Haiku

Edu Barbero, em va enviar aquesta magnífica fotografia amb un haiku del meu llibre Els dits de l'intèrpret.

IRIS, LA CORTINA MÀGICA

El darrer diumenge d'octubre, la revista BarçaKids, va publicar el meu conte infantil Iris, la cortina màgica magníficament il·lustrat per Núria Feijoo.

RESEÑA: EL DÍA ANTERIOR AL MOMENTO DE QUERERLE

Con Dora Julian, de la Llibreria Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet

En una entrada anterior anunciaba la presentación del libro de poemas de Concha García, El día anterior al momento de quererle (Madrid, Calambur, 2013). Reproduzco ahora el texto que leí.

El día anterior al momento de quererle

Todos los libros, y especialmente los de poemas, tienen varias lecturas. Las varias que puso su autor, autora en este caso, y las varias que ponemos los lectores a partir de nuestra experiencia, porque la lectura es también una experiencia que nos pone el alma frente a un espejo invisible que a menudo nos devuelve nuestra mirada convertida en otra mirada.

Yo he leído el libro como un viaje, porque Concha es viajera, porque yo fui viajero, de otra manera, pero viajero. Y en los viajes siempre hay un sueño que nos empuja a seguir. Perseguimos el sueño, que casi nunca se consigue, pero en el camino,  o en la carretera, por aquello de los poetas de la beat generation que rodaban a la deriva o por los cantantes y músicos de los años setenta, para los que la carretera era un vértigo que cruzaba ciudades sin nombre y cuerpos sin nombre. En ese andar o rodar nos vamos descubriendo como quien se abre a un nuevo mundo. Y en los descansos miramos hacia atrás y vemos al que fuimos, que somos y no somos, y miramos hacia delante con las alforjas del pasado, que a veces quisiéramos dejar en la cuneta. El viaje es iniciático y El día anterior al momento de quererle lo es.

He leído un viaje físico porque “una semana antes había paseado / por los dédalos de una ciudad magrebí” o porque “Dudábamos entre ir al norte o / arribar a las inabarcables playas de guijarros” o porque “me desperté en Belalcázar / bajo la sombra / de dos árboles” o porque “Una mañana estás en París y dos / minutos más tarde atravesando la Pampa”.

He leído un viaje en el tiempo porque “sucede un instante / donde te ves saliendo de un portal / con quince años menos” o porque “el pasado no carece de una honda huella” o porque “aquellos son los años que nos quedan”.

He leído un viaje familiar porque “Unos seres que se repiten / en el tiempo” o porque “Una madre no tiene por qué / brillar sobre todas las cosas / ni con la misma intensidad / en cada uno de sus hijos” o porque “En la mecedora que no se balancea / el aroma de una abuela nos abraza”.

Pero todos esos viajes confluyen en un viaje interior. El poemario es un alto en el camino, una parada en el oasis para descubrir qué hay en los espejismos del alma. La escritura es “un tejido /que puntea la superficie de la tierra / es el cuerpo en el cual vivimos” “…y el mapa es el dibujo / de una parte de la totalidad”.

Al otro lado del estante había más público

La totalidad existe en cada instante eterno. En algunos poemas aparece el instante eterno, del que había hablado José Hierro, y aparece con una fuerza sobrecogedora, capaz de abrazar el infinito, como en el primer poema, que acaba con estos magníficos versos "Te pone la mano encima / el calor del mundo / que entra por tu frente / amplio como los campos / sin vallas ni árboles."

¿Y qué es lo que hay en ese viaje interior?

En el escrito de la solapa dice que el libro se “sostiene en la inminencia y, a la vez, en la memoria.” Pero inminencia y memoria no están separadas como dos conceptos independientes, sino que la memoria sirve para explicar el presente.

También alude en la solapa a “instantes en permanente movimiento”. Ya me había referido ante al instante eterno, aquel instante que atrapa el poema y que se nos grava de forma permanente conformando el yo. El yo está sometido a cambio, es un fluir constante. El día anterior al momento de quererle es un viaje existencial por diversos territorios ya sean geográficos, ya sean sobre la piel espiritual, que reflexiona sobre las transformaciones que afectan necesariamente las fibras más profundas del individuo, en este caso de la poeta. Nos encontramos ante la búsqueda de un yo anterior perdido, o que cree perdido,

o que tal vez solo existe en la imaginación, en el deseo, en el libro también hay deseo, un intento de comprensión de los cambios que este yo ha soportado a través de sus vivencia y sufrimientos, del encanto y del desencanto. “Como zahorí buscas el mensaje” o “Ya no soy aquella / que anotó por alguna razón / el verso de Montale, cuando / aquel tiempo era la vida que es luz azul / amarilla plateada, verde turquesa, /bienestar hondo.”

Hay también nostalgia, la nostalgia es el dolor por lo lejano, pero no solamente por lo que fue sino también por lo que pudo haber sido.

Hay poemas que son una explosión de felicidad en los que parece que el ser no tiene límites. “Anduvimos errantes sin casa y sin alas / teníamos la furia del ciclón”. Y en otros poemas se dibuja el desencanto “Buscamos los profundos enseres que perdimos / cuando tras el viaje nadie se responsabilizó de la maleta”.

Y están las vidas ajenas y las vidas de los antepasados proyectándose sobre la vida de la poeta que se transforma en “otros¨ y “otras”, para poderse explicar su existencia en el mundo.

La cotidianidad y los objetos aparecen continuamente porque tal vez son las líneas que trazan el mapa de nuestro territorio interior para abrirnos al mundo “Ordenas la cocina, retiras la basura, / pones la comida en el plato del gato / y sientes una enorme satisfacción / porque controlas todo ese espacio / que te permite visualizar la estancia / en el momento presente, y hasta / el pasado no carece de una honda huella / expandiéndose a través de todos esos / objetos cuyo significado tanto conocemos / porque representan estados de ánimo / en otros días y ciudades.”

Hay muchas cosas más en el libro. No puedo extenderme porque hay para hacer una tesis. Es un libro de una gran profundidad y de una variedad temática que obliga a varias lecturas separadas y a detenerse en cada tramo. Pero sí que diría, para finalizar, que el libro es un canto a la vida, al dejarse fluir para ser en plenitud y dejar de lado inconvenientes y convenciones “La filosofía / se ha apropiado de nuestras sensaciones / convirtiéndolas en conceptos” … “Para qué más poesía si nos tumbábamos / sobre la hamaca / que cubría nuestras necesidades.”

EL DÍA ANTERIOR AL MOMENTO DE QUERERLE

El jueves, 28 de noviembre, presentaremos el libro de poemas de Concha García, El día anterior al momento de quererle (Madrid, Calambur, 2013). Será a las 19.30 en la Llibrería Carrer Major de Santa Coloma de Gramenet (c. Major, 13 - teléfono 93 385 58 42).
Con Concha García iniciamos la tercera etapa de la Cita de poetes, que ahora será la Cita de poetes al Carrer Major y con la que esperamos ofrecer cada mes lecturas y encuentros con poetas.
Concha García nació en La Rambla (Córdoba) en 1956. Ha vivido la mayor parte de su vida en Barcelona. Es autora de diez libros de poesía, entre ellos Otra ley (1987), Pormenor (1983), Ayer y calles (Premio Jaime Gil de Biedma 1994), Cuantas llaves (1998), Árboles que ya florecerán (2001), Lo de ella (2003) y Acontecimiento (2008). También es autora de la novela Miamor.doc (2001 i reedición 2010); del cuaderno de viaje La lejanía. Cuadernos de Montevideo (2013); y del libro de ensayos sobre poesía Asomos de luz (2012). Su poesía ha sido traducida al italiano, inglés, francés, árabe, portugués y sueco. Parte de su obra está incluida en varias antologías. Gran viajera, ha publicado dos antologías de poesía de la Patagonia.

"Llegir al metro" al Museu Romàntic de Sitges

Diumenge 17 de novembre, a les 12 del matí, vaig presentar LLEGIR AL METRO, al Museu Romàntic de Sitges de la mà de l'escriptora Vinyet Panyella, poeta excel·lent i actual directora gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges (Museus de Sitges), i de l'Àstrid Alemany, representant d'Òmnium Garraf. L'actriu de doblatge Esther Villanueva va posar veu a alguns relats i vam compartir uns altres.

LLEGIR AL METRO és un recull de relats que tenen com a nexe persones que caminen cap a si mateixes. Éssers que a partir d'una situació traumàtica com ara un accident, una malaltia, un trencament familiar o una catàstrofe natural, s'adonen que no són com es pensaven. En diversos relats els personatges s'entrecreuen tot lligant històries i vides en una cruïlla d'emocions i sentiments que els situen als límits de les seves capacitats de reacció.

Àstrid Alemany

M'agrada el relat curt. Des de fa més de 20 anys m'hi he dedicat. La narració curta és un gènere literari menystingut al nostre país. Només hi ha dos autors a qui els lectors segueixen d'una manera regular, i això perquè durant molt temps han gaudit de projecció a la ràdio i la televisió. A la resta ens llegeix poca gent, les editorials no
ens volen i quan ens publiquen perquè hem guanyat un premi no acostumen a fer-ne difusió. Per Sant Jordi va sortir Llegir al metro, obra guanyadora del Premi Recull Joaquim Ruyra de Narració 2012, però no em van programar signatures, ni em van convidar al

Vinyet Panyella

famós esmorzar del Majestic on, per cert, ho vaig veure a la televisió, hi havia moltes persones que no són escriptors. El llibre tampoc no es podia trobar a la Setmana del Llibre Català, ni tan sols en el propi estand de l'editorial. Aquest és el preu que hem de pagar els escriptors que hem optat pel relat curt. No ens queda més remei que anar fent difusió nosaltres mateixos tot demanant als amics que ens donin un cop de mà. Cal dir que el Premi Recull és un dels premis de literatura catalana més antics i que té molt de prestigi. L'han guanyat escriptors com Jaume Cabré, Montserrat Roig, Carme Riera o Maria Mercè Roca i, més recentment, Jaume Benavente o Sílvia Soler.

Poesia internacional a la Val di Comino

Vaig passar la primera setmana d'octubre a Gallinaro, una petita població (paese, en diuen a Itàlia) de la Val di Comino, on Marco Tullio Cicerone tenia la seva granja. La Val di Comino és un territori d'una bellesa singular dins la Ciociaria, regió del Lazio meridional de límits indefinits tot i que pràcticament coincideix amb la província de Frosinone, bona part de la província de Latina i una zona de la província de Roma. La Val di Comino, envoltada de muntanyes de més de 2000 metres, que aquí podríem comparar amb amb algunes valls dels Pirineus o amb el Montseny, té disset pobles d'economia fonamentalment agrària.


Des de fa 38 anys, el poeta Gerardo Vacana, president de Centro Studi Letterari Val di Comino, organitza un premi de poesia i d'assaig sobre poesia que ha anat agafant molta tradició a Itàlia. El premi ha anat creixent tot afegint periodisme televisiu, periodisme escrit, narrativa i teatre. Aquests darrers es lliuren al teatre municipal d'Alvito, un teatre renaixentista ubicat al Palau Ducal. El de narrativa es lliura des del 2003. Sota el nom Giustino Ferri - DH Lawrence, serveix per guardonar la millor novel·la publicada durant l'any. Es lliura a Picinisco, on DH Lawrence va fer estada per escriure un dels seus llibres.

  
Fa 21 anys, als premis literaris, s'hi van afegir unes trobades internacionals de poesia. Amb tot plegat la literatura s'ha convertit en un actiu per incentivar la cultura, l'economia i el turisme de la zona. Els poetes fan rutes per la Val de Comino i altres pobles i ciutats ciociares, i fan lectures en teatres, instituts, al peu d'unes muralles de 3.000 anys o en un claustre gòtic. Cada any la trobada es dedica a una cultura.
El poeta barceloní Carlos Vitale, d'origen italià, és un dels convidats fixos. Gràcies a ell hem anat a la Val de Comino un bon nombre de poetes catalans i espanyols.


El 2012 vaig participar a la "Settimana della poesia Spagnola". Li vaig explicar a Gerardo que escrivia fonamentalment en català. Li vaig parlar de la nostra llengua mil·lenària, de la nostra cultura i de la nostra literatura, i aquest any em va convidar com a poeta en llengua catalana. Tot i així, cal dir que Gerardo ja tenia coneixements del català. De fet, Carlos Vitale ja li havia traduït el poemari Quadern grec a la nostra llengua juntament amb Jesús Aumatell.

Els dos anys ha estat especialment emotiva la trobada amb els alumnes de l'Institut Tècnic Agrari Estatal d'Alvito on la professora Rita di Fazio, amb el suport d'un grup entusiasta de professors, dirigeix un espectacle de música, dansa i poesia en el qual participen alumnes i professors. Alguns alumnes van llegir els nostres poemes en italià, però de vegades també en català o en castellà.
Aquest any també vam fer una lectura a l'Auditorium de Gallinaro. Auditori on es va presentar l'any passat la traducció a l'italià del llibre de Carlos Vitale Fuori di casa.
La lectura central es fa sempre al Teatre Municipal d'Alvito, en un edifici renaixentista amb records de la lluita antifeixista durant Segona Guerra Mundial. És un acte presidit per l'alcalde d'Alvito i el seu regidor de cultura juntament amb Gerardo Vacana, al qual assisteixin poetes i intel·lectuals de tota Itàlia. Els poetes llegeixen en la seva llengua i després l'actor Dionisio Paglia els llegeix en italià. Em va impressionar tant, que li vaig dedicar un poema:

M’escolto en tu

i la meva veu es fa gran,

s’incrusta en las pedres seculars,

es repeteix a les muralles,

als arcs,

als passadissos,

i torna a mi sense desvetllar el seu secret.

Mi ascolto in te

e la mia voce si fa grande,

si incrosta nelle pietre secolari,

si ripete nelle muraglie,

negli archi

negli anditi,

e torna a me senza rivelare il suo segreto.

 (Traducció a l’italià de Maddalena Vacana)

Quin niu més bonic! i altres llibres

Per Sant Jordi va sortir el meu llibre Quin niu més bonic!. És el que fa vint dels meus i el cinquè que publico amb l'Editorial Barcanova. Es tracta d'un conte per a primers lectors, amb lletra lligada i amb unes il·lustracions precioses de Blanca Bk. Explico la història del Becpetit, un pardal que té el niu en unes golfes plenes de joguines, gronxadors i dibuixos que ha anat portant la Núria, la nena que viu en aquella casa. Un dia, però, quan torna de volar, troba que la casa i el niu han desaparegut. El Becpetit viurà unes quantes aventures abans de la sorpresa final.

 Amb Barcanova ja tinc llibres per a tots els cicles.
Quin niu més bonic!, per a lectors a partir de sis anys.
La colla del fantasma Barruf i El capità Barruf i els caçafantasmes, per a lectors a partir de vuit anys.
El secret del planeta Moix i El talismà de l'Ariadna, per a lectors a partir de de anys.
Per això em van proposar d'enregistrar un vídeo de promoció dels meus llibres. Aviat el podreu veure. De moment, aquí teniu algunes fotografies del making off.

L'hort, de Gerardo Vacana

Aquest tríptic està format pels tres primers poemes del llibre L'Orto, de Gerardo Vacana

Psiche e Aurora editore, San Donato Val di Comino, 2008

Maig

I

Maig, mes marià.

Pel rosari ens reunim

a casa de la veïna més gran.

Van dels seixanta als noranta

els nostres anys. Jo amb setanta-cinc

represento la mitja edat.

Tinc la tasca d’ajudar

quan es confonen els misteris

o quan hem superat els deu

avemaria de cada volta.

Acceptem serenament

els límits de l’edat. Preguem

per la fe i la feina per els joves,

pocs i descoratjats,

per la salut i la pau per a tothom.

Portem flors fresques a la Immaculada.
Les agafem dels horts o dels boscos

que ara assetgen la població.
(Són molts els terrenys abandonats
a causa de l'emigració.)

II

Després del rosari fem conversa.

Parlem de diversos temes

tot evitant murmuracions i tafaneries

de comú i tàcit acord.

Lamentem les estretors

degudes a l’augment dels preus,

recordem els anys Trenta o Quaranta

que semblen estar de tornada.

Però tenim la bona sort

de viure en un poble:

encara ens podem alimentar

amb els genuïns productes del camp

i amb els animals criats al corral.

III

Maig, mes de la rosa

i també de les herbes altes i gruixudes,

que agraden a guineus, mosteles i martes:

és més fàcil acostar-se als corrals,

fer massacre de gallines.

(Ràbia i desesperació

en veure-les desaparegudes o mortes.)

6-8 de juny de 2004

Traducció: Rodolfo del Hoyo

Gerardo Vacana, poeta, traductor i assagista, viu a Gallinaro (Frosinone), on va néixer el 28 de febrer de 1929. Es llicencià en Lletres a Florència, amb una tesi sobre Madame de Lafayette. També va estudiar a Lieja (Bèlgica). En el bienni 1953 - 1955 fou assistent d'italià en els liceus de Lió (França), on simultàniament va impartit cursos de literatura italiana. Ha publicat diversos llibres de poesia traduïts a nombroses llengües. Durant deu anys va ocupar càrrecs de responsabilitat en l'administració estatal italiana. Va ser Vicepresident de la província de Frosinone. En 1976 va fundar el Premi Literari "Val di Comino" i en 1993 les Trobades Internacionals de Poesia d'Alvito. Premi Blaise Cendrars 2000 (Neuchâtel, Suïssa)

Algunes formes del silenci

Publicats a El caminant a la deriva. Barcelona, Editorial Comte d'Aure, 2007

1
L'arbre floreix.
Un insecte pon l'ou
al dedins d'una flor.

2
El vent escampa ulls.

3
El paisatge és el caminant, que l'observa

4
Els ulls de la fotografia no tenen la llum que va veure el fotògraf.

5
L'ésser és el camí del somni.

6
L'ésser és el límit del somni.

7
El somni és el límit de l'ésser.

8
El somni és el límit del camí.

9
Obro les mans i em cau el desig que ofereixo.

10
Plou damunt un somriure de paper.

11
Tinc els dits cansats de tanta ombra.

12
Creix al meu costat, però no hi sóc.

13
El ganivet penetra la carn de la fruita.
L'esperit, una teranyina fosca.

Haikus

Haikus publicats al llibre Els dits de l'intèrpret. Santa Coloma de Gramenet, L'Esguard, 2003

1
Rere la finestra,
en oli blau la mirada.
Cau l'ull com un full.

2
Sóc més veus que dues,
sons al cercle de l'instant.
Però, qui és qui escriu?

3
Buit de sang sóc fang.
Buit de mi m'omple la pedra.
Vine, escultor d'ombres.

4
Un home es fa fum.
L'ànima i l'enigma es besen.
L'home fum s'escampa.

5
Tremolen els anys.
Dibuixes tortes les lletres.
Sap llegir la lluna.

6
Sí, també la por
frega les paraules tortes.
Per què em despertares?

© Rodolfo del Hoyo

Farandulers, nova estrena d'Alquimistes teatre

El dia 13 de juliol vaig assistir a l'estrena de Farandulers, nova posada en escena d'Alquimistes Teatre. L'espectacle formava part de l'acte inaugural de la Fira Internacional de Teatre Integratiu que s'ha fet per vuitena vegada a Santa Coloma de Gramenet. Tots els grups participants estaven formats bàsicament per persones amb diversitat funcional. Alquimistes Teatre està integrat per persones amb diversos tipus de discapacitat psíquica.

Farandulers tracta d'un grup d'artistes que es veuen tocats per la crisi. De cop i volta es troben a punt de perdre el que més estimen, el teatre. L'obra presenta una gran identificació entre els intèrprets i els seus personatges. Personatges i actors, actors i personatges comparteixen un mateix món, una vida i una passió. Un a un van sortint al llarg de l'espectacle per explicar qui són en la vida real i per què fan teatre, immediatament tornen al seu paper. També està present la crítica als polítics per com estan enfocant la crisi i la seva submissió als dictats dels banquers.

La representació va oferir moments sublims amb un públic absolutament entregat que no va parar de rebre una pluja d'emocions. 

Cal felicitar les directores Francia Gajardo i Verónica Ramírez pel seu excel·lent treball artístic i organitzatiu, ja que han gestionat tota la FITI amb dotze espectacles, dos tallers i una taula rodona. I també cal felicitar els pares i mares que van moure cel i terra per aconseguir finançament per al muntatge i per a tota la FITI.

Farandulers ha estat un gran regal d'aniversari ja que Alquimistes Teatre celebra amb aquesta obra 15 anys als escenaris. Quinze anys fructífers durant els quals van guanyar el primer premi de curts del Festival de Cine de Sant Sebastià l'any 2005 amb el film 2+2= 5.

La cultura, l’art i la creativitat són patrimoni de la humanitat, de tota la humanitat, i, per tant, ningú no pot ser privat d’accedir-hi, de descobrir-lo, de conèixer-lo, de gaudir-ne i de construir-lo.

La creativitat és una facultat de la persona que depèn de la seva sensibilitat, de la manera com percep el món i de la manera que té de construir-lo, de la manera de viure i de la manera com se l’ha ensenyat a viure.

No s’ha de discriminar cap tipus d’expressió ni de llenguatge artístico-creatiu, ni valorar-los segons el tipus de persona que els produeix, sinó que, en tot cas, cal valorar-los.

La cultura, l’art i la creativitat, executats en llibertat, constitueixen, per ells mateixos, un instrument de millora de la vida de les persones i són moltes les possibilitats de desenvolupament que presenten, entre elles, l’accés al treball i a l’exercici professional.

Des de fa molts anys administracions i entitats han dedicat i dediquen grans esforços a favor de la plena autonomia a través del treball. Cal, però, que tots plegats ens preocupem per la plena integració de les persones amb diversitat funcional al món de la cultura, una cultura que esdevé, així, més solidària i més creativa.

Dit això, tots sabem que, tot i les bones intencions, hi ha una àmplia sèrie de prejudicis i actituds que generen obstacles notables per a l’accés a la cultura, l’art i la creativitat a les persones amb diversitat funcional. Cap grup de teatre o de dansa formats per persones cegues, o sordes, o amb paràlisi nerviosa, o amb discapacitat psíquica, no apareix en les programacions habituals dels teatres. Malgrat les dificultats a les quals m'acabo de referir, Alquimistes Teatre ha aconseguit participar en un muntatge de la propera temporada del Teatre Nacional de Catalunya.

Santa Coloma de Gramenet amb el Grup de Teatre Alquimistes i amb la FITI vol obrir les seves portes a tots els espectadors, amics i amants del teatre perquè puguin conèixer millor nous llenguatges escènics i estètics. I també volem obrir un espai de debat i reflexió al voltant de l’art, la diversitat funcional i la integració. 

Vedegust amb un fil de veu

He volgut fer un joc de paraules al títol. Un fil de veu és el projecte literari que el poeta Jordi Valls gestiona conjuntament amb la cafeteria Vedegust, de la Biblioteca Singuerlín Salvador Cabré, de Santa Coloma de Gramenet. El fil de veu no es refereix a la veu prima o feble, que gairebé no se sent, sinó al testimoni que es van passant els lectors. Els assistents a l'acte trien algun capítol d'una novel·la, o algun relat o algun poema i llegeixen en veu alta dues o tres pàgines i passen el llibre al següent, que farà el mateix. en acabar fan tertúlia, si pot ser amb l'autor present. El 12 de juny passat van triar el meu llibre de relats Llegir al metro. Vam llegir dos relats. El primer, el que porta el títol del llibre, el va triar en Jordi Valls. El segon, "Milking", el vaig triar jo.

Va ser un acte molt interessant. Des del punt de vista de l'autor, és enriquidor sentir com altres persones llegeixen en veu alta el que tu has escrit i situar-te com a espectador tot analitzant el relat molt més que no pas ho havies fet en el moment de crear-lo. Des d'un punt de vista mutu, autor / lector, és també molt enriquidor perquè en ser poques persones (a la fotografia som set més qui tenia la càmera tot i que vam arribar a ser-ne 10), en ser poques persones, deia, la confiança que s'estableix per la proximitat permet fer una tertúlia relaxada i alhora profunda on tothom acaba explicant anècdotes personals a partir dels relats. Un encert de programació. Ara es farà un descans fins al setembre.

Llegir al metro a Connexió Barcelona, de BTV

Un magnífic reportatge de Marta Ballesta a l'espai "In Situ" del programa Connexió Barcelona, de BTV sobre el meu llibre de relats Llegir al metro, emès el dia 10 de juny de 2013.
Us convido a veure'l. Només són cinc minuts.

SALVEM LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL CATALANA

Benvolgudes i benvolguts Mestres, AMPES i Institucions Educatives,

Els autors i autores de literatura infantil i juvenil d’aquest país us estem molt agraïts per tota la tasca de foment de la lectura que ha fet l’Escola Catalana al llarg d’aquests darrers trenta anys i que ha permès que els nostres nens i nenes estimessin els llibres, les editorials publiquessin literatura catalana infantil i juvenil, les llibreries venguessin llibres catalans i els autors i autores en la nostra llengua poguéssim (precàriament) sobreviure i crear un món de ficció per als nostres infants i joves. Tot plegat ha possibilitat l’enfortiment del teixit cultural i industrial català.  

Podem dir amb orgull que hem aixecat un país de lectores i lectors en la nostra llengua que coneixen de prop els autors i tenen una biblioteca personal  amb llibres signats i farcida de records.

Durant aquests anys els nens i nenes de les escoles catalanes han tingut un contacte directe amb els escriptors i escriptores que ens hem acostat a les aules per comunicar-nos directament amb ells i respondre a les seves curiositats. Els hem explicat  com s’escriu un llibre, com es creen els personatges, com s’inventen les històries, com es dibuixen els àlbums...

L’alumnat català ha après que els llibres tenen un valor real i simbòlic i que són els seus amics, els seus companys de viatge, el refugi dels seus somnis. I entre tots i totes hem contribuït a crear un país més culte, més pròsper i més europeu amb uns índex de lectura i consum de llibres prop dels nivells francesos i alemanys.

Això ha estat des de la democràcia fins fa uns anys, sense oblidar els pioners que van obrir camins en temps difícils, des d’institucions com Rosa Sensat o editorials com La Galera, passant per autors com Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas o Josep Vallverdú.

Ara, l’any 2013, a moltes escoles de Catalunya es considera  que els llibres són una despesa prescindible per a les famílies  i cal que siguin reciclats i passin de mà en mà sense pertànyer a ningú. La “reutilització” sovint  no fa distinció entre llibre de text i llibre literari.  

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat havia col·laborat a aquest procés amb el seu programa d’ajuts, institucionals, a les AMPES que sol·licitaven el finançament de llibres de lectura per a ser socialitzats, però l’any  2011 va rectificar gràcies al Manifest per la No Reutilització del Llibre literari a les Aules que vam promoure els autors.  El Manifest va ser signat per més de 400 persones vinculades al món del llibre i podeu trobar-lo aquí: http://noreutilitzacio.blogspot.com.es/

  

I, malgrat tot, la realitat actual és que la majoria de les famílies NO COMPRA LLIBRES als seus fills.

Qualsevol decisió que modifica una dinàmica determinada comporta conseqüències.

Les conseqüències del “reciclatge”,“socialització” “reutilització” o “segrest” provoca problemes i EROS en editorials, el tancament de llibreries, la descatalogació de llibres i, naturalment, l’abandonament de l’escriptura professional de molts autors i autores.

Però el pitjor de tot és que amb aquesta iniciativa s’ha desvaloritzat el llibre als ulls dels nostres infants i s’han buidat les llars catalanes de llibres. La “tasca educativa” que es pretenia (potser carregada de bones intencions) està aconseguint modificar negativament la motivació lectora, els hàbits lectors, la relació lector-llibre i molts altres aspectes que seran irreversibles un cop  els nostres nens i nenes siguin adults.

Us convidem a reflexionar sobre les conseqüències de la vostra decisió i a plantejar-vos si voleu educar nens i nenes en l’amor i el respecte als llibres i la lectura, si voleu mantenir una cultura literària i editorial pròpia i si voleu que hi hagi autors i autores catalans que escriguin en la nostra llengua i s’adrecin als vostres alumnes des del nostre imaginari col·lectiu. 

Ho teniu a les vostres mans. 

QÜESTIONS PER  A  LA REFLEXIÓ  SOBRE EL “RECICLATGE” I /O “SOCIALITZACIÓ DE LLIBRES LITERARIS A L’ESCOLA.

 Entenem per SOCIALITZACIÓ DEL LLIBRE LITERARI del llibre literari a l'aula : la compra de 25 o més llibres del mateix títol idèntics --propietat del Centre Educatiu---  prescrits per a un curs com a lectura obligatòria per ser llegits any rere any pels alumnes que cursaran aquell nivell,  independentment del professorat que tingui assignat el curs i les seves preferències personals.

Queden fora d’aquesta consideració les experiències pedagògiques com ara “maletes de lectura”, “la biblioteca d’aula” “la biblioteca de l’escola” o altres activitats que molts mestres i professors i professores fan servir per transmetre el gust per la lectura al seu grup classe.

Creiem que aquesta mena de  “socialització” del llibre de lectura s’ha produït paral·lel.lament  a  la socialització del llibre de text a les Escoles  i que s’ha fet  amb la mateixa finalitat d’estalvi del seu cost sense  reflexionar suficientment sobre com pot afectar la motivació lectora del professorat i de l’alumnat, la didàctica de la  tasca docent  a l’aula i els contravalors que indirectament reben els estudiants sobre el que és un llibre i el seu ús.

Els autors i autores ens preguntem: 

Quines finalitats persegueix  “la reutilització”?  Fomentar la lectura o estalviar el cost de compra d’un llibre única i exclusivament? En el cas de famílies necessitades entenem que és imprescindible proporcionar bosses de llibres, però en el 90% de les llars catalanes la compra d’un llibre de lectura de vuit euros és una despesa assumible i petita comparada amb altres despeses educatives que les famílies assumeixen naturalment (motxilles, material escolar, material esportiu, connexió a Internet, sortides i quotes en el cas de les escoles concertades etc).

Com afavoreix un llibre “socialitzat” el foment de la lectura? Augmenta el nombre de lectures per alumne disposar de vint-i-cinc llibres de títol repetit dins l’aula? Per quantes mans passa a l’any cada llibre? Quants llibres es llegeixen els nens al llarg d’un any gràcies a aquest sistema amb un títol idèntic i repetit?

Quants anys de prescripció obligatòria en un mateix  nivell suporta un llibre? Cinc, sis, deu anys llegint un mateix llibre perquè és propietat de l’Escola i cal amortitzar el seu cost?

Si ja hi ha llibre assignat de lectura com s’implica el professorat en la recerca de novetats i prescripcions? Quin estímul té el professorat per recomanar lectures i estar al dia de les noves publicacions, revistes prescriptores  i associacions pedagògiqes de foment de la lectura  si ja té un llibre assignat  que no pot canviar? 

Quina és la  motivació didàctica del professorat en el cas de no haver triat el llibre? Si no ha triat la lectura i tal vegada no l’hi interessa o no és del seu gust com podrà transmetre l’entusiasme i les ganes de llegir als seus alumnes? Els professors canvien sovint de centre i de nivell i en arribar a un curs amb llibre socialitzat la lectura li ha vingut imposada.

Què passa quan alguns llibres es deterioren?  L’estat físic del llibre pot ser un mal conductor de la vinculació del nen amb l’objecte? Què sent un nen quan li toca un llibre vell i fet malbé?I si l’únic espai de lectura per impedir el deteriorament o la pèrdua del llibre és l’aula no es relaciona masa directament el llibre de lectura amb el llibre de text obligatori?

Com es renoven els títols de la biblioteca de l’Escola si s’ha invertit una quantitat alta de diners en la compra de títols repetits per aula?  I si aquests 25 títols idèntics fossin 25 títols diferents renovats any rere any com a inversió en l’ “actualització” que requereix una biblioteca Escolar?

I d’altra banda el que entenem per “socialització del llibre literari a l’aula”  creiem que afecta;  

LA TRANSMISSIÓ DE CONTRAVALORS QUE REP L’ALUMNE

Potser l’’alumnat ES PREGUNTA:

Hem de considerar el llibre només propietat de l’escola? Si el tenim només a l’escola, no el podem llegir o rellegir mai a casa? El podem subratllar? Hi podem anotar coses? On quedarà constància del nostre nom i la data en què el vam llegir?

És necessari que hi hagi llibres a casa? Quin llibre agafarem quan volguem llegir ben acomodats al sofà, o a la terrassa, o quan anem de viatge? Quins llibres compartirem amb la família? Quins llibres tenim a la nostra habitació? Tenim biblioteca personal?

Cal que existeixin les llibreries? És només tasca del professor la recomanació dels llibres de lectura? Es bo estar al dia les novetats? On, si no a les llibreries  tenim el plaer de triar i remenar llibres nous  abans d’escollir la lectura que ens sedueixi?

Què en queda de la visita d’un autor o una autora a qui hem llegit i que ens ha agradat? Com recordarem el que l’autor o autora ens ha dit del llibre? El llibre signat o dedicat és el senyal d’una implicació directa entre els autors, els lectors i les lectures.

Són realment cars els llibres de lectura d’escola? Costen sobre els  set o vuit  euros. Un menú de vuit euros és barat i un llibre de vuit euros és car? No és equiparable alimentar el cos i la ment?  Sabíeu que n’hi ha molts que es fan amb paper reciclat  i que són ecològics i sostenibles?

Un llibre és un bon regal? Està carregat d’emocions, d’històries, d’aventures, d’humor. Quan regalem un llibre volem compartir amb la persona que el rep totes les sensacions que transmet el seu contingut. Si percebem que el llibre ja no té valor, tindrem ganes de regalar-ne?

Què significa comprar un llibre? És una despesa innecessària i prescindible? La cultura ens ajuda a formar-nos. A descobrir, a aprendre, a desenvolupar la nostra personalitat. Pagar vuit euros per una novel·la, un llibre de relats o de poemes, o per un àlbum il·lustrat és llençar els diners? No seria millor considerar el llibre com una inversió en comptes d’una despesa?

Tenim diners per comprar un Ipod, o una dessuadora de marca, o la connexió a internet al mòbil, o un videojoc? Tot això té un valor sentimental i una implicació directa amb les nostres emocions o és purament funcional? Un llibre de lectura de vuit euros ens sembla car i un videojoc de cinquanta no?

Quin valor té la feina d’un autor o autora? Ens hem preguntat mai d’on treu els diners que el permeten tirar endavant i escriure les històries que llegim? Un fuster, un paleta o un metge cobren per la feina que fan. Ens fabriquen un moble, ens tomben un envà o ens operen i nosaltres paguem un diners per la feina feta. Pensem que els creadors no han de cobrar per la tasca que fan? Si la cultura no es paga (pirateria), qui farà res per la cultura?

QUINES CONSEQÜÈNCIES TÉ PER ALS LLIBRES, ELS AUTORS I LA NOSTRA CULTURA  LA DECISIÓ DE “SOCIALITZAR” ELS LLIBRES?

 Els llibres socialitzats són ràpidament descatalogats per falta de vendes. Sovint els llibres exitosos -que són els que més es “segresten” a les aules- són condemnats a desaparèixer.

Les editorials infantils i juvenils i impremtes entren en crisi.  El sector editorial representa un percentatge important de la nostra industria cultural. Els llibres socialitzats suposen acomiadaments, disminució de salaris, condicions més precàries de treball i possibles tancaments editorials amb la conseqüent pèrdua de col·leccions i títols que pot suposar.

Les llibreries tanquen. Sobretot les de proximitat, que en bona part depenen de les compres escolars  periòdiques. Molts pobles i ciutats  petits veuen desaparèixer les seves llibreries i llibreters.  

Les estratègies editorials es decanten envers les traduccions d’èxits internacionals i no publiquen literatura catalana infantil i juvenil. Els resulta més eficaç apostar per bestsellers d’imitacions i modes que poc tenen a veure amb la nostra realitat. El futur augura una colonització cultural i lingüística.

Els autors i autores catalans de literatura infantil i juvenil deixen d’escriure. En veure  disminuïts els seus ingressos entre un 30 i un 50 per cent no poden continuar dedicant-se precàriament a l’escriptura ni visitant escoles.

I sobre aquest darrer punt, que ens afecta directament, volem ser clars i parlar-vos de les nostres condicions laborals sobre les quals hi ha mites i llegendes fonamentats en el desconeixement. 

EL QUE NO SABÍEU SOBRE LES CONDICIONS LABORALS DELS ESCRIPTORS 

Els qui vivim de l’escriptura som una espècie en vies d’extinció. Som treballadors autònoms i, com a tals, gairebé no disposem de drets ni cobertures. No tenim nòmina. No tenim vacances. No tenim atur. No tenim baixes per malaltia.

-       Mensualment un autor/a paga una mitjana mensual de 600 euros al règim de la seguretat social d’autònoms per poder-ne cobrar 1.000 en la jubilació i cobrir la seva cobertura sanitària.

-       Els avançaments per un llibre infantil-juvenil són de l’ordre de 1000 euros bruts. (790 nets) en concepte de drets d’autor futurs. Es lliuren un cop ha estat escrit el llibre.

-       Les liquidacions pels llibres es fan UN COP a l’any. Representen entre el 10% i el 5% del preu del llibre sense IVA (aprox. 50 cèntims per llibre).

-       A la liquidació anual bruta s’ha de descomptar el 21% d’IRPF i s’ha de dividir en 14 parts (per poder disposar de pagues per Nadal i vacances).

-       Durant l’any l’autor ha d’autofinançar l’escriptura dels seus llibres amb les liquidacions de les vendes dels llibres anteriors. (autocrèdit)

-       Els premis literaris són un “avançament” en concepte de drets d’autor futurs.

-       Les agències literàries (en el cas de tenir-ne)  cobren un percentatge del 15% brut de les vendes dels autors i autores. 

Els autors som treballadors amb pocs drets sindicals (gairebé cap) que arrisquem el nostre temps i la nostra creativitat i que aspirem a viure sòbriament de la nostra feina.

ES DIFÍCIL SOBREVIURE AMB L’ESCRIPTURA, PERÒ CAL QUE SIGUI POSSIBLE.

I malgrat tot, durant tots aquests anys no hem perdut la il·lusió i hem buscat la manera de continuar escrivint per a nens, nenes i joves fent altres feines complementàries que ens permetessin viure i  ens deixessin el temps necessari per dedicar a l’escriptura (col·laboracions periodístiques, traduccions, guions, xerrades, conferències, classes, seminaris...). Hem arriscat la seguretat de la nòmina per la contribució a un imaginari col·lectiu que no existia en els anys 70. Ara, gràcies a nosaltres, els escriptors i escriptores, els joves catalans tenen referents de ficció que abans només trobaven en els autors anglesos, escandinaus o francesos. Pensem el món des d’aquí, des de casa nostra, ben a prop seu. Estimem la llengua, estimem la cultura, promovem la imaginació i la creativitat dels nostres infants i creiem fermament que un país s’aixeca gràcies als seus futurs ciutadans i als valors que hagin adquirit al llarg dels seus anys d’educació.

Per això escrivim per als nostres petits i joves i els parlem d’aquelles coses que ens preocupen i els fem pensar, somniar i desitjar un món millor.

  

MANIFEST

SALVEM LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL CATALANA. 

La  situació actual del sector del llibre juvenil i infantil català -provocada per la socialització massiva de llibres literaris- ens aboca a una  perillosa catàstrofe que si no corregim ràpidament pot acabar essent irreversible.

ELS AUTORS I AUTORES DE LIJ EN PERILL D’EXTINCIÓ APE,  demanem a l’Escola Catalana, a les AMPES, al Professorat i a les Institucions Educatives i Culturals de Catalunya que reflexionin seriosament sobre les conseqüències pedagògiques, culturals, econòmiques, creatives i identitàries que comporta el “reciclatge” de llibres literaris a les aules i que  col·laborin a evitar aquest drama.

DEMANEM:

La supressió de la política de “socialització” de llibres literaris a l’Escola i  la recerca de solucions per tal de proporcionar aquests llibres als nens que no s’ho poden permetre (donacions editorials, beques nacionals o estatals, préstec bibliotecari, fons d’autors, creació de fundacions).

El foment del valor social del llibre com a objecte, com a regal, com a tresor.  

La inculcació del valor sentimental del llibre i de la relació íntima que s’estableix amb el  seu lector/a. (biografia personal, memòria infantesa, símbol, record).

La inversió anual en la biblioteca escolar amb compres de llibres actualitzats i proporcionals al nombre d’alumnes que la utilitzen. Nous programes de revitalització de les biblioteques.  

L’educació de pares i mares perquè fomentin la visita a llibreries, la compra periòdica de llibres,  la creació de biblioteques familiars a les llars i la lectura compartida.

El reconeixement de la importància de la feina de les persones que fan possible que existeixin els llibres ( autors, il·lustradors, editors, llibreters etc.). 

La valoració de les trobades d’autors i lectors a les Escoles i Instituts com una oportunitat privilegiada d’estímul a la lectura.

La recomanació a les aules, la presència a les biblioteques i la  visibilitat a les llibreries de llibres d’autors catalans, en equitat amb els autors estrangers.

APE ( AUTORS I AUTORES EN PERILL D’EXTINCIÓ)

En aquests moments formem part de l'APE:

Pasqual Alapont, Josep Albanell, Núria Albertí, Ricardo Alcántara, Josep Maria Aloy, Mercè Anguera, Mercè Arànega, Cinta Arasa, Jesús Ballaz, Santi Baró, Ignasi Blanch, Victòria Bermejo, Àngel Burgas, Sergi Càmara, Eulàlia Canal, Mercè Canals, Anna Canyelles, Maite Carranza, Jaume Cela, Jordi Cervera, David Cirici, Agustí Comotto, Jaume Copons, Carles Cortès, Jordi Cortès, Toni Cotet, Antoni Dalmases, Marta Dansa, Jordi de Manuel, Rodolfo Del Hoyo. Miquel Desclot, Begoña Esteban, Txus Fernàndez, Lluís Farré, Jordi Fenosa, Anna Fité, Jordi Folck, Dolors Garcia i Cornellà, Antoni Garcia Llorca, Sandra Gómez, Josep Gòrriz, Xavier Gual, Lluís Hernàndez Sonali, Pau Joan Hernàndez, Ramon Homs, Maria Angels Juanmiquel, Òscar Julve, Gemma Lienas, Lluís Llort, Enric Lluch, Cristina Losantos, Salvador Macip, Anna Manso, Glòria Marin, Eduard Márquez, Meritxell Martí, Pere Martí Bertran, Andreu Martín, Joan Antoni Martín Piñol, Frederic Mayol, Francesc Miralles, Pep Molist, David Nel·lo, Mertxe París, Pol Pascual, Lena Paüls, Nathalie Pons, Joan Portell, Gisela Pou, Núria Pradas, Joan de Déu Prats, Elisenda Queralt, Maria Carme Roca, Elisenda Roca, Sebastià Roig, Carles Sala, Gemma Sales Amill, Xavier Salomó, Gabriel Salvadó, Eva Sans, Care Santos, Eulàlia Sariola, Jordi Sierra i Fabra, Isabel Clara Simó, Andreu Sotorra, Maria Tarragó, Anna Tortajada, Mercè Ubach, Clara V. Fleck, Tina Vallès, Jordi Vila.