diumenge, 28 de febrer de 2016

Secrets i somriures a la meva ciutat. Petits grans lectors, o no tan petits


Enguany he visitat dues vegades l'Escola Fray Luis de León, de Santa Coloma de Gramenet. La primera va ser al gener, de la mà del programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. Els alumnes de 5è de primària havien llegit El secret del planeta Moix.


La segona vegada vaig anar per iniciativa de la mateixa escola. Els alumnes de 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia.

Entre secrets i somriures vaig passar dues jornades memorables. Sempre és molt estimulant visitar escoles, però ho és més quan entre els lectors et trobes nens i nenes que veus habitualment als clubs de lectura infantil, que et porten altres llibres teus a més dels que han llegit, que senten orgull de ser colomencs. I és estimulant quan veus com alguns mestres assisteixen voluntàriament a les sessions. Mestres, com el Manel Bueno, que han sabut transmetre als seus alumnes el plaer de llegir, d'aprendre paraules noves, de viure aventures que els fan somiar, que els ajuden a entendre les seves emociones, a confirmar el valor de l'amistat.

I parlem de les meves aficions, del que llegia quan era jove, de com era la nostra ciutat quan jo era un nen com ells. I parlem dels personatges, dels noms dels personatges, de les meves emocions alhora d'escriure, de la relació entre la meva vida i el contingut de les històries. I tot i que els dic que als llibres mai parlo de mi, de la meva vida, sempre acaben sortint anècdotes.

Quan parlem d'El secret del planeta Moix els explico que la meva filla es diu Ariadna, com la protagonista del llibre, i que la història la vaig idear en una època que estava de baixa per una lesió a la còrnia. Com que no podia llegir ni escriure, li explicava idees i projectes a una gravadora. Cada dia, quan l'Ariadna arribava de la llar d'infants, se m'acostava i em tocava l'ull malalt per preguntar-mes si ja estava bé. Això em feia patir tant, que cada dia, quan s'acostava l'hora que havia d'arribar, ja començava a patir. Tenia tan present la meva filla, que li vaig explicar a la gravadora la hitòria de la princesa Ariadna, una història grega que té més de 2000 anys. Aquella narració em va servir d'inspiració per escriure la novel·la.

Quan parlem d'El somriure de la Natàlia, els explico que també té relació amb la meva filla. Casa nostra, afectada per una planificació urbanística, havia d'anar a terra. Ella va veure com l'enderrocaven i ho va passar molt malament. Per això vaig escriure la novel·la i li vaig posar un amic perquè amb els amics en ho passem bé, però també els amics ens ajuden a passar moments difícils.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Quin niu més bonic! Quin regal més preciós! a Montcada i Reixac


De vegades hi ha coses que m'emocionen. Fa vint anys que visito escoles i biblioteques, vint anys que em trobo amb nens de totes les edats. I sempre em porto a casa records entranyables. De vegades, com avui, he de reprimir una coissor als ulls i una llàgrima que no vull que surti perquè els nens no pensin que estic trist. Tot i que són molt llestos i estic segur que sabrien que plorava d'alegria. Però he deixat la llàgrima arrecerada al cor. Digueu-me sino què diríeu si us passés això.

Havia arribat a la Biblioteca Elisenda de Montcada on m'esperaven els alumnes de 2nA de l'Escola Fontfreda que havien llegit Quin niu més bonic! Uns canvis de personal, que han dificultat la coordinació, i la programació d'un altre acte a la mateixa hora m'havien deixat sense el recurs principal, el projector. Tota la meva activitat girava al voltant del projector. El cos em demanava sortir corrents, però els nens començaven a seure i les mestres a esperar. Em vaig acostar a la que tenia més a prop i li ho vaig explicar. Se la veia una dona amb molta experiència, amb molta energia, alegre, motivadora. I va i em mira amb el rostre il·luminat i em diu: t'hem portat un regal.

I les delegades del curs se m'acosten i em porten el personatge del llibre dibuixat per tota la classe i signat per tots els companys.

I aleshores, m'he posat el nas de pallasso i he fet d'animador i de conta contes. I els he explicat el conte La Lea i el cargol. Cap a munt, cap avall, cap amunt cap avall. I els nens veien amb mi els núvols del cel convertits en dracs i en cors i les plantes del jardí i l'estany amb peixos de colors i una granota. I es feien tan petits o tan grans com un cargol. I després els he explicat La vaqueta Queta, i els nens mugien quan la vaca es perd al bosc i movien les branques dels arbres i feien la fressa del vent i cridaven el guardabosc.

I, naturalment, hem parlat molt de la Núria i el Becpetit, els protagonistes de Quin niu més bonic! i de que tots dos estaven tristos perquè havien d'enderrocar casa seva, però que tots dos, després de patir molt, tornen a estar junts en una casa nova, que també estimaran com van estimar la primera.

I al final tots hem quedat tant contents que ens hem oblidat del projector. Qui sap? Potser amb el projector no hauria sortit tan bé. de vegades la vida et dóna sorpreses tan boniques com aquesta.

dissabte, 20 de febrer de 2016

Ala de corb i Ona de foc, d'Enric Larreula

Als lectors joves a qui agradin les novel·les d'aventures i les històries de pirates trobaran una bona elecció en la sèrie Ala de Corb, d'Enric Larreula, que ja compta amb dotze títols. Es tracta d'una sèrie, publicada per Edicions Baula, que barreja aventures, humor i solidaritat amb altres pobles i cultures.

Tot começa el 1660 quan el jove Jacques Lagarden decideix seguir la tradició familiar i fer-se pirata tot adoptant el nom de guerra "Ala de corb". És valent, audaç, educat i culte i aviat es farà famós a tot el Carib.

Al número 10 de la col·lecció Ala de corb i Ona de foc, ens trobem amb la filla de Lagarden, Ona de Foc, a punt de complir 18 anys. És valenta i agosarada com el pare i, per primer cop, capitanejarà una nau des del Carib fins a Barcelona. Al Carib s'instal·la a l'ílla Llibertat, on es viu de forma cooperativa.  Es viu sota el lema "Dóna a la societat el que puguis, rep de la societat el que necessitis". Tothom ajuda tothom. No hi ha esclaus ni servents, les decissions es prenen democràticament i impera el respecte entre les persones. Durant un viatge comercial, una família catalana s'assabenta de la guerra de successió a Europa. El senyor Jaume vol tornar a Barcelona per ajudar a construir el seu país i Ona de foc serà l'encarregada de comandar la nau. Som al 1705, Catalunya viu sota el regnat de Carles III respectuós amb la llengua, les lleis i les insitucions catalanes. Res no fa pensar que 9 anys després Catalunya serà sotmesa pels borbons, prohibida la seva llengua i anul·lades les seves lleis i institucions.

Ona de foc torna a Llibertat, però allà rebrà la mala notícia que el seu pare ha estat presoner del temible pirata Kagârret o Filagarsa de medusa a l'ílla de Tortuga, actualment Haití. I, naturalment, anirà cap allà en companyia de la seva mona Pallofa. Un animal més intel·ligent del que sembla.

A l'ílla de Tortuga el lector es trobarà amb els capítols més divertits i enginyosos de la novel·la, amb un ritme trepidant i amb certs tocs d'humor negre.

Enric Larreula es diverteix també amb els noms dels seus protagonistes. Ja heu vist com el pirata sinistre es diu Kagârret. Trobarem altres noms com ara Tit Afreda, Kul de Kuk, Karad Elluç, Nasde Patt Atta i altres per l'estil.

Un llibre molt recomenable per acostar els joves a una part de la nostra història de forma amena i divertida de la mà d'uns dels escriptors més sòlids, amb més trajectòria literària i més compromesos amb la llengua i la cultura catalanes.

Enric Larreula (Barcelona, 1941) és escriptor i professor universitari. 

A inicis de la dècada de 1980 comença a publicar el que acabaria essent una de les produccions més importants de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, amb títols com Marduix (1983), premi Crítica Serra d'Or de literatura infantil i juvenil del 1984, Em dic Paco... (1991), Contes per a un món millor (1992), premi Lola Anglada del 1991, o la sèrie d'aventures Ala de Corb, il·lustrada per Jordi Vila Delclòs. 

També ha publicat poesia, teatre, assaig, narrativa curta i humorística amb títols comLa propina (1990) o La dutxa (2000), ambdós premiats amb el Pere Quart d'humor i sàtira. L'any 2002 és distingit amb el Premi d'Honor Jaume I. 

Part de la seva obra ha estat traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'èuscar, el finès, el gallec, l'italià, el japonès i el suec. Col·labora habitualment a mitjans de premsa escrita i ràdio. 

divendres, 19 de febrer de 2016

La colla del fantasma Barruf a Les Mèlies, de Vilafant


He tornat a Vilafant per fer una trobada amb els alumnes de 4t de Primària de l'Escola Les Mèlies, gràcies al Programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Faig el viatge en AVE, un viatge tranquil, silenciós, que em convida a llegir i contemplar el paisatge ple de verd tan punt sortim de Barcelona. Aquesta vegada vaig llegint El polizón del Ulises, d'Ana María Matute. M'encanten els seus contes amanits amb imatges poètiques i una espurna de màgia o de misteri màgic.

Em rep la cap d'estudis i, mentre esperem que arribi l'hora, fem un cafè i parlem de literatura, de foment de la lectura a l'escola, i m'explica amb entusiasme com els seus alumnes han llegit Un petó de mandarina, d'Eulàlia Canal i de com després han anat establint lligams amb articles de revistes i amb altres lectures que han trobat a la biblioteca. Però aquest són els de sisè i l'Eulàlia els vistarà a l'abril. Li dic que som molt amics amb l'Eulàlia i que és una gran escriptora.

Aquesta conversa em fa pensar que a l'Escola Les Mèlies es prenen seriosament la lectura. Aviat quedarà ben demostrat quan em trobi amb els alumnes de 4t. Agraeixo a les mestres el seu esforç.

Al passadís que mena cap a la biblioteca escolar hi ha un mural fet de cartolines on diu "Benvingut Rodolfo del Hoyo a Les Mèlies". Cada lletra està dibuixada amb trets dels personatges del llibre que han llegit La colla del fantasma Barruf. No cal dir que em fa molta il·lusió.

La tertúlia que s'estableix és molt amena i intensa. Se'ns passa una hora volant i hem de tallar tot i que hi ha molts alumnes que encara volen intervenir.

Parlem molt dels personatges, dels noms, de la inspiració per escriure. Els explico que va ser la meva filla qui em va demanar escriure un llibre on hi hagués una protagonista que fos una safata verda i altres protagonistes que fossin un barret negre i un barret marró i que tots plegats volien anar a la platja a fer surf. No he pogut esbbrinar perquè la meva filla va tenir aqueta idea, ella tampoc no se'n recorda, però així és com van nèixer aquest personatges tan estrafolaris.

Em demanen que descrigui alguns, i això em fa pensar que les mestres els han fet descriure a classe. Els dic que els noms de la safata i els barrert els va posar la meva filla, però que l'escombra Laie, rep el noms dels ibers, de la triobu dels laietans, que són els que van habitar Santa Coloma de Gramenet abans que hi arribessin els romans.

Parlem també de la construcció del fantasma Barruf, perquè jo volia un fantasma divertit. I parlem molt de sèries. Els nens llegeixen sèries i me les expliquen. Alguns llegeixen també còmics, hi ha un enganxat al Tin Tin.

Abans de marxar els dic que La colla del fantasma Barruf té una continuació en El capità Barruf i el caçafantasmes. I també els recomano llegir Roal Dahl, un gran autor que enguany hauria fet 100 anys.

Les mestres en regalen les lletres de la benvinguda i marxo cap a casa la mar de content.

diumenge, 14 de febrer de 2016

He tornat al Vinyes Velles, de Montornès del Vallès


Per sisè any consecutiu he visitat els alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Vinyes Velles de Montornès del Vallès per parlar del meu llibre Un pingüí damunt del televisor, de la mà de l'Editorial Santillana. Aquesta vegada ha coincidit amb la setmana del carnaval i els alumnes m'han rebut en pijama, alguns fins i tot, sobretot les noies, duien les seves mascotes de peluix. 

La trobada amb els dos grups ha estat força interessant ja que havien preparat una sèrie de preguntes sobre els personatges, sobre les parts de realitat que reflecteix un text de ficció, si alguna de les històries té a veure amb la meva família.



També vam parlar sobre la feina de l'escriptor. L'elecció del tema, la recerca, la creació dels personatges, els espais, el temps, l'argument, el guió. I de com vaig començar a escriure, de les meves lectures de petit i de jove.

La novel·la està ambientada en l'època actual, però rememora uns fets succeïts durant el franquisme, una part dels quals van ser viscuts per la meva família. També veiem l'evolució de poble de pagès a ciutat de Santa Coloma de Gramenet, i fem un recorregut pel casc històric de Girona.

Els vaig explicar que a casa només teníem un llibre, Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, i que als 14 anys ja me l'havia llegit quatre cops. I que també m'emocionava amb les lectures dels llibres de text i amb els contes que escoltava a la ràdio. I vaig voler homenatjar Roal Dahl, un dels grans escriptors de literatura infantil i juvenil, que enguany hauria fet 100 anys.
Al final de la trobada, se'm van acostar unes noies que es van presentar com a grans lectores. Algunes també escrivien i es plantejaven la possibilitat de seguir per aquest camí. Els vaig explicar que el millor consell que dono per a futurs escriptors és llegir, llegir i llegir, escriure, escriure i escriure. Vam parlar també del valor de llegir com a educació de les emocions i dels sentiments i també per aprendre de les experiències d'altres persones. També els vaig explicar que vaig saber que volia escriure quan em vaig adonar que els contes que explicava als meus veïns els agradaven especialment a les veïnes de la meva edat i posteriorment, quan durant l'adolescència escrivia poemes d'amor i la literatura es convertia en el meu gran refugi.

Les noies em van explicar que elles escrivien quan se sentien tristes, que els costava molt escriure quan se sentien felices. Això també em va passar a mi durant molts anys. Actualment només puc escriure quan em trobo bé.

diumenge, 7 de febrer de 2016

El secret del planeta Moix a l'Escola Mare de Déu de Núria de Barcelona


Arribo al barri del Clot poc abans que comenci la vaga del metro. Per sort tot ha anat bé i, en creuar la Meridiana, decideixo fer un volt tranquil pels carrer dels voltants de l'Escola Mare de Déu de Núria. Em sorpèn trobar una botiga amb el meu cognom, sobretot perquè només hi ha 344 persones a tot Catalunya 344 que el portem, és a dir un 0,05 per mil de la població. Després de fer uns missatges als meus cossins, em decideixo trucar la porta de l'Escola a la cantonada dels carrers Mallorca i Vidiella.

Espero una estona al vestíbul i de seguida arriba la Montse, la mestra de 6è de Primària. De seguida noto que és una dona molt activa, enamorada de la seva feina. Anem pujant escales i em va explicant com estant canviant la imatge amb la col·laboració de tot l'alumnat. Han començat per la última planta i van baixant. Ens trobem amb unes parets solidàries, plenes de mans de tots els colors, i arribem a l'aula de 6è. Els nens i les nenes han llegit El secret del planeta Moix, em reben amb un somriure gran i els ulls plens de llum, la mateixa llum que veig cada dia quan passo els dits lentament pels lloms dels llibres que he escrit, la mateixa llum que em serveix cada dia una safata plena de la màgia d'escriure.

La Montse em presenta i, abans que acabi de fer-ho, ja hi ha un munt de mans aixecades. La trobada és intensa, les preguntes es succeixen sense aturador. Xerrem durant força més d'una hora i encara seguiríem.

Em pregunten sobre la inspiració, sobre el procés d'escriptura, sobre mitologia, sobre els noms dels personatges i d'alguns habitants del planeta Moix, noms que he tret de paraules llatines, gregues i angleses. Volen saber què llegeixo, quines són les meves aficions, per què escric i on escric. I parlem del valor de la biblioteca personal, del valor de la lectura en la formació emocional. Els dic que m'encanta el teatre i els recomano llegir algún llibre de Roal Dahl en homenatge al centenari del seu naixement. Els mostro el que estic llegint GAG. El Gran Amic Gegant. Explica la història d'un gegant bo que col·lecciona somnis. Aprofito per dir-los que sempre porto un llibre al damunt i que aprofito qualsevol moment per llegir. I els dic que m'encanta el teatre.

I al final fem una sessió de signatures. Els nens i les nenes s'acosten a la taula amb un somriure encara més ampli que al principi.

I una nena diu que a la biblioteca tenen el llibre signat per mi. I és que fa tres anys, els alumnes de 4t van llegir un altre llibre meu i la mestra em va portar alguns altres llibres per dedicar a l'escola.

La Montse m'acompanya a la porta. Ens acomiadem amb la complicitat d'haver compartit una jornada enriquidora. Quan surto al carrer, marxo tot pensant que experiències com aquesta són les que m'animen a seguir escrivint cada dia literatura infantil i juvenil.

Aquí teniu l'enllaç que els alumnes de 6è han fet: Ens visita Rodolfo del Hoyo

dijous, 4 de febrer de 2016

La Lea i el cargol

Aquí el tenim. Per fi. Se m'acumulen els articles per escriure, però en arribar a casa m'he trobat un regal preciós: un llibre! Però no un llibre qualsevol. Es tracta d'un conte que estimo tant que no em surten les paraules.

La Lea i el cargol va ser el primer conte que vaig escriure per a nens i nenes fa divuit anys, quan la meva filla en tenia dos.

Cada nit seia a la vora del llit i li llegia contes. De vegades comentàvem el conte d'aquell dia o les il·lustracions. Després tirava de la corda d'un peluix i s'adormia amb la música que feia. Aquell peluix era un bolet, però el bolet era una casa, i a la casa vivia un cargol que sortia a prendre el sol. La meva filla em va demanar que li fes un conte al cargol, i així va nèixer El cargol Manel pon ous. Vaig fer un llistat d'editorials i el vaig enviar a un munt. Gràcies a aquesta iniciativa, tinc una col·lecció de cartes molt amables on em deien que el conte tenia molta qualitat, però que, lamentablement, no era adient per a cap de les seves col·leccions. Aleshores vaig parlar amb una il·lustradora, l'Alícia García, a veure si podia dibuixar el conte i ho tornaríem a intentar. Però tampoc no va funcionar.

No obstant això, com que tenia tot el procés de creació, vaig decidir que el faria servir cada vegada que fes un fòrum amb nens de cicle inicial de primària. 

I durant aquests divuit anys El cargol Manel pon ous ha estat un conte meravellós que m'ha ajudat a acostar la màgia de la literatura als més petits.

Fins que un dia vaig decidir canviar el nom de la protagonista, eliminar el nom del cargol, canviar l'espai de l'acció, posar un parc, uns núvols, un avi, un gronxador... i fer un encanteri. Naixia La Lea i el cargol.

I vaig tenir sort. Aquesta vegada sí que va funcionar.

Amb la il·lustradora Marta Montañá hem treballat colze a colze en una aventura meravellosa. Els seus dibuixos són dolços, com la Lea, i miren el món amb els ulls de la nena, i omplen el món de colors i de formes, i tranformen la realitat en fantasia i la fantasia en realitat. Li estic immensament agraït.

La Lea es gronxa a la plaça.
                 Cap amunt.
      Cap avall.
                 Cap amunt.
      Cap avall.
Comença a ploure, i les gotes de pluja porten una màgia especial. De sobte, un cargol somriu i la Lea queda encantada.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Santa Coloma de Gramenet. Club de lectura amb La font del cedre


La Biblioteca Centrral de Santa Coloma de Gramenet ha ofert a les escoles de la ciutat un club de lectura amb La font del cedre. Després de llegir el llibre, un grup de 4t de primària de l'Escola Sant Just va fer una visita a la biblioteca. La primera part de la visita consistia a fer una trobada amb l'autor, o sigui amb mi, com podeu veure a la fotografia.
La trobada va ser especial ja que els nens i nenes em feien preguntes relacionades amb les emocions i els sentiments dels personatges i també sobre el comportament de les persones amb el nostre entorn. Així, vam poder parlar de la soledat, de l'amistat i de la nostra Font de l'Alzina real en comparació amb la Font del Cedre de ficció, vam parlar també de la màgia, de les tradicions catalanes en les quals trobem molts follets, i de literatura, ja que per Sant Jordi d'enguany farà 400 anys que van morir Cervantes i Shakespeare. D'aquest últim em vaig inspirar en la seva obra El somni d'una nit d'estiu per fer alguns capítols del llibre. També els vaig parlar de Don Quijote de la Mancha, que vaig llegir als 14 anys, del centenari del naixement de Roal Dahl, autor de Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda o GAG.Gran Amic Gegant, i dels 50 anys de La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó.
Vaig felicitar les mestres pel procés de lectura que havien seguit perquè en lloc d'examinar els seus alumnes sobre el llibre, en lloc de fer-los fer treballs, com si un llibre literari fos un llibre de text, van comentar el llibre a classe. Van parlar dels personatges i els nens i les nenes explicaven les seves experiències de vegades molt semblants a la de la protagonista. Es van adonar, com ja he comentat, que la Font del Cedre es semblava a la Font de l'Alzina. És a dir, van gaudir de la lectura i van aprendre tot gaudint. Em van alegrar el dia.