dilluns, 30 de gener de 2017

Els avançaments i les presses

Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant.

Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social. 

Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, arribava a l'ascensor quan la porta s'estava tancant. Una senyora va posar la mà entre les portes per què es tornessin a obrir. Li ho vaig agrair, però un viatger a qui no va agradar aquest gest de bona voluntat, va començar a insultar la senyora i insultar-me a mi perquè havia perdut uns segons del seu valuós temps.

Ostres! vaig exclamar per a mi mateix. Què ens està passant? O sóc invisible i els altres no em veuen, o no em veuen perquè no miren al seu voltant. O ens hem convertit en una societat tan competitiva que hem de ser els primers de tot sigui com sigui. O hem perdut el respecte al altres. O vivim angoixats per les presses. Presses, de què? Ens ha de perdre, perdre uns segons o uns minuts?

Aquesta mateixa setmana un cotxe em va fer un avançament irregular per la dreta. Prèviament s'havia col·locat en un carril que no permetia seguir recte, sinó girar a la dreta. Però el conductor va seguir recte i amb un joc perillós de volant es va posar davant meu i el vaig perdre de vista fins que un kilòmetre més enllà ens vam trobar en un semàfor en vermell. Després el vaig seguir durant quilòmetres per la mateixa carretera ja que hi havia molta densitat, i va tornar a fer un avançament a diversos vehicles en llocs amb ratlla continua, i amb cotxes que li venien en direcció contrària. Tanta pressa tenia que calia jugar-se la seva vida i la els altres?

Aquesta setmana, també (quan estem pendents d'un tema el veiem per tot arreu), he llegit dues cartes al director. Un senyor es queixava de les curses per agafar el metro i com de mala manera l'havien apartat en entrar al vagó i també en agafar les escales mecàniques en sortir. Al final deia: Vaig decidir esperar que tothom hi pugés i després vaig pujar-hi sol. L'altra era d'una dona que es queixava de les caixes dels supermercats. Deia que la caixera anava deixant tota la compra sense miraments en aquella mena de tobogan on tot queda apilat per ficar-ho al carro, després fa córrer una fusta i llença la compra del següent, i quan encara ella no ha acabat de recollir i l'altre ja ha pagat, però encara no ha començat a omplir el seu carro, la caixera ja està llençant al tobogan la compra del següent.

Quina necessitat tenim de córrer? Tot el que fem és urgent? Viure la vida com si fos una urgència continua no és bo per a la salut mental i pot arribar a ser fatal.

La vida lenta permet assaborir les coses, contemplar els paisatges que ens envolten, ja siguin rurals o urbans, contemplar les persones, fer converses agradables, pensar, escoltar els altres. I de debò, que el nostre cor ens ho agrairà.


divendres, 20 de gener de 2017

Xala, va!, d'Anna Fité. Una novel·la de lectura àgil i emocions intenses

Us agrada cantar? A mi sí, molt, però a casa no em deixen. Ni a la dutxa! Les persones properes, mai no m'han deixat cantar. Dec ser bastant dolent. Tenia tan clar que la meva oïda musical era un desastre, que en classe de música a l'Institut del Teatre, quan era un adolescent somniador (n'han passat molts anys d'això), li vaig dir al professor que era impossible treure rendiment de mi en aquest aspecte. Aquell senyor, que es deia Arrizabalaga, ho recordaré sempre, em va fer diverses proves i em va dir que jo tenia bona oïda i bon sentit musical, però que calia educar-los. No ho vaig fer perquè el meu pare deia que la música era cosa de nenes i no em va deixar estudiar. De manera que tota la vida he seguit sent un desastre i ningú no em deixa cantar.

Això és tot el contrari del que els hi passa a les protagonistes de Xala, va! Càsting d'estrelles, una novel·la juvenil de l'Anna Fité publicada per La Galera. A elles els agrada cantar i les deixen cantar i fins i tot estudien música.

Un grup de noies joves es presenten al càsting que farà el grup musical Xala, va! perquè ha arribat el moment de canviar les cantants. La idea se sembla molt a la del Grup Macedònia on fan canvis generacionals de cantants quan consideren que són prou grans per al públic preadolescent. La Cinta i la Jana són íntimes amigues i s'animen mútuament. En Joël se'n fum perquè només s'interessa per  la música clàssica. Les cantants que deixen el grup volen acabar la temporada amb un concert solidari que no agrada a la gerent. I un altre grup de noies volen recaptar diners per pagar el viatge cap a Barcelona a una mare que viu a l'Àfrica, cas que la seva filla sigui una de les escollides.

A partir d'aquests elements argumentals, l'autora desenvolupa un text de lectura àgil i emocions intenses tot convidant el lector a reflexionar sobre diverses qüestions ja siguin de tipus cultural, ja siguin sobre aspectes concrets de la condició humana.

Pel que fa a l'aspecte cultural, l'Anna Fité introdueix un element de confrontació, que farà que cada lector prengui partit per un o altre personatge fins arribar a un final sorprenent. El debat es centra entre els partidaris de la música clàssica i els partidaris de la música moderna o de la música pop. L'adolescència és propícia al radicalisme en aquest aspecte. Les adolescents enamorades del Justin Bieber no volen saber res d'altres cantants o d'altres músiques. I això no obstant, quan aquestes noies es fan adultes, potser els segueix agradant el Justin, com a mi m'agrada la Janis Joplin, però són capaces d'acceptar que la música és un art sublim i que no importa el gènere, l'estil o l'intèrpret sempre que estigui ben feta i ben interpretada. Una altra cosa, són els gustos o les tendències personals.

Amb el final sorprenent de la novel·la, l'autora li diu als joves lectors que la música, i jo crec que també altres arts, ens pot fer treure el més profund i més pregonament amagat del nostre esperit. La música arriba al centre de l'ànima a través de les mines del cor. Ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos i ens fa transcendir.

Pel que fa a l'aspecte que he denominat de la condició humana, em refereixo a la trama de relacions entres els protagonistes. L'amistat de dues noies es posa en perill per l'ambició desmesurada d'una d'elles. Truca a la porta de lector i li demana que consideri si val la pena passar per damunt de tot i fins i tot trair l'amistat per aconseguir els teus desitjos. Aquesta trama és molt emotiva i ens mostra uns personatges molt complets i complexos, com som les persones en la nostra vida quotidiana tot i que no ens adonem fins que ens hem d'enfrontar a fets que ens posen a prova.

La trama principal es completa amb altres trames secundàries que donen pes narratiu al text, com ara les relacions familiars, l'especial complicitat amb els avis, en aquest cas una àvia, l'amor, la solidaritat o els interessos de grup, que adquireixen personalitat pròpia per damunt dels individus que el conformen.

Una novel·la, per tant, molt interessant per als lectors adolescents, que no els deixarà indiferents, i que podran llegir gairebé d'una tirada perquè té un ritme àgil amanit de tant en tant amb pessics d'humor.

Anna Fité Salvans (Sabadell, 1958) És periodista, guionista i autora teatral. Ha escrit guions per a Barri Sèsam, Los Lunnis, Leonart (TVE) i ha participat en documentals i programes de ficció com Nissaga de Poder o El cor de la ciutat (TV3). Ha escrit diferents espectacles per a públic familiar, entre els quals Dodie i els dàlmates (2009) o Zoomwatts, conte musical per a emocionautes (2012), conte musical creat amb el músic Saki Guillem. A partir d'aquest espectacle ha escrit la novel·la Zoomwatts!!!, que ja va per la tercera edició. És autora de les cantates següents: El tren de les cançons (1996), No sé el teu nom (amb música de Toni Xuclà, 1997), El músic eixelebrat (1999), Un rei per a Bretanya (2000) i La mare dels ous! (2009). 


Com a membre de a la Joventut de la Faràndula, va començar escrivint obres de teatre juvenil primerenques (Blancaneus i la reina Vanitosa, 1989; El somni del petit turquesa, 1992). Més endavant, va entrar en contacte amb el Moviment Rialles –avui anomenat Xarxa– i col·laborà amb diferents companyies, com ara la companyia de pallassos La Puça (amb Els cavallers del nas vermell), el grup Xirriquiteula (amb Faules) o el Ballet Alèxia (amb El Màgic Traçapoca i tiro perquè em toca). Amb la Xarxa organitzà durant deu anys la Marató de Contes solidaris, al Teatre Romea i al Teatre Nacional de Catalunya.

Ha estat presidenta del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i és patrona de la Fundació Cavall Fort.


dimarts, 10 de gener de 2017

Joan de la Vega, poeta y editor

Sueño que me busco a través de ti con tu perfil de orilla. Despierto y no te encuentro en mi lugar.

(Inti-Huatana, 2002)


No vencerá la furia en la yugular, sino el hermoso follaje.
Se apagarán los salmos sangrientos con lluvia imberbe.

Por una vez, callarán los dedos del intérprete.

(Ladino, 2006)


Ibones de cuello azul.
Lagunas escarpadas.

¿Mojo mis pies o son mis pies los llamados al tacto helado? ¿Lloran mis dedos o son sus órbitas sólidas las que cubren mis sentidos? ¿Ahogo la sed o revive en mi su textura milenaria? Enroscado en ella, ¿soy su cima o tan sólo una porción de su cuerpo marnético? ¿Podré recorrer su pantalla celeste, su don empañado y anónimo, abrir vias nuevas sobre su manto de musgo azulado?

Aún creo en su proyección de cumbres, en su latir honesto sin oídos. Extraño poso que ha aguardado, paciente, la llegada de unos pasos sin nombre.

Lago que desborda en sus labios el horizonte infinito.

(La montaña efímera, 2011)


(71)
Pace el rebaño.
Remontan la colina,
toda alegría.

(164)
Ráfagas de aire.
Sofocado el invierno
primeras aves.

(232)
Sal de tu jaula
ave efímera y vuela
en mis palabras.

(jisei)
Últimos días.
A pesar del dolor
soles y lunas.

(365 haikus y un jisey, 2012)


no hay luz
más allá de la luz

ni siquiera tierra
tallos destellos

detrás del fuego
un albor de hoces
sin respuesta

(Una luz que viene de fuera, 2012)


SILENCIO
A Carles Duarte

Este silencio

lágrima en fuga
lápiz de fuego

habla la lengua
de las puestas de sol

PÁRAMO

Han enmudecido los años

los pórticos de la noche
restan sellados

te impiden avanzar
descubrirnos dentro y fuera

[quizás un copo de heno
o destello de astros]

así vagas
noche tras noche

negra epifanía de savia

(Y tú, Pirene, 2013)


A-M-A-R-A-N-T-A

aquesta llum malferida a la sala
-mort el rei, república de pàries-
asseguda a la plana dels verbs
riu per extensió de les nafres.

ara parla la pols, el cafè dolç; ara parla l'anís, els llumins
no pas l'àngel immolat dels retorns.

tranquil, home de les al·lucinacions, som
amics poetes, captius, amics d'entreacte.

(Bare nostrum, 2015)


METÀSTASI

Un malson
mai pronuncia
el seu nom

POETARI

En silenci
he vingut
per acaronar
el vostre fum

patum d'escollits
ferum de poetes

(El verd, el roig el negre, 2015)


Vindrà la mort
i ens retornarà els lladrucs...

*
Fes com si res
d'això es tracta

d'allò altre
se n'ocupa l'aiguada

*
Acarono la terra

et llepo la cara

*
Què n'hem de fer
del dolor

dels seus cabells vermellosos
rínxols al replà de casa
atemporals

ara que ja és tard
per a estimbar processons
i netejar-nos les llàgrimes
amb la teva sang

*
Aixeco
entre tu i jo
un mur de versos

gairebé et tinc
a tocar

el record és aquest
finestrol de sauló
que a contrallum
ens abreuja

gairebé a galop
a tocar

(Manat de dol, 2016)

Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ha publicado las obras Luz de luna (1998), El somni habitat (1999), Les filles del fang (2000), Ladino (2006), que reúne sus libros Intihuatana (Sin lugar a la luz), Ixtab (La soga en el ojo) e Ipalnemoani (Por quien vivo); Trilces Trópicos, Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006), La montaña efímera (2011), 365 haykus y un jisei (2012), Una luz que viene de fuera (2012), Y tú, Pirene (X Premio César Simón de Poesía, 2013), Bare nostrum (2015); El verd, el roig, el negre (2015) i Manat de dol (2016). Algunos de sus poemas han sido incluidos en Campo Abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010) y en revistas como Alhucema, Turia, Pidra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Barcelona review, Kokoro, alba y Letra Internacional. Desde 2004 dirige la editorial La Garúa Libros