dilluns, 28 de març de 2016

Unidad de lugar, de Carlos Vitale

A caballo entre la tradición latino-americana y la europea, en opinión de uno de sus principales comentaristas, Gerardo Vacana, la estilizada voz poética de Carlos Vitale alcanza la línea de la pura esencialidad. Esencialidad que produce sensación de vértigo, de caída en círculos concéntricos, en los que un yo, desasido, se interroga acerca de lo que no sabe, de lo que no posee, de lo que no es y de donde no está; todo, desde la perspectiva de esas sucesivas máscaras, que habitan el poeta, y van manifestándose inopinadamente a medida que el lector se adentra en sus páginas. Intensidad conceptual, luminosa revelación de lo que pasa desapercibido, asombrosa capacidad de concentración en universos cerrados de apenas una docena de palabras.

Fragmento del prólogo de Luisa Cotoner a Unidad de lugar







Con qué código
elegirás tu sol
la buena semilla
el día más sano

*
Quien dirá
lo que callen mis palabras
lo que no diga mi voz
lo no nombrado

*
Nada ha cambiado
Sólo el sitio
en que mi cuerpo cae

*
Ardes como un bosque en sombras.
Sávame de ti.

*
Tus ojos
en la bruma de tus labios.

*
EN LA TUMBA DE AGAMENÓN

Cuídate de quien te ama.

*
MI VECINO CENA BAJO LA GRAN LÁMPARA

Cena solo bajo la gran lámpara.
Mucha luz y poca compañía.

*
VUELA MÁS UN OJO

Con un ojo invento pájaros
que con los dos no puedo hacer volar.

*
Vagaba por la casa con ambición furtiva.
Una prisión doméstica bastaba
para hacer muros de huesos compartidos.
Temeroso escondía sus motivos de tregua
y callado esperaba las virtudes ajenas.
Nunca sabré quién era en realidad.
No distingo ni su voz que en este instante me habla.
Una parte de ignorancia y una parte de desdicha.

*
No entiende de albas
esta noche tuya.

*
Bajo la lluvia pienso que no está tu mano:
tu mano ausente, la lluvia y yo

*
ÁMAME COMO TU PIEL

Ámame
como el recuerdo de tu piel me ama.

*
ENTRE EL MAR DEL PLATA Y BUENOS AIRES

Cuando el tren
atraviesa la noche
poco importa
país o destino.

*
AJUSTE DE CUENTAS

He tenido mi parte
de nada.

*
UNA ES DEMASIADO

Si la esgracia se encarna
no seas dos veces su instrumento.

*
OCIO Y NEGOCIO

No te envuelvas den trajes de seda. Quien desnudo anda, su frente encuentra.

El albañil sin fundamento alza la casa de la verdad alada.

¿En qué fuego arder?

El día no distingue felicidad de miseria.

Cíñetge a tu vuelo, no hagas caso de los pájaros de vistoso plumaje.

¡Cava hacia arriba!

De entre le rumor rescato una palabra huérfana.

Te ofrecerán una muerte luminosa, pero una muerte.

Habla, muda belleza. Si sellas tus labios que sea en los míos.

Carlos Vitale con Gerardo Vacana en el teatro romano de Cassino
Carlos Vitale (Buenos Aires, Argentina, 1953) es poeta y traductor, licenciado en Filologia hispánica e italiana, ha ublicado Unidad de lugar (2004), Descortesía del suicida (2008), Cuaderno de l'Escala / Quadern de l'Escala (fotografías de Jaume Salvat, ilustraciones de Marc Vicens y prólogo de Carles Duarte, 2013) y Fuera de casa (2014). Ha sido traducido a varias lenguas y ha traducido a numerosos poetas italianos y catalanes. Por su labor traductora ha obtenido los premios Ángel Crespo (2006), del Ministerio Italiano de Relaciones Exteriors (2003) y de Val di Comino (2004). Ha participado en festivales, lecturas y encuentros de poesía en Argentina, España, Venezuela , Armenia, Italia, Suiza, Rumanía, Estonia, Grecia, Bulgaria y Francia. Reside en Barcelona desde 1981.

dilluns, 21 de març de 2016

Xarop de banya d'unicorn, de Muntsa Mimó. Una aventura fantàstica, divertida i plena de missatges

M'encanten els follets. M'agrada posar-los als meus contes i m'agrada trobar-los en els contes d'altres autors. De petits éssers fantàstics hi ha a totes les cultures del món. Potser algun dia us parlaré d'aquells que perviuen dins l'àmbit lingüístic català. Moltes d'aquestes famílies de follets viuen a les cases, on fan tota mena de trapelleries als seus estadants. És el cas de la família d'en Tumai, que té la seva casa a la lleixa de la xemeneia de la granja del senyor i la senyora Bougràs.

Potser us heu adonat que començava a parlar d'un llibre, oi? Es tracta de Xarop de banya d'unicorn, de Muntsa Mimó. Una història molt divertida i alhora plena de missatges per als lectors més joves. En Tumai és el més petit dels seus germans i està tip que no el deixin fer etremaliadures, com ara posar cues de sargantana a la sopa del senyor i la senyora Bougràs. En Tumai vol ser gran, per això no s'ho pensa dues vegades quan la Rata Grisa li diu "Jo no puc fer que deixis de ser petit, però l'unicorn de la lluna ho sap tot del temps i de les edats i de ben segur que podrà fer alguna cosa per tu. Potser ell sí que té aquest xarop miraculós que em demanes!". I se'n va a la recerca de l'unicorn, però haurà d'anar fins a la lluna per trobar-lo? Per saber-ho haureu de llegir el conte.

En Tumai emprèn un viatge de recerca durant el qual viurà diverses aventures amb animals, de vegades perilloses, de vegades divertides, però que li serviran d'aprenentatge de la vida. El viatge és una lluita per la superació. En Tumai vol ser un follet com els altres, amb els mateixos drets i les mateixes possibilitats... "perquè tornaré gran o no tornaré", diu quan começa el camí. Sens dubte, els obstacles que anirà trobant el faran més gran per dins, però no per fora. Decebut, pensarà que ha fracassat i decidirà acceptar-se tal com és, sense adonar-se que tot ha canviat. Perquè acceptar-se tal com és, fisicament petit, però gran com a follet, era el millor que podia fer. I tampoc no sabia que tindria una sorpresa final.

El relat enganxa perquè tot el temps manté la tensió. El lector necessita saber a cada capítol què passarà en el següent. La Muntsa Mimó fa unes descripcions precioses espurnejades aqui i allà de detalls fantàstics i divertits, com ara "Però tot i ser unes gallines tan magnífiques, posaven uns ous ben estranys, plens de forats i buits per dins"; amb unes descripcions que dibuixen imatges i ambients de manera molt amena, tasca gens fàcil. Per exemple "Era una granja que feia goig. L'heura s'enfilava per les parets fins a tocar la teulada de color de ferro vell esquitxada de molsa. Sota la finestra de les golfes, que era petitona i estreta, hi havia un rellotge de sol esplèndid però que mai no anava a l'hora...". O aquesta altra de quan va a casa de la Rata Grisa on ens descriu una atmosfera de misteri, de por i de nervis en un ambient fosc: "L'olor de fusta li omplia els narius barrejada amb una fortor estranya que al follet no li va agradar gens i el va fer pensar en fongs i floridures."

L'autora també ofereix al lector un lèxic ric basat no només en el nom dels arbres, dels animals i de les coses, sinó també dels personatges, que tenen noms de flors, de plantes, de bolets o d'animals com ara Múrgula, Bruc, Fonoll, Grèvola, etc. Tumai, era l'únic que no tenia un nom com els altres. Haureu de llegir el llibre per saber per què.

A més a més, amb la lectura també aprendrem sobre la vida dels animals com ara els mussols, els talps, el conills o els teixons. I, fins i tot, d'un insecte com l'aranya.

Els dibuixos de la Cristina Sardà, acompanyen molt bé el text, són divertits i expressius. En tot moment ens presenta accions lligades a emocions la qual cosa els fa propers. A mi em recorden els còmics i el tebeos que llegia quan era petit.

Mutsa Mimó és el nom de lletra de Montserrat Colell, doctora en Psicologia, professora de la Universitat de Barcelona i especialista en l'estudi del comportament animal, sobretot en Etologia dels primats. Ha realitzat estudis de camp a la República Democràtica del Congo i a la Guinea Equatorial sobre els bonobos i diverses espècies de primats forestals. Actualment dirigeix una línia d'investigació sobre les capacitats cognitives dels grans simis i d'altres espècies animals. També organitza safaris etològics a Kènia, Tanzania, Uganda i Ruanda. Ha publiczat nombrosos treballs en llibres i revistes especialitzades i ha impartit nombroses conferencies.

La seva feina l’apassiona però encara li agrada més inventar i escriure històries per a grans i petits. Ha fet cursos de narrativa i de conte a l’Escola de Lletres de l’Ateneu de Barcelona i és autora de les novel·les infantils i juvenils Xarop de Banya d’Unicorn, Ets prou llesta, Nyumbú? i El dia del Vaixell. També escriu contes per adults. Pertany al col·lectiu literari Pep Campei, amb el que va publicar la novel·la L’Artefacte (Premi Vila d’Ascó 2011). Viu a Barcelona amb les seves dues filles.

diumenge, 6 de març de 2016

La vida és bella. Un fantasma a l'Escola Palau


La vida és bella, sens dubte, malgrat que sempre hi ha dolents que s'entesten a demostrar tot el contrari, que organitzen guerres i expulsen milions de persones de casa seva. I no obstant, a cada instant neix un nen i neix una flor. A cada instant neixen els animals que poblen la terra, i cada dia surt el sol, i bufen els vents i la pluja rega la terra.

A cada instant un nen llegeix un llibre en algun racó del món, i gaudeix amb les aventures escrites, i creix com a persona. De vegades, aquest racó del món és a prop, i el llibre és meu. 

Fa poc vaig visitar l'Escola Palau, de Palau Solità i Plegamans. Els nens havien llegit El capità Barruf i els caçafantasmes. Sovint em pregunten, a totes les escoles que visito, si escric històries de por. I els dic que no, que la por em fa por, i que per això vaig escriure un llibre on hi havia bruixots esbojarrats i un fantasma divertit, que en lloc de tenir un garfi, tenia un plomall, i en lloc de tenir una pota de pal, tenia una pota de plàstic amb uns patins, i un forat a la panxa i cucs a la barba per conversar en moments de soledat.

I anem xerrant de tot el que volen saber sobre els personatges, sobre els seus noms, sobre els escenaris d'Andorra i de les Ílles Balears, sobre les magnífiques il·lustracions de l'Oriol Malet, i quan estem a punt d'acabar, una nena em regala una orquídea i un nen em regala un dossier. I és en aquests moments quan penso que la vida és bella, o no?

És un llibre graciós i molt guay. Lucia.
Hola!!! M'ha agradat molt el llibre que t'has inventat. Era molt divertit. Maia.
El teu llibre és molt divertit i molt maco! M'ha agradat molt perquè és divertit, graciós i emocionant. Héctor.
M'ha agradat molt el llibre perquè el trobo interessant, bonic, una mica realista. Aina Mas
M'ha agradat el llibre èrquè és divertit, emocionant, bonic, sentimental, alegre, de fantasia i molt interessant. Judith Rull
M'ha agradat que el capità Barruf s'enamorés de la doctora Sanautot. Genís Graña.
M'ha agradat molt el llibre perquè m'agraden els pirates, les bruixes i les aventures. Pau Ruiz.
M'ha agradat molt aquest llibre del capità Barruf i els caçafantasmes i és divertit. Alan.
Aquest llibre m'ha agradat molt perquè teniu una imaginació increïble. És divertit. Paula.
M'ha agradat el teu llibre perquè ha estat interessant, divertit i emocionant. Carla Luque.
Hola, m'encanta el teu llibre. És molt divertit i graciós. Oliver.
M'ha agradat el llibre, és molt maco i graciós. chantal.
El llibre m'ha encantat! Dani.
M'ha agradat molt el llibre perquè és molt divertit i hi ha molts dibuixos. Sense signatura.
És un llibre realista, divertit i no és avorrit! Els dibuixos del llibre són molt bonics, dibuixes molt bé. Jackarys. (Ja li diré a l'Oriol Malet)
M'ha agradat molt el llibre perquè és graciós i molt bonic. Lorena Carmona
Hola, m'ha agradat molt el teu llibre. És realista i molt bonic. Oriol Giménez
Com et va vindre al cap el llibre del Capità Barruf i els caçafantasmes? Alex Magí
M'ha agradat molt el llibre perquè la lectura és molt interessant. Lídia Muñoz.
M'ha agradat molt el llibre perquè és molt xulo, maco i m'agraden els protagonistes. Elisabeth Maseda.
El llibre és molt divertit i també és molt graciós. Paul.

I seguia tot un dossier on cada nen descrivia la part del llibre que més li havia agradat.

dissabte, 5 de març de 2016

Ulldecona, a la recerca d'un somriure


De vegades hi ha dies especials i darrerament no sé què passa que he tingut la sort de viure uns quants de seguits. Serà perquè visito escoles? Penso que bona part és degut a això, a l'energia que m'aporten els joves lectors i a la il·lusió i al treball infatigable dels mestres amb qui em trobo arreu del país. Però aquesta vegada vaig tenir un plus, vaig compartir un llarg viatge d'anada i tornada, des de Santa Coloma de Gramenet fins a Ulldecona, amb una escriptora amb qui vaig gaudir d'una conversa intensa, extraordinària i enriquidora, que em va fer oblidar el cansament de tantes hores de conducció. Es tracta de la Muntsa Mimó, autora del llibre Xarop de banya d'unicorn, que també havia de visitar l'Escola Ramón y Cajal. En un altre moment ja us parlaré del seu llibre. Em va agradar tant que el vaig llegir dos cops seguits. I, ara que l'he coneguda, el tornaré a llegir.


Els alumnes de cinquè havien llegit El somriure de la Natàlia. Vam estar parlant de moltes coses, del nom de la protagonista, del nom del seu amic en Vador. Sabeu que, en general, els diminutius dels noms catalans els fem pel final. Salvador, en castellà seria Salva i en català Vador. Isabel, en castellà seria Isa i en català Bel. Vam parlar també de la importància dels dibuixos per entendre les persones. Vam parlar de les emocions i dels sentiments. Del dolor de veure com enderroquen casa teva, del sentiment de l'amistat com un valor que ens ajuda en la vida. Els vaig explicar que en el llibre havia fet homenatges a grans obres como ara La història interminable, de Michel Ende, i La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. I els vaig parlar d'aquests autors i dels seus llibres.

Destacaré dues preguntes que em van fer, una de cada grup. En el primer grup, una nena em va fer una pregunta que semblava feta per un adult: "Quin goig, quins sentiments i quines emocions experimentes quan escrius poesia?". Em vaig quedar parat, amb els ulls oberts com dues taronges. De seguida em va dir que la seva mare era poeta i que havia publicat quatre llibres. Li vaig preguntar: "La teva mare mai no t'ha parlat d'això?". Em va respondre que no. Després li vaig preguntar el nom de la mare, per si la coneixia. "Es diu Laura, però no la coneixeràs perquè és romanesa i els llibres els ha publicat a Romania". Aleshores li vaig explicar que vaig començar a escriure poesia com un joc, feia competicions amb un company de classe per veure qui acabava abans versos de 8 i 11 síl·labes, i em vaig acostumar a escriure acudits amb versos, fins que un dia em vaig enamorar i em vaig adonar que la poesia em servia per explicar tot el meu sentiment. Vaig descobrir que la poesia era útil per poder explicar-me a mi mateix les meves pròpies emocions i sentiments, i així vaig començar. També li vaig dir que tenia amics romanesos que eren poetes i que m'havien traduït al romanès.

En l'altre grup, una nena em va preguntar què significava l'home tan vell com el temps que surt al llibre. Li vaig explicar que a mesura que ens fem grans sabem més coses de la vida. Potser no sabrem més de matemàtiques o de llengua o de coneixements científics, però sí que sabrem més de com es comporten les persones. Per tant. l'home tan vell com el temps representa la saviesa. Però casa seva és màgica. Les cadires estan pintades a la paret, però les pots agafar i seure. Un quadre és una porta a un altre món. A mi sempre m'agrada posar una engruna de fantasia i un polsim de màgia als meus llibres, però en aquest cas la fantasia representa també la força de la imaginació i la capacitat de lluitar per aconseguir coses que poden semblar impossibles.