El meu pingüí visita Can Mas

He anat a l'Institut Can Mas, de Ripollet, per xerrar amb els 120 alumnes de primer d'ESO sobre el meu llibre Un pingüí damunt del televisor. Des de casa fins a l'institut tinc prop de 12 quilòmetres. He volgut anar per la Carretera de La Roca i Montcada tot creuant pel polígon de La Ferreria. Conec la zona i no em resultava complicat, però anava amb el GPS perquè un cop dins la ciutat no sabria orientar-me. L'aparell s'obstinava a fer-me anar per l'autopista i s'ha passat tota l'estona repetint fins a la sacietat "tornant a calcular la ruta", fins que he estat prop de l'institut. Crec que quan no existien aquests aparells m'orientava millor amb els mapes de carreteres i els plànols que pengen els ajuntaments a Internet.

En arribar a Montcada i Reixac, la boira cobria la llera del riu Besòs i s'estenia Vallès endins tot configurant una paisatge misteriós que semblava una pintura a l'aquarel·la. Pot resultar friqui si voleu, però m'he emocionat mentre avançava per una carretera flanquejada per plàtans i la humitat dibuixava regalims al parabrisa. He aparcat fàcilment i m'ha vingut de gust caminar una estona mentre esperava la Viviana, la comercial de l'Editorial Santillana. No he pogut estar-me de fer una fotografia mentre el sol començava a fer forat per llevant.

Després de fer un tallat i compartir una conversa amb la Viviana sobre promoció de la lectura, ens hem adreçat a la biblioteca de l'institut on ens esperaven els alumnes en companyia de l'Àngels Alsina i altres professors del Seminari de Català. Abans de la visita, l'Àngels m'havia enviat una entrevista que havien preparat els alumnes i que jo havia contestat feia unes setmanes. Tenia, doncs, una pista molt bona per connectar amb els joves lectors. Per cert, m'he endut una bona sorpresa en veure l'entrevista penjada en forma de mural al passadís de les aules d'ESO.

Les dues sessions que he fet han estat molt interessants i alhora molt intenses. El temps ens ha passat volant als alumnes i a mi. Hem fet molta feina i tot i així  ens hem deixat moltes coses per parlar. Per exemple, l'Àngels ha dit al començar que tenien una bateria de propostes perquè fes una segona part de la novel·la. Els he dit que el llibre estava acabat i tancat i que no havia pensat a fer una segona part. Tot i així, estava disposat a escoltar les seves propostes per si de cas, però no hem estat a temps.

Hem parlat sobre el significat del pingüí, un objecte de decoració que simbolitza l'ànima de la persona que el va fer. Hem parlat sobre els noms dels protagonistes, alguns dels quals trets de personatges reals i altres que, com el pingüí, són també un símbol com ara Esperança i Salvador.

És curiós, jo pensava que els alumnes joves s'interessarien per les històries d'amor més que no pas pels temes socials i polítics dels quals tracta la novel·la. I sí, m'han preguntat alguna cosa sobre els dubtes d'un personatge en concret que no sap ben bé de quina noia està enamorat fins que finalment pren una decissió. Però s'han interessat pel franquisme, per la prohibició de la llengua catalana durant la dictadura. S'han impressionat quan els he parlat de les penes de mort, dels afussellaments de sis joves lluitadors el 1975, de l'assassinat de Salvador Puig Antich al garrot vil. La lectura de la novel·la els ha ajudat a conèixer una època negra de la nostra història recent. També s'han interessat pels meus referents literaris.

He quedat gratament impressionat perquè ha estat la primera vegada, en més de 15 anys que porto visitant escoles i instituts de tot l'àmbit lingüístic català, on el debat ha anat gairebé exclusivament al voltant del contingut del llibre. Això és molt gratificant i ha fet que em quedés amb ganes de més. Se m'ha fet curt. Gràcies, nois i noies, gràcies Àngels i companys per la vostra feina. Esteu ajudant a formar grans lectors i, el que és millor, esteu edificant el futur del nostre país. Gràcies.

Cristina Alfonso, Premio Boolino de literatura infantil

Hoy tenia previsto hacer una reseña diferente, pero hace unos días asistí a la entrega de los Premios Boolino de Literatura Infantil y Juvenil en el magnífico marco del Disseny Hub Barcelona y me apetece mucho hablar de ello y del libro ganador en la categoría de literatura infantil, Entre todas las estrellas, de Cristina Alfonso Ibáñez.

Cuando voy por colegios e institutos a dar charlas siempre me preguntan cuántos premios he ganado. Y les digo que solamente uno porque apenas me presento a concursos literarios, aunque en la sociedad competitiva en la que vivimos parece que si no ganas premios no eres nadie o eres poca cosa. Se valoran más las medallas de un libro que su contenido literario. No suelo presentarme por muchas razones, pero solo comentaré dos porque el tema da para un artículo completo. La primera porque en general el dinero que se paga por los premios son adelantos de derechos de autor y, por tanto, si yo ya publico habitualmente y en mis contratos ya hay adelantos, los premios no me motivan. Además hay que esperar muchos meses para saber el resultado y mientras tanto no puedes mover tu original. Y el segundo, para mi el más importante, es que considero que los premios han de ser para descubrir nuevos autores, no para galardonar a autores experimentados y reconocidos. Por eso me gustan los Premios Boolino de LIJ, dirigidos a autores que no tengan ningún libro publicado. Solo echo en falta que no se admitieran obras en catalán, gallego y euskera.

Esta primnera edición de los premios me ha encantado porque en la modalidad de literatura infantil han servido para descubrir a una autora de más de 40 años. Muy bien. Así debe ser, y así es gracias a estos premios literarios. A mi me costó muchísimo publicar y en parte era por mi edad relativamente madura. Aunque escribo desde que tenía 12 años, nunca pensé que podría dedicarme a la literatura, hasta que unos amigos me animaron. Mi primer contrato profesional me llegó a los 46 años, y ahora, con 62, tengo más de 20 libros publicados. Eso le dije a la flamante ganadora. Nunca es tarde para empezar algo nuevo que puede cambiar tu vida.

Entre todas las estrellas es un relato de una gran intensidad emotiva. Dos niños y dos niñas, que no se conocen de nada, coinciden en una cabaña en medio del bosque. Cada uno ha llegado allí por motivos distintos, pero coinciden en que todos huyen de algo que les angustia en sus vidas. Les gustaría que las cosas cambiaran para que pudieran ser felices, pero ellos reaccionan rechazando su entorno afectivo sin ser conscientes del daño que pueden provocar a los demás y a si mismos. Natalia, Pedro y Lucía están como confusos y desorientados hasta que aparece Iván. El recién llegado tiene la extraña capacidad de hacerles hablar de sus problemas. Y hablando se dan cuenta de que la solución está en su interior, en su punto de vista sobre las cosas, en su manera de entender y aceptar la realidad.

Creo que es una novela de gran valor para ayudar a los niños a gestionar sus emociones. Estoy seguro que muchos lectores se identificarán con alguno de los personajes y les ayudará a entenderse a si mismos. Ese es uno de los valores esenciales de la literatura infantil. Uno de los aciertos del libro es que la autora ha sabido crear un relato coral. Todos sus personajes son protagonistas por igual, lo que le permite tejer una trama unitaria para diversas situaciones personales.

Además de la educación emocional, el libro nos acerca también a los sentimientos. Aparecen el amor filial, el odio, el egoísmo y la amistad. La amistad que nace del compartir tus problemas, de abrirse generosamente al otro para ponerse en su situación, para finalmente concretarse en una aventura conjunta, porque esa amistad que los une ya no los separará nunca.

Otro de los aciertos del libro es el elemento mágico, que mantiene la tensión hasta el final. La autora va haciendo guiños al lector y este se siente estimulado a imaginar situaciones que podrian suceder, y por tanto tiene necesidad de ir leyendo sin descanso hasta el inesperado final de la historia.

Lo único que no me gusta del libro es algo que no depende de su autora, y es que no tiene ilustraciones.

Entre todas las estrellas es el primer libro de Cristina Alfonso Ibáñez, pero de su lectura se desprende que es una escritora con muchas horas de vuelo, una escritora que lleva tiempo trabajando y que por fin ha conseguido abrir esa puerta tan difícil de la publicación.

Nació en Madrid en 1974. En 2005 obtuvo su doctorado en Filología Inglesa por la Universidad Nacional de Educación a Distancia. Ha impartido clases tanto a nivel universitario como en secundaria, y ha obtenido diversas becas de investigación internacional. Gracias a su trato con alumnos de secundaria, comenzó a interesarse por la literatura infantil y juvenil. Hasta entonces, como ella misma dice, dedicaba su trabajo a los escritos de los demás impartiendo clase de literatura. A pesar de llevar años escribiendo, no se animó a enviar un escrito a un concurso hasta 2015. Ganó. El resultado es este magnífico libro del que os he hablado. Un libro que no os dejará indiferentes.

José Agudo, poeta esencial

José Agudo es uno de los poetas contemporáneos que más me interesan. Leerlo significa para mi sumergirme en un paisaje de emociones, sensaciones y sentimientos que me llevan a reflexionar con calma sobre mi propia condición humana, sobre el paso del tiempo, sobre la amistad, sobre mi proyección sobre los otros y también sobre el otro o los otros que fuí.

Durante algún tiempo iré publicando poemas suyos de manera cronológica. Empezaré por Naufragios, su primer libro publicado en 1992.

Naugragios es un poemario nostàlgico. La nostalgia es el dolor por lo lejano y por tanto de las distancias que se tejen en nuestras vidas. José Agudo siente nostalgia por el paraíso perdido de la infancia, por la juventud que cree estar perdiendo, cercano entonces a los cuarenta, y que rememora en el recuerdo de su madre, mujer aún joven cuando el poeta era niño. Pero también siente nostalgia de lo que pudo ser y no fue porque la vida nos abre y nos cierra puerta y entramos por la que nos parece más adecuada mientras queda en nosotros una leve herida, una cicatriz casi invisible en forma de pregunta: qué habría pasado si...? Y esa nostalgia es también el dolor por la distancia interior que se abre en el alma del poeta, como si necesitara tomar conciencia de sí mismo, cosa que liga con su siguiente libro del que hablaré en otro artículo.

SELECCIÓN DE POEMAS DE NAUFRAGIOS

Todavía en los sueños del invierno,
mientras aquellos lejanos días
se hunden en una espesa niebla
y cae la tarde de ayer,
un niño corre pisando charcos,
dando patadas a las piedras
hasta llegar, empapado,
sucio de barro,
al lado de su madre,
su joven madre de entonces.
Naufragios, 1992

Quizás una vez más,
cuando los años y el invierno
corroan mis muebles, mis recuerdos,
mi cuerpo y mi pasado,
y mi memoria se olvide de mí mismo
y nada quede de mí
y nada ya me reconozca,
me acordaré de ti
-joven pirata de barcos de papel,
pequeño soñador-
y del lejano reino de mi infancia.
Naufragios, 1992

Antes de que llegue la noche,
antes de que lleguen las sombras del miedo
y las palabras, ya innecesarias,
duerman un largo sueño entre mis dedos,
me acordaré de ti
y buscaré tus huellas en mis manos.

A la farola sin nombre de la esquina
acudiré cansado
para bañarme de luz amarillenta
y entonaré el canto triste de los grillos
para olvidarme de los años.

Y aquí te esperaré, entre mis pensamientos,
acumulando polvo,
volviéndome más viejo y más antiguo,
ajeno a cualquier cosa, distante.
Aquí te esperaré, sentado ante mi puerta,
acomodando mi vida a tu regreso.
Naufragios, 1992

José Agudo nació en Fregenal de la Sierra (Badajoz) en 1952. Ya en Barcelona, funda junto con otros escritores la revista de arte y literatura Alisma, emprendiendo asimismo una ardua labor creativa en poesía que le ha llevado a ser premiado en numerosos certámenes literarios y a publicar los poemarios Naufragios (1992), Conciencia de mí mismo (1995), Dibujando la Rosa de los Vientos (1996), Premio Ciudad de Torrevieja 1996; Hombre desnudo (2006), Premio Otoño Villa de chiva 2004; y Esta frágil cadencia (2008), Premio Hispanoamericano de Poesía Juan Ramón Jiménez 2008.

El último rebaño, una aventura trepidante en un mundo oscuro

El término distopía se emplea como antítesis de utopía. La utopía hace referencia a un lugar imaginario donde habita una sociedad ideal, mientras que en la distopía representamos una sociedad indeseable.

Entre las novelas distópicas más conocidas se encuentran Un mundo feliz, de Aldous Huxley (1932), 1984, de George Orwell (1949) y Fahrenheit, de Ray Bradbury (1953). Actualmente la novela distópica está muy de moda hasta el punto que en algunas escuelas de escritura se hacen cursos específicos.

El útlimo rebaño, de Piers Torday (Editorial Salamandra, 2015), és una novela distópica, que podríamos clasificar como ecológica. La crítica del diario The Times, Nicolette Jons, decía que es "Una novela escrita con un estilo muy gráfico y trepidante". Ciertamente el lector puede ver el mundo que le describe el autor, puede hasta olerlo, tocarlo, sentir frío y calor, y al mismo tiempo tiene la necesidad de seguir leyendo sin parar.

Kester es un niño que se ha quedado sin voz traumatizado por la muerte de su madre. Ha sido internado en la escuela Spectrum para niños con problemas. Pero allí descubrirá que Spectrum es en realidad una cárcel. Kester procede de Premium, una de las cuatro ciudades donde los humanos han sido confinados, solo unos pocos rebeldes se han negado a abandonar sus casas en el campo. Un extraño virus ha matado a todos los animales y han desaparecido los vegetales comestibles, por ello no tienen otro alimento que unos polvos con diversos sabores fabricados por Factorium. El empresario Selwin Stone, dueño de Factorium, cotrola con mano de hierro la vida de las personas con la ayuda de los malvados Dr. Frederiks i el capitán Skuldiss. El muchacho Kester descubrirá que aún existen animales en ese mundo, contrariamente a lo que Selwin Stone y sus secuaces hacen creer a sus habitantes, y descubrirá también que tiene el extraño poder de hablar telepáticamente con los animales. Con ayuda de ellos huirá de Spectrum e intentará llegar a Premium para contactar con su padre, que es veterinario y que tal vez podrá ayudar a salvar a los animales enfermos y a destruir el virus. Por el camino trabará amistad con la niña Polly. Pero el camino está lleno de peligros mortales. La novela no nos da un texto cerrado, sugiere por tanto una segunda.

Una novela muy recomendable para jóvenes a partir de los 12 años. La novela trepidante, con momentos de gran intensidad dramática y también con escenas divertidas, nos hace reflexionar sobre las consecuencias a las que no podemos enfrentar debido a la explotación excesiva de los recursos de nuestro planeta y al mismo tiempo nos inculca sentimientos de ternura y de amor hacia la naturaleza y los animales, haciendo hincapié en la solidaridad, en la convivencia entre seres muy diferentes, en el espíritu de grupo, en la amistad y en la honestidad.

La novel·la també es troba en català amb el títol L'últim animal salvatge.

Piers Torday nació en Northumberland, un condado al norte de Inglaterra, el único donde viven más animales que personas. Ha trabajado como productor y guionista de obras de teatro, espectácules de comedia y televisión, y en la actualidad reside en Londres, donde hay más animales de lo que parece. En noviembre de 2014, El último rebaño, primera obra de Piers Torday, obtuvo el prestigioso Premio Guardian de Literatura Juvenil.

Una revetlla sota el llit

Quantes vegades hem mirat sota el llit abans d'anar a dormir? Quantes vegades no ens hem imaginat que hi ha monstres amagats?

Quantes vegades no ens hi hem ficat i ens hi hem sentit a gust? Recordo que de petit em ficava sota el llit per jugar i també un dia el meu germà i jo ens hi vam ficar amb la mare perquè s'havia desfermat una tempesta molt forta i a causa dels llamps, que queien a prop, els cables elèctrics van començar a petar. La mare va pensar que sota el llit estaríem protegits. Em vaig sentir tan bé que no hauria sortit.

Però parlem del llibre Una revetlla sota el llit, de l'Àfrica Ragel. El Blai esperava amb ànsia la revetlla de Sant Joan . Els petards el tornaven boig i li encantava l'olor de la pòlvora. Tenia ganes de festa i de passar-s'ho d'allò més bé. Es fregava les mans de content perquè els pares havien organitzat una festa a la seva terrassa i havien convidat els veïns de sota. Però el Blai no suportava el Jergui, el fill dels veïns, i no va trobar res que fos més divertit que llançar-li un petard als peus. L'explosió va socarrimar les vambes noves del Jergui i el Blai va ser castigat sense revetlla a la seva habitació. Com que estava molt empipat i no volia saber res de ningú, es va amagar sota el llit. No s'esperava, però, descobrir un món fantàstic i que encara s'ho passaria millor que a la revetlla.

El Blai coneixerà uns personatges juganers, tafaners, estrafolaris, marranots i amb un gran cor: els polsims, que mengen burilles i s'escupen a les mans. Tot el seu món està construit amb materials reciclats que provenen del nostre món, però un mal misteriós l'està destruint i fa desaparèixer els seus habitants. El Blai viatjarà al món dels polsims per ajudar-los.

L'Àfrica Ragel ens regala una història amb grans dosis d'humor que, a més de conscienciar els lectors de manera divertida sobre els valors del reciclatge, tracta amb molta delicadesa alguns problemes, com ara no pronunciar bé les paraules, ja que els polsims parlen bastant malament.

"Com et deia, Blai, vam abirrar fins aquí. Vam pujar la muntanya alocorida, vam abirrar al cim i vam veure com una mena d'huracà, una força insivible, ho xuclava tot. Les cases, els polsim que cridaven, els arbres, els carrers, tot era assorregat cap a una mena de foscor inexplicable. El nostre món depasarieixia tan fàcilment que ens vam sentir molt i molt vulrenables. Quina tristor!"

El relat també destaca la solidaritat: "Ens has ajudat molt, has arriscat la teva vida pels polsims. Has estat molt valent!", i sentiments com l'amistat "ens vam abraçar tots tres durant una llarga estona", "Gràcies, amic humà. Ets una bona persona i sempre t'estarem molt agraïts!", "Zempre t'eztaré agraït per tot el que has fet per nosaltrez. Zi mai tenz cap problema, compta amb mi!". I també l'enveja, ja que el Jergui té enveja del Blai i li ha robat algunes coses.

Al meu parer, és un llibre de fantasia que s'acosta molt a la realitat dels infants, als seus interesos i a la seva manera de veure el món. I sobretot amb un humor desenfadat que farà les delícies dels petits lectors. Els nens i les nenes se sentiran identificats amb el Blai, li agafaran mania al Jergui i s'enamoraran dels polsims. El to humorístic fa que el llibre sigui de lectura amena, i el ritme de l'aventura és tan intens que no pots deixar de llegir. Molt recomanable per a lectors a partir de vuit anys.

Les il·lustracions del Quim Bou han captat a la perfecció l'humor del text amb els polsims tot menjant burilles, la por al desconegut, quan els personatges arriben on el món està desapareixent, l'emoció de la descoberta o l'esforç quan resten atrapats. Uns excel·lents dibuixos que a mi em recorden molt les vinyetes d'un còmic.

Àfrica Ragel (Poblenou, Barcelona, 14 d'octubre de 1969) és filòloga i té un Màster en Creació Literària per la Universitat Pompeu Fabra. 

Ha publicat les novel·les Els fantasmes de Vilafoscant (Egües roges) (2000), Bon cop de falç (2002) i La moneda del malfat (2008), així com el llibre de relats Tarda de Tapes (2001) i l’obra de teatre Àtic (2000). Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, ha publicat els llibres Thesaurus. Ombres a Barcelona (2011) i Una revetlla sota el llit (2015). Es va estrenar com a directora de teatre el 2008 dirigint la seva pròpia obra, Àtic.

La seva obra ha estat guardonada amb els premis literaris Frederica Montseny de Manlleu, 1996: Escac al rei; Premi Ciutat de València Teatre - Eduard Escalante de teatre, 1999: Àtic; Nit Literària Andorrana - Manuel Cerqueda i Escalder de narrativa, 2000: Egües roges; III Certamen Paraules a Icària, en la categoria Relats, 2011: Thesaurus. Ombres a Barcelona; Premi Punt de Llibre, 2011. 

MARES, PARES, AVIS, TIETS, GERMANS, COMENÇA EL CURS!!!

L'escriptora Tina Vallès, foto de Laura Basagaña

Fa mesos que vaig deixar aparcat el blog i això s'ha notat en el nombre de visites. Jo també necessitava unes vacances o més aviat aparcar per unes setmanes el lligam dels meus escrits a la dinàmica del curs lectiu. Podia haver dedicat alguns articles a fer ressenyes (les faré, no us amoïneu), però també volia concentrar la meva atenció en acabar dos projectes que tenia molt avançats i que espero que el proper any prenguin forma de llibre a l'abast del públic. Els escriptors de tant en tant ens hem de tancar amb pany i forrellat, traçar un mur de silenci al nostre entorn, desconnectar telèfons, xarxes, família i amics, i escriure fins a l'esgotament. Plaer i dolor es conjuguen en la tasca creadora. Potser per això, quan acabem un llibre, diem que hem parit.

I ara fa unes setmanes que ha començat el curs. vuitanta-sis dies després, com escriu la Tina Vallès. La santa rutina ha dut la calma a les llars del país, i els autors de literatura infantil i juvenil comencem a omplir agendes per visitar escoles, clubs de lectura, presentar actes, lliuraments de premis, tallers i tot un llarg etcètera d'activitats literàries que aniran in crescendo fins a la primavera, que serà la nostra particular bogeria sense un sol instant de llibertat.

Però ara em ve de gust parlar de l'inici del curs a partir d'un article que m'ha fet riure molt: L'arma de la rutina, de Tina Vallès. L'autora subratlla com un clam "Vuitanta-sis dies després, vuitanta-sis, els nens tornen a l'escola." Un clam repetit amb insistència al facebook i al twitter, sobretot per mares i per avis. No he vist cap missatge de cap pare, tot i que segur que n'hi havia.

El desig de la rutina que ens ordena la vida i ens sembla que la fa més fàcil no és aliè al sentiment de culpa: "El 14-S a quarts de deu ja ens sentirem malament per haver desitjat que els nens marxessin". Però no volem que marxin, no és veritat. Quan la meva filla era petita desitjava estar tot el temps possible amb ella. Recordo amb nostàlgia tot els jocs compartits, les vegades que la deixava guanyar a l'oca o al parxís perquè no s'entristís. Tots els contes que li vaig llegir i que després vam llegir junts mentre comentavem les il·lustracions. Les nits sense dormir tot caminant en la foscor cap a la seva cambra per un passadís après de memòria, les corregudes a l'hospital, l'angoixa per unes dècimes de febre, el primer dia que vam anar al teatre i es va tombar d'esquena perquè li feia por l'escenari. El dia que jo llegia poemes en veu alta i en un moment que vaig callar ella em va demanar que seguís. Només tenia tres anys i no els entenia, però m'agrada sentir-te com els dius, papa, la màgia de la veu humana. Tanta vida viscuda al costat d'un ésser menut que anava creixent a pams és el millor regal que m'ha donat l'existència en aquest món. I tot i així em reconec en l'article de la Tina Vallès.

"Els pares. Quan ens prenen la nostra arma més preuada, la rutina, ja hem begut oli. Viutanta-sis dies de campi-qui-pugui, per molts avis, casals, piscines i platges que tinguis a l'abast, són vuitanta-sis dies d'estar desarmats davant del perill, el perill de no saber què fer per distreure uns nens que fins fa quatre dies tenien l'escola de nou a cinc, extraescolars fins a quarts de set, fer deures fins a l'hora de la dutxa, sopar, conte i a dormir".

En realitat estem parlant de que la societat ha canviat molt en els darrers trenta anys. Hem trencat el vell i autoritari organigrama familiar amb unes normes molt esctrictes de divisió del treball i del paper de cada membre. La família s'ha democratitzat, ha pres formes diverses, els seus membres són alhora membres actius de la societat. Reclamem amb justícia el nostre paper. Però mentre que la societat canvia, el capital no ho fa. El capital mostra en aquests temps la seva cara més salvatge fins el punt que la nostra Europa preuada obliga als estats membres a pagar els deutes financers abans que atendre les necessitats socials dels seus pobles. El capital, el veritable poder, amb la seva voracitat impedeix la conciliació entre la vida familiar i la vida laboral. No volem convertir les escoles en aparcaments de nens, volem conciliar els diversos aspectes de les nostres vides, el treball, l'oci, el voluntariat, la família, els amics. Tot allò que ens fa feliços, que ens dóna sentit. Però el treball s'ho menja tot i quan arriben les vacances escolars, els nens ens fan nosa. I ens fa mal la panxa i se'ns fan nusos a la gola pel sentiment de culpa.

I ens els estimem tant que hem "de trobar maneres de matar el temps sense que ens mati a nosaltres, perquè els pares d'ara sembla que tenim por que els fills s'avorreixin, i de vegades semblem programadors culturals". I ho fem perquè els estimem, perquè volem que creixin amb coneixements, amb criteri propi, que siguin cultes, que siguin feliços, que tinguin amics. Tenen sort perquè "nosaltres de petits... ens avorríem, i ens avorríem sols. Ens avorríem sols i als nostres pares no semblava que els afectès gaire, que tenien altres coses a fer".

M'he posat transcendetal, però us asseguro que l'article de la Tina és irònic i divertit. Us el recomano. si cliqueu a damunt del títol al tercer paràgraf, el podreu llegir.

***

Tina Vallès (Barcelona, 1976). Filòloga, de formació. Escriptora, traductora i correctora, de professió. Lectora, de devoció. Autora dels reculls de relats L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013) -Premi Mercè Rodoreda 2012-, i de Maic (2011), que de moment és la seva única novel.la.

Al 2016 publicarà un conte per a primers lectors i un àlbum il·lustrat.

L'Hug el poruc. Una història amb monstres, bruixes, fantasmes i molts petons

L'Hug té una mare embarassada, una casa vella a la muntanya, on passa els estius, i una gran col·lecció de pors. Li feia por la foscor de la casa vella i les ulleres de sol perquè no veu els ulls, i les portes que es tanquen soles, i els sofàs que s'empassen les coses que hi deixes, i els gegants, les bruixes dolentes dels contes, els fantasmes, els dracs i els llops. I amb tantes pors, li costava agafar la son perquè la foscor s'omplia de personatges estranys.

Així comença el conte L'Hug el poruc que ha escrit la Mercè Ubach, i que ha estat publicat publicat en format d'àlbum il·lustrat a la Col·lecció Ginjoler, de l'editorial El Cep i la Nansa.

L'Hug té tanta por que quan tot està fosc veu el fantasma Pocapena i la bruixa Pocasolta, i crida la mare i la mare també té por, i criden el pare, que sempre es fa mal amb la porta, però que explica contes per espantar las por com ara que la bruixa Pocasolta va caure de cul a la llar de foc i es va netejar amb el llençol del fantasma Pocapena i el va trobar tan suau que li va fer un petó, i el Pocapena va sentir unes pessigolles i ja no era dolent.

I l'Hug va somiar que era un gegant dolent, però que també es feia bo gràcies als petons. I petó va, petó bé, l'amor fa que el món sigui millor. L'amor és l'energia que mou el món.

Es tracta d'un llibre recomanat per a nens a partir de cinc anys, però especialment perquè siguin els pares, o els avis, o els tiets, o els germans grans, o qui sigui, que els llegeixin. Un llibre per ser llegit en veu alta.

El relat té pes narratiu amb diverses trames que es lliguen perfectament les unes amb les altres, com ara la que parla de la casa vella, de la relació de l'Hug amb els pares, de la foscor i de les pors; la trama dels contes que explica el pare sobre el fantasma i la bruixa; i la trama dels somnis de l'Hug. El lligam tan ben cosit de les diverses trames fa que la lectura en veu alta faci viure una aventura a qui l'escolta, la qual cosa es pot comprovar perfectament amb el CD que acompanya l'àlbum. Una altra de les virtuts del llibre és que té un ritme que flueix, que et fa entrar en la història i no poder deixar-la.

L'autora ha construït un personatge, l'Hug, del quals ens enamorem perquè podem sentir-lo molt proper. És un nen com molts altres nens i nenes. Els pares són el món. La casa és un lloc segur, però la casa de sempre, la casa vella, la de l'estiu, fa una mica de por. El somnis formen part de la realitat i a poc a poc aprèn a distingir le diferències. I té una gran imaginació, com tots els nens i nenes que llegiran o escoltaran la seva història.

I encara hi ha més, perquè l'autora ens ofereix, gràcies a la Susana Peix i la Cesca Mestres, una versió adaptada a la llengua de signes catalana, ens ajuda a entendre els signes a qui no en sabem, però també és de gran ajut per als nens sords, que poden perfectament seguir l'explicació del conte amb el CD. I per acabar, encara més! Podem cantar tots junts la cançó "La bruixa del terrat" en companyia de la Tresca i la Verdesca.

Les il·lustracions d'en Lluís Farré reforcen el text amb imatges esfereïdores de la nit i els seus personatges tot jugant amb colors foscos, però ens ofereix també grans moments d'ironia i humor amb el vall de petons, que combina amb algunes pàgines plenes de colors on ens mostra que a ple dia també hi ha perills que cal tenir en compte.

Tot llegint el conte he recordat les pors que tenia de petit i com també buscava la manera de convertir els monstres dolents en monstres bons. La foscor ens fa por. Els adults disposem de molts recursos per superar la por a l'obscuritat tot i que reconec que no sempre ens resulta fàcil. Els infants, però, estan absolutament desprotegits i necessiten que pares i mares, i també avis i tiets i mestres, els ajudin a sentir-se segurs. Un llibre sempre és una bona eina, i si el llibre és un conte pot ser una eina molt divertida.

Les pors són necessaries per a l'aprenentatge de la vida. I a més són heretades dels nostres avantpassats de les cavernes. En la foscor d'una cova o en la negra nit els podien sorprendre els perills més diversos. Van aprendre que la por a la foscor era una protecció i ens la vans transmetre de generació en generació des de fa milers d'anys. La por a la foscor dispara els nostres sentits per estar atents als perills. Però la foscor és molt necessària per descansar, fa que el nostre cos produeixi melatonina, una substància que regula la son i reforça el nostre sistema immunitari. Els infants han d'aprendre a controlar la por a la foscor, a entendre que la foscor és bona i saludable i que fins i tot podem gaudir de la foscor quan ens trobem en espais segurs, com ara la nostra habitació a l'hora d'anar a dormir.

La Mercè Ubach va néixar a Barcelona. És llicenciada en Filologia Catalana i Psicologia Clínica. És també traductora, editoria i escriptora. Ha fet classes de català i ha format part del col·lectiu literari de les Germanes Quintana. Va guanyar el premi de poesia Miquel Martí i Pol l'any 1998, i és autora de diverses adaptacions de cl¡àssics per a nens: La Caputxeta Vermella (2008), La rebel·lió dels animal (2011), Mar i Cel (2012). L'Hug el poruc és el seu darrer llibre. Col·labora al suplement de Cultura d'El Punt-Avui i a la revista digital Núvol, fent ressenyes i crítica literària. Treballa al Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Invents esbojarrats o El coltan i la màquina del temps

Després d'unes llargues setmanes sense llegir per dedicar-me en exclusiva als fòrums a les escoles, torno al plaer de la lectura, aquesta vegada de la mà de dos grans creadors, cadascú en el seu àmbit: l'escriptor Lluís Llort i l'il·lustrador Oriol Malet. Es tracta de L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz, magníficament publicat per l'Editorial Barcanova.

La parella artística Llort-Malet va debutar amb Número 5. El submarí perdut, una novel·la on barrejaven magistralment fets històrics, elucubracions científiques, viatges exòtics, ciència ficció i trama detectivesca sense detectiu. El protagonista era Nuno Peixoto, un científic gris, mig portuguès mig català, que tot cercant informació per a una tesi doctoral es troba ficat en una aventura esbojarrada on li toca jugar el paper de detectiu. No ho és, però per la seva manera d'actuar ens fa pensar en aquells personatges del cine negre americà dels anys 40 i 50 amb una barreja de l'antiheroi més contemporani. Nuno Peixoto troba una ajudant excel·lent en Agripina, una arxivera jubilada amb molta energia. 

El procés de creació era molt interessant. Lluís Llort escrivia una part de la novel·la, Oriol Malet feia unes il·lustracions que lligaven amb la història però que alhora creaven un discurs propi tot formant el gruix de la segona part i finalment Lluís LLort acabava la redacció tot comptant amb les propostes de l'il·lustrador.

A L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz, els autors literari i artístic, han mantingut el mateix esquema i han recuperat els personatges centrals tot afegint la Silvana, xicota del Nuno Peixoto.

En Milko, un científic amic de la Silvana, que treballa juntament amb Bertrand, un altre científic, en una mena de màquina del temps inspirada en la troballa d'unes partícules més ràpides que la llum, té dificultats per seguir amb la feina, ja que no han aconseguit permís oficial per desenvolupar el seu invent. Ho fan clandestinament, i en una de les proves hi apareix l'inventor Jerónimo de Ayanz, vingut del passat. Es tracta d'un personatge històric que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Però l'experiència ha espatllat la màquina i s'ha de reparar amb uns materials difícils de trobar, especialment el coltan, un mineral que es troba al Congo.

La relació d'un personatge vingut del passat amb els altres protagonistes, i especialment amb l'Agripina, així com el contrast de la vida al seu segle amb la del segle XXI, serà una part important de la història, juntament amb el viatge al Congo on s'enfrontaran amb la dura realitat de l'explotació més inhumana de la gent humil i especialment dels infants, per aconsguir el coltan, mineral essencial per als mòbils i les tauletes, així com la manca de respecte total i absoluta del medi ambient.

El llibre també ens porta de viatge per llocs més amables com ara Roma o al Gran Sasso, una serralada dels Apenins al centre sud d'Itàlia.

Les il·lustracions de l'Oriol Malet mostren el contast entre els dos mons, només cal veure la coberta, alhora que fa un tractament magistral de la pintura del barroc per modernitzar-la i oferir-nos il·lustracions molt modernes. Les il·lustracions ens mostren també passatges i personatges de l'època de Jerónimo de Ayanz alhora que recrea dibuixos dels invents del protagonista.

No us explico més perquè no us vull desvetallar tota la història, però us diré, això sí, que hi ha amor, acció, misteri, ciència, història i fantasia perfectament combinats. Teniu al davant un llibre de lectura amena i apassionant.

Lluís Llort (Barcelona, 1966), és periodista cultural. Des del 1998 treballa al Diari Avui, convertit ara en El Punt Avui. El 1998 va debutar com a novel·lista havent publicat Tardor (1999), Maleït Montjuïc (2000), Camaleó (2001), Trenta-dos morts i un home cansat (2004), La imperfecció de les bombolles (2009), Si quan et donen per mort un dia tornes (2012) i Herències col·laterals (2014). Ha col·laborat en cibnc llibres col·lectius de narracions. Ha escrit també una desena de llibres infantils i una vintena de guions per a sèries de televisió. Pel que fa a la literatura juvenil destaquen Número 5. El submarí perdut i L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz.

Oriol Malet (Martorell, 1975), es dedica professionalment a la il·lustració des del 2004. A més de treballar per a les editorials més importants del país de literatura infantil i juvenil, s'ha especialitzat també en la il·lustració periodística. els seus dibuixos apareixen regularment a La Vanguàrdia i al Timeout. No obstant això, l'Oriol és un tot terreny que igual et fa dibuix tècnic que pintures murals, que il·lustració infantil, o cobertes de llibres i de discos. Per cert, és un gran amant de la música, sobretot del jazz. Toca la bateria i la trompeta.

A Vidreres entre alzines i cedres

Són les 8:30 del matí, poso en marxa el cotxe, aviat enfilaré l'autopista cap el nord camí de Vidreres, a la comarca de La Selva. Vaig a l'Escola Sant Iscle, per fi la darrera visita a una escola aquest curs. M'encanta anar per les escoles de tot Catalunya i de vegades també de les Ílles i algún cop també d'Andorra (al País Valencià encara no he tingut la sort d'anar-hi), però alhora resulta esgotador perquè la majoria d'escoles programen aquesta activitat durant els mesos de la primavera. Acumular més de 50 sortides en tres mesos m'obliga a deixar pràcticament tot el que faig per dedicar-me en exclusiva a les escoles. A mi m'agradaria programar les visites al llarg de tot el curs, però és una tasca impossible perquè som un país de cicles. Per tant, em veig obligat a obrir un parèntesi en la meva vida durant aquests mesos. Sé que tinc ganes d'acabar, però sé també que no trigaré a sentir nostàlgia.

Per al viatge d'anada em poso la música de El hombre trankilo (Ricardo Rabella), excel·lent músic, que m'anima el camí. Arribo sense problemes amb 20 minuts de temps i decideixo relaxar-me amb un cafè amb llet al Bar Manolo, el primer que trobo. Em quedo parat. Està ple d'homes molt sorollosos que mengen xoriços a la brasa i altres menges potents que acompanyen amb vi i "carajillos". Imagino que són treballadors del camp que es preparen per passar un llarg dia de feina, portser alguns treballen en tallers i algun altre, que veig amb corbata, en alguna oficina.

Finalment m'adreço a l'escola on alumnes i mestres m'esperen amb autèntica expectació. És la primera vegada que un escriptor visita el centre. La trobada va sobre rodes, els nens i les nenes tenen moltes ganes de preguntar coses relacionades amb el llibre i també sobre la feina d'escriptor. Havien llegit La font del cedre.

Els parlo de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, que era un poble de pagès quan jo era petit. Vivia en una casa envoltada d'horts i amb els meus pares anava a visitar la Font de l'Alzina, que amb els anys va quedar molt deteriorada fins que gràcies a un grup de gent lluitadora, es va poder recuperar i avui és un paratge preciós i protegit. També els vaig explicar que un dia vaig fer una xerrada en una escola de Sant Hipòlit de Voltregà i vaig descobrir tot el mal que feien els purins. Les dues coses em van inspirar per fer aquest llibre. Però vaig voler posar un follet entremaliat perquè els follets existeixen en totes les cultures del món. Aquí he posat un follet inspirat en Puck, un follet que surt en l'obra teatral El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. En altres llibres he posat follets catalans.

Els explico que volia posar una font d'un arbre que no fos l'alzina. Em va resultar fàcil triar el cedre perquè el follet en un moment donat es converteix en llapis i els llapis es fan de la fusta del cedre. No se m'acut com explicar com és un cedre quan, a través de la finestra de l'aula, descobreixo dos cedres preciosos. Durant la xerrada també m'assabento que a Vidreres predomina l'alzina surera i que la principal indústria del poble és el suro i se senten tan orgullosos que fins i tot tenen un gegantó.

També parlem d'alguna anècdota divertida mentre escrivia el llibre, de com i quan vaig començar a escriure, de com eren les escoles autoritàries de la meva època i com era la televisió en blanc i negre. Parlem dels jocs al carrer i de la imaginació que es desperta en llegir. De la importància dels accents, de la necessitat de corregir molt el que escrivim i de grans autors de la literatura internacional i catalana.

Abans de marxar ens fem fotografies amb les mestres i els alumnes. De tornada em poso el gran Ovidi Montllor. És el meu íntim homenatge en el 25è aniversari de la seva mort. L'Ovidi em recita els versos de Salvat Papasseit. Torno emocionat tot omplint el cor de poesia.

Un niu de pardals entre arrossars

Vaig arribar a Deltebre després de dues hores en cotxe des de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. En sortir de l'autopista m'esperaven quilòmetres i quilòmetres d'arrossars, un paisatge bellíssim del Parc Natural del Delta de l'Ebre, fins arribar a l'Escola l'Assumpció. Hi havia anat fa dos anys per xerrar amb els alumnes de sisè, que havien llegit El talismà de l'Ariadna, i ja aleshores em vaig sentir captivat per aquell entorn reserva de la biosfera. Vaig escriure que m'imaginava que el cotxe era com un carruatge antic que, a pas lent, s'acostava al poble. Aquesta vegada m'esperaven els alumnes de 1r de primària, que havien llegit Quin niu més bonic!.

En arribar em van acompanyar a la biblioteca mentre arribaven les mestres. La sorpresa va ser majúscula perquè en una taula vaig veure els personatges i els escenaris del meu conte convertits en precioses maquetes. Els nens i les nenes s'havien inspirat en els magnífics dibuixos de Blanca Bk per fer els seus treballs. La Lídia i la Sandra, les mestres de 1r roig i 1r verd, em van explicar que els pares també hi havien col·laborat tot convertint la lectura del conte i la realització de les maquetes en una aventura compartida.

L'activitat s'havia de fer a les 15 hores. Per estar a l'hora el més adient era dinar a Deltebre. Vaig parlar amb l'escola i em van dir que podria dinar amb ells. L'Odina, també mestra de l'escola, havia preparat un arròs amb col i fesols per llepar-se els dits i unes torrades amb aburginga (albergínia) i prebentó (pebrot) vermell escalivat, damunt un llit d'un allioli especial. Mentre menjàvem l'Odina m'anava posant al dia dels costums culinaris ebrencs. El menjar em va provocar suor. Sembla que l'arròs amb col i fesols sempre ho fa això, li diuen la represa. Per acabar vam fer un cafè amb pastissets casolans i licor d'arròs. Bona preparació per a la xerrada.

A poc a poc anaven arribant els nens i les nens. Se'm quedaven mirant i amb el seu parlar ebrenc em preguntaven, tu ets lo autor de lo llibre que hem llegit? Els xiquets o crios, com també els diuen per la zona, havien preparat un munt de preguntes molt interessants. 

Una nena volia saber si jo coneixia la il·lustradora perquè els dibuixos els havien encantat a tots els xiquets i xiquetes. Els vaig dir que no la coneixia en persona, però que havia parlat amb ella en alguna ocasió per correu electrònic, i els via prometre que li enviaria les fotografies dels seus treballs, que la posarien ben contenta. 

Blanca Bk va néixer a Saragossa on va estudiar a l'Escola d'Arts Aplicades. Des del 2007 es dedica a la il·lustració de llibres infantils tot i que també dedica part del seu temps a impartir tallers a les escoles i també realitza exposicions. Ha publicat més de trenta llibres en les principals editorials espanyoles. És la creadora de la mascota de la Secció Infantil i Juvenil de la Biblioteca de Aragón.

Bruixots i follets a l'Escola Torre Balldovina

El dia de Sant Jordi acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. També vaig per Barcelona i participo en alguna de les festes d'escriptors, però cada vegada m'agrada menys perquè s'està convertint en un circ, tot sigui dit amb el màxim respecte per als artistes del circ. Des de fa uns anys, molts famosos aprofiten la diada per publicar el seu llibre, que normalment no han escrit ells, i molts autors mediocres, que l'únic mèrit que tenen és sortir per la televisió, acaparen vendes i signatures de llibres. I la premsa presenta el Sant Jordi com una competició, a veure quin autor és qui ven més llibres. Sort que encara és una gran festa del poble català i que es vénen 43.000 títols de milers d'autors i autores i no només els quatre famosos.

Per això, perquè acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, vaig començar la diada de Sant Jordi a l'Escola Torre Balldovina, i ho vaig fer gràcies al programa Lletres a les aules, que impulsa la Institució de les Lletres Catalanes. Els alumnes de 3r havien llegit La font del cedre i els de quart La colla del fantasma Barruf.

Als alumnes colomencs els fa molta il·lusió conèixer un autor que qualsevol dia poden trobar pel carrer, i a mi també em fa molta perquè penso que els estimula per llegir, per ser millors estudiants i per guanyar en autoestima.

Sóc fill d'una família obrera, el meu pare va ser lampista, un bon lampista, dels que il·luminen les cases i fan que l'aigua ragi com cal. Lampista dels d'abans, dels que tapaven el forat que havien fet i et deixaven la paret, el sostre o el terra igual o millor que com el tenies, no com els d'ara, que et deixen el forat i ja cridaràs el paleta i després el pintor. I per això pensava que ser escriptor no era per a mi. tots els escriptors que llegia de jove eren de famílies burgeses, gent que no necessitava treballar per viure. Però un dia vaig conèixer en Paco Candel, i vaig saber que un obrer també pot ser escriptor, i m'encanta explicar als nens i les nenes de la meva ciutat que si volen, també poden ser-ho. I que és genial si volen ser metges, o advocats, o enginyers, o mestres, però que també ho és si volen ser lampistes, o mecànics, o fusters, perquè la societat necessita de tots els oficis.

Gairebé sempre els lectors volen saber en què em vaig inspirar per fer el llibre, com la Nora, que em fa la pregunta. Poques vegades un llibre té un sol origen. Normalment és el resultat d'un cúmul de fets, d'anècdotes i d'idees, que a poc a poc van configurant un guió. En el cas de La font del cedre, una de les primeres idees em va sorgir de la transformació de La Font de l'Alzina, un paratge natural colomenc protegit. La Font de l'Alzina és un lloc que havia visitat sovint durant la meva infància i adolescència. Un espai muntanyenc on la gent hi anava a fer picninc, però que per causa de l'ús incontrolat es va degradar molt. Avui dia, gràcies a la lluita veïnal i a l'acció de l'Ajuntament, de la Diputació i de la Generalitat ha recuperat la seva natura i la seva bellesa. En el llibre es narra l'aventura d'una nena i un follet que lluiten pel mateix objectiu, recuperar La font del cedre, a la qual li ha passat el mateix que a La Font de l'Alzina, i ho fan de manera molt divertida.

La Laura vol saber quin conte o llibre m'agradava més quan era petit. Sens subte, el meu preferit abans i ara és L'aneguet lleig, escrit per l'autor danès Hans Christian Andersen. Sempre m'emocionava quan l'aneguet es convertia en cigne.

La Duna em pregunta de quin llibre estic més satisfet. A mi m'agraden tots els meus llibres. A tots els estimo per igual, però li tinc un afecte especial a El secret del planeta Moix perquè va ser el primer llibre que vaig publicar per a nens i nenes. Si no me l'haguessin publicat, segurament no hauria tornat a escriure literatura infantil perquè ja havia presentat diversos llibres a les editorials amb resultats negatius. Casualment, ara estan publicats la majoria d'aquells que no em volien. Només falta un, i sembla que ja ha trobat editor.

També volen saber a quina edat vaig publicar el primer llibre. Sempre m'enrotllo amb aquesta pregunta perquè els explico que escric des dels 12 anys, perquè m'agradava explicar als amics els contes que escoltava a la ràdio i modificava tot el que em venia de gust, fins que vaig escriure el conte Rodolfo, el príncipe valiente. No obstant això, el meu primer llibre el vaig publicar amb 39 anys, era un llibre de poesia en castellà titulat De miradas imprecisas.

Una nena em va preguntar si resultava complicat posar títol als llibres. Tenia interès per saber com havia posat el títol de La colla del fantasma Barruf. Sempre tinc conflicte amb els títols fins al final. Des que commenço un llibre fins que el lliuro a l'editorial no paro de modificar el títol. Per aquest llibre havia anat triant "El fantasma Barruf vol fer surf", "El fantasma el capità Barruf", "El fantasma Barruf i la colla màgica", "La colla d'en Barruf", "Quin parel de sapastres!", "Quatre objectes i un fantasma". Finalment vaig triar com a definitiu "En Barruf i els germans Barret", però a l'editorial no els va agradar, mas Barr, Barr... em van dir. I cavila que cavilaràs, vaig trobar La colla del fantasma Barruf, per què. Doncs perque tots els objectes màgics son els protagonistes juntament amb el fantasma Barruf, no tenim un que sigui més que els altres, però alhora, el fantasma Barruf fa com si fos el cap de colla. Era fantàstic! Havia trobat un títol després de patir durant mesos.

Després vam fer una sessió de signatura de llibres i per acabar l'escola em va agrair la visita amb una rosa i un llibre del gran fotògraf colomenc i amic Joan Guerrero.

La Natàlia va anar a Cubelles

Els mesos de la primavera els passo a la carretera tot visitant escoles de punta a punta del país, Quan els ocells decoren l'aire amb els seus cants alegres jo preparo converses amb els nois i noies que m'esperen amb ànsia de saber quina mena de màgia fem servir els autors per escriure llibres. Em va tocar anar a l'Escola Vora del Mar, de Cubelles, justament el mateix dia que va aparèixer una balena morta a la seva platja. La visita estava organitzada per l'editorial Animallibres ja que els alumnes de 5è i 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia.

En aquests dies de tanta activitat, els escriptors veiem recompensada una part de la nostra feina solitària. Sentim que formem part de la cultura del país, que contribuim a crear l'imaginari col·lectiu i que col·laborem en la formació i en el futur dels nostres fills.

De vegades, tot fent reflexions com aquesta, em sorprèn el nen o la nena que m'abraça i em diu a cau d'orella l'emoció que li ha provocat la lectura del meu llibre. Aleshores el món s'atura i sento que sóc feliç en aquell instant que serà etern en la meva memòria, perquè la felicitat està feta d'instants de plenitud. De vegades em sorprèn sentir que m'anuncien pels altaveus, que per tots els passadissos de l'escola, pel pati i pels voltants de l'edifici s'escolta que l'autor ha arribat, com si fos l'anunci d'un esdeveniment de festa major. I al poc se sent l'enrenou de nens i nenes que entren a la biblioteca i més que mirar-me, em contemplen amb els ulls molt oberts. I comencem la tertúlia.

Després de la primera sessió sortim al pati per fer un minut de silenci en record del professor mort en un institut de Barcelona. El silenci és espès i trist. Els cors de totes les escoles de Catalunya bateguen junts perquè no torni a passar.

I tornem a les sessions, a la tertúlia amb els joves lectors. Un nen em pregunta per què he fet una novel·la tan complicada. Li explico que m'agrada que les novel·les tinguin pes narratiu, que hi hagi diverses històries dintre de la història, que a més de la trama principal hi hagi unes altres de secundàries, i que també ens provoquin reflexions sobre el comportament de les persones, sobre les emocions i els sentiments, i que també m'agrada fer petits homenatges als grans autors de la literatura catalana i universal.

Una nena em comenta que li ha agradat molt com he tractat l'amistat. Li ha fet gràcia com el Vador, l'amic de la Natàlia, pot seure al seu costat en silenci i no obstant això és capaç de transmetre tot el seu afecte convertint el silenci en una abraçada, perquè de vegades no calen les paraules, cal ser-hi. Així és l'amistat, sentir que l'altre hi és, que els altres hi són i que nosaltres també hi som, uns al costat dels altres.

Estada intensa al FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac

Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic!, La colla del fantasma Barruf, El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna. Un goig per a qualsevol autor.

Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aquell temps: un riu Besòs d'aigües transparents que creuàvem caminant, les vies del tren i el soroll trepidant dels combois, que a mi m'encantava i que avui s'ha convertit en un maldecap per als veïns, els gats, els pollets i els conills de l'àvia, les festes familiars de les quals conservo algunes fotografies, l'esplanada on els tiets anàven a jugar a pilota i on per primer cop a la meva vida vaig veure passar una processó amb una Mare de Déu, la cervesseria on fèiem els vermuts alguns caps de setmana... Quants records em visiten de nou cada cop que traspasso el pont de la carretera de la Roca!

Els explico als alumnes com vivíem en aquella època dels anys 50 i 60 les famílies que van venir del sud i com dos pobles de pagès on estiuejava la gent benestant de Barcelona han anat canviant fins a convertir-se en les ciutats que són ara.

Em rep la Belen Pulgarín, la mestra que ha coordinat les meves trobades amb els diversos grups d'alumnes. La Belen va de bòlit. Som a la setmana de Sant Jordi i estem en el moment crític de la preparació de la diada. Però ella està en tot, controla els nens i les nenes, la sessió de signatura de llibres, la resta de les feines a l'escola i encara té temps de fer les fotografies i convidar-me a un tallat. Admiro aquestes mestres vocacionals que dediquen la seva vida a construir una societat millor, més culta i més justa, tot educant els nostres infants i ajudant-los a obrir els ulls i a lluitar per fer-se un lloc en el futur.

Els nens i les nenes em pregunten de tot, les mans s'aixequen

sense descans fins el punt que acabem les sessions deixant algunes respostes en l'aire. Què bé que han llegit i què bé que han treballat! Em diuen que s'ho han passat molt bé, alguns han aprofitat per llegir altres llibres meus, se'ls ha obert la cuiriositat per saber com treballo, quants llibres he escrit, què m'hauria agradat ser si no haguès estat escriptor, quin tipus de llibres m'agrada fer i llegir, em demanen recomanacions d'autors i de llibres, i així fins que em van sorpredre amb dos preguntes que no m'havien fet mai: una nena de 1r em va preguntar, per què t'has de posar les antenes per escriure? i un nen de segon volia saber com em vaig transformar en escriptor. Pel que fa a la nena, malgrat que havia intentat explicar amb detall que els escriptors sempre estem atents a tot el que passa al nostre voltant, al que veiem, al que llegim, al que escoltem, al que ens expliquen, al que ens passa, segurament no ho vaig fer prou bé i ella es va quedar amb la imatge del meu cap amb un casc endollat al corrent i una antena real. Em va demostrar que els nens tenen una gran imaginació i alhora dificultats per al pensament abstracte. Pel que fa al nen, li vaig explicar que vaig començar a escriure de ben jovenet, als dotze anys, quan escoltava contes a la radio i els explicava als meus amics modificant tot allò que em venia de gust fins que un dia vaig escriure el meu propi conte. Em va agradar molt la imatge de la transformació, em va fer pensar en la metamorfosi, l'eruga que es converteix en papallona, la papallona que pon ous dels quals tornarà a sortir l'eruga. Potser els escriptors som éssers que ens transformem cada dia.

Vaig anar dos dies a l'escola i al final de cada matí feia sessió de signatures. El darrer dia, mentre signava escoltava els nens del cor que assajaven Tens un amic, de Gossos.

Si et sents trist i emboirat

i necessites una mà

si les coses 

no et roden bé.

Tanca els ulls i pensa en mi

que prest jo seré aquí

com un raig de llum

dins la teva foscor

(...)

Primavera, estiu o tardor

tot el que has de fer és dir-ho

i vindré de cop, saps cert

que tens un amic

I la Belen neguitosa creuant els dits, però ben segura que els nens farien màgia el dia de Sant Jordi i provocarien una pluja d'emocions.

L'Escola dels Encants, de Barcelona, i els ambients d'aprenentatge

El programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes ens ofereix, de vegades, sorpreses fantàstiques. Els autors descobrim escoles on cap editorial no ens enviaria perquè no els resultaria econòmicament rendible tot i que fos una autèntica i renovadora aposta per la cultura i l'educació. Això és el que em va passar pocs dies abans de Sant Jordi.

Vaig arribar a l'Escola dels Encants de Barcelona a l'hora de l'esbarjo, i només traspassar la porta ja em vaig adonar que havia alguna cosa que no havia vist abans. Em van rebre dues mestres, que em van fer d'amfitriones. El pati, que a l'escola anomenen jardí, té arbres on els nens i les nenes imiten Tarzan, un sorral, un hort i diversos materials per fer jocs enginyosos, però resulta que la majoria dels alumnes no estaven al jardí, sinó que s'havien repartit per diversos espais de l'interior de l'escola on hi havia, per exemple, un taller per fer bricolage i treballs manuals, un racó per llegir, un altre racó amb jocs, etc. I les aules no tenien taules i cadires, bé alguna taula i alguna cadira sí que hi havia, però no de la manera habitual que estem acostumats a veure d'una taula i una cadira per alumne. Les aules eren ambients d'aprenentatge. Per exemple a l'ambient de geografia, tenien muntada una agència de viatges de manera que

els alumnes investigaven els diveros països del món tot mitjançant Internet, amb alguns ordinadors repartits per l'ambient i un gran mapa. Ens vam reunir a l'ambient d'història, que nomenaven Cronos. Allà vaig veure vestits de romans. Les mestres em van explicar que els alumnes circulaven lliurement pels ambients segons com estiguessin motivats. En cada ambient havia un mestre responsable. I també em van explicar que a través d'un consell d'infants, participaven de la vida del centre i de l'entorn. Per exemple, havien opinat sobre els usos del jardí de l'escola, però també sobre la nova plaça de les Glòries.

La conversa també va ser una mica diferent perquè havien treballat tres llibres meus La colla del fantasma Barruf, El talismà de l'Ariadna i El somriure de la Natàlia. Els dos últims es recomanen par a cicle superior, però les professores els havien llegit en veu alta i els havien anat comentant.

L'escola no obliga a comprar llibres als alumnes, però tampoc no fa socialització dels llibres de lectura. L'escola té una biblioteca de qualitat perquè els alumnes triïn lliurement els llibres que volen llegir. Evidentment els inculquen la lectura i els recomanen llibres que sovint els alumnes es compren pel seu compte.

Em va sorprendre molt el sistema pedagògic, però puc dir que funciona perquè em vaig veure obligat a pujar el nivell de la meva conversa i a més, la participació lliure dels alumnes era molt correcta, sabien perfectament quan i com podien intervenir sense aixecar la mà per demanar permís, tot i que també ho feien, però es notava que estaven acostumats a participar en reunions.

Em va agradar molt la visita i us puc dir que vaig sortir força impactat per l'experiència. No coneixia aquesta pedagogia tan interessant. Durant la visita guiada per l'escola em vaig trobar amb uns mestres de Noruega, que havien vingut per veure com funcionava l'escola. 

Un somriure als quatre vents

En certa ocasió vaig comentar que aprenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida.

Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David, que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura.

Els nois i nies de 5è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia i la trobada amb ells va ser molt intensa. Em van cosir a preguntes i també tenien moltes ganes d'explicar-me el que feien. Hi havia una nena que volia ser escriptora i que ja havia escrit dos llibres i un nen que tenia l'afició de dibuixar.

Van mostrar molt interès en saber perquè havia posar un somriure en el títol. Els vaig explicar que la casa de la meva família va estar afectada per una planificació urbanística de l'ajuntament i que la meva filla, quan tenia la mateixa edat que tenien ells, va veure com enderrocaven la casa on havia nascut, i va perdre el somriure. La meva filla era molt riallera, tenia un riure encamanadís, i el va perdre. Durant quasi dos anys tots els esforços de la seva mare i meus van estat orientats a que trobés de nou les ganes de riure. I ho vam aconseguir.

Els alumnes lectors ja s'havien adonat i em van dir que en la seva opinió la Natàlia era com la meva filla i el seu amic Vador, un amic protector, era com jo mateix.

En acabar vam fer sessió de signatures i en aquell moment se'm va acostar l'Amine, un dels nois que havia participat més en la tertúlia i em va reglar un dibuix que em va emocionar. L'Amine és del Real Madrid, però va dibuixar un turista amb la samarreta del Barça, perquè els turistes la compren quan vénen a Barcelona. Heu vist els ulls? La mirada meravellada del turista? I heu vist el fons del dibuix on es veu tota la vida que passa mentre el turista gaudeix? Qui sap si algun dia aquest noi serà il·lustrador o dibuixant de còmics. Li vagi demanar que em signès el dibuix i no s'ho podia creure, però jo volia tenir un record perquè són coses com aquestes les que ens omplen la vida de llum i d'esperança. Ets molt gran, endavant Amine!!!"