Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

El meu pingüí visita Can Mas

He anat a l' Institut Can Mas , de Ripollet, per xerrar amb els 120 alumnes de primer d'ESO sobre el meu llibre Un pingüí damunt del televisor . Des de casa fins a l'institut tinc prop de 12 quilòmetres. He volgut anar per la Carretera de La Roca i Montcada tot creuant pel polígon de La Ferreria. Conec la zona i no em resultava complicat, però anava amb el GPS perquè un cop dins la ciutat no sabria orientar-me. L'aparell s'obstinava a fer-me anar per l'autopista i s'ha passat tota l'estona repetint fins a la sacietat "tornant a calcular la ruta", fins que he estat prop de l'institut. Crec que quan no existien aquests aparells m'orientava millor amb els mapes de carreteres i els plànols que pengen els ajuntaments a Internet. En arribar a Montcada i Reixac, la boira cobria la llera del riu Besòs i s'estenia Vallès endins tot configurant una paisatge misteriós que semblava una pintura a l'aquarel·la. Pot resultar friq

Cristina Alfonso, Premio Boolino de literatura infantil

Hoy tenia previsto hacer una reseña diferente, pero hace unos días asistí a la entrega de los Premios Boolino de Literatura Infantil y Juvenil en el magnífico marco del Disseny Hub Barcelona y me apetece mucho hablar de ello y del libro ganador en la categoría de literatura infantil, Entre todas las estrellas , de Cristina Alfonso Ibáñez . Cuando voy por colegios e institutos a dar charlas siempre me preguntan cuántos premios he ganado. Y les digo que solamente uno porque apenas me presento a concursos literarios, aunque en la sociedad competitiva en la que vivimos parece que si no ganas premios no eres nadie o eres poca cosa. Se valoran más las medallas de un libro que su contenido literario. No suelo presentarme por muchas razones, pero solo comentaré dos porque el tema da para un artículo completo. La primera porque en general el dinero que se paga por los premios son adelantos de derechos de autor y, por tanto, si yo ya publico habitualmente y en mis contratos ya hay adelanto

José Agudo, poeta esencial

José Agudo es uno de los poetas contemporáneos que más me interesan. Leerlo significa para mi sumergirme en un paisaje de emociones, sensaciones y sentimientos que me llevan a reflexionar con calma sobre mi propia condición humana, sobre el paso del tiempo, sobre la amistad, sobre mi proyección sobre los otros y también sobre el otro o los otros que fuí. Durante algún tiempo iré publicando poemas suyos de manera cronológica. Empezaré por Naufragios , su primer libro publicado en 1992. Naugragios es un poemario nostàlgico. La nostalgia es el dolor por lo lejano y por tanto de las distancias que se tejen en nuestras vidas. José Agudo siente nostalgia por el paraíso perdido de la infancia, por la juventud que cree estar perdiendo, cercano entonces a los cuarenta, y que rememora en el recuerdo de su madre, mujer aún joven cuando el poeta era niño. Pero también siente nostalgia de lo que pudo ser y no fue porque la vida nos abre y nos cierra puerta y entramos por la que nos parece m

El último rebaño, una aventura trepidante en un mundo oscuro

El término distopía se emplea como antítesis de utopía. La utopía hace referencia a un lugar imaginario donde habita una sociedad ideal, mientras que en la distopía representamos una sociedad indeseable. Entre las novelas distópicas más conocidas se encuentran Un mundo feliz , de Aldous Huxley (1932),  1984 , de George Orwell (1949) y Fahrenheit, de Ray Bradbury (1953). Actualmente la novela distópica está muy de moda hasta el punto que en algunas escuelas de escritura se hacen cursos específicos. El útlimo rebaño , de Piers Torday ( Editorial Salamandra , 2015),   és una novela distópica, que podríamos clasificar como ecológica. La crítica del diario The Times , Nicolette Jons ,  decía que es "Una novela escrita con un estilo muy gráfico y trepidante". Ciertamente el lector puede ver el mundo que le describe el autor, puede hasta olerlo, tocarlo, sentir frío y calor, y al mismo tiempo tiene la necesidad de seguir leyendo sin parar. Kester es un niño que s

Una revetlla sota el llit

Quantes vegades hem mirat sota el llit abans d'anar a dormir? Quantes vegades no ens hem imaginat que hi ha monstres amagats? Quantes vegades no ens hi hem ficat i ens hi hem sentit a gust? Recordo que de petit em ficava sota el llit per jugar i també un dia el meu germà i jo ens hi vam ficar amb la mare perquè s'havia desfermat una tempesta molt forta i a causa dels llamps, que queien a prop, els cables elèctrics van començar a petar. La mare va pensar que sota el llit estaríem protegits. Em vaig sentir tan bé que no hauria sortit. Però parlem del llibre Una revetlla sota el llit , de l' Àfrica Ragel . El Blai esperava amb ànsia la revetlla de Sant Joan . Els petards el tornaven boig i li encantava l'olor de la pòlvora. Tenia ganes de festa i de passar-s'ho d'allò més bé. Es fregava les mans de content perquè els pares havien organitzat una festa a la seva terrassa i havien convidat els veïns de sota. Però el Blai no suportava el Jergui, el fill dels v

MARES, PARES, AVIS, TIETS, GERMANS, COMENÇA EL CURS!!!

L'escriptora Tina Vallès, foto de Laura Basagaña Fa mesos que vaig deixar aparcat el blog i això s'ha notat en el nombre de visites. Jo també necessitava unes vacances o més aviat aparcar per unes setmanes el lligam dels meus escrits a la dinàmica del curs lectiu. Podia haver dedicat alguns articles a fer ressenyes (les faré, no us amoïneu), però també volia concentrar la meva atenció en acabar dos projectes que tenia molt avançats i que espero que el proper any prenguin forma de llibre a l'abast del públic. Els escriptors de tant en tant ens hem de tancar amb pany i forrellat, traçar un mur de silenci al nostre entorn, desconnectar telèfons, xarxes, família i amics, i escriure fins a l'esgotament. Plaer i dolor es conjuguen en la tasca creadora. Potser per això, quan acabem un llibre, diem que hem parit. I ara fa unes setmanes que ha començat el curs. vuitanta-sis dies després, com escriu la Tina Vallès.  La santa rutina ha dut la calma a les llars del país, i e

L'Hug el poruc. Una història amb monstres, bruixes, fantasmes i molts petons

L'Hug té una mare embarassada, una casa vella a la muntanya, on passa els estius, i una gran col·lecció de pors. Li feia por la foscor de la casa vella i les ulleres de sol perquè no veu els ulls, i les portes que es tanquen soles, i els sofàs que s'empassen les coses que hi deixes, i els gegants, les bruixes dolentes dels contes, els fantasmes, els dracs i els llops. I amb tantes pors, li costava agafar la son perquè la foscor s'omplia de personatges estranys. Així comença el conte L'Hug el poruc que ha escrit la Mercè Ubach , i que ha estat publicat publicat en format d'àlbum il·lustrat a la Col·lecció Ginjoler, de l'editorial El Cep i la Nansa . L'Hug té tanta por que quan tot està fosc veu el fantasma Pocapena i la bruixa Pocasolta, i crida la mare i la mare també té por, i criden el pare, que sempre es fa mal amb la porta, però que explica contes per espantar las por com ara que la bruixa Pocasolta va caure de cul a la llar de foc i es va nete

Invents esbojarrats o El coltan i la màquina del temps

Després d'unes llargues setmanes sense llegir per dedicar-me en exclusiva als fòrums a les escoles, torno al plaer de la lectura, aquesta vegada de la mà de dos grans creadors, cadascú en el seu àmbit: l'escriptor Lluís Llort i l'il·lustrador Oriol Malet . Es tracta de L'insòlit viatge de Jerónimo de Ayanz , magníficament publicat per l' Editorial Barcanova . La parella artística Llort-Malet va debutar amb Número 5. El submarí perdut , una novel·la on barrejaven magistralment fets històrics, elucubracions científiques, viatges exòtics, ciència ficció i trama detectivesca sense detectiu. El protagonista era Nuno Peixoto , un científic gris, mig portuguès mig català, que tot cercant informació per a una tesi doctoral es troba ficat en una aventura esbojarrada on li toca jugar el paper de detectiu. No ho és, però per la seva manera d'actuar ens fa pensar en aquells personatges del cine negre americà dels anys 40 i 50 amb una barreja de l'antiheroi més

A Vidreres entre alzines i cedres

Són les 8:30 del matí, poso en marxa el cotxe, aviat enfilaré l'autopista cap el nord camí de Vidreres, a la comarca de La Selva. Vaig a l' Escola Sant Iscle , per fi la darrera visita a una escola aquest curs. M'encanta anar per les escoles de tot Catalunya i de vegades també de les Ílles i algún cop també d'Andorra (al País Valencià encara no he tingut la sort d'anar-hi), però alhora resulta esgotador perquè la majoria d'escoles programen aquesta activitat durant els mesos de la primavera. Acumular més de 50 sortides en tres mesos m'obliga a deixar pràcticament tot el que faig per dedicar-me en exclusiva a les escoles. A mi m'agradaria programar les visites al llarg de tot el curs, però és una tasca impossible perquè som un país de cicles. Per tant, em veig obligat a obrir un parèntesi en la meva vida durant aquests mesos. Sé que tinc ganes d'acabar, però sé també que no trigaré a sentir nostàlgia. Per al viatge d'anada em poso la mú

Un niu de pardals entre arrossars

Vaig arribar a Deltebre després de dues hores en cotxe des de la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. En sortir de l'autopista m'esperaven quilòmetres i quilòmetres d'arrossars, un paisatge bellíssim del Parc Natural del Delta de l'Ebre, fins arribar a l'Escola l'Assumpció. Hi havia anat fa dos anys per xerrar amb els alumnes de sisè, que havien llegit El talismà de l'Ariadna , i ja aleshores em vaig sentir captivat per aquell entorn reserva de la biosfera. Vaig escriure que m'imaginava que el cotxe era com un carruatge antic que, a pas lent, s'acostava al poble. Aquesta vegada m'esperaven els alumnes de 1r de primària, que havien llegit Quin niu més bonic! . En arribar em van acompanyar a la biblioteca mentre arribaven les mestres. La sorpresa va ser majúscula perquè en una taula vaig veure els personatges i els escenaris del meu conte convertits en precioses maquetes. Els nens i les nenes s'havien inspirat en els magnífics dibu

Bruixots i follets a l'Escola Torre Balldovina

El dia de Sant Jordi acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. També vaig per Barcelona i participo en alguna de les festes d'escriptors, però cada vegada m'agrada menys perquè s'està convertint en un circ, tot sigui dit amb el màxim respecte per als artistes del circ. Des de fa uns anys, molts famosos aprofiten la diada per publicar el seu llibre, que normalment no han escrit ells, i molts autors mediocres, que l'únic mèrit que tenen és sortir per la televisió, acaparen vendes i signatures de llibres. I la premsa presenta el Sant Jordi com una competició, a veure quin autor és qui ven més llibres. Sort que encara és una gran festa del poble català i que es vénen 43.000 títols de milers d'autors i autores i no només els quatre famosos. Per això, perquè acostumo a dedicar unes hores a la meva ciutat, vaig començar la diada de Sant Jordi a l'Escola Torre Balldovina, i ho vaig fer gràcies al programa Lletres a les aules , qu

La Natàlia va anar a Cubelles

Els mesos de la primavera els passo a la carretera tot visitant escoles de punta a punta del país, Quan els ocells decoren l'aire amb els seus cants alegres jo preparo converses amb els nois i noies que m'esperen amb ànsia de saber quina mena de màgia fem servir els autors per escriure llibres. Em va tocar anar a l' Escola Vora del Mar , de Cubelles , justament el mateix dia que va aparèixer una balena morta a la seva platja. La visita estava organitzada per l'editorial Animallibres  ja que els alumnes de 5è i 6è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia . En aquests dies de tanta activitat, els escriptors veiem recompensada una part de la nostra feina solitària. Sentim que formem part de la cultura del país, que contribuim a crear l'imaginari col·lectiu i que col·laborem en la formació i en el futur dels nostres fills. De vegades, tot fent reflexions com aquesta, em sorprèn el nen o la nena que m'abraça i em diu a cau d'orella l'emo

Estada intensa al FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac

Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor , de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic! , La colla del fantasma Barruf , El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna . Un goig per a qualsevol autor. Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aqu

L'Escola dels Encants, de Barcelona, i els ambients d'aprenentatge

El programa Lletres a les Aules , de la Institució de les Lletres Catalanes ens ofereix, de vegades, sorpreses fantàstiques. Els autors descobrim escoles on cap editorial no ens enviaria perquè no els resultaria econòmicament rendible tot i que fos una autèntica i renovadora aposta per la cultura i l'educació. Això és el que em va passar pocs dies abans de Sant Jordi. Vaig arribar a l' Escola dels Encants de Barcelona a l'hora de l'esbarjo, i només traspassar la porta ja em vaig adonar que havia alguna cosa que no havia vist abans. Em van rebre dues mestres, que em van fer d'amfitriones. El pati, que a l'escola anomenen jardí, té arbres on els nens i les nenes imiten Tarzan, un sorral, un hort i diversos materials per fer jocs enginyosos, però resulta que la majoria dels alumnes no estaven al jardí, sinó que s'havien repartit per diversos espais de l'interior de l'escola on hi havia, per exemple, un taller per fer bricolage i treballs manua