Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

El globo rojo en la lluvia

De pequeño siempre estaba jugando en la calle porque mi ciudad aún no era ciudad. Mi casa estaba al pie de una montaña. Delante, había una extensión de huertos que, a derecha e izquierda, se extendían más allá de donde podían alcanzar mis ojos de niño. Y enfrente, el río de agua clara, dócil y de agradable frescor, aunque a veces había bajado furiosa y desbordada. Jugar entre el polvo de la calle o sobre la hojarasca de la arboleda eran los grandes placeres de mi infancia. Cuando llovía, leía cuentos y largos poemas de aventuras, de guerras interminables y de amores imposibles al calor del brasero. Y soñaba despierto. Nunca salí a jugar bajo la lluvia como Matilda y Clementina en el libro El globo rojo en la lluvia , de Liniers . Ellas esperaban el dia de fiesta para hacer muchas cosas como coger flores, por ejemplo. ¡Ah! y el sábado el desayuno es más bueno que los otros días porque sabe a fiesta. Habían pensado en salir a jugar, pero llovía. Las niñas no se desanimaron por el

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m'agradaven les noies

Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por. Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli. Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m’agradaven les noies. La neu havia cobe

Els llops ja no viuen als boscos, de Teresa Saborit

"He mort el llop!" crida el Manelic en un dels moments culminants de Terra Baixa. En Sebastià, l'amo, el llop, simbolitza el mal que acaba de ser extirpat. El llop ja no viu al bosc, és una persona que té poder i l'exerceix amb violència i sense escrúpols. El llop de la caputxeta vermella, de les set cabretes, del tres porquets, representa el mal, però no qualsevol mal, sinó aquell que ataca els més febles. Teresa Saborit , flamant guanyadora de l'XIè premi 7lletres 2016 convocat pel Centre Municipal de Cultura de Cervera i el Consell Comarcal de La Segarra, ha escrit set relats tot fent servir com a metàfora, la comparança dels set pecats capitals amb el mal que habita al cor dels éssers humans. Malauradament el mal viu amb nosaltres. Els llops ja no viuen als boscos . Participo en un booktour durant el qual algunes persones comentarem diversos relats del llibre. Comentaré el conte titulat Enveja . El relat comença amb una cita de La Sireneta , d&#

Tafiti y el viaje al fin del mundo

Acabo de leer un libro que me ha parecido muy interesante para lectores a partir de 6 años. Tafiti y el viaje al fin del mundo , escrito por Julia Boehme y dibujado por Julia Ginsbach . Dos julias geniales, como veréis.  Tradicionalmente, en los cuentos, y también en la literatura para adultos, los viajes literarios son viajes de iniciación, nos ayudan entrar en mundos misteriosos que nos atraen y a los que llegamos a través de caminos llenos de peligros. El viaje literario es, por tanto, una escuela de vida. Tafiti es un suricato muy curioso. No es un aventurero, simplemente quiere saber. Su mundo, el mundo de los suyos es muy pequeño, pero él quiere saber que hay más allá. Siempre le han explicado que después de la colina está el fin del mundo. Tafití se pregunta cómo será el fin del mundo. Y quiere ir, como fue un ancestro suyo. Naturalmente, su familia se niega a dejarlo partir. Pero él se irá a escondidas,  una noche, mientras todos duermen. El camino está lleno de

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet i jo

Acte de nomenament com a Escriptor de capçalera. De dreta a esquerra Gemma Creus, directora de l'Escola Sant Just; Chema Corral, amic i llicenciat en Història; Núria Palon, Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet; jo o Lluís Soler, director de la Biblioteca Central La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet és un agent cultural de primer ordre amb una programació literària continuada, de qualitat i molt diversa, oberta a totes les edats i sensibilitats. Però aquesta dedicació a la promoció cultural en general i al foment de la lectura en particular és producte d’una evolució en el propi concepte de biblioteca. La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet és hereva de la vella biblioteca Ferran Valls i Taverner, que alguns encara recorden com la biblioteca del poble antic. La vella biblioteca i l’espai que ocupava han desaparegut però encara romanen en la memòria petita dels joves d’un altre temps que passàvem a diari hores de lectura i estudi i, també, en la m

Les castanyes de la castanyera

Avui m'he llevat amb ganes de no sortir del llit. El dia està rúfol i ha baixat la temperatura. He tornat a tancar els ulls i m'he recordat de la castanyera del parc al costat de la biblioteca. Quin plaer tindria ara d'escalfar-me les mans amb el cucurutxo de paper de diari ple de castanyes calentes.  De castanyes calentes, les de la Caterina. Us agraden els contes esbojarrats? Doncs el de la castanyera Caterina n'és un, perquè ella reparteix castanyes a dojo, però no només les dels cucurutxos, o les dels pastissos de castanya, moniato i aglà que fa durant la tardor, o dels marrons glacés que fa a la primavera, per Sant Ponç. No, no pas només d'aquestes. Les castanyes que reparteix són clatellots a tothom que la posa nerviosa, i no costa gaire posar-la nerviosa perquè tot l'excita. Ah! Però fa les millors castanyes del món, per això tothom va calent a Sant Panellet de la Plana, tothom llueix la mà de la Caterina dibuixada a la cara o a l'esquena.

La meva feina i dos minuts de tertúlia amb nens

Les fades són calbes

Acabo de llegir un llibre preciós que us recomano intensament. Si teniu de 8 anys en endavant, no us ho penseu, heu de llegir Les fades són calbes , escrit per Cinta Arasa i magníficament il·lustrat per Xan López Domínguez . És un llibre que parla de fades i de mares. Quantes vegades no hem pensat que les nostres mares són una mica fades o una mica bruixes? Les mares són capaces de fer fàcil allò que sembla difícil o senzillament impossible. La Valèria, la protagonista de la història, no para de dir mentides a unes companyes de l'escola que riuen de la seva mare perquè ha perdut el cabell a causa del tractament per a a una malaltia. Però, dir mentides no està bé. Potser no diu mentides, sinó que inventa coses com ara que la mare té poders màgics. Inventar històries per defensar la mare no és dir mentides, oi? La Valèria ha d'inventar-se històries en les que també pugui creure una mica perquè "s'havia posat molt trista quan l'havia vista (a la mare) amb

MOSAICS: PETITA EDITORIAL, GRANS LLIBRES

ELS MENJAMITJONS Us heu adonat que de tant en tant us trobeu amb mitjons desaparellats? Passa a totes les cases del món i això és perquè hi ha unes criatures misterioses anomenades menjamitjons. L'escriptor Pavel Srut ens diu que a casa vostra també hi viu una família de menjamitjons. No els heu vist perquè no es deixen veure pels humans. I si mai hi arribeu quan estan feinejant, es transformen, com els camaleons, i es confonen amb els objectes del seu voltant. Els menjamitjons són criatures misterioses, com hem dit, no són ni animals, ni humans, però estan tan en contacte amb nosaltres que tenen vicis semblants, dèries semblants, sentiments semblants, delictes semblants, virtuts semblants. L'autor txec Pavel Srut ha construït una història trepidant, emocionant i emotiva amb una bona dosi de misteri proper a la novel·la negra de manera que no podem deixar de fer hipòtesis sobre el desenvolupament dels personatges i la lectura es converteix, també, en un joc div

Nius de pardal a l'Escola La Candela, de Valls

El dia 10 de maig del 2016 se'm presentava feliç. Tenia dues xerrades amb alumnes de cicle inicial de primària a l' Escola La Candela , de Valls. He anat a Valls en diverses ocassions i sempre he tornat content i amb bons records que se'm presenten a la memòria de tant en tant. Tinc allà, també, una amiga escriptora, la Margarida Aritzeta , i el seu home, el Jordi Castells , amant dels bons vins i aficionat a la bona taula, tot i que no vaig poder saludar-los. Però els elements estaven disposats a espatllar-me el dia. Diversos accidents, poc importants per sort, van col·lapsar les sortides de Barcelona. Al principi em vaig posar molt nerviós, però vaig pensar que no calia neguitejar-me. El meu neguit no solucionaria el problema de trànsit i em podria provocar un problema de salut. Així que, al mal temps bona cara. Vaig sintonitzar Catalunya Música i vaig convocar la deesa Paciència. I en arribar, em vaig trobar que tot l'entorn de l'escola era zona blava

El somriure de la Natàlia a la Trinitat Nova

Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu. Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de

Jardi de sorra, de Jordi Torres

Jordi Torres al centre Acostumo a parlar de llibres publicats, però de vegades hi ha poetes que són gairebé invisibles. De fet, ser poeta suposa fer oposicions a la invisibilitat, però si a més a més no publiques, la tranparència és encara més obvia. És el cas de Jordi Torres . No és que Jordi Torres sigui del tot inèdit, ja que ha publicat diverses plaquettes amb l'Associació de Poetes Terrassencs de la qual és membre des de la seva fundació el 1989 i president des del 2013. La més antiga, del 1995 es titula simplement Recull de poemes , on destaquen els poemes dedicats als grans del jazz com ara Chet Baker, Billie Holiday, Ella Fitzerald o Dinah Washington. La segona plaquette, del 2012, es titula Sit Back, Relax and enjoy the fligth (poemes des de l'avió) . És un recull on ens parla del pas del temps, de les pèrdues "No hi cap res més / al sac / del teu passat. / Ja no hi pots/ afegir més engrunes" o "Dies que passen / amb solituds/ eternes. No es

La Lea i el cargol es gronxen al jardí de la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

Quan el mes de febrer de 2016 la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet em va oferir presentar La Lea i el cargol dins l'espai L'Hora del Conte , no m'ho vaig pensar dues vegades. Potser si m'ho haguessin dit fa un any els hauria dit que no, perquè la gent no acostuma a anar a les presentacions de llibres infantils. Les raons són molt diverses i potser algun dia en parlaré. Però seguim el fil. Els vaig dir que sí perquè ja portava uns mesos col·laborant en dos projectes de la biblioteca adreçats al públic infantil, dels quals també us parlaré més endavant, i tots dos estan funcionant molt bé. Així, que em vaig animar i no em vaig equivocar. Les bibliotecàries saben el que fan, saben amb quina gent treballen, quins són els millors lectors, quin és el millor públic per a un llibre de lletra lligada com el nostre. Van venir 170 persones i vam gaudir d'allò més. ¿Qui no s'enamora del rostres meravellats dels nens, de les seves mirades viatjant pe

La Lea i el cargol al canal 150

Al Canal 150 de Santa Coloma de Gramenet em van fer una entrevista llarga sobre diversos temes. Reprodueixo aquí la primera part, que dura poc més de 3 minuts en vídeo, i en la que parlo del meu darrer llibre, un conte per a primers lectors titulat La Lea i el Cargol . Si cliqueu damunt del títol podreu veure el vídeo de l'entrevista i també llegir el text on hi ha més informació. Es tracta d'un conte de lletra lligada amb unes il·lustracions precioses de la Marta Montañá , que els ha posat una engruna de màgia i un pessic de fantasia. És adient per a lectors a partir de cinc anys, però els nens més petits també el podran gaudir si un jove o un adult els hi llegeix.

Unidad de lugar, de Carlos Vitale

A caballo entre la tradición latino-americana y la europea, en opinión de uno de sus principales comentaristas, Gerardo Vacana, la estilizada voz poética de Carlos Vitale alcanza la línea de la pura esencialidad. Esencialidad que produce sensación de vértigo, de caída en círculos concéntricos, en los que un yo, desasido, se interroga acerca de lo que no sabe, de lo que no posee, de lo que no es y de donde no está; todo, desde la perspectiva de esas sucesivas máscaras, que habitan el poeta, y van manifestándose inopinadamente a medida que el lector se adentra en sus páginas. Intensidad conceptual, luminosa revelación de lo que pasa desapercibido, asombrosa capacidad de concentración en universos cerrados de apenas una docena de palabras. Fragmento del prólogo de Luisa Cotoner a Unidad de lugar Con qué código elegirás tu sol la buena semilla el día más sano * Quien dirá lo que callen mis palabras lo que no diga mi voz lo no nombrado * Nada ha cambiado Sólo el