan la meva filla era petita desitjava estar tot el temps possible amb ella. Recordo amb nostàlgia tot els jocs compartits, les vegades que la deixava guanyar a l'oca o al parxís perquè no s'entristís. Tots els contes que li vaig llegir i que després vam llegir junts mentre comentavem les il·lustracions. Les nits sense dormir tot caminant en la foscor cap a la seva cambra per un passadís après de memòria, les corregudes a l'hospital, l'angoixa per unes dècimes de febre, el primer dia que vam anar al teatre i es va tombar d'esquena perquè li feia por l'escenari. El dia que jo llegia poemes en veu alta i en un moment que vaig callar ella em va demanar que seguís. Només tenia tres anys i no els entenia, però m'agrada sentir-te com els dius, papa, la màgia de la veu humana. Tanta vida viscuda al costat d'un ésser menut que anava creixent a pams és el millor regal que m'ha donat l'existència en aquest món. I tot i així em reconec en l'article de la Tina Vallès.

"Els pares. Quan ens prenen la nostra arma més preuada, la rutina, ja hem begut oli. Viutanta-sis dies de campi-qui-pugui, per molts avis, casals, piscines i platges que tinguis a l'abast, són vuitanta-sis dies d'estar desarmats davant del perill, el perill de no saber què fer per distreure uns nens que fins fa quatre dies tenien l'escola de nou a cinc, extraescolars fins a quarts de set, fer deures fins a l'hora de la dutxa, sopar, conte i a dormir".

En realitat estem parlant de que la societat ha canviat molt en els darrers trenta anys. Hem trencat el vell i autoritari organigrama familiar amb unes normes molt esctrictes de divisió del treball i del paper de cada membre. La família s'ha democratitzat, ha pres formes diverses, els seus membres són alhora membres actius de la societat. Reclamem amb justícia el nostre paper. Però mentre que la societat canvia, el capital no ho fa. El capital mostra en aquests temps la seva cara més salvatge fins el punt que la nostra Europa preuada obliga als estats membres a pagar els deutes financers abans que atendre les necessitats socials dels seus pobles. El capital, el veritable poder, amb la seva voracitat impedeix la conciliació entre la vida familiar i la vida laboral. No volem convertir les escoles en aparcaments de nens, volem conciliar els diversos aspectes de les nostres vides, el treball, l'oci, el voluntariat, la família, els amics. Tot allò que ens fa feliços, que ens dóna sentit. Però el treball s'ho menja tot i quan arriben les vacances escolars, els nens ens fan nosa. I ens fa mal la panxa i se'ns fan nusos a la gola pel sentiment de culpa.

I ens els estimem tant que hem "de trobar maneres de matar el temps sense que ens mati a nosaltres, perquè els pares d'ara sembla que tenim por que els fills s'avorreixin, i de vegades semblem programadors culturals". I ho fem perquè els estimem, perquè volem que creixin amb coneixements, amb criteri propi, que siguin cultes, que siguin feliços, que tinguin amics. Tenen sort perquè "nosaltres de petits... ens avorríem, i ens avorríem sols. Ens avorríem sols i als nostres pares no semblava que els afectès gaire, que tenien altres coses a fer".

M'he posat transcendetal, però us asseguro que l'article de la Tina és irònic i divertit. Us el recomano. si cliqueu a damunt del títol al tercer paràgraf, el podreu llegir.

***

Tina Vallès (Barcelona, 1976). Filòloga, de formació. Escriptora, traductora i correctora, de professió. Lectora, de devoció. Autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013) -Premi Mercè Rodoreda 2012-, i de Maic (2011), que de moment és la seva única novel.la.

Al 2016 publicarà un conte per a primers lectors i un àlbum il·lustrat.