Vídeo de "Quin niu més bonic!"

Si teniu dos minuts, només dos minuts, us convido a visionar aquest vídeo sobre el meu llibre infantil per a primers lectors Quin niu més bonic! També recomano altres llibres per a lectors i lectores de diverses franges d'edat que he publicat a l'Editorial Barcanova.

Per veure el vídeo cliqueu a damunt del títol Quin niu més bonic!

Un estrany molt proper

Us parlaré d'un llibre per a joves d'aquells que a mi m'agraden especialment perquè no tenen edat. L'estrany, de Jordi Sierra i Fabra, publicat per l'Editorial Barcanova, ens parla d'un personatge misteriós que ningú sap d'on ve ni cap a on va, però que se'ns fa proper i entranyable, especialment per als qui han tingut la mala experiència de viure sota una dictadura. I és així perquè ens narra la història d'en Daniel i la seva mare, que sobreviuen en un país on després de passar una guerra civil s'ha instal·lat una dictadura cruel. El pare d'en Daniel és a la presó per defensar la democràcia. La mare es veu obligada a llogar una habitació de la casa per tenir alguns ingressos que se sumin al migrat sou que guanya. Així és com s'incorpora a les seves vides en Víctor, l'estrany. Un home que es passa la major part del temps tancat entre llibres a la seva cambra. En Daniel, curiós de mena, comença a espiar-lo. Un dia en Víctor li deixarà llegir Moby Dick, un llibre que està prohibit per la dictadura. Junts parlaran del llibre i del seu significat:

"−El capità Achab és el bo, el noi, perquè és el protagonista i l'humà de la novel·la i, en conseqüència, la balena és la dolenta?

−La balena no és bona ni dolenta −vaig dir jo−. Només vol viure, que la deixin en pau. Aquest capità té unes ganes boges de matar el pobre animal.

−Pobre animal.−Va repetir la meva expressió.

−Ella no fa cap mal a ningú al mar.

−Bona observació.

−I tot el que li fa, a Achab, és en defensa pròpia.

−O sigui que Achab...

−Està obsessionat amb ella.

−Però creu que té les seves raons.

−Quines?

−En aquell temps els baleners caçaven balenes per menjar, guanyar diners, sobreviure... Els humans sempre hem pescat i hem extret recursos del mar.

−Però ell la vol matar, no pensa pas en el menjar. L'odia.

−Així doncs, tu estàs a favor de la balena.

−Sí.

El senyor Víctor va assentir amb el cap, complagut.

−Tenim un ésser que viu al seu món, tan tranquil, i n'arriba un altre disposat a matar-lo. No et recorda res això?"

En Daniel s'obsessiona amb el senyor Víctor, entra d'amagat a la seva habitació on veu llibres en idiomes que desconeix i moltes fòrmules matemàtiques; el segueix pels carrers de la ciutat i veu que deixa marques estranyes als arbres; intenta escoltar converses que té amb persones amb qui es troba i que no entèn perquè parlen en una llengua estranya. Un dia en Daniel veu que el senyor Víctor té una cama metàl·lica. Entre unes coses i altres acaba sospitant que podria ser un extraterreste o un robot i ho comenta amb els seus amics. El misteri està servit.

La novel·la està escrita en primera persona, en un estil despullat de floritures, directe a la consciencia de cada lector, però alhora molt emotiu i carregat de sentiment perquè se situa en el punt de vista d'un adolescent que estima la vida amb bogeria. Els personatges principals se'ns fan propers i entranyables, mentre que els lacais de la dictadura són éssers freds i foscos, sense rostre, sense ànima, sense colors.

L'estrany va obtenir el Premi Barcanova 2011 de Literatura Infantil i Juvenil.

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) Les primeres incursions literàries de Jordi Sierra i Fabra comencen amb vuit anys. Amb dotze ja havia escrit la primera novel·la llarga, de 500 pàgines. Resulta conegut especialment per la seva obra en el camp de la literatura infantil i juvenil, escrita tant en català com en castellà. Autor d'una obra ingent (gairebé 400 títols), ha estat traduït a 25 idiomes, ha venut milions d'exemplars dels seus llibres, col·lecciona premis literaris (Columna Jove, Vaixell de Vapor, Gran Angular, Ateneo de Sevilla, Barcanova fins a un total de més de 30, sumant-hi català i castellà) i figura en els programes escolars a Catalunya, Espanya i Amèrica Llatina.

Destaca a més per la seva tasca d'estudi de la música rock i pop. Per exemple, el 1970 va abandonar els estudis i la feina i es va professionalizar de ple com a comentarista musical. Va contribuir a crear diverses revistes, com ara Popular 1 i Super Pop, a més del Trivial Pursuit de rock.

Recentment ha creat una fundació que porta el seu nom i que té com a objectiu promoure la creació literària entre els joves. La branca de la fundació a Colòmbia treballa en el sector de l'educació.

El 2007 va rebre el Premi Nacional de literatura infantil i juvenil atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol per la seva novel·la Kafka y la muñeca viajera.

Fray Luis de León i el Planeta Moix

He anat a l'Escola Fray Luis de León, de Santa Coloma de Gramenet, gràcies al programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes. La sessió; en la qual han participat els dos grups de 5è de primària, ha estat intensa i de molta qualitat. Vull felicitar a les mestres Cristina Domingo i Marisa Hernández pel magnífic treball de lectura que han fet amb els seus alumnes els quals, a més de passar-s'ho bé, havien aprofundit en el contingut de la novel·la El secret del planeta Moix, el meu primer llibre de literatura infantil i juvenil al qual estimo de manera molt especial i que encara està molt viu després de quinze anys.

Felicito també a les nenes i els nens, que han estat molt participatius en la tertúlia que hem organitzat i que han fet preguntes molt interessants sobre la meva feina com a escriptor, sobre el procés d'escriptura, sobre els valors que promou la novel·la, sobre els noms dels personatges, sobre la vinculació de la meva literatura a la meva ciutat i moltes altres qüestions d'interès.

Pel que fa als consells que em demanaven per a qui vulgui ser escriptors els he comentat que han de llegir i escriure. Llegir per aprendre dels altres, per estar al dia, per conèixer la nostra tradició literària, per poder valorar els diferents estils. Escriure i escriure i escriure, perquè la pràctica és molt necessària. Per molts coneixementes que tinguem, no aconseguirem escriure bé si no practiquem a diari. D'una altra banda cal corregir molt perquè sempre, sempre, tot es pot millorar. En aquest sentit els he mostrat les meves notes mentre escrivia el llibre, els documents i retalls de premsa amb els quals m'havia informat així com exemples concret de correccions.

Finalment voldria destacar una qüestió que valoro molt com a escriptor. Els autors i les autores de literatura infantil i juvenil estem en perill d'extinció degut, entre d'altres raons, a la socialització mal entesa dels nostres llibres. Quan un llibre que val 8 euros és propietat de l'escola i no dels seus lectors, els autors deixem d'ingressar els nostres drets i per tant deixem de cobrar el nostre sou, que surt d'un percetatge molt petit del preu d'aquests llibres. Això ha fet que molts autors i autores estiguin dedicant la major part del seu temps a altres feines (els que poden perquè no tothom troba feina). Degut a això vaig demanar a l'escola que fes una carta a les famílies tot convidant a tothom que ho desitgès a portar un llibre meu perquè el dediquès. L'escola va fer la carta i la resposta ha estat molt positiva per part de les famílies. Hem pogut fer una sessió de signatura de llibres després de la tertúlia. Fins i tot hi havia qui portava dos llibres.

La nena que només es va poder endur una cosa

Heu tingut mai un problema tan gros, tan gros, tan gros que no us cabia cap altre problema al cap? Segur que sí. Tothom hem passat a les nostres vides per moments difícils i això és el que li passa a la Lena quan el mestre posa un problema de matemàtiques sobre els flams que s'ha de menjar en Pere en una hora: "És que tinc un problema més gran que tots els flams d'en Pere al cap. Un problema que m'ocupa tot el cervell i no m'hi caben els altres". Per fortuna, tot i la grandària no era res de greu. Resulta que la iaia de la Lena feia 100 anys i no sabia què regalar-li. Tota la classe, incloent el mestre, intenten trobar una solució amb idees d'allò més originals. 

Els nens i les nenes volen saber com és la iaia i la Lena els explica una història de quan la iaia era petita. Els parla d'una guerra, els diu que va haver de marxar del país amb els pares i els diu que només es va poder endur una cosa que havia de triar. Una sola cosa. Us deixo descobrir quina va ser i quin regal van decidir entre tota la classe.

Tot i que està recomanat per a lectors a partir dels sis anys, es tracta d'un llibre sense edat, com li agrada fer a l'autora, escrit en un estil tendre i emotiu amb unes descripcions plenes de màgia, aquell toc que fa que el llibre sigui especial, que tingui una llum pròpia "La Lena va arribar a classe tres minuts tard i amb els cabells esbullats. Esbullats és un dir. Tenia el serrell com un eriçó, com si tingués tot de lletres III ben dretes damunt els ulls. A l'esquerra els rínxols li feien SSS, com diminutes serps, i a la dreta, ZZZ, com llampecs. Al darrere, era un manyoc que semblaven OOO. I és que els cabells de la Lena tenien vida pròpia, eren un mirall dels seus pensaments."

La lectura ens aporta molts elements de gran interés per a la formació dels infants perquè els parla del companyerisme i de la solidaritat perquè tothom es preocupa pel problema tan gros de la Lena, els parla dels sentiments com l'amor i la tendresa, de la importància de la memòria històrica que ens ajuda a saber d'on venim i cap a on anem. I a més és un llibre ideal per descobrir als lectors com és d'importat la lectura, tan important que pot ser essencial en les nostres vides. Recordeu quan us llegien de petits? Recordeu quan heu llegit contes als vostres fills asseguts al llit o al sofà? Recordeu els moments màgics que heu compartit amb els éssers estimats gràcies a les històries dels llibres? Només us diré un cosa, us descobriré el final: "I així, tot escrivint, els cabells de la Lena ballaven". Us vaig donant pistes, oi?

Hi ha també un element que a mi m'agrada de manera especial. Tothom sap que les emocions provoquen canvis en el cos, que es poden veure. Quan algú està content, o està trist, o té por, ho podem saber tot observant el seu rostre. I la persona que viu un problema important, de vegades el somatitza. L'autora ha fet que la Lena somatitzi el seus problemes amb el cabell. Les emocions i els problemes la Lena els mostra pels cabells, com heu llegit als paràfs precedents.

Les il·lustracions d'en Valentí Gubianas, que ja ha acompanyat l'Eulàlia en altres ocassions estan imbuides de la màgia del llibre, amb una imagineria desbordant i amb un joc de colors que expressa els diferents estats d'ànim de la Lena, del conjunt de la classe i de la història de l'avia. Els dibuixos estan tan plens de detalls que ens conviden a detenir-nos en cada pàgina per contemplar-la com a una obra d'art. No són només un complement del text, sinó que l'expliquen i el subratllen tot construint una unitat que potencia el missatge amb els ulls dels infants. Valentí ha mirat el món i ha llegit el conte amb els ulls del nen que porta dins, que ja no és, però que encara és.

Eulàlia Canal i Iglésias, Granollers, 1963. És escriptora de literatura infantil i juvenil, i poetessa. Psicòloga de professió, ha col·laborat en diferents projectes infantils en el camp de la música i el teatre, i escrivint lletres per cançons infantils. La seva obra ha guanyat diversos premis de literatura infantil, i ha estat traduïda a l'espanyol. A més a més del llibre de poesia Andana blanca, ha publicat una vintena de llibres per a infants i joves entre els quals Això és un secret que només sé jo, La nena que només es va poder endur una cosa, La Tocanassos,  Cargol, i que faràs dins un iglú?, Un poema a la panxa , La pluja als llavis , El fantasma de casa els avis, La Palangana i el cas de l'àvia Hortènsia, El viatge terrífic del Patufet, L'arbre de les històries, Un Cargol fabufantàstic, Un somni dins el mitjó, Un Petó de mandarina, Les Set dents de la Palangana,  Emocions i sentiments,  Qui enviava petons a l'Estrella?. Ha obtingut els premis Barcanova de literatura infantil i juvenil 2006 per Un petó de mandarina, premi de narrativa infantil Ciutat d'Eivissa 2005 per Qui enviava petons a l'Estrella?, i el premi comarcal d'Omnium Cultural de Granollers de poesia 1998 per Andana blanca.

Amerigo Iannacone, poeta i editor

AMERIGO IANNACONE

Traducció al català de Rodolfo del Hoyo

Amerigo a la meva dreta

Amerigo Iannacone va néixer el 1950 a Venafro (Isernia, Molise), al centre sud d'Itàlia. Va morir el 12 de juliol del 2017 atropellat per un cotxe al centre de la seva ciutat mentre anava a esmorzar al bar de sempre. Va publicar més de quaranta llibres entre poesia, narrativa, assaig , traduccions i altres. 

Dels llibres de poesia destaquen Disolvenza incrociata (1983), Eterna metamorfosi (1987), L’ombra del carrubo (2001), , Semi (2004), Oboe d’amore (2007), Parole clandestine (2010), Poi, premi “Libero De Libero” 2011 i Sabbia (2014). Dels llibres de narrativa destaquen A zonzo nel tempo che fu (2002), Dall’otto settembre al sedici luglio (2007), Il paese a rovescio e altre fiable (2008), Cronache reali e surreali (2008) i Matrioska e altri racconti (2011) ... E poi il Fiume Giallo (2012) .

La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües. Va ser director de la revista mensual de cultura i literatura bilingüe italià / esperanto Il Foglio Volante – La Flugfolio,  des de la seva fundació el 1986.

Ha tingut cura de nombroses traduccions principalment del francès a l’italià i de l’italià a l’esperanto. Amerigo Iannacone és també editor. El 2014, juntament amb Carlos Vitale va traduir del català a l’italià i va publicar amb suport de l'Institut Ramon Llull el meu llibre de poesies El caminant a la deriva / Il viandante alla deriva.

Va ser un gran activista cultural i un gran difusor de la poesia. La seva pèrdua sobtada m'ha afectat molt. Descansa en pau Amerigo.

MA SOLEDAT

Em segueix arreu

ma soledat

i de vegades envejo

a qui se la treu del damunt

com una excusa

o una raó

que jo no sé trobar.

LA MIA SOLITUDINE

Mi segue dovunque
la mia solitudine
ed invidio talvolta
chi se la scrolla di dosso
con una scusa
con un pretesto
che io trovare non so.

LEGIONARIS

Combatre

aquesta sensació d’inutilitat,

de malenconia existencial,

aquest buit que s’obre

devorant la vida.

Som aquí per combatre,

legionaris de l’eternitat

en la guerra del temps.

 

LEGIONARI

Combattere
quel senso di inutilità,
di noia esistenziale,
quel vuoto che si apre
divorando la vita.
Siamo qui per combattere,
legionari dell'eternità
nella guerra del tempo.

ALS VUITANTA-CINC ANYS

Als vuitanta-cinc anys

s’ha tornat un nen.

S’emociona

per qualsevol petit gest

per una tornada dels pensaments

als amics

d’un altre temps

a les hores felices,

als moments més vertaders,

als anys més negres,

per un record trist,

per una al·lusió,

per un silenci.

El commou una bona pel·lícula

i fins i tot un anunci encertat.

Com un nen

es posa melancòlic

si és desatès.

En l’etern

altern recorregut de l’edat,

cercle misteriós,

en el fill,

i potser en el net,

somia amb la figura del pare.

(Primavera 1997)

A OTTANTACINQUE ANNI

A ottantacinque anni

è divenuto un bambino.

Si emoziona

per ogni piccolo gesto

per un ritorno dei pensieri

agli amici

di un tempo

alle ore felici,

ai momenti piú neri,

per un ricordo mesto,

per un’allusione,

per un silenzio.

Lo commuove un bel film

e persino

uno spot indovinato.

Come un bambino

diventa triste

se viene trascurato.

Nell’eterno

alterno percorso dell’età,

circolo misterioso,

nel figlio,

e forse nel nipote,

sogna la figura del papà.

(Primavera 1997)

EXTRA-HÀBITAT

Per sortir del meu hàbitat

he de vèncer la mandra que em lliga

a la vida banal de tots els dies.

És necessària

alguna cosa que forci

la resistència interior

la desídia mental.

(Però després, quan sóc fora

el meu cor s'allarga).

M’ajuden una mica

el congrés anual d'esperanto

i a més a més les ciutats d’art,

o alguns llocs poc freqüentats

pel turisme de masses

com ara San Pellegrino

o Pineto in Abruzzo.

Em desenganxa

d’una ensopida vida sedentària

la crida als llocs dels poetes

que formen una xarxa imaginària 

d'amistat i de poesia.

(Isernia, 2 març 2009)

EXTRA-HABITAT

Per uscire dal mio habitat

devo vincere l’accidia che mi lega

alla vita banale di ogni giorno.

È necessario

qualcosa che forzi

la resistenza interiore

la pigricia mentale.

(Ma poi, quando sono fuori

il cuore mi si allarga).

Un poco mi è di aiuto

l’annuale congreso di esperanto

che mi ha portato

oltre che in città d’arte,

in posti poco frequentati

dal turismo di massa

come San Pellegrino

o Pineto in Abruzzo.

Ma mi schioda

da una tórpida vita sedentaria

il richiamo dei luoghi dei poeti

che formato una rete immaginaria

di amicizia e di poesia.

(Isernia, 2 marzo 2009)