El rastre brillant del cargol, de Gemma Lienas

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas.

Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol, de la Gemma Lienas. De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no té cap explicació perquè és un llibre molt interessant i de gran calat literari que em va atrapar des de la primera línia.

Potser em costava parlar perquè la Gemma és amiga meva, com ha quedat dit. Junts hem compartit dos anys intensos de lluita pels drets dels autors de literatura infantil i juvenil en una plataforma que vam nomenar com a Autors i Autores en Perill d'Extinció (APE). Una plataforma que vam dissoldre per incorporar-nos a la Secció de LIJ de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Però aquest tema és motiu per fer tot un article. Tornem al llibre.

Una de les primeres feines de la Gemma Lienas va ser en un centre de psicologia, que, com afirma a la seva web, "determinarà de manera indeleble el seu interès pels secrets de la ment". Amb els anys, serà aquesta afició per la psicologia la que li servirà per crear personatges literaris complexos i plens de matisos com som els humans. Aquest és el cas d'en Sam i de la Martina, els dos personatges principals de la novel·la.

En Sam és un noi amb la síndrome d'Asperger, ell es diu a si mateix "aspie" i als altres ens diu "neurotípics".  És un noi molt intel·ligent, fins a cert punt brillant, però té un problema important per relacionar-se. Ell s'explica així: "Us ha vingut al cap el Dustin Hoffman de Rain Man? Doncs no sóc ben bé com ell. Perque d'Aspies, n'hi ha de moltes menes. Jo sóc d'una mena, ehem, més adaptada socialment (això és pur sarcasme, tot i que potser no es nota i se suposa que els Aspies no som gens dotats per a la ironia ni per al llenguatge metafòric). Diguem que passo per un paio estrany, amb pocs amics (tot i que m'agradaria tenir-ne¡), una mica mal educat (cosa totalment incerta, ja que sóc molt respectuós amb els altres, però em costa entendre les estúpides regles socials que regeixen la vida de cada dia) i excessivament guiqui, o sigui, penjat dels ordinadors."

Com es pot comprovar, en un sol paràgraf ens ha definit un personatge potent que ens convida a seguir llegir amb ganes perquè ens anuncia una aventura apassionant. I no ens equivoquem. En Sam s'enamora de la Martina, una adolescent planera, senzilla, bona estudiant, esportista, que celebra la vida cada dia. Sort tindrà en Sam de la seva germana, que se l'estima bojament i l'anirà instruïnt en les seves relacions sentimentals. Aquesta és una trama que té un gran pes narratiu per si sola degut al cromatisme dels personatges i a la seva relació plena de malentesos. Però l'autora ens fa la lectura més interessant quan introdueix una nova trama en la qual la Martina pateix assetjament sexual per part d'un pedòfil i està en greu perill. En Sam ho descobrirà, gràcies als seus coneixements informàtics i lluitarà per salvar-la. Hi ha dues subtrames que afegeixen matisos important, la que ja hem dit d'en Sam amb la seva germana i la de la Martina amb la seva millor amiga, la Clara, una noia molt interessada en el seu aspecte físic i poc curosa en les seves relacions per Internet.

La novel·la es converteix així en un thriller trepidant, de lectura apassionant, amb un llenguatge molt treballat per fer-lo proper als joves i alhora atractiu per al públic en general. Al mateix temps, el text té absoluta versemblança, ja que la Gemma Lienas s'ha informat acuradament sobre els Aspergers i sobre els mètodes d'investigació policial en el tema dels pedòfils.

Acabaré tot dient que el títol el va prendre de les confesions d'un Asperger molt actiu que s'ha dedicat a lluitar contra la marginació d'aquestes persones i a explicar al món com són. Es tracta de Leonardo Farfan, amb qui l'autora va parlar. Ell diu això "Soy un caracol, lento para muchas cosas, difícil de tocar i comúnmente me refugio en mis espacios preferidos (físicos y mentales), pero en gran medida sé que al ir avanzando he ido dejando un rastro brillante tras de mí, quiero destacar que no soy yo el que brilla sino lo que he ido dejando en mi camino."

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és una de les escriptores més reconegudes de la literatura catalana actual. A més de col·laborar en els mitjans de comunicació, ha escrit una vuitantena de llibres. Dels dedicats als joves, destaquen Cul de sac, Així es la vida, Carlota (menció d'honor de l'IBBY 1990), El diari lila de la Carlota (Premi Unesco per la tolerància), El diari vermell de la Carlota, Bitllet d'anada i tornada (Premi L'Odissea 1998) o les sèries La Tribu de Camelot, i El club dels Maleïts i la col·lecció d'educació emocional Minty La Fada. Per a adults ha publicat, entre d'altres, Una nit, un somni, Atrapada al mirall i El final del joc (Premi Ramon Llull 2003). També ha estat editora. Té dos fills, tres néts i tres nétes. És una gran lluitadora pels drets socials i en especial pels drets de la dona.

Començar encara, magnífic bateig novel·lístic de Margarida Codina

Sortia de visitar la meva mare, que té 89 anys, és vídua i viu sola perquè no vol viure amb cap fill ni anar a una residència. Era el dia de reis i li vaig dur un tros del tortell que ens havíem menjat de postres. Es va posar molt contenta i jo em vaig alegrar, però per dins em traspassava el fred de la seva soledat. De vegades la vida consisteix només a anar passant els dies, a compartir l'existència amb les rutines quotidianes que ens donen seguretat i a gaudir d'algunes estones amb les persones que estimem. Una trist i alhora dolça monotonia. Així és ara la vida de la mare, però en la seva joventut va estar plena de projectes i d'il·lusions.

Amb aquestes cabòries anava cap a casa quan em va venir al cap la novel·la que acabava de llegir, Començar encara, de Margarida Codina Carbonell. 

Es tracta d'un text coral amb tres protagonistes. Dues, la Mercè i la Magda, són dones grans, tenen 70 anys, viuen soles, es fan companyia mútua, surten a comprar juntes i ja no esperen gran cosa de la vida més que aquesta dolça monotonia a la que m'he referit. La Mercè té fills i néts, la Magda només té la seva amiga. La tercera és la Lluna, una dona jove, soltera, plena d'energia i de projectes. Totes tres viuen de lloguer en un bloc de pisos al Barri Gòtic de Barcelona. Les dones grans hi han viscut tota la vida, de fet hi han nascut, la jove hi ha anat a viure fa poc amb unes maletes ben carregades de futur.

De sobte comencen a passar coses estranyes a l'edifici, talls d'aigua i de llum, trencadissa de bústies, foc al terrat i obres sense gaire sentit, juntament amb algunes accions intimidatòries i amenaçadores que tenen per objectiu fer fora els llogaters per construir un hotel o habitatges de luxe.

Assistim així a la vida regular i quotidiana de les tres protagonistes i alhora a tres maneres ben diferents de viure la situació. Hauran de prendre decisions importants quan les dues més grans creien que ja ho havien decidit tot a la vida i la més jove no sap com encarar el futur davant d'un problema inesperat, alhora que tornen amb força uns fets obscurs del passat que van marcar la Magda. Totes tres hauran de començar una altra vegada. Començar encara.

La novel·la té un ritme pausat i intens al mateix temps, amb uns diàlegs que li confereixen dinamisme. El to íntim del text fa que el lector quedi atrapat en la vida quotidiana d'aquestes tres dones, en els seus dubtes, en la seva lluita, en la seva nostàlgia, en els seus desitjos. Pot sentir les olors del mercat de Santa Caterina i la remor de la gent a les parades, l'aroma del cafè amb llet dels matins, les pastes i els cafès a casa d'alguna d'elles, el tràfec de gent i el bon veïnatge dels carrers de Ciutat Vella, perquè tot plegat forma part de la seva identitat personal. És el sentiment de pertinença a un territori on les pedres bateguen amb el cor dels seus habitants.

La novel·la destaca els valors de l'amistat, de l'amor, de l'amor filial, de la solidaritat ciutadana, posa de manifest la problemàtica dels emigrants nouvinguts i denuncia la seva situació de marginació, així com l'especulació immobiliària que està destruint els signes d'identitat d'una ciutat saturada de turisme i consumisme.

L'autora ha creat tres personatges tan reals que els podríem reconèixer dins les nostres famílies i entres les nostres amistats. No obstant això, és important destacar que els protagonistes són dones, que són elles les que s'enfronten als problemes i les que agafen les regnes del seu futur. Els homes son protagonistes molt secundaris tot i que importants en les seves vides, però són elles i només elles les qui prenen les decisions. Les dones grans fan un exercici d'autodeterminació personal i alliberador al qual no és aliena la influència de la jove.

Des del meu punt de vista, un text molt recomanable, sens dubte. Un magnífic bateig novel·lístic de Margarida Codina.

M'agradaria comentar, també, que el llibre està esplèndidament editat per Tanit, el segell català de La Garúa, una editorial colomenca dirigida pel poeta Joan de la Vega. L'editorial gaudeix d'un reconegut prestigi en el món de la poesia. Esperem que amb la publicació d'aquesta obra iniciï un esperançador camí en la narrativa.

Margarida Codina Carbonell (Barcelona, 1966) és novel·lista i assagista. És  una gran difusora de la literatura i de la creació literària ja sigui per mitjà de la formació com amb l'organització d'itineraris i rutes literàries. Llicenciada en Filologia Hispànica i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, ha estat professora de Llengua i Literatura castellana d'Ensenyament Secundari de la Generalitat. Actualment exerceix com a professora de tallers de literatura a centres cívics i a l'escola d'escriptura Escriptorium de Sabadell, i en espais com Quei15 i Ciutat de Lletres. Imparteix conferències sobre literatura universal a l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran de diferents llocs.

Començar encara és la primera novel·la de Margarida Codina tot i que l'autora no és una escriptora novella ja que ha publicat un important assaig sobre la poesia de Màrius Sampere, Els temes de la poesia d'en Màrius Sampere. També ha participat en el pròleg, la publicació i la presentació d'alguns dels seus llibres, com Iconograma, i en la preparació i publicació de l'Itinerari poètic de Màrius Sampere a Santa Coloma de Gramenet. També compta amb diversos llibres de text de llengua catalana i castellana.

La revolució dels somriures a Canovelles

He tornat per quart any consecutiu a l'Escola Quatre Vents, de Canovelles. Em sento molt a gust entre nois i noies de tantes cultures diferents. Nens i nenes que a casa parlen vuit o deu llengües i a l'escola s'entenen en català. M'agrada que el català sigui una llengua de cohesió i d'acollida. Em recorden la ciutat d'on vinc, Santa Coloma de Gramenet, que a mi m'agrada nomenar com la ciutat dels mil colors i una sola ànima.

És una escola de barracons. Quina llàstima que els fills de les famílies més humils del país tinguin tan pocs recursos per a la seva formació, mentre que les escoles d'elit reben subvencions dels nostres governs. Sort que hi ha mestres com l'Amparo i el Pere que supleixen amb la seva dedicació tot allò que no posa l'administració.

Els alumnes de 5è de primària han llegit El somriure de la Natàlia, un llibre que vaig escriure amb molt de sentiment perquè intentava descriure tot el que vam partir a casa, especialment la meva filla, quan vam haver de marxar perquè estava afectada per una planificació urbanística. Ella va veure com l'enderrocaven des del pati de l'escola, i això la va marcar profundament.

Fa molts anys que visito escoles i ja no em sorpren comprovar com aquests nens amb tan pocs recursos han trobat en el llibre un amic per viatjar, han sabut aprofitar la lectura com un divertiment i alhora com un aprenentatge emocional. He pogut compartir amb ells i elles una experiència fascinant. Hem parlat de literatura, de la feina d'escriure, de com l'art serveix per interpretar el que sentim o pensem. Hem parlat de l'amistat com un valor fonamental per ajudar-nos a caminar per la vida. I hem parlat del dolor que se sent quan desapareix alguna cosa que forma part de nosaltres, com pot ser la casa on hem nascut. I sobretot del retrobament, del retrobament amb un mateix per tornar a ser el que érem abans que ens passés alló tan dolent. Tornar a somriure.