El bosc dels somnis perduts

El dia 10 de maig del 2016 se'm presentava feliç. Tenia dues xerrades amb alumnes de cicle inicial de primària a l' Escola La Candela , de Valls. He anat a Valls en diverses ocassions i sempre he tornat content i amb bons records que se'm presenten a la memòria de tant en tant. Tinc allà, també, una amiga escriptora, la Margarida Aritzeta , i el seu home, el Jordi Castells , amant dels bons vins i aficionat a la bona taula, tot i que no vaig poder saludar-los. Però els elements estaven disposats a espatllar-me el dia. Diversos accidents, poc importants per sort, van col·lapsar les sortides de Barcelona. Al principi em vaig posar molt nerviós, però vaig pensar que no calia neguitejar-me. El meu neguit no solucionaria el problema de trànsit i em podria provocar un problema de salut. Així que, al mal temps bona cara. Vaig sintonitzar Catalunya Música i vaig convocar la deesa Paciència. I en arribar, em vaig trobar que tot l'entorn de l'escola era zona blava

Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu. Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de

Jordi Torres al centre Acostumo a parlar de llibres publicats, però de vegades hi ha poetes que són gairebé invisibles. De fet, ser poeta suposa fer oposicions a la invisibilitat, però si a més a més no publiques, la tranparència és encara més obvia. És el cas de Jordi Torres . No és que Jordi Torres sigui del tot inèdit, ja que ha publicat diverses plaquettes amb l'Associació de Poetes Terrassencs de la qual és membre des de la seva fundació el 1989 i president des del 2013. La més antiga, del 1995 es titula simplement Recull de poemes , on destaquen els poemes dedicats als grans del jazz com ara Chet Baker, Billie Holiday, Ella Fitzerald o Dinah Washington. La segona plaquette, del 2012, es titula Sit Back, Relax and enjoy the fligth (poemes des de l'avió) . És un recull on ens parla del pas del temps, de les pèrdues "No hi cap res més / al sac / del teu passat. / Ja no hi pots/ afegir més engrunes" o "Dies que passen / amb solituds/ eternes. No es