FELIU FORMOSA I JOAN DE LA VEGA AL CARRER MAJOR

Després de la bona acollida de les dues primeres trobades de la Cita de Poetes al Carrer Major, tornem de nou el 27 de març a les 19:30 hores amb Feliu Formosa i Joan de la Vega.

L'acte tindrà lloc a la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13, Santa Coloma de Gramenet, ben a prop de les estacions del metro L1 Santa Coloma i L9 Església Major). Telèfon 93 358 58 42.

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic. Ha traduït obres de poesia, novel·la i teatre de l'alemany, en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha realitzat nombroses adaptacions teatrals. Va publicar la primera part del seu diari El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) i l'any 1980 va aplegar la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre. Va reprendre la publicació de poesia amb Semblança (1986), una tasca creativa que no ha abandonat mai.

L'any 2002, per la seva dedicació a l'escena catalana li va ser atorgat el premi Nacional de Cultura de teatre. A partir d'aleshores es dedica a enllestir la publicació de la seva obra poètica reunida que, sota el títol Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, veurà la llum l'any 2004. Més recent encara és la continuació dels seus diaris, A contratemps (2005), una circumstància que ha posat de nou l'autor entre els prosistes més destacats de la nostra literatura. D'altra banda, arran de la seva activitat com a actor, dramaturg i traductor teatral, el 2003 es va publicar el llibre d'homenatge Feliu Formosa, teatre i paraula, a càrrec de Laura Fernández.

Entre els guardons per la seva obra, destaquen: la Creu de Sant Jordi, 1988, atorgada per la Generalitat de Catalunya, el premi Carles Riba, el premi Ciutat de Barcelona, el premi d'honor de l'Institut del Teatre o el premi de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil. Però a més de l'obra pròpia s'ha de recordar que Feliu Formosa s'ha dedicat intensament a la traducció de textos literaris i que ha rebut en aquest àmbit diverses distincions, entre elles el premi nacional de traducció del Ministeri de Cultura. 

MEDITACIÓ ÚLTIMA
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És dificil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

Joan de la Vega, poeta i editor (Santa Coloma de Gramanet, 1975). Des de molt jove la seva passió per la poesia el va dur a crear l’editorial L’Esguard i posteriorment La Garúa Libros des del 2004. És soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura (Acolite). 

És autor d’Intihuatana (2002), Ladino (2006), que aplega els seus tres primers llibres: Intihuatana (Sin lugar a luz), Ixtab (La soga en el ojo) i Ipalnemoani (Por quien vivo); La montaña efímera (2011), Una luz que viene de fuera (2012), 365 haikus y un jisey (2012). Amb el seu darrer poemari Y tú, Pirene (2013), va obtenir el X Premi César Simón de la Universitat de València. Alguns dels seus poemes han estat inclosos en Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010). Ha publicat l’antologia Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006).

EL GRITO, Munch
Donde hubo sol
hubo música familiar,
generosos miradores
sazonando al vuelo
los cinco sentidos.
Pero esta tarde de mayo
mi voz
ha colidionado con el mundo.
Aúlla la ciudad, gime
pavoroso el crepúsculo.
Todo mi amor
que gravita en mis manos
vegeta en la angustia
de este horizonte que miro,
que no es mar pausado
sino preludio absoluto sin ti.
Nadie escucha el grito
que emite un cadáver
viviente.
Nadie oye el sollozo
de la noche
cuando amanece
sin sangre
y verduga.
Nadie es ya nadie
en mi voz sin mundo.

TOCANT EL CEL I ABRAÇANT LA LLUNA A TORTOSA

Vaig tenir la sort de presentar els dos darrers llibres de l'escriptora Cinta Arasa adreçats a infants. Es tracta de Zeineb, la primera enxaneta i de La lluna és dolça, Ahmed, publicats per Edicions Cadí. A l'acte, celebrat a La 2 deViladrich, llibreria emblemàtica de Tortosa,  van participar els il·lustradors Carles Arbat i Núria Feijoó.

En els dos llibres, la Cinta Arasa ens parla de l'origen àrab d'alguns costums i tradicions catalanes, en aquest cas dels pastissets i dels castells. Se sap ben poca cosa. Tot són teories i especulacions, però en tot cas hi són i hi tenen una gran acceptació popular. Conta una llegenda que els pastissets tenen l'origen en un concurs de dolços organitzat per un cabdill àrab de Tortosa. També és diu que al segle XV uns saltimbanquis àrabs anaven fent castells humans pels pobles del País Valencià. El cert és que va haver una Catalunya musulmana i que ens va deixar un llegat cultural molt important, que durant anys se'ns ha amagat i que mai no hem valorat prou. Els catalans sempre hem estat un poble d'acollida. La terra fa l'home i quan l'home hi arriba, vingui d'on vingui, s'hi adapta i l'enriqueix.

A partir d'aquests dos elements l'escriptora teixeix unes històries precioses d'una bellesa poètica singular i alhora molt accessibles al món infantil. Jo diria, fins i tot, que amb ulls d'infant ens descobreix als adults uns mons de fantasia plens de valors positius. Perquè els llibres de la Cinta tenen diverses lectures. Els podem llegir per gaudir, per passar-ho bé, per distreure'ns, però sempre, sempre, aquell que vulgui anar més lluny hi pot trobar valors, elements de reflexió o de crítica social. Ahmed ens ensenya que de vegades perseguim somnis impossibles sense adonar-nos que "les coses bones i boniques són ben a prop". Zeineb reivindica la força del poble quan es capaç d'unir-se per assolir un objectiu, alhora que satiritza tots aquells que es volen aprofitar de la gent en temps de crisi.

Cal destacar que els personatges dels dos llibres tenen un món propi molt marcat, un perfil i una psicologia que els fa propers i entranyables. L'entorn físic que els envolta, la casa de l'àvia, el poble, és també un entorn afectiu on projecten la seva personalitat. En els dos llibres l'autora ha creat un mons de ficció on els joves lectors es poden submergir per gaudir plenament d'una lectura amena i enriquidora.

Hi ha figures literàries ben trobades i suggeridores amb les quals l'il·lustrador i la il·lustradora han gaudit d'allò més. En Carles Arbat  ha creat, amb colors càlids, unes atmosferes i uns ambients que ens recorden els contes de Les mil i una nits i ha creat històries dintre de la història que donen dinamisme i pes narratiu als seus dibuixos. La Núria Feijoo  ha fet uns dibuixos carregats de poesia, com ara la lluna amb el seu vestit d'estrelles regant de somnis el seu jardí, o tot dibuixant l'olor de la lluna. Tots dos han trobat també el punt còmic com el saltimbanqui que marxa quan ningú no el veu, la gota de pluja que cau al cap de l'ocell o els gats enllunats.

Només em resta agrair a la Cinta Arasa que ens proporcionés l'oportunitat de passar un dia en una ciutat tan carregada d'història com Tortosa, a vora de l'Ebre que tant estimem, perquè "Lo riu és vida. No al transvasament", i a la Rosa, de la Llibreria Viladrich, per fer possible un vespre màgic. 

Ens queda, també un bon record del Restaurant Paiolet on vam poder gaudir d'una autèntica cuina ebrenca.

Amb una veïna tortosina amant dels gats que no es va voler perdre la presentació

NIUS DE PARDAL A LA ZONA FRANCA

He vist un bon niu de pardals al Passeig de la Zona Franca de Barcelona. Era a la classe de 1r de primària del Col·legi Alfageme. Fixeu-vos, estareu d'acord amb mi que són uns bons ocellets.

Amb ells hem parlat del meu llibre Quin niu més bonic! Primer els he explicat el conte d'El cargol Manel, que em va molt bé per mostrar a nens tan joves com es fa un llibre, ja que els puc mostrar tot el procés de manera ben entenedora. Després m'han fet preguntes molt ben triades i finalment han anat passant per rebre una dedicatòria personalitzada. Em sento orgullós en pensar que un llibre que vaig somniar i escriure en el llibre formarà part de la biblioteca personal d'uns nens i unes nenes que tot just comencen el seu camí cap el futur.

Metre feia tombs i més tombs amb el cotxe tot intentant aparcar (aventura impossible), els noms dels carrers (Nostra Senyora del Port, Foneria...) em recordaven els llibres d'un personatge il·lustre del barri, una persona a qui tot Catalunya va estimar i a qui ara recordarà amb afecte perquè fa cinquanta anys que va escriure Els altres catalans. Parlo de Paco Candel, a qui vaig conèixer quan tenia disset anys. La biblioteca del barri du el seu nom. Tan de bo aquests pardals de l'Alfageme siguin algun dia hereus del llegat que ens va deixar.

EL SOMRIURE DE LA NATÀLIA A LA SÈQUIA

Vaig tenir l'oportunitat de fer dos fòrums molt interessants amb els alumnes de 5è de primària de l'Escola La Sèquia, de Manresa per parlar del meu llibre El somriure de la Natàlia. Vaig quedar molt satisfet. És d'aquells dies que surts amb la moral alta i amb l'autoestima en bona forma. Els alumnes havien estat bons lectors i això, es feia patent, era gràcies a l'obra d'un bon equip de mestres. Vam parlar de l'origen del llibre, de la barreja de fantasia i realitat, de l'art com a mètode de coneixement, dels autors clàssics i contemporanis de literatura infantil i juvenil, de com es fa un llibre, del perquè és necessari revisar i corregir, dels meus inicis en la literatura, de la meva manera de treballar, i de moltes altres coses que van fer que el temps passés molt ràpid. Alumnes i professors em van fer veure aspectes positius del llibre que jo mateix no m'havia plantejat. Em van dir que la narració tenia un ritme cinematogràfic, fins i tot s'imaginaven la pel·lícula. Em van dir, també, que les alternances entre fantasia i realitat es llegeixen com qui va passant pantalles, un llenguatge molt adient als infants. Naturalment, em va agradar. No vaig pensar en això quan escrivia, sinó en un nen, en Vador, que tot interpretant els dibuixos d'una nena, la Natàlia, aconsegueix entendre-la i ajudar-la. Fins aquí puc dir.

UN PINGÜÍ A MONTORNÈS DEL VALLÈS

Per quart any consecutiu he tornat a l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès per fer fòrums amb els alumnes de segon d'ESO sobre el meu llibre Un pingüí damunt del televisor, un relat de ficció que parteix de fets reals. La novel·la combina la denúncia de la dictadura franquista amb elements de novel·la negra i dues històries d'amor entre joves. L'estada al Vinyes Velles va ser molt agradable, tant pel tracte que em va dispensar el professorat com per l'alt nivell de participació dels alumnes amb preguntes molt interessants.