Estada intensa al FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac

Poques vegades al llarg de la meva carrera literària he tingut la sort que tots els alumnes d'una escola llegissin els meus llibres. Això ha passat a l'Escola FEDAC-Sagrat Cor, de Montcada i Reixac. Tots els alumnes des de 1r de primària fins a 6è van llegir diversos llibres de l'Editorial Barcanova adequats a cada franja d'edat: Quin niu més bonic!, La colla del fantasma Barruf, El capità Barruf i els caçafantasmes i El talismà de l'Ariadna. Un goig per a qualsevol autor.

Anar a conversar amb nens i nenes de Montcada i Reixac és especialment emotiu per a mi, perquè tot i que vaig nèixer a Barcelona, els pares vivien al barri de Can Sant Joan en un carrer a tocar del Rec Comtal. Als cinc mesos vam anar a viure a Santa Coloma de Gramenet, però a la casa de Montcada i Reixac es van quedar uns tiets i l'àvia paterna, i nosaltres hi anàvem sovint. Per això, la meva infància està molt lligada a la ciutat i guardo molts records agradables d'aquell temps: un riu Besòs d'aigües transparents que creuàvem caminant, les vies del tren i el soroll trepidant dels combois, que a mi m'encantava i que avui s'ha convertit en un maldecap per als veïns, els gats, els pollets i els conills de l'àvia, les festes familiars de les quals conservo algunes fotografies, l'esplanada on els tiets anàven a jugar a pilota i on per primer cop a la meva vida vaig veure passar una processó amb una Mare de Déu, la cervesseria on fèiem els vermuts alguns caps de setmana... Quants records em visiten de nou cada cop que traspasso el pont de la carretera de la Roca!

Els explico als alumnes com vivíem en aquella època dels anys 50 i 60 les famílies que van venir del sud i com dos pobles de pagès on estiuejava la gent benestant de Barcelona han anat canviant fins a convertir-se en les ciutats que són ara.

Em rep la Belen Pulgarín, la mestra que ha coordinat les meves trobades amb els diversos grups d'alumnes. La Belen va de bòlit. Som a la setmana de Sant Jordi i estem en el moment crític de la preparació de la diada. Però ella està en tot, controla els nens i les nenes, la sessió de signatura de llibres, la resta de les feines a l'escola i encara té temps de fer les fotografies i convidar-me a un tallat. Admiro aquestes mestres vocacionals que dediquen la seva vida a construir una societat millor, més culta i més justa, tot educant els nostres infants i ajudant-los a obrir els ulls i a lluitar per fer-se un lloc en el futur.

Els nens i les nenes em pregunten de tot, les mans s'aixequen

sense descans fins el punt que acabem les sessions deixant algunes respostes en l'aire. Què bé que han llegit i què bé que han treballat! Em diuen que s'ho han passat molt bé, alguns han aprofitat per llegir altres llibres meus, se'ls ha obert la cuiriositat per saber com treballo, quants llibres he escrit, què m'hauria agradat ser si no haguès estat escriptor, quin tipus de llibres m'agrada fer i llegir, em demanen recomanacions d'autors i de llibres, i així fins que em van sorpredre amb dos preguntes que no m'havien fet mai: una nena de 1r em va preguntar, per què t'has de posar les antenes per escriure? i un nen de segon volia saber com em vaig transformar en escriptor. Pel que fa a la nena, malgrat que havia intentat explicar amb detall que els escriptors sempre estem atents a tot el que passa al nostre voltant, al que veiem, al que llegim, al que escoltem, al que ens expliquen, al que ens passa, segurament no ho vaig fer prou bé i ella es va quedar amb la imatge del meu cap amb un casc endollat al corrent i una antena real. Em va demostrar que els nens tenen una gran imaginació i alhora dificultats per al pensament abstracte. Pel que fa al nen, li vaig explicar que vaig començar a escriure de ben jovenet, als dotze anys, quan escoltava contes a la radio i els explicava als meus amics modificant tot allò que em venia de gust fins que un dia vaig escriure el meu propi conte. Em va agradar molt la imatge de la transformació, em va fer pensar en la metamorfosi, l'eruga que es converteix en papallona, la papallona que pon ous dels quals tornarà a sortir l'eruga. Potser els escriptors som éssers que ens transformem cada dia.

Vaig anar dos dies a l'escola i al final de cada matí feia sessió de signatures. El darrer dia, mentre signava escoltava els nens del cor que assajaven Tens un amic, de Gossos.

Si et sents trist i emboirat

i necessites una mà

si les coses 

no et roden bé.

Tanca els ulls i pensa en mi

que prest jo seré aquí

com un raig de llum

dins la teva foscor

(...)

Primavera, estiu o tardor

tot el que has de fer és dir-ho

i vindré de cop, saps cert

que tens un amic

I la Belen neguitosa creuant els dits, però ben segura que els nens farien màgia el dia de Sant Jordi i provocarien una pluja d'emocions.

L'Escola dels Encants, de Barcelona, i els ambients d'aprenentatge

El programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes ens ofereix, de vegades, sorpreses fantàstiques. Els autors descobrim escoles on cap editorial no ens enviaria perquè no els resultaria econòmicament rendible tot i que fos una autèntica i renovadora aposta per la cultura i l'educació. Això és el que em va passar pocs dies abans de Sant Jordi.

Vaig arribar a l'Escola dels Encants de Barcelona a l'hora de l'esbarjo, i només traspassar la porta ja em vaig adonar que havia alguna cosa que no havia vist abans. Em van rebre dues mestres, que em van fer d'amfitriones. El pati, que a l'escola anomenen jardí, té arbres on els nens i les nenes imiten Tarzan, un sorral, un hort i diversos materials per fer jocs enginyosos, però resulta que la majoria dels alumnes no estaven al jardí, sinó que s'havien repartit per diversos espais de l'interior de l'escola on hi havia, per exemple, un taller per fer bricolage i treballs manuals, un racó per llegir, un altre racó amb jocs, etc. I les aules no tenien taules i cadires, bé alguna taula i alguna cadira sí que hi havia, però no de la manera habitual que estem acostumats a veure d'una taula i una cadira per alumne. Les aules eren ambients d'aprenentatge. Per exemple a l'ambient de geografia, tenien muntada una agència de viatges de manera que

els alumnes investigaven els diveros països del món tot mitjançant Internet, amb alguns ordinadors repartits per l'ambient i un gran mapa. Ens vam reunir a l'ambient d'història, que nomenaven Cronos. Allà vaig veure vestits de romans. Les mestres em van explicar que els alumnes circulaven lliurement pels ambients segons com estiguessin motivats. En cada ambient havia un mestre responsable. I també em van explicar que a través d'un consell d'infants, participaven de la vida del centre i de l'entorn. Per exemple, havien opinat sobre els usos del jardí de l'escola, però també sobre la nova plaça de les Glòries.

La conversa també va ser una mica diferent perquè havien treballat tres llibres meus La colla del fantasma Barruf, El talismà de l'Ariadna i El somriure de la Natàlia. Els dos últims es recomanen par a cicle superior, però les professores els havien llegit en veu alta i els havien anat comentant.

L'escola no obliga a comprar llibres als alumnes, però tampoc no fa socialització dels llibres de lectura. L'escola té una biblioteca de qualitat perquè els alumnes triïn lliurement els llibres que volen llegir. Evidentment els inculquen la lectura i els recomanen llibres que sovint els alumnes es compren pel seu compte.

Em va sorprendre molt el sistema pedagògic, però puc dir que funciona perquè em vaig veure obligat a pujar el nivell de la meva conversa i a més, la participació lliure dels alumnes era molt correcta, sabien perfectament quan i com podien intervenir sense aixecar la mà per demanar permís, tot i que també ho feien, però es notava que estaven acostumats a participar en reunions.

Em va agradar molt la visita i us puc dir que vaig sortir força impactat per l'experiència. No coneixia aquesta pedagogia tan interessant. Durant la visita guiada per l'escola em vaig trobar amb uns mestres de Noruega, que havien vingut per veure com funcionava l'escola. 

Un somriure als quatre vents

En certa ocasió vaig comentar que aprenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida.

Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David, que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura.

Els nois i nies de 5è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia i la trobada amb ells va ser molt intensa. Em van cosir a preguntes i també tenien moltes ganes d'explicar-me el que feien. Hi havia una nena que volia ser escriptora i que ja havia escrit dos llibres i un nen que tenia l'afició de dibuixar.

Van mostrar molt interès en saber perquè havia posar un somriure en el títol. Els vaig explicar que la casa de la meva família va estar afectada per una planificació urbanística de l'ajuntament i que la meva filla, quan tenia la mateixa edat que tenien ells, va veure com enderrocaven la casa on havia nascut, i va perdre el somriure. La meva filla era molt riallera, tenia un riure encamanadís, i el va perdre. Durant quasi dos anys tots els esforços de la seva mare i meus van estat orientats a que trobés de nou les ganes de riure. I ho vam aconseguir.

Els alumnes lectors ja s'havien adonat i em van dir que en la seva opinió la Natàlia era com la meva filla i el seu amic Vador, un amic protector, era com jo mateix.

En acabar vam fer sessió de signatures i en aquell moment se'm va acostar l'Amine, un dels nois que havia participat més en la tertúlia i em va reglar un dibuix que em va emocionar. L'Amine és del Real Madrid, però va dibuixar un turista amb la samarreta del Barça, perquè els turistes la compren quan vénen a Barcelona. Heu vist els ulls? La mirada meravellada del turista? I heu vist el fons del dibuix on es veu tota la vida que passa mentre el turista gaudeix? Qui sap si algun dia aquest noi serà il·lustrador o dibuixant de còmics. Li vagi demanar que em signès el dibuix i no s'ho podia creure, però jo volia tenir un record perquè són coses com aquestes les que ens omplen la vida de llum i d'esperança. Ets molt gran, endavant Amine!!!"

Un follet entremaliat a l'Àgora de Sant Cugat

Caram! El títol m'ha sortit amb rima interna sense pensar-ho. Deixem el títol i passem al que volia dir. Cada any visito desenes d'escoles de tot Catalunya, a la majoria ja no hi tornaré perquè els agrada que els visitin autors nous cada any, a d'altres potser hi tornaré un o dos cops, però hi ha algunes escoles que s'enamoren d'un llibre meu i són visita obligada cada curs. Això em passa al Centre d'Estudis Àgora, de Sant Cugat del Vallès. Des de l'any 2005 els alumnes de 3r de primària llegeixen La font del cedre, publicat per Baula. En 10 anys només he faltat un cop i he fet de president del Jurat dels Jocs Florals tres vegades.

Com en altres ocassions em van rebre en el magnífic auditori de l'escola. A l'altra banda del pati de butaques hi havia tants alumnes com en la fotografia que publico, però el follet del llibre va entrar a la càmera i no va deixar que la imatge quedés per al record. Una llàstima, m'hauria agradat publicar les dues fotografies.

Com passa sempre a la majoria d'escoles, em van preguntar sobre la professió d'escriptor, la manera de treballar, com faig un llibre, quant trigo a escriure'l, quan vaig començar a escriure, per què vaig voler ser escriptor. Però a més a més, es van interessar molt pel follet, per què havia posat un follet al llibre? i també pel altres temes que havia tractat a banda del medi ambient, que és el principal.

Els vaig explicar que a mi m'agraden molt els follets perquè d'aquests petits éssers fantàstics hi ha en totes les cultures del món: genis, duendes, elfs, trolls, silfs, gnoms i molts altres. A Catalunya també tenim una bona colla com ara els menairons, diables boets, martinets, nyitus, barruguets, gambosins, molets, etc. De petit em divertien molt els follets, però també aprenia coses perquè amb les seves entremaliadures ens donaven lliçons. Els vaig dir que ara estic treballant amb els follets catalans i que ja he publicat un llibre on surten els nyitus.

Altres temes que vaig treballar van ser l'amistat, la soledat i el temps. La Mariona sempre està sola perquè els pares no tenen temps d'ocupar-se'n i els avis sempre estan amoïnats pels medicaments i per les visites als metges. Però un dia, la casualitat fa que trobi un amic, el follet Cèdric, que també està sol. Amb la seva complicitat faran tota una serie d'entremaliadures que serviran per slavar la font del Cedre i que també ajudaran al benestar dels animals de les granges.

La Júlia i la Judit

En acabar, dues mestres en pràctiques, la Júlia Coromina i la Judit Portero, em van acompanyar a la sortida, però vam aprofitar per compartir una estona. Em van dir que havia estast molt propoer als nens i que havia aconseguit que mantinguessin l'atenció durant tota l'estona. Que tot els havia interessat molt, perquè quan no els interessa alguna cosa s'avorreixen i de seguida es mouen, parlen, badallen. Em va agradar molt que m'ho diguessin. Ens vam fer una selfie. Em van fer sentir molt bé. Un matí rodó. La Júlia em va explicar que havia fet treballar la poesia als alumnes i que havia funcionat molt bé i que s'havien après poesies d'uns quants poetes. En aquest cas vaig ser jo qui li vaig agrair perquè a les escoles no s'ensenya poesia. Els nens aprenen rodolins, canten algunes cançons i més endavant estudien mètrica. És cert que tot això forma part de la poesia. Però aprendre el ritme interior, aprendre a construir imatges amb les paraules, a expressar les emocions, a captar el valor de l'abstracció, això normalment no s'aprèn si no hi ha un mestre o una mestra que estima la poesia.

Quin niu més bonic! amb els petits alumnes de l'Escola Sant Pedro, a Gavà

Quan vaig començar a fer xerrades per escoles pensava que no seria capaç de mantenir l'atenció de nens i nenes de 6 i 7 anys durant una hora. He de reconèixer que al principi tenia problemes per omplir de contingut una trobada més enllà dels 15 o 20 minuts. Però els infants tenen poders màgics, tenen la qualitat d'aconseguir dels adults allò que volen, de manera que ara el meu problema és no allargar la trobada més enllà de l'hora de classe no sigui que es quedin sense pati. Tinc la sort immensa de poder compartir el meu treball amb estudiants de totes les edats, això m'ajuda a poder mirar el món amb els ulls d'un nen i també amb els ulls adolescents. Sento que així la meva vida és més plena. I això és gràcies a llibres com Quin niu més bonic!, que em va publicar l'Editorial Barcanova.

Els alumnes de 1r de primària de l'Escola San Pedro, de Gavà, tenien moltes preguntes preparades. Cal dir que ells en saben molt d'escriure, perquè també són escriptors. Tota la classe està fent un conte, i estan molt ben preparats perquè la seva mestra, la Laura Moragues, se n'encarrega. La Laura em va explicar el mètode de treball amb ajuda dels nens i les nenes. A dalt de tot de la pissarra té una corda que sinmbolitza un conte, la corda té tres punts especials. El principi, on hi ha la presentació dels personatges i de la història. I van passant coses fins arribar al mig, on hi ha el nus, on tota la història s'embolica. Segueixen passant coses fins arribar al final on hi ha la solució de tot l'embolic i conte contat...

Amb aquest llibre, que va il·lustrar Blanca Bk, els nens van aprendre que les persones i els animals poden ser amics, que de vegades ens veiem obligats a canviar de casa, però que totes les cases poden ser boniques si les decorem a la nostra manera. i sobretot, es van divertir molt i jo també amb ells.

El secret del planeta Moix a l'Escola Sant Just de Santa Coloma de Gramenet

Aquest curs he participat en un club de lectura que ha organitzat l'Escola Sant Just, de Santa Coloma de Gramenet, amb els seus alumnes. La primera trobada vam fer-la a l'octubre amb els alumnes de 3r de primària, que el curs 2012/2013 havien escrit un conte dintre del projecte Roda de Contes, que impulsa el Centre de Recursos Pedagògics. Es tractava de comentar l'experiència entre escriptors. La segona trobada la vam fer el mes de febrer per parlar del llibre Setze contes divertits i dos de seriosos, del meu amic Joan de Déu Prats, amb els alumnes de 4t de primària. La tercera i quarta trobada les hem fet aquest mes d'abril. Amb els alumnes de 5è de primària hem parlat del llibre 35 quilos d'esperança, de l'escriptora francesa Anna Gavalda. Finalment, amb els alumnes de 6è de primària hem parlat del meu llibre El secret del planeta Moix, en aquest cas dintre del programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes.

El secret del planeta Moix és el primer llibre que vaig escriures per a nens i nenes, aquesta tardor farà 15 anys que va sortir publicat i encara està molt viu. Em sento molt orgullós d'aquest llibre perquè em va obrir les portes d'una literatura, la infantil i juvenil, que mai no hauria pensat que m'arribaria a agradar tant. Vam parlar de la formació de les paraules, de com unes llengües influeixen en altres, dels valors de la cooperació i l'esforç així com del respecte a la individualitat. Tots som únics i especials, però tothom necessita el suport dels altres. Tothom dóna a la societat el que pot alhora que rep de la societat recursos i serveis. Vam parlar també de la mitologia i de les ensenyances que trobem en els mites, com ara el d'Ariadna i el laberint, del qual tracto en el llibre.

Ariadna era filla de Minos, rei de Creta. Minos tenia tancat en un laberint el Minotaure, un monstre amb cos d'hiome i cap de brau, que s'alimentava de carn humana. Durant anys el rei Egeu d'Atenes, vençut per Minos, havia d'enviar joves que servirien d'aliment per al monstre, fins que el príncep Teseu va decidir que aniria en una de les expedicions i acabaria amb el monstre. Teseu va enamorar la princesa Ariadna i li va prometre que es casaria amb ella si li ensenyava com sortir del laberint després de matar el Minotaure. L'Ariadna li va donar un cabdell de llana que hauria d'anar deslligant per marcar el camí. Un cop mort el Minotaure, Teseu es va dur l'Ariadna en el seu vaixell, operò la va abandonar a l'illa de Naxos, on va ser trobada per Dionisos, que es va casar amb ella i la va fer deesa.

Sempre explico que Minos era un dictador que tenia atemorit el poble amb el Minotaure, que en altres règims dictatorials seria l'exèrcit i la policia. El Minotaure menja joves, que són la metàfora del futur. Les dictadures, doncs, són enemigues del progrés. Teseu simbolitza el polític que no acompleix les seves promeses i Dionisos seria el polític honest. Evidentment, aquesta és una explicació que a mi em resulta molt interessant, però si estudiem l'evolució de cada mite potser l'explicaríem d'una altra manera, ja que Dionisos era el deu de la festa.

Finalment, amb els alumnes de 5è de primària vam parlar del llibre 35 quilos d'esperança, de l'autora francesa, Anna Gavalda. Hem parlat del valor dels estudis i dels oficis. La societat necessita metges, advocats, químics, enginyers o arquitectes, però també necessita electricistes, manyans, fusters, perruquers o mecànics. Hem parlat també de la relació entre pares i fills i entre avis i fills, i també de lluitar per allò que ens agrada, per tenir el futur que volem i no el que volen uns altres, com el protagonista del llibre, a qui agrada poc estudiar, però molt fer coses amb les mans.

Carolina, la adolescente que quería ser bailarina

Título: Carolina
Autora: Iva Procházková
Traducción: Laura Llamas
páginas: 208
Tapa dura
Lóguez Ediciones


Nos dicen que tenemos que luchar por los sueños, pero los sueños no siempre se consiguen aunque sean o parezcan alcanzables. Nos dicen que la vida es bella, que encontraremos el amor. Pero la realidad suele ser tozuda. La realidad, esa compañera pesada que se empeña en corregirnos contínuamente, en quitarnos la ilusión o en rompernos la sonrisa. Pero la realidad, a veces, nos pone una mano en el hombro y nos indica el camino y, quizá, nos ayuda a entender la vida, nuestra vida, y a encontrar el amor, pero de otra manera quizá menos romántica que en nuestros sueños.

Me atrevería a decir que poco más o menos son las reflexiones y aprendizajes que tendrá la protagonista del libro del mismo nombre, Carolina, entre los 13 y los 15 años y que ella misma explica muy bien en un trabajo de instituto.

Una maestra, la señora Haschlerka, a quien está dedicada la novela y, por tanto, nos hace pensar en la existencia de un personaje real o de un modelo de personaje, les pide a sus alumnos que escriban una breve biografía. Pero Carolina está viviendo unos tiempos muy intensos, cargados de emociones y sentimientos que la llevarán a escribir una larga biografía. En ella repasa las relaciones con las personas de su entorno, con su abuela, con sus padres, con sus compañeros de escuela, con su mejor amiga, a quien llama cariñosamente Caramelo y con Lev, el chico del que está enamorada.

El sueño de nuestra protagonista es ser bailarina, pero acabará dedicándose al teatro. Desde las primeras clases de ballet hasta las primeras de interpretación pasarán varios años en los que Carolina vivirá una adolescencia complicada. Todo empieza cuando se ve obligada a romper con su entorno porque sus padres se trasladan a una pequeña ciudad. Para cualquier persona es duro, pero para un adolescente aún lo es más, dejar atrás relaciones y amistades, la escuela y los lugares amados para empezar de nuevo. Para Carolina significa dejar una ciudad cosmopolita y plena de actividad cultural para aterrizar en una población con escasos recursos rodeada de montañas. Pero será allí donde conocerá a su mejor amiga y donde se enamorará de Lev, una relación que los padres de ella no aceptarán.

En su intento de alejarla de Lev, los padres enviarán a Carolina a pasar largas temporadas con su abuela, una mujer cultísima que le trasmite su pasión por la danza y su amor per el arte. Al mismo tiempo que combina perfectamente el papel vigilante y la complicidad con su nieta. Mientras que por otro lado, en su nueva ciudad, su amiga Caramelo le hace de confidente al tiempo que se inicia en la interpetación con un grupo de teatro. La interpetación se convertirá en su refugio y le servirá de gran ayuda para superar las dificultades de su joven experiencia vital.

La acción transcurre entre Praga, donde vive su abuela, y Ranow, la pequeña ciudad a donde se traslada la família (por las descripciones de la autora identifico Ranow como Bánov, población cercana a Brod donde está el instituto de secundaria). Caminamos así per las calles y los puentes de una de las ciudades más bellas de Europa. En la portada del libro podemos ver a Carolina en el puente de Carlos IV sobre el río Moldava (que la traductora confunde con el Danubio). Con la abuela de Carolina y con el padre de ella viviremos los últimos años de la dictadura y las consecuencias crueles contra cualquiera que criticara no ya al régimen, sinó cuestiones puramente técnicas a un dirigente del partido comunista. Pero sobretodo asistiremos a la normalización de la vida democrática de la República Checa.

La amistad, las diversas caras del amor, el deseo, la insatisfacción, la frustración, el éxito de las pequeñas cosas, la tenacidad para alcanzar nuevos retos, las dudas, los errores y los aciertos en las decisiones, la rigurosidad y la flexibilidad en la relación paternofialial, la aventura, el riesgo, la experimentación o la ternura entre otros son temas que la autora trata con un lenguaje exquisito y cercano. Lástima que a veces lo estropee una traducción demasiado literal. No obstante, el texto tiene tanta fuerza que el lector no puede abandonarlo fácilmente, y cuando finalmente cierra el libro y mira la cubierta puede ver y sentir a la muchacha que mira hacia lo lejos apoyada en una baranda del puente de Carlos, y puede oir las aguas del río, y ver en la mirada de Carolina a todos los personajes de su historia, verlos con los ojos de ella. La autora ha creado unos personajes tan humanos que parece que se levanten del libro y se vistan con sus ropas y nos hablen y caminen con nosotros.

Un libro, por tanto, altamente recomendable, no solo para adolescentes, también para lectores adultos.




Iva Procházková nació en la República Checa (entonces Checoeslovaquia) en 1953, y residió en alemania entre 1986 y 1995, donde se refugió al no poder publicar sus libros. Sus libros para niños y jóvene han sido traducidos a numerosos idiomas, habiendo sido muy bien acogidos por la crítica y los lectores, recibiendo, entre otros, el Premio Alemán al libro Infantil y la nominación para la Medalla Hans Christian Andersen. Actualmente vive en Praga.