dilluns, 29 de desembre del 2014

Kalimán en Jericó

Kalimán es un héroe de cómic que nació a principios de los años sesenta en Méjico y que hoy es famoso en toda latinoamérica. Pero Kalimán es también el nombre con el que un pelao de las calles llama a Santiago, el protagonista de la novela juvenil Kalimán en Jerico, de Àngel Burgas. Para el autor, los pelaos de las calles son los héros de Medellin, tal como figura en el subtítulo.

Los pelaos son niños que sobreviven o malviven en las calles de Colombia sumergidos en el mundo del crimen, la prostitución y la droga. Cuesta explicar las historias de estos muchachos,  a veces de una crueldad inimaginable, sin que algo se te rompa por dentro, porque las historias que narra Àngel son reales y los chicos también los son. Yo mismo pude escuchar sus voces grabadas el día de la presentación del libro y os aseguro que el silencio en que se sumió la libreria Abracadabra de Barcelona fue estremecedor y muy emotivo. A Àngel también se le rompió algo por dentro cuando les conoció.

En agosto de 2011, Àngel Burgas viajó a Medellín con un programa de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, escritor a quien algún día habrá que hacerle un homenaje para reconocer su labor literaria y su labor solidaria. Àngel tuvo un apretado programa de trabajo en el cual se incluyó una visita a la Fundación Faro, en Jericó, donde los niños de las calles reciben tratamiento para reincorporarse a la sociedad. La mayoría lo consiguen y algunos de ellos después trabajan como voluntarios para ayudar a otros a salir del abismo.

Àngel quería explicar las historias de estos  jóvenes como una denuncia ante nuestros ojos occidentales, como una ayuda, también, desde el otro lado del charco y como una necesidad vital de lanzar un grito de dolor íntimo. Y ese grito se ha convertido en una novela amarga y lírica a la vez, dura y llena de poesía, con un lenguaje tierno que es como una carícia que desde Barcelona se alarga hasta Jericó. Una novela que cruza muchas vidas tejidas con el hilo la experiencia de Àngel en aquellos días y su relación con la educadora Consuelo Marín "la del hablar poético", convertidos ambos en personajes literarios. A Àngel le llamaba Kalimán uno de los muchachos, porque en el poco tiempo que estuvo con ellos alimentó su alma con el espíritu de lucha y superación de los pelaos.

He disfrutado y he sufrido leyendo la magnífica prosa de mi compañero de letras. No podía ser de otra manera. Este libro deberían leerlo todos los jóvenes y los que ya no lo somos. Àngel se transfigura en Santiago, un entrenador de bàsquet que va a Medellín con  una misión: "Llegué a Medellín buscando a Adrián y conocí a Nahum, a Hernán Darío, a Jonathan, a Víctor Manuel, a Fernando, a Juan Esteban, a Rubén Darío, a Wilinton, a Douglas, a José Daniel, a Ángel Antonio, a Julio y a Fabio. En Barcelona yo soy Santiago, pero aquí, en la Fundación Faro de Jericó, soy Kalimán, el héroe que escucha las historias reales de unos muchachos heridos, maltratados, desterrados de la buena vida. No se puede borrar lo vivido, y aprender a caminar de nuevo no es tarea fácil. Pero los pelaos de Faro también son Kalimanes, han abandonado la calle y las drogas y el malvivir para empezar a mirar el futuro con esperanza. Por todos ellos, Kalimán nunca se rinde."

La novela, publicada por la Editorial Bambú tiene unas cubiertas ilustradas por David de la Heras en la que un niño vuela como soñando por encima de los árboles. En su camiseta el dibujo de Kalimán.

La cubierta está inspirada en un pasaje de la novela donde Santiago se despide de Julio, uno de los pelaos: "Eligió un mirador con una sencilla barraca de madera en la que vendían refrescos. Una barandilla era la frontera entre nosotros y el paisaje abrumador que se desplegaba a nuestros pies. Contemplé los valles, las laderas, las cimas de los montes. Abajo, en un amasijo feliz de verdes, se extendían cerros, bosques y arboledas.
Le pregunté a Julio si, en caso de tener alas y poder volar, preferiría lanzarse desde el mirador hacia el cielo o si planearía como un águila hacia abajo, hacia el verde de las copas y los valles.
-Yo me tiraría en picado sobre los arbolitos -contestó sin dudar ni un segundo-. Buscaría una rama bien rica y construiría mi nido. Para que no me moleste nadie.
-¿Te quedarías solo? ¿Otra vez solito allá arriba?
-Sí, cierto. Solito. Como siempre. Ya estoy acostumbrado. que no me moleste nadie."

Àngel Burgas dice de sí mismo en el libro: "Escribo para jóvens y para adultos. Soy licenciado en Bellas Artes y durante unos años compaginé la pintura con la literatura y la docencia. Viví dos años en Berlín, ciudad a la que vuelvo periódicamente. Mis historias suelen abordar temas sociales como la inmigración, la diversidad y la justicia. Pertenezco al consejo de redacción de la revista sobre literatura infantil y juvenil Faristol y soy uno de los integrantes del bloc sobre LIJ "Llibres al replà". He recibido varios premios, entre los que destacan el Folch i Torres, el Joquim Ruyra y el Serra d'Or."
Pero si queréis profundizar en la figura del escritor, solo tenéis que hacer clic encima de su nombre. Veréis que tiene una amplia e interesante carrera literaria.


dimarts, 16 de desembre del 2014

Els llibres de text no són gratuïts

El mes de setembre del 2007 vaig publicar aquest article al meu bloc. Uns amics m'ho han recordat i he vist que, tret d'alguna qüestió bastant anecdòtica, és un article molt actual. Com que el vaig publicar en un bloc antic, ara el torno a reproduir. Les lectores i els lectors sabran apreciar el pas del temps.


L'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el socialista Bartomeu Muñoz, va prometre durant la campanya electoral que regalaria els llibres de text a tots els alumnes de primària i secundària de la ciutat. Alguns van criticar la mesura per electoralista, altres perquè perjudicava la campanya de socialització de llibres que impulsaven algunes escoles, altres perquè no distingia entre les famílies que compren Nintendo, roba de marca i telèfons mòbils als seus fills de les que no arriben a fi de mes. Finalment van guanyar els partidaris de la socialització. A casa ens hem fet objectors d'aquesta mesura. 

Segurament que a principis del 2006 el PSC de Santa Coloma de Gramenet tindria unes enquestes segons les quals podia perdre la majoria absoluta a l'ajuntament. Si no, no m'explico el perquè d'una precampanya i una campanya tan agressives. L'Ajuntament es va dedicar a retirar les banderoles de tots els partits que es presentaven a les eleccions municipals tot envaint les competències de la Junta Electoral, es va dedicar a inaugurar carrers i obres fins i tot fora del termini marcat per les lleis, va publicar la revista SC un dia abans que comencés la campanya electoral amb publicitat de tot el que havia fet l'Ajuntament i el que faria durant el següent mandat, també fregant la legalitat i amb propaganda que hipotecava el proper consistori. I, la mesura estrella, la que més titulars de premsa li va donar a l'alcalde: els llibres de text gratuïts. 

En primer lloc, els llibres de text no són gratuïts. Una cosa és gratuïta quan algú la regala a algú altre. Una cosa és d'us públic quan un grup de persones, que pot ser determinat o indeterminat, pot fer-la servir. És cert que les famílies colomenques que tinguin fills en edat escolar no hauran de pagar els llibres de text, però els llibres seran propietat dels centres escolars, és a dir, de l'administració. I els centres escolars cediran l'ús als seus alumnes. I el proper curs, els llibres ja utilitzats els podran fer servir els nous alumnes. 

És una mesura que no comparteixo, per això hem pagat els llibres de la nostra filla perquè ella i nosaltres volem que siguin de la seva propietat i formin part de la seva biblioteca personal. 

Entenc que la mesura de socialitzar els llibres de text és molt popular en un país on els llibres no tenen cap mena de prestigi. Entenc també que molts mestres progressistes s'hi apuntin empesos per la necessitat d'ensenyar a compartir. 
Autores i autors en defensa del dret a viure de la nostra feina.

Penso que hem d'ensenyar els infants i els adolescents a estimar els llibres davant d'una societat que prioritza l`'oci i el consum compulsiu de roba de marca, de telèfons mòbils i d'aparells de jocs digitals molts dels quals són de contingut extremament violent. 

Penso que ensenyar a compartir coneixements, i valors, i emocions, i objectes, i la vida mateixa no és ni ha de ser incompatible amb la privacitat dels coneixements, dels valors, de les emocions, dels objectes i de la vida mateixa. 

Considero que la meva filla té dret a construir el seu patrimoni intel·lectual i emocional. Crec que els llibres que han estat part de la seva formació són un element essencial d'aquest patrimoni i de la seva biblioteca. Una biblioteca que la meva dona i jo li estem ensenyant a fer i a estimar com a part de la seva vida. 

Cada llibre representa mesos de treball, d'esforç i d'aprenentatge que ella ha compartit amb companys i companyes, que ha compartit amb mestres, que ha compartit amb nosaltres. Cada pàgina treballada és una pàgina de la seva biografia perquè, a més d'aprendre els continguts, cada pàgina ha estat un repte per superar dificultats, cada pàgina ha significat cercar l'ajut o oferir l'ajut, cada pàgina ha estat una finestra oberta al món.

Repercussions econòmiques

L'actual normativa regula que els llibres socialitzats s'hauran de fer servir durant quatre anys. Un problema derivat de la mesura serà comprovar si els llibres podran durar quatre anys en fer-se servir de forma intensa. També assistirem a una casuística de llibres fets malbé i de famílies que no voldran responsabilitzar-se. 

Però hi ha un altre tema que em preocupa, i és el de les repercussions econòmiques de la mesura, perquè la mesura de socialitzar els llibres s'està duent a terme en centenars d'escoles i instituts de Catalunya i la tendència és de generalitzar-se. 

Xerrada en una escola que educa els alumnes a  fer la seva biblioteca personal
Això vol dir que els llibres que abans s'editaven quatre cops, ara s'editaran un sol cop. Les editorials hauran de reduir despeses i la manera de fer-ho serà pujar el preu dels llibres i despatxar treballadors. Moltes famílies treballadores del sector del llibre de text estan patint aquesta situació. Editorials, distribuïdores i indústries gràfiques estan, ja ara, reduint plantilles, tancant locals, tancant empreses i, algunes empreses que volen seguir existint s'han hagut de vendre als grans grups multinacionals que controlen el mercat. És a dir, la mesura de socialitzar llibres ha fet la volta a la truita i comença a afectar negativament les economies de famílies treballadores al mateix temps que beneficia el gran capital. Altrament, les editorials de llibre de text són les que han donat suport a la creació literària i a la dinamització de la lectura en publicar col·leccions de literatura de ficció per a infants i joves. Per tant, els autors també veuran reduïts els seus ingressos i les editorials reduiran la producció de llibres de ficció i arriscaran menys alhora de descobrir nous valors. 


Crec que fora bo reflexionar sobre tot plegat. De vegades una mesura que sembla progressista se'ns pot tornar en contra.

dijous, 11 de desembre del 2014

Extraterrestes a Montcada i Reixac


No seria estrany trobar algun extraterrestre per Montcada i Reixac si tenim en compte que el primer cap de setmana de desembre la ciutat va organitzar unes trobades de Ciència Ficció. Qui sap si entre els visitants hi hauria camuflat algú vingut d'un altre món. Però em volia referir a una altra cosa. La Biblioteca Can Sant Joan ha organitzat un club de lectura sobre una novel·la infantil de ciència ficció titulada El secret del planeta Moix i de la qual sóc autor.
Em van convidar a conversar amb els lectors i les lectores del llibre i aquí els teniu. Vaig fer dues sessions amb alumnes de cicle superior de primària de l'Escola El Viver. Van ser tertúlies molt animades, amb moltes preguntes sobre els personatges, els noms dels personatges, el temes tractats, les fonts d'inspiració, la tècnica d'escriure, els llibres publicats i moltes altres referents a la novel·la i a la professió d'escriptor.
Agraeixo als mestres i les mestres de l'Escola El Viver que aconsellesssin llegir un llibre meu i agraeixo també a la directora de la biblioteca, la Marta García Haro la seva dedicació a l'activitat així com el tracte amable amb que em va atendre tot fent-me sentir com a casa.
El secret del planeta Moix va ser el primer llibre que vaig escriure per a nens i nenes, per això li tinc un afecte especial i estic enormement agraït a l'Editorial Barcanova, que em va obrir les portes de la professió literària.
No sé si els lectors i les lectores es van adonar, però per a mi van ser unes sessions molt especials perquè vaig nèixer en aquest barri. Bé, formalment vaig nèixer a la Maternitat Provincial de Barcelona, on la meva mare va anar per donar a llum, però els pares eren veïs d'aquest barri montcadenc on vaig viure els primers mesos de la meva vida. Poc després van anar a Santa Coloma de Gramenet on sempre he viscut des d'aleshores, però anava sovint a Can Sant Joan a veure els tiets i la iaia fins que també van marxar uns anys després. De la meva infantesa recordo el Rec Comtal on un dia va caure el meu germà i va estar a punt d'ofegar-se i el tren que passava xiulant a tota velocitat tot fent tremolar les vies.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Toni Clapés i Carme Borja a la Cita de Poetes del Carrer Major

El dia 20 de novembre farem la darrera Cita de Poetes del 2014. El 2015 canviarem de format. De moment no diem res perquè ho estrem preparant i volem que quan ho fem públic sigui ja una cosa definitiva.

De moment ens visiten dos grans poetes que són alhora dos grans difusors de la poesia. I serà a les 19:30 a la Llibreria Carrer Major, de Santa Coloma de Gramenet.

Carmen Borja va néixer a Gijón el 1957. Doctorada en Literatura Espanyola, resideix a Barcelona des de 1978, data en què va publicar el seu primer llibre de poemes. És membre de l'ACEC (Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya), de l'AEA (Associació d'Escriptors d'Astúries) i del PEN Català, on forma part del Comitè d'Escriptors Perseguits.
Allunyada per convicció personal tant de la crítica literària com del món acadèmic, el seu interès central des de fa anys és la poesia. Ha publicat, entre d'altres, Libro de Ainakls (Diputació de Cadis, Jerez, 1988), Libro de la Torre (El Bardo, Barcelona, 2000, que inclou també la segona edició del Libro de Ainakls), Libro del retorno (Lumen, Barcelona , 2007), La balada de Branko Petrovski y otros poemas (edició bilingüe castellà/català, Insòlit, Barcelona, 2007) i Mañana (Icaria, Barcelona, 2011). El 2006 va codirigir al costat de Carles Molins Puzle, una publicació excèntrica i multidisciplinar.

La suerte cambia,
como cambia el viento.
Pero cuando ames,
que sea hasta el último resplandor,
hasta la consumación del silencio.
A través de todos los tiempos
somos carne de exilio.
Y maduramos a duras penas:
juegos de suma no nula
entre dolors, necedad y anonadamiento.
Escribimos parte de la historia,
cerramos círculos,
actos de fe.
(Mañana)

Y en la noche rescatas del olvido
la voz amurallada de la tierra
y devuelves el color y el tiempo y la mirada.
Entonces los ciruelos, los rayos delicados,
los crujidos de cobre de la tarde.
(Libro de Ainakls)

Antoni Clapés va néixer a Sabadell el juliol de 1948. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Fins ara ha publicat dues dotzenes de llibres i nombrosos textos en edicions d’art, pròlegs, plaquettes i antologies.
Tradueix poesia del francès i de l’italià. La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.
Ha guanyat els premis de Poesia Joan Alcover (1989), Cadaqués a Quima Jaume (2010) i Josep Maria Llompart – Cavall Verd (2010), i els de Traducció Mots Passants (Departament de Filologia Francesa i Romànica – Universitat Autònoma Barcelona, 2012) i el Rafel Jaume – Cavall Verd (2012).
Els seus darrers llibres són L’arquitectura de la llum (2012), La llum i el no-res (2009) i Miro de veure-hi (2007). Ha traduït poesia del francès (Jaccottet, Collobert, Char, Desautels, Brossard...), i de l’italià (Civitareale, Fasani...). Al desembre de 1989 va crear Cafè Central.
La seva obra representa una meditació sobre l’ésser i el devenir (l’escriptura, el llenguatge, el temps, la memòria, el silenci), i esdevé una indagació sobre la llum, tant en l’aspecte físic com metafísic.

El traç aparenta flotar,
travesar la transparent
llum del món: t'il·lumina.
Prova d'interpretar
el sentit d'aquesta cal·ligrafia,
el seu dit. No usis però
ni la ment ni el cor ni
-menys encara- els sentits:
el traç és més enllà de tota comprensió.
Buida't del tot, de tot,
per entendre els grafismes
que el gest va dibuixant
damunt la seda de la teva pell.

Fes el camí caminant-lo.
Com la vida.
                    Com la mort.
(in nuce)

Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?

Qui pensa el teu pensament?
Qui camina el teu camí?
(in nuce)

dimarts, 4 de novembre del 2014

Amics monstruosos

La Sandra és una nena dolça, afectuosa i molt responsable, però alhora és molt tímida i poruga, "sóc la nena més tímida de l'univers". Per això li costa molt comunicar-se amb les persones del seu entorn i fer amics. Els pares tampoc no la poden ajudar gaire perquè com diu la contracoberta del llibre "són un milió de vegades més joves que els pares dels nens i nenes de la seva edat. Els falta pràctica per arribar a ser uns 'pares professionals' i sempre necessiten que ella els ajudi." Una nit es deperta en sentir una veu que sembla venir d'un altre món. La Sandra s'espanta d'allò més, però a poc a poc anirà fent uns amics a les nits, un gos zombi, un gat mòmia, una tortuga Frankenstein i tres periquites fantasmes. Aquests amics l'ajudaran a superar la seva timidesa.
Mentre passa tot això, el pare perd la feina i es veu obligat a treballar en coses que no li agraden. Tot i així es nega a renunciar a treballar en allò que és la seva autèntica passió, ser mecànic de motos, i lluitarà per aconseguir-ho. El lector viurà les pressions familiars ja que l'avia paterna de la Sandra considera que fer de mecànic no és un ofici com cal i vol que el seu fill faci de venedor de rentadores.
Us estic parlant del llibre Amics monstruosos, que ha escrit l'Anna Manso i ha il·lustrat en Gabriel Salvadó, que ha estat publicat per l'editorial Animallibres en la col·lecció La formiga groga, recomanat per a lectors a partir de 8 anys.
He gaudit molt de la lectura i us el recomano amb entusiasme perquè amb una prosa àgil i plena d'humor i tendresa l'autora tracta el tema de la timidesa, molt important en els nens, ja que els dificulta la comunicació, se senten marginats i els costa molt parlar amb la gent i fer amics la qual cosa contribueix a rebaixar l'autoestima. La Sandra acaba trobant forces dins seu per superar el greu problema que té.
La por a la nit és un altre gran tema que viuen els infants i que fins i tot pot arribar a tenir conseqüencies en la vida adulta si no s'aplica el tractament adeqüat i sobretot si no li prestem importància. La Sandra troba la solució a la por nocturna en la seva imaginació desbordant. Els monstres de la nit seran els seus amics.
Serem espectadors, també, de les relacions familiars i socials dels pares de la Sandra, de vegades conflictives, i de la crua realitat de l'atur. L'Anna Manso, però, ens ho fa fàcil perquè tracta aquests assumptes amb la dosi d'humor i ironia suficient perquè el lector els entengui de manera amable i l'ajudi a crear-se una opinió pròpia.
El llibre està recomanat per a lectors a partir de 8 anys. Els nois i noies s'ho passaran d'allò més bé i de seguida es faran amics de la Sandra, però jo penso que aquest llibre pot ser de gran ajut també per a pares i mestres. Bé i també per a avis, tiets, tietes, cosins, cosines i qui sigui. Tothom s'ho passarà bé. Tothom riurà. Tothom estimarà la Sandra. Tothom s'emocionarà. Tothom aprendrà moltes coses.
Aprendrem a saber què és la timidesa, què és la soledat, què és l'amistat, què és l'amor. L'amor, una energia capaç de moure l'univers.
L'Anna Manso (Barcelona, 1969) és autora de més de trenta llibres per a nois i noies, entre d'altres Leandre, el nen horrible, Una noia N.O.R.M.A.L s'ofereix de cangur i L'últim violí. Escriu guions de cinema i televisió, com ara els guions d'Una mà de contes. També signa la columna del diari Ara "La pitjor mare del món". Des de fa uns mesos també presenta quinzenalment un espai en el programa de TVE2 "Para todos la dos". I fa poc ha estrenat al teatre Romea l'obra "Perduts a la Viquipèdia"
Per a més informació podeu consultar el seu bloc, aquí teniu l'enllaç:  Manso organixeixon

Defensem la literatura infantil i juvenil


Aquest és el resum que ha fet la Taula Coordinadora de l'APE d'un acte molt important i que hem fet arribar a tots els nostres adherits.



El dijous, dia 23. la plataforma APE (Autors i autores en perill d'extinció) s'ha fet sentir a la sala 4 del Parlament de Catalunya!

Hem defensat la pervivència d'una literatura infantil i juvenil autòctona i en conseqüència la professionalització dels autors actualment abocats a l'amateurisme i la desaparició a causa de la socialització mal entesa del llibre literari a les aules.

I ha estat tot un èxit. L'Anna Manso i l'Eduard Màrquez, que han donat veu a l'APE matí, han exposat els objectius de la plataforma i l'estat de la qüestió sobre el tema de la socialització mal entesa del llibre literari a l'aula de manera brillant i convincent, i han rebut les felicitacions de tots els integrants de les comissions de cultura dels grups parlamentaris presents. Us fem, ara i aquí, un breu resum de les intervencions dels parlamentaris després d'escoltar el nostre missatge:

Teresa Vallverdú, de ERC, comparteix les nostres opinions, aposta per fer més estretes les relacions entre els departaments de Cultura i Ensenyament per tractar la qüestió de la socialització mal entesa, i aboga per la biblioteca personal com fem nosaltres, que veu molt lligada al desenvolupament personal i social de la gent del nostre país. Planteja el tema de què passa amb les famílies que realment no poden pagar els llibres de lectura i es pregunta per la incidència del llibre digital en la nostra problemàtica.
Xavier Sabater, del PSC. que es congratula de la nostra compareixença, es pregunta si no l'hauríem de fer també amb els de les comissions d'Ensenyament. Veu com un greu problema, igual que nosaltres, la pèrdua de valor del llibre i ressalta també la importància d'una biblioteca personal per crear un itinerari i un imaginari individual. Veu molt oportuna la propera signatura de l'acord de bones pràctiques a través del Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i aposta també per millorar les biblioteques escolars i d'aula a les escoles i instituts. 


Fernando Sánchez, del PPC, ens felicita, reclama una aposta cultural forta per donar al llibre i a la biblioteca personal el valor que estan perdent, i està d'acord amb nosaltres en la trista equiparació del llibre de lectura amb el material escolar. Reclama una millor formació literària dels mateixos mestres i professors i ens suplica que continuem visitant les escoles. Es planteja també el problema de les famílies que no poden pagar els llibres.


Dolors Camat, de ICV, celebra la frase de "Som treballadors de la cultura" i equipara el nostre problema al de tots els altres creadors del món actual assetjat per la pirateria. Diu que compartir és bo, però que cal solucionar tots els problemes colaterals que d'això se'n deriven. Admet que s'ha pervertit el terme de socialització. Diu que tenim el repte de buscar una solució i ens emplaça a crear un grup de treball sobre el tema en vistes a una proposta de resolució.


Finalment, Antoni Balasc, de CIU, admet que sense autors no hi ha literatura i ens felicita per la imatge que el discurs dels APE's a aportat: som la baula imprescindible de la cadena del llibre. L'angunieja també el tema de les famílies que no poden pagar els llibres i pensa que la lluita contra la socialització mal entesa ha d'anar lligada a un enfortiment de les biblioteques escolars i d'aula, de les quals ell, com a docent, en coneix molt bones iniciatives. Diu que és fonamental la conscienciació (de mestres, escoles, famílies) sobre el tema i parla de campanyes puntuals que podrien ajudar a aconseguir-ho.


Tots ells, doncs, estan a favor de desaconsellar la socialització. N'hem tret, a més a més, dos importants propostes: la de fer una nova compareixença dins la comissió d'Ensenyament, i la de posar en marxa un grup de treball per buscar actuacions i solucions.

Adjuntem una foto de les nostres veus avui al Parlament i un enllaç a la notícia que ha publicat el diari ARA. A la sortida, Catalunya Ràdio ha parlat també amb l'Eduard. 
   
http://www.ara.cat/llegim/Autors_i_Autores_en_Perill_d-Extincio-Parlament-Comissio_de_Cultura_0_1235276621.html


dimecres, 15 d’octubre del 2014

Trobada d'escriptors a l'Escola Sant Just de Santa Coloma de Gramenet

Avui, 15 d'octubre, he començat les visites a les escoles. És el curs més matiner des que vaig iniciar aquesta activitat tan gratificant. I he començat amb una trobada d'escriptors. Sí, llegiu bé. Els alumnes de tercer de primària van escriure dos contes el curs passat dintre del projecte "Contes que roden" del Centre de Recursos Pedagògics de Santa Coloma de Gramenet.
Les aventures dels pirates i el rei Kator i La princesa Araka i el príncep Goran
Per tant, ells eren escriptors i jo també, així que hem fet tertúlia i hem compartit l'experiència sobre la feina de fer un llibre: l'argument, la trama, els personatges, els diàles, els llocs on passa l'acció. I també hem parlat de les il·lustracions. Ha estast una trobada molt interessant i alhora molt divertida. Felicito a les mestres pel treball tan ben dirigit amb els seus alumnes i a la directora del centre, la Gemma Creus per implantar un projecte educatiu d'alt nivell pedagògic que inclou alumnes, mestres i pares.
Aquí els teniu els escriptors i les escriptores de l'Escola Sant Just




dissabte, 13 de setembre del 2014

Llibres molt vius

Tinc alguns llibres molt vius ja que tot i el pas del temps es segueixen reeditant o reimprimint o ampliant tirada i fins i tot amb traduccions. Aquest any els llibres més vius han estat aquests




L'APE a la Setmana del Llibre en Català 2014



divendres, 15 d’agost del 2014

José García Obrero

PADRES

La estación es termitero.

Bajar del tren es caer de bruces en lo incierto,
arrancar de un mordisco la cáscara al pasado
y encontrarse de frente un hueso puntiagudo
que se clava en el cielo de la boca.

Quebrado será fruto que te crece en el vientre,
que trepará por dentro como un tallo en la sombra.
Deambulas cabizbajo cargando las maletas
donde guardas terrones de una tierra rojiza.

Afuera te recibe la ciudad de las fábricas
que convierte a los lúganos en pájaros sin vuelo.

¿Volveré a ver la encina que devora la luz?
Preguntas cuando sientes el calor del asfalto.

En la solapa del libro Un dios enfrente se dice que José García Obrero (Santa Coloma de Gramenet, 1973), es un poeta intermitente, tanto en el espacio -ha vivido en Barcelona y Roma y desde 1998 está asentado en Córdoba- como en la actividad, habiéndose desarrollado en sus facetas de poeta visual y gestor cultural. Tras los primeros versos publicados en 1992 en las revistas Guaita! i Como agua para chocolate, promovió las revistas culturales Girándula y Perfil del Aire (PDA) y emprendió, junto al también poeta Óscar Sotillos, el proyecto visual Píxel en el ojo, cuyas acciones han podido verse en la Filmoteca de andalucía y Cosmopoética 2010. Asimismo, participó como artista visual en el ciclo poético Otoñeces (Córdoba, 2010) y sus poemas figuran en la antología Poesía en Santa Coloma de Gramenet (Paralelo Sur ediciones, 2012). Junto a Antonio Jesús Luna, se ha adentrado en el mundo de la poesía digital, coordinando el ciclo Soledades 2.0. No moderno artificio (Cosmopoética 2011) y el taller Ciudad Legible (La Casa Encendida, 2012). Ha participado como poeta invitado en la décima edición de Cosmopoética, 2013.

En la actualidad forma parte del equipo de redacción de la revista de poesía contemporánea en lenguas peninsulares Caravansari y es asesor de la línea de poesía de la editorial Proscritos.

PADRES, es un poema correspondiente a la parte "Estació de França", de su segundo libro publicado aunque primero escrito Mi corazón no es alimento. En este poemario José García Obrero hace un recorrido existencial por su biografia nómada, como diría el poeta Jordi Valls, y arañando el alma a sus orígenes, se sitúa en la piel de sus padres llegando a la estación de Francia de Barcelona con una maleta cargada de sueños y de futuro, como centenares de miles de personas llegadas del sur, y el choque frontal, traumático, que significaba para ellos pasar del campo libre donde la encina devora la luz, a la ciudad de las fábricas que convierte a los lúganos en pájaros sin vuelo. Es un poema estremecedor, de voz poderosa, como otros de su libro y que a mi me recuerdan mi propia infancia: "El universo es una calle sin asfalto, / una colina con forma de nubes, / una luz suave que engendra/ polvo dorado. / Los niños respiramos ese polvo / que alimenta más que la merienda."

dilluns, 16 de juny del 2014

ANELL I ARCEDIANO AL CARRER MAJOR


 Darrera Cita de Poetes al Carrer Major abans de l'estiu. El proper dijous, 19 de juny a les 19:30 hores gaudirem de la poesia de Ferran Anell i de José Antonio Arcediano. L'acte, com sempre, tindrà lloc al Pati de Lletres de la Llibreria Carrer Major (c. Major, 13, Santa Coloma de Gramenet), molt a prop de la línia 1 del metro. La Cita de Poetes compta amb el suport de l'Associació Colomenca de Literatura i de l'Institut Català de les Indústries Culturals.

A la solapa del poemari Contra els poetes, Ferran Anell deia de si mateix:

Neixo a Barcelona (o ella em neix a mi…) a mitjans del segle passat i desmanego tota la vida a la meva ciutat, fins que a les primeries del segle actual me’n vaig a fer Alguna arrel al Vallès. Tota la vida he escrit versos i he publicat quatre o cinc llibres, però una de les satisfaccions més grans l’he tinguda quan Santi Arisa m’ha musicat un parell o tres poemes per als seus discos TAVERNA DE POETES i TAVERNA TROPICAL . I fins aquí arriba la cosa, de moment. He deixat de comentar, però, tot allò més important: els dies i les dones (gràcies, Ferrater). Perquè, efectivament, els dies i les dones (la labor i el desig) és la matèria de què estan fets els versos. És a dir, del present. I com que el present és l’únic que val la pena (el passat és mort i els futur ens durà la mort), els poemes són el present de la vida i la millor presentació. He publicat Qui t’ha fet el dany, Billie Holiday? (1991), Home amb blues (1992), Amics meus (1999) i Contra els poetes (2003). I he estat guardonat amb els premis Nit Literària Andorrana, 1988; Salvador Espriu de poesia de Calafell, 1998 i Vila de Martorell de poesia, 1991.

CAMÍNS DEL TAO

Voler sense voler voler,
no desitjar el desig però voler.
Actuar sense interposar-se en re.
Sabor d’allò sense sabor; l’has de saber.
Allò pesat pensa que va néixer lleuger,
recorda la muntanya quan era camp blader.
Feines que siguin difícils de fer
enfila-les pel costat més planer.
Si el roure t’ha de destorbar
talla’l quan germini la gla.
Pren lentament allò que ara és ràpid,
allò que és molt quan sigui encara poc,
allò difícil quan encara és fàcil.
Les complicacions, el savi les emprèn
pel costat més senzill de fer.
El savi sempre paga mal amb bé.
Per obtenir, has de deixar anar primer.

 TAN BONICA PER A MI

                                
   “You are so beautiful to me”
                                               Joe Cocker             
               

Ets tan bonica,
tan bonica per a mi;
des dels teus ulls verds tot és més,
uns llavis són molt més que uns llavis,
una mà és un món
tancat entre cinc dits, tu i jo tot sols;
no hi ha res més, no hi ha
res més, i després tota tu. Ets tan
bonica per a mi, no corre el temps,
paren ocells i rellotges en l’aire,
cullerades de llum de diamant,
melmelada d’ombres de nit; ets tan
bonica, tan bonica
per a mi !


José Antonio Arcediano (Barcelona, 1964) és llicenciat en Filosofia  per la UB, secretari de l’Aula de Poesia de Barcelona i membre de la redacció de Caravansari, revista de poesia en llengües peninsulars. Ha publicat poemes i ressenyes en revistes de Catalunya, Espanya, Puerto Rico i Mèxic. És autor dels llibres Los bosques de Wisconsin (2004); La verdad del frío (2009. Premio Internacional de poesia Màrius Sampere 2008); Suburbio 16 (2012. Accésit Premios de Creación Literaria Fray Luis de León 2011) i el poemari  ...y todos los buitres comieron de mi mano (2014). Ha estat antologat en 10 de Barcelona (2008), El laberinto de Ariadna - 10 años de poesía (2009) i Erato bajo la piel del deseo. Antología de poesía erótica (2010). Ha traduït al castellà –juntament amb el poeta Antonio García Lorente- obraes dels autors catalans Miquel-Lluís Muntané, Josep Anton Soldevila i Jordi Pàmias, i en solitari, per a Caravansari, alguns poemes de Sebastià Alzamora. Escriu –quan pot- poemes en el blog Arcediano en Wisconsin (http://arcedianoenwisconsin.blogspot.com).   


LOS BOSQUES DE WISCONSIN

Allá dejé los bosques,
los árboles caídos
y la madera triste de los días;
el canto de los grillos
en la lenta figura de la noche estrellada;
las siluetas perplejas de los míos;
el encendido rubio entre tus hombros
y el verano de moscas incansables
en el que, muy despacio
fuimos reconstruyendo nuestros nombres.
Recuerdo vagamente los bosques de Wisconsin,
aquel ardiente sol de media tarde
y tu lengua abrasando mi silencio.
Ahora lucho con todas estas calles vacías
e intuyo una frontera de gemidos
perdidos para siempre
en la colcha raída de los tiempos.


No volveré a Wisconsin...
pero no dejes nunca de esperarme.


DESPUÉS DE TANTOS AÑOS

Después de tantos años,
de tanto caminar a la deriva,
de tanto navegar sobre el naufragio,
de pasear descalzo por la cuerda,
silbando para disimular
el miedo a las alturas, el pánico al vacío.
Después de haber llegado al otro extremo,
de haber cruzado un río diferente
con un nombre que llama hacia lo oscuro,
todavía recuerdo,
después de tantas calles, después de tanto tiempo,
al hombre que dormía y trabajaba,
se enfadaba y reía y fumaba ducados
y hablaba lentamente
con una voz aguda, de otro tiempo,
después de tanto viaje
y de tanto sudor acumulado.