Contes infantils de la guerra

He anat al Museu d'Història de Catalunya a veure l'exposició Contes infantils de la guerra. Anava amb molta il·lusió però m'he decebut. Vaig estar una hora. Puc dir que d'aquest temps vaig dedicar al voltant de 45 minuts a llegir plafons i uns 15 minuts a observar l'escàs material exposat. Tanmateix els plafons feien mal a la vista degut a la gran quatitat de faltes d'ortografia i d'incorreccions sintàctiques, imperdonables en una institució nacional. Altrament, els textos estaven només en català. Si tenim en compte que el museu és un equipament cultural visitat cada any per milers de turistes de tot el món, considero que els plafons haurien d'estar com a poc en català, castellà i anglès. En tots els museus que he recorregut per Europa m'he trobat sempre la informació en diverses llengües. Vaig coincidir amb dos grups de turistes estrangers que van marxar de seguida perquè es van trobar com perduts, almenys ho semblava per les cares que feien. Tampoc no hi havia cap fullet, cap tríptic, cap díptic, cap catàleg. Això sí, a la botiga del museu es podien adquirir alguns fascsímils de la Lola Anglada "a preu de turista", editats fa prop de vint anys, segurament amb motiu del centenari de l'autora. El contingut de l'exposició d'altra banda, era ben previsible. Explicar la influència dels moviments artístics europeus dels anys trenta en el disseny i la il·lustració dels llibres per a infants, la forta influència ideològica dels diversos bàndols durant la guerra civil, la intervenció molt activa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que va donar lloc, entre d'altres, a la creació del mite infantil, icona del republicanisme i del catalanisme, El més petit de tots, l'opressió del franquisme que va canviar fins i tot el nom de la Caputxeta Vermella, que va passar a ser la Caperucita Encarnada, i una petita, molt petita, mostra de revistes infantils falangistes. Vaig trobar molt interessant les biografies d'alguns autors i autores i d'alguns il·lustradors i il·lustradores, en general poc conegudes i que cal recuperar per a la història. A El més petit de tots es dedicava un espai específic. El 1937 l'escultor Miquel Paredes (1901 - 1980), va mostrar a Jaume Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, una petita escultura de 8 centímetres d'un nen enarborant una senyera. Jaume Miravitlles va entendre de seguida que aquella petita escultura es podria convertir en la icona de la llibertat i de la dignitat del poble català, una figura que hauria de representar el seu esperit de combat i de resistència. Com diu la mateixa Lola Anglada dins el conte: "Aquest noi que promet bones coses és El més petit de tots, el fill de la Revolució. Ha nascut com una guspira de la fornal on els nostres homes, tenaços i abnegats, forgen la gran obra humana i regeneradora de l'alliberació del nostre poble". Es van reproduir milers d'estatuetes, es van arribar a vendre unes 60.000. Es va encarregar una cançó a Pere Quart, que va ser cantada per Emili Vendrell amb la tonada de la cançó popular Els tres tambors, i es va encarregar un conte il·lustrat a Lola Anglada, que es va convertir, segurament, en el primer bestseller de la literatura catalana.

La geganta Ela

Acabo de llegir un llibre preciós. Es titula La geganta Ela, de Lena Paüls. La geganta Ela té un cos prim i llaguerut. És molt rica i sempre està enfadada. Viu en un país on hi ha gent de mides ben diferents, nanes, mitjanes i gegants. Unes bessones arriben, amb els sues pares, emigrant d'un altre país tot cercant un futur. Rebran la còlera de la genganta, passaran perills i por, però finalment, gràcies a la seva comprensió i afecte, acabaran fent-se molt amigues de la geganta, la tieta Ela.

El conte, recomanat per a lectors a partir de 8 anys, és molt útil per a que els nens i les nenes es familiaritzin amb valor positius, com ara la solidaritat, l'amistat, la convivència, la conservació de la natura o el treball conjunt en assumptes que interessen a tothom. Però també és ric en emocions, perfectament descrites per als infants, com l'afecte, la ràbia, l'amor, la ira.

També tracta, semse embuts, problemes actuals com les dificultats econòmiques de les famílies, l'emigració i la, de vegades, mala actuació dels polítics que es fan acompanyar de la premsa mentre prometen solucionar-ho tot i després se n'obliden.

Però no estem davant un conte realista, ja hem vist que parlem d'un país on hi ha gegants. Estem en un món de fantasia on la geganta Ela, que menja de tot, inclús els llamps, creix sese parar. És a causa d'un malefici que les bessones aturaran.

Ja veieu: fantasia, realitat, valors, emocions... tot plegat dins una aventura ben divertida que farà que els més petits de la casa gaudeixin d'allò més.

No voldria acabar sense comentar les il·lustracions de la Núria Feijoó perquè ha estat capaç de fer una metàfora entre l'alçada de l'Ela, el seu poder brutal, i alhora la seva enorme capacitat d'estimar. Les il·lustracions reflecteixen les emocions de la gentanta Ela i de com aquestres van evolucionant degut a la relació amb les bessones, dues nenes que representen l'amor, la innocnència i l'alegria per la vida. Per exemple, a la pàgina 48 hi ha una il·lustració que irradia tendresa, en la qual la genganta acarona una bessona, mentre que l'altra bessona la pentina assegura a la seva espatlla.

Lena Paüls va néixer a Reus el 1952. És llicenciada en Filologia Catalana i ha exercit de professora de cursos de formació de docents de Secundària. També és autora de diversos treballs pedagògics sobre aplicacions didàctiques de la publicitat. Actualment dirigeix la revista digital Cornabou, de literatura infantil i juvenil. Pel que fa a la seva obra literària, ha rebut diversos premis de narrativa, novel·la, poesia i contes per a infants, entre els quals The White Ravens, de Munic (2010), per l'àlbum La draga sense escates.