Enguany he visitat dues vegades l'Escola Fray Luis de León, de Santa Coloma de Gramenet. La primera va ser al gener, de la mà del programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. Els alumnes de 5è de primària havien llegit El secret del planeta Moix.
La segona vegada vaig anar per iniciativa de la mateixa escola. Els alumnes de 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia.
Entre secrets i somriures vaig passar dues jornades memorables. Sempre és molt estimulant visitar escoles, però ho és més quan entre els lectors et trobes nens i nenes que veus habitualment als clubs de lectura infantil, que et porten altres llibres teus a més dels que han llegit, que senten orgull de ser colomencs. I és estimulant quan veus com alguns mestres assisteixen voluntàriament a les sessions. Mestres, com el Manel Bueno, que han sabut transmetre als seus alumnes el plaer de llegir, d'aprendre paraules noves, de viure aventures que els fan somiar, que els ajuden a entendre les seves emociones, a confirmar el valor de l'amistat.
I parlem de les meves aficions, del que llegia quan era jove, de com era la nostra ciutat quan jo era un nen com ells. I parlem dels personatges, dels noms dels personatges, de les meves emocions alhora d'escriure, de la relació entre la meva vida i el contingut de les històries. I tot i que els dic que als llibres mai parlo de mi, de la meva vida, sempre acaben sortint anècdotes.
Quan parlem d'El secret del planeta Moix els explico que la meva filla es diu Ariadna, com la protagonista del llibre, i que la història la vaig idear en una època que estava de baixa per una lesió a la còrnia. Com que no podia llegir ni escriure, li explicava idees i projectes a una gravadora. Cada dia, quan l'Ariadna arribava de la llar d'infants, se m'acostava i em tocava l'ull malalt per preguntar-mes si ja estava bé. Això em feia patir tant, que cada dia, quan s'acostava l'hora que havia d'arribar, ja començava a patir. Tenia tan present la meva filla, que li vaig explicar a la gravadora la hitòria de la princesa Ariadna, una història grega que té més de 2000 anys. Aquella narració em va servir d'inspiració per escriure la novel·la.
Quan parlem d'El somriure de la Natàlia, els explico que també té relació amb la meva filla. Casa nostra, afectada per una planificació urbanística, havia d'anar a terra. Ella va veure com l'enderrocaven i ho va passar molt malament. Per això vaig escriure la novel·la i li vaig posar un amic perquè amb els amics en ho passem bé, però també els amics ens ajuden a passar moments difícils.
