Nius de pardal a l'Escola La Candela, de Valls

El dia 10 de maig del 2016 se'm presentava feliç. Tenia dues xerrades amb alumnes de cicle inicial de primària a l'Escola La Candela, de Valls. He anat a Valls en diverses ocassions i sempre he tornat content i amb bons records que se'm presenten a la memòria de tant en tant. Tinc allà, també, una amiga escriptora, la Margarida Aritzeta, i el seu home, el Jordi Castells, amant dels bons vins i aficionat a la bona taula, tot i que no vaig poder saludar-los.

Però els elements estaven disposats a espatllar-me el dia. Diversos accidents, poc importants per sort, van col·lapsar les sortides de Barcelona. Al principi em vaig posar molt nerviós, però vaig pensar que no calia neguitejar-me. El meu neguit no solucionaria el problema de trànsit i em podria provocar un problema de salut. Així que, al mal temps bona cara. Vaig sintonitzar Catalunya Música i vaig convocar la deesa Paciència. I en arribar, em vaig trobar que tot l'entorn de l'escola era zona blava i que només podia treure tiquet per dues hores, i jo havia d'estar com a mínim dues hores i mitja. Em van dir que no m'amoïnès, que no em multarien. I tenien raó!

Vaig arribar tard a l'Escola La Candela. Una mestra m'esperava al vestíbul i de seguida vam anar cap a la biblioteca. I només veure els somriures d'aquells nens i la llum dels seus ulls, se'm van passar tots els mals. Vaig gaudir de dues trobades fantàstiques, jo diria que fins i tot màgiques.

Els nens em van fer moltes preguntes. Quin animal t'agrada més? El gos. Jo tinc un gat, deia un; i jo un lloro, deia un altre. Per què has triat un pardal? Perquè els pardals també fan niu a les cases, però no poden viure en gàbies, necesiten la llibertat de volar. Per què li dius Becpetit al pardal petit? Perquè és el més petit de tots. Perquè, si la mare va tenir tres ous, només va nèixer un pollet? Perquè no sempre neixen pollets de tots els ous. Per què el pare es diu Poqui? Perquè jo tenia un amic que es deia Poqui i li vaig voler fer un homenatge. Per què la Núria toca el piano? Perquè la meva filla tocava el piano quan jo vaig escriure el conte. I com has fet el llibre? Vaig explicar una llarga història, perquè casa meva la van enderrocar, perquè la meva filla no volia una altra casa i estava trista, perquè jo li volia demostrar amb un conte que en una altra casa també podria ser feliç. I així sense parar. Quins nens més macos! Nens de molts llocs del món amb un català perfecte i amb un esguard de futur als ulls.

I em van dir que els dibuixos de la Blanca BK eren molt bonics i volien saber si la coneixia. No la conec perquè viu a Saragossa, però ens escrivim. 

I m'explicaven perquè els havia agradat el conte. S'identificaven amb el protagonista, al que havien arribat a estimar. Van patir amb ell quan estava trist, i es van alegrar quan estava content.

I com que havien d'enderrocar la casa on vivien la Núria i els pardals, els sabia greu que mentre la Núria podia ficar les seves coses en capses, als pobres pardals els obrers els van destrossar el niu. Els vaig explicar que moltes vegades les persones no pensem en els animals, però la família de la Núria sí que pensaven i quan van tenir una casa nova els van fer un niu molt bonic per al Becpetit i els seus pares.

La Magda Jové, una de les mestres, d'aquelles mestres actives, que es veu que fan la seva feina amb il·lusió, que t'aixequen l'ànim amb un somriure, em va explicar que el conte els havia servit per estudiar la natura i els ocells i que havien après molt.

Per cert, entre xerrada i xerrada em van oferir un esmorzar fantàstic.

I avui rebo aquest regal de la Magda:  Recollint els fruits de molta feina i de moltes hores estructurant i ordenant pensaments: qui, que, quan, on.....work in progres....

La Montse Montanyà, la mestra de primer, que amb un sol gest i amb dolça veu, com si fos una fada, va fer que tots els nens paressin atenció en un instant, m'ha enviat uns missatges que m'han escrit els seus alumnes. Aquí teniu l'enllaç

Quina meravella! Enteneu per què no puc deixar d'escriure per als nens?

Gràcies! Gràcies! Gràcies!

El somriure de la Natàlia a la Trinitat Nova

Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu.

Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de Sant Joan veia des de casa com el cel d'aquella Barcelona humil es pintava dels colors del foc. L'espectacle era preciós i màgic. Desitjava que durés per sempre. I aquella gent que prenia el carrer perquè era seu, va saber lluitar per la seva dignitat fins que van aconseguir tot allò que els faltava.

Des de les finestres de l'Escola Sant Josep Oriol, al barri de la Trinitat Nova, de Barcelona, vaig veure l'església de Santa Coloma i l'edifici on visc. Em vaig emocionar i els vaig explicar als alumnes de sisè aquelles vivència de la meva infantesa. Em fa il·lusió trobar-me amb els meus lectors en una de les escoles pioneres de la immersió lingüística. Segurament tots els nens han nascut a Catalunya, però els seus pares són de molts països diferents. I tots somriuen, estan contents i nerviosos perquè he vingut a xerrar sobre el llibre que han llegit, El somriure de la Natàlia, dintre del programa Autors a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. I, sense deixar de somriure, em fan tantes preguntes i tan ben pensades, que m'animo i els contesto, ben motivat, tot donant tota mena d'explicacions. I, sense deixar de somriure, m'escolten. I no ens adonem i ha passat una hora i mitja. Mai havia donat tant de si una sessió amb alumnes, i encara podíem haver estat mitja hora més si no hagués sonat el timbre.

A l'entrada m'havien rebut amb una pissarra decorada amb els meus llibres i a la sortida em regalen una capsa de bombons.

Marxo encantat tot pensant que aquests nens no ho tenen ni ho tindran fàcil a la vida, però que gràcies a mestres com la Laura Casares i a programes com Autors a les Aules podem ajudar a que el seu pas per l'escola sigui una etapa que recordin amb afecte. Recordaran que en l'Escola Sant Josep Oriol es van formar com a persones, com a futurs ciutadans. 

Jardi de sorra, de Jordi Torres

Jordi Torres al centre

Acostumo a parlar de llibres publicats, però de vegades hi ha poetes que són gairebé invisibles. De fet, ser poeta suposa fer oposicions a la invisibilitat, però si a més a més no publiques, la tranparència és encara més obvia. És el cas de Jordi Torres.

No és que Jordi Torres sigui del tot inèdit, ja que ha publicat diverses plaquettes amb l'Associació de Poetes Terrassencs de la qual és membre des de la seva fundació el 1989 i president des del 2013. La més antiga, del 1995 es titula simplement Recull de poemes, on destaquen els poemes dedicats als grans del jazz com ara Chet Baker, Billie Holiday, Ella Fitzerald o Dinah Washington.

La segona plaquette, del 2012, es titula Sit Back, Relax and enjoy the fligth (poemes des de l'avió). És un recull on ens parla del pas del temps, de les pèrdues "No hi cap res més / al sac / del teu passat. / Ja no hi pots/ afegir més engrunes" o "Dies que passen / amb solituds/ eternes. No està permès / enyorar ja / els dies de joventut". Escrit en una època en la qual havia de viatjar molt per qüestions de feina, fa una metàfora del vol en avió com el vol de la vida. A l'avió no podem dur tot el que volem, maleta i equipatge de mà, com a la vida són poques les coses que ens acaben donant sentit, i poques les que ens podem endur tot i l'enyor i el record de vegades tan vius. L'avió sempre arriba a una altra ciutat, com el nostre viatge personal que sempre arriba en algun lloc "per reprendre el camí". En aquesta plaquette ja ens avança una sensibilitat, que s'anirà accentuant posteriorment, cap a la filosofia oriental i ens ofereix els primers haikus.

El 2013 publica la tercera plaquette ja només amb haikus, Haikus de l'aquí i l'ara. Jordi Torres ens ofereix una mirada renovada del haiku. El haiku tradicional sorgeix de l'observació de la natura, de la fusió de l'ésser amb els cosmos. Com ha escrit José María Bermejo: "Hacerse uno con las cosas: esa es la realizaciçon, la reunificación de lo desatendido y de lo disperso. En una palabra: tomar conciencia. El verdadero haijin o hacedor de haiku no pretende asombrar. Se siente uno con la naturaleza, libre, pleno, desasido, consciente. Y se abandona a esa alegría. Canta con la cigarra; brama con el ciervo de otoño en celo; mide su joven brío con el viento, como la alondra." El haiku es l'eternitat de l'instant. I Jordi Torres ens reflecteix l'instant etern i la comunió amb la natura "Frondós silenci / i el bosc escull les hores / la tarda avança", però també parla de si mateix, del jo, cosa de la qual no tracta el haiku japonès i per tant hi aporta una mirada personal, europea "Neguit de vida / dies de cada dia / gamma de grisos". Però tot i aportar aquesta mirada occidental, Jordi Torres es deixa seduir per la contemplació, pel silenci del Tao, pel dir sense pronunciar, en el camí cap el coneixement més profund del misteri de l'existència, que només podem sentir, però no podem explicar.

Jardí de sorra és el darrer recull de haikus, encara inèdit, tot i que algun haiku en concret ja havia estat publicat en l'anterior plaquette. Està dividit en cinc parts, les quatre estacions i una cloenda. Tanca cada conjunt de haikus amb una tanka, mai millor dit. No hi ha majúscules ni punts i final, com si tot plegat fos continuació d'allò preexistent. No hi ha principi ni final, tot és un fluir. Us ofereixo un tast:

PRIMAVERA

el dia a dia
el camí de la vida
es fa llegenda
*
si vols aprendre
a ser pacient pensa
el temps dels arbres
*
enllà, poeta,
de versos cuidats, mira
amb senzillesa
els colors de la posta
les flors de primavera

ESTIU

la lluna nova
seguirà les petjades
d'un xàfec minso
*
assotem l'aire
amb mots i unes mirades
esporuguides
*
la llum que's filtra
neta per la finestra
de matinada
decora les estances
amb toc de melmelada

TARDOR

la lluna penja
d'un fil prim, d'un somni
de mort i vida
*
lluita amb tendresa
venç el més fort obstacle
l'ombra mesquina

HIVERN

acaba en punta
el matí on la boira
es mor de vella
*
els altres moren
tampoc és nou. confia
en recordar-los

CLOENDA

foren els dies
com espelmes en fila
el fum m'encega
*
amb calma mira
els núvols com canvien
de forma, veuràs
la vida com s'adapta
al pas fràgil dels somnis